Aventures i pensaments de la Khalina

Queixa de la Lali

2011-05-28T02:46:00.000+02:00

Benvolguda Sra Khalina,

Si us plau escrigui d'una vegada perquè estic cansada d'esperar congelada al sofà de casa. M'està agafant tortículis! A sobre vostè no té cor. M'ha deixat al sofà quasi incomunicada del món real veient Tele 5. La tele s'obre i apaga quan li sembla, però sempre a Tele 5.Estic coneguent històries de gent que no coneixia ni m'interessen... La meva ment s'ha adormit. No puc recordar al passat, se m'han esborrat els records. Vostè, Sra Khalina em va crear, em va donar una història, uns sentiments viscuts, una manera de pensar... i ara em deixa penjada sense saber qui sóc veient la denigració de la societat. Sempre els mateixos participants a diferents programes. I sí fan telediaris, però sempre amb un tint dramàtic -fatalista.

Sra Khalina sé que va atrafegada per feina, estudis, nous projectes, però jo també sóc un projecte seu. Tinc dret a no ser abandonada. Torni'm a la vida, o almenys, si haig d'esperar-me, tanqui'm Tele 5!

No sé ben bé on visc. Crec que a Barcelona, però no puc recordar el carrer. Sembla que hi ha organitzada una de grossa fora. De nit la gent fa repicar cassoles. Aquest matí m'han fet esgarrifar els crits que sentia. I jo immòbil al sofà, impotent, els ulls plens de llàgrimes. No sé qui sóc, sóc només una ficció? I aquest món, pot ser que sigui real? Estic immòbil perquè vostè Sra Khalina no em deixa moure. Però i la resta de la societat? Alguns s'indignen, però d'altres prefereixen seure còmodes al sofà i viure una vida congelats per decisió pròpia. Potser quan es vulguin moure ja no podran

El diari de la Lali - abril 1991

2011-04-09T18:04:00.001+02:00

Avui faig vint anys, i he decidit tornar a escriure. Serà en homenatge a la tieta Mercè.

Ja fa dos mesos de la seva injusta mort. Va morir dins la tenda que sempre havia defensat. Un heroinòman nerviós va punxar-la amb ràbia amb la seva navalla. El tiet va trobar-la estesa al terra i sense vida.

No sé si la tieta va ser feliç. No sé si de nena havia pensat tenir una tenda de queviures, però es va casar amb el tiet, i com la mare del tiet estava ja gran, ells es van fer càrrec de la tenda. Però el tiet no ajudava gaire. Fins i tot podríem dir que l´únic que li donava eren disgustos. Ella el tapava davant la família. Com vivien en un altre barri. I els últims anys si venia algun diumenge a dinar, acostumava a venir ella sola. Crec que ell cada vegada bevia més.

Avui he rellegit el diari que em va regalar la tieta quan vaig fer deu anys. M'ha fet gràcia! Com ha canviat tot! Ara quasi no llegeixo... no tinc massa temps. La tieta deia que llegir era molt saludable per la ment. Però no és fàcil estudiar econòmiques, donar classes de matemàtiques a nanos per treure'm uns calerons, fer algun cangur i sortir a ballar, o prendre alguna cosa, o anar a jugar a futbolin amb els companys... i portar una adequada vida sexual... Reconec que m'encanten els nois. Ara estic amb en David, portem un mes, però qui sap quan durarem. Les meves relacions són curtes. No em preocupa, suposo que no ens acabem de convèncer. El cas és que ara en David i jo estem bé. Em fa feliç. Es un noi dolç i carinyós. Potser una mica massa enganxifós, però és bon noi! I m'agraden els seus petons. Es molt important la manera de besar d'un noi, diu molt d'ell.

Vull seguir escrivint perquè tinc moltes vivències i emocions dins meu que si no les escric, quan tingui 30 o 40 o... fins i tot 80 anys no me'n recordaré. Segurament no seré cap escriptora famosa com somiava la tieta, però juro que seré feliç. No deixaré que cap home m'amargui la vida. Si trobo una parella que em faci feliç estaré al seu costat, però no penso deixar-me prendre la meva llibertat, ni les meves il·lusions.

Aquest estiu treballaré en una tenda de roba de Palamós. Es d'una amiga de la mare. No seran les millors vacances, però amb els estalvis em pagaré el viatge de pas de l'Equador del curs vinent. Serà el meu primer viatge a l'estranger. No sé on decidirem anar, però em fa molta il·lusió.

El diari de la Lali - abril 1981

2011-04-02T19:36:00.000+02:00

Hola, em dic Lali, i estic molt contenta de començar aquest diari.

Es el regal d'aniversari de la tieta Mercè. Ella sempre em diu que tinc molta imaginació. M'ha dit que en aquest diari puc explicar les coses que m'han passat en el diaa, però que també puc explicar històries o contes que m'inventi. Només cal que ho indiqui al principi. O fins i tot puc explicar els somnis que tinc. Així sempre els podré recordar llegint aquest diari.

La tieta Mercè està segura que jo seré l'escriptora de la família. Quan ho diu se li posen els ulls humids. Crec que a ella també li agradava escriure, però sempre està atrafegada amb la tenda de queviures. Potser jo podria escriure les seves històries i així fer-la contenta.

Avui he fet deu anys! Els meus pares m'han comprat un parell de llibres dels Hollister. M'agraden molt aquests llibres. M'imagino que jo sóc un d'ells. Seria fantàstic ser cinc germans i poder descobrir diferents misteris! Jo només tinc una germana, la Rosa, però com ja té setze anys no em fa gaire cas. Crec que té novio, però no vol dir-ho als meus pares. Segur que es fan petons. L'altre dia portava tacada l'esquena de la jaqueta. Segur que deu ser d'arrepenjar-se en parets mentre es fan petons.

Quina sort tenen els germans Hollistert de viatjar tant! En els llibres que m'han regalat van a Itàlia i a la Selva Negra. Jo mai no he sortit de Catalunya, però quan sigui gran vull conèixer molts països. A part, sent escriptora podré treballar des de qualsevol lloc. No em caldrà viure sempre a Barcelona. A mi m'agrada molt Barcelona, i el mar, però també vull veure altres llocs.

Adéu estimat diari! Avui ja he escrit prou!

El diari de la Lali - març 2011

2011-03-27T18:02:00.002+02:00

Com cada dilluns sento el despertador del veí. El dilluns sempre es lleva 10 minuts abans. En canvi, la resta de dies sonen a l'hora el seu i el d'en Lluís. Vaig a intentar seguir dormint, però ja estic desvetllada! I ring. Les set! Paro el despertador d'en Lluís. Vaig al bany, i després miro la cambra de la Neus. Està encara fosca.

Em dutxo i arreglo. Faig cafè. Cafè per mi sola. En Lluís es posa nerviós si en pren. Ell sempre ha fet el seu esmorzar i el de la nena.

A les 8.30 surto de casa. Es l'hora que vol sortir la Neus per no fer tard a l'escola. No puc parar la rutina, tot i fer-la sola. Em poso al mocador al cap com si fos musulmana, i ulleres de sol. No vull ser reconeguda. No vull sentir les seves mirades de pena. Odio també els que m'esquiven la mirada perquè no saben què dir-me. Potser tenen por que encomani desgràcies.

El camí cap a l'escola. La Neus no ve amb mi agafadeta de la mà, però tot segueix igual. Dels forns entren i surten a comprar esmorzars. Els bars reben la clientela, que gasta, consumeix ràpid i marxa. Plor d'algun nen que no vol anar a l'escola. Es primavera i no fa fred. Cotxes en doble fila vora l'escola. Pares i mares que hi porten els seus fills. Senyores que fumen al carrer mentre xerren, fent tap amb els carros de la compra per anar a mercat.

Segueixo caminant cap a la porta de la feina. Estic de baixa, no em deixen anar-hi. Crec que físicament m'he recuperat de l'accident. Dec estar boja? Com volen que em distregui si he perdut les dues persones que més estimava del món? La vida ja no té sentit. O potser en té d'altres. Em mataria si sabés que així acabaria tot, però tampoc sé què passaria. Si sabés que marxant seria al seu costat,,, Però potser el càstig per suicidar-me seria l'allunyament definitiu d'ells. M'agradaria poder buscar refugi en alguna cosa o en algú.

No sóc valenta per quedar-me però potser em penedeixo si marxo. M'agradaria fer alguna cosa diferent, però acabo sempre en la rutina d'abans. Ni sóc capaç de fer callar per sempre el despertador d'en Lluís.
Tants plans estroncats! Tinc mitja hipoteca pagada gràcies a l'assegurança de vida, però haig de seguir pagant la meva part en aquesta ciutat on quasi no conec a ningú! Vull fugir a algun lloc i deixar de pensar pensaments recorrents. Deixar enrera aquest buid i negror. El psiquiatre m'omple de pastilles. I ara em diu que escrigui aquest diari. Fa anys en tenia un. Era un diari alegre. Ara sóc en un parc alegre. Tot és verd i brilla amb els raigs daurats del sol . Hi ha algun avi o àvia en els bancs. Potser ells també tenen l'amargor de la solitud dins seu. Potser hauria de parlar amb algú. Potser m'aniria bé.

Els noms

2011-03-20T13:22:00.000+01:00

Posar un nom a un fill no és el mateix que escollir un nick per escriure un blog o per xatejar per internet. Les conseqüències realment són més dramàtiques. Un nick te'l pots canviar sense necessitat de paperassa ni viatges al Registre Civil. Un nick difícil de pronunciar només complica la vida a l'autor, al responsable de la seva creació. Però un nom enrevessat complica la vida als pares els primers anys, però després aquella creu l'ha de suportar estoicament tota la vida el fill.

Hi ha pares que per evitar aquests problemes opten per noms tradicionals, de tota la vida, com Jordi, Montse, Joan o Marta. Altres potser ho fan també perquè de passada recorden amb aquell nom a l'avi o algun familiar estimat. Si els familiars es diuen Xavier o Rosa, no hi ha cap problema, però quan es diuen Primitiu o Agapita... Clar que això no acostuma a passar ara. Tampoc se senten casos com abans, que et posaven el nom del sant del calendari. Si fins i tot vaig conèixer a un home molt home que es deia segons el seu DNI Remedios...

Alguns pares també posaven els noms de personatges de pel·lícules o famosos del moment. Així hi ha alguna Romina, però també alguna Arale o alguna Crystal. No sé si deuen haver-hi més nenes anomenades Belén. No m'estranyaria. Però el que no pensen és que segons quin sigui el nom escollit, això provocarà els primers problemes entre segons quins familiars i veïns. "Pere, com es diu la nena de la teva neboda?" "mmm, mira que el vaig repetir vegades, però només puc dir-te que sona a hèrnia" "Pot ser Elma? Hèrmia com la del somni d'una nit d'estiu?" "Ai Clara, si que saps noms i coses. Però no" Finalment la nena es deia Enya com la cantant.

Però crec que alguns pares es mouen per l'originalitat. Busquen noms que sonin bonics i que no se'n sentin masses. Clar que no saben que posant aquell nom, provocaran que altres pares els acabin copiant.
Igualment aquests noms fan que quan el dius, la gent te'ls pregunti uns quants cops. Segur que els costarà als professors d'escola. L'escriuran malament en fer-los contractes, apuntar-se al gimnàs, a la biblioteca... Val la pena? Per alguns sí per altres no. Si autors (pares) i fills (afectats directes eterns) pensen el mateix, cap problema.

Ja fa molts anys, buscant nom per la meva germana petita, vam buscar noms de reines catalanes. N'hi havia un de ben bonic, Aurembiaix, però valia la pena carregar-li aquest nom? Va quedar-se amb Elisabet. Trobo que li escau millor.

Acabaré amb una anècdota. Uns amics van decidir-li posar al seu fill Iu. Un nom poc sentit, però que tampoc és difícil de pronunciar. De fet a la guarderia ràpid li han ensenyat a escriure el seu nom. A part, davant la catedral hi ha la plaça de sant Iu. No és tan estrany deien.
Igualment, el normal és que al principi quasi tothom els faci repetir el nom.Alguns han confòs el nom amb Guiu. D'altres deien "tan curt"? Una de les respostes bones va ser "Ah mira, como el actor ese que está tan bueno, el Jiu Grant (Hugh Grant)" Però el millor va ser l'àvia d'un amic que va dir "com el gat?" "No, iaia, el gat es diu Kiu" "Però com pot ser que tingui un nom més curt que el gat?"

Aniversaris

2011-03-12T01:08:00.000+01:00

Hi ha persones que no hi ha manera que recordin ni el seu propi aniversari. D'altres tenen al cap tots els aniversaris, l'edat que fas i fins i tot els principals sants. Serà qüestió de genètica? De mala fe? Despreocupació? Excuses per no fer regals o estalviar trucades de mòbil? D'altres, en canvi, tenen al cap els aniversaris de tota la família, principals amics i companys de feina, l'edat que fan, i fins i tot poden recordar aniversaris d'antics companys d'escola que fa més de vint anys que no veuen. N'hi ha que fins i tot són experts en el santoral.

Vulguis o no les dates van marcant el pas del temps. I alguns dels que inconscientment les obliden, serà perquè sempre els agradaria estar en el mateix moment? Els rellotges no es poden parar, hem de seguir endavant, tic-tac, tic-tac. Els segons avancen, i seria exagerat celebrar-los, doncs no tens temps de brindar entre segon i segon. Però hi ha gent que compta els dies que fa que no fuma, o que fa règim, i això els anima a seguir endavant en els seus propòsits.

Hi ha persones obsessives amb les dates. Recorden tot de moments diferents de la vida. Moments que creuen especials, i que pensen que és bo no oblidar-los. S'ajuden d'agendes, calendaris, notes, noves tecnologies... Així recorden quan van fer la comunió, quan els va venir la regla, el primer petó amb aquell veí de dalt o de baix o del costat... primeres experiències sexuals, quan van comprar el pis o el cotxe o la moto, quan es van fer la vasectomia, quan van entrar a la feina, quan va morir l'avi, quan es van divorciar... I al final quasi cada dia serà motiu de record.

A nivell global ningú s'escapa de recordar dates, perquè tots recordem quan suposadement va néixer Jesús, perquè entre els llums al carrer, les nadales, els pares Noel cutres, els anuncis per la tele... Només podríem oblidar-ho lluny de la civilització! Si fins i tot ens fan recordar el descobriment d'Amèrica amb tota la hispanitat que comporta.

Una mateixa data pot portar múltiples records en diferents ments o en la mateixa, de vegades antagònics. La meva besàvia va morir el mateix dia que neixia la meva tieta. La meva àvia va ser incinerada en l'aniversari de casament dels meus pares. El dia que els catalans recordem una derrota convertida en Diada, els d'Estats Units recorden que van caure dues torres símbol de Nova York . L'onze de març, recorden l'horror d'un atac terrorista a Madrid, mentre que els japonesos recordaran un terratrèmol i un tsunami.

El dotze de març em fa recordar l'aniversari d'una noieta. Per cert, FELICITATS! Bufa les espelmetes. Avui és l'aniversari d'una blocaire que m'agrada llegir-la. Que m'ha fet protagonista d'una novel·la negra. Que li agrada fer somriure a la gent amb bossetes fetes per ella amb tot d'amor. Recordo que fa un any del dotze de març que la vaig conèixer personalment. Fa un any que vaig conèixer en un sopar a tota una colla d'agradable gent. Fa un any que una gentil pintora va voler cedir el seu taller per reunir a uns desconeguts físics però coneguts virtual que alegrement vam seure al voltant de vi i viandes, mentre veus i rialles omplien la sala. Ara fa un any de molts bonics records. Brindem per aquell dia i tots els altres que ens hem reunit, i pels que vindran?

Salut!I és que jo sóc de les que recorden dates. Però ho tinc molt clar, no hem de viure de records, el passat pot marcar si tu vols. Escull si vols que et marqui i de quina manera. Visquem el present, gaudim-lo! I tinguem una mica en compte el futur. Trobem l'equilibri intertemporal!

El fum

2011-01-29T19:40:00.000+01:00

M'encanta la sensació d'estar a un bar i no sortir amb olor a fum. Tot i que segons d'on puguis sortir amb olor a fregit. M'agrada entrar a un bar i no trobar-me'l ple de boira, i anar notant picor als ulls, les lentilles que s'enganxen... M'agrada prendre un cafè amb llet a la barra i no aspirar el fum de la cigarreta de la persona del costat. M'agrada que els bars deixin les portes tancades a l'hivern, ja no s'ha de ventilar de l'olor a tabac...
Potser ara m'estic creant enemics entre els fumadors, però no em malinterpreteu. Jo he dit el que m'agrada, però puc suportar situacions contràries. Jo també havia fumat i puc dir que era un veritable plaer acabar el dinar amb un tallat i una cigarreta. Les noies elegants de les pel·lícules fumaven. Fumar donava classe, et feia sentir més gran. Era de bona educació oferir cigarretes. Als casaments te'n donaven...

Si no sabies què fer, sempre podies fumar. Quan estava nerviosa pel que fos... fumava una cigarreta. Quan acabava la feina de casa, com a premi...encenia una cigarreta. Per fer un descans d'alguna tasca... que millor que una cigarreta! Sorties del metro, del cinema, del teatre... i una cigarreta! Escrivia posts tot fumant. Fantàstic una bona xerrada amb un amic davant una clara, sempre amb una cigarreta entre les mans... Sexe i després cigarreta...Però com la vida està plena de petits plaers, n'he buscat d'altres. Qualsevol hàbit pot canviar-se. Ara sé que tinc més salut, que em duren menys els refredats, tinc millor veu per cantar o per parlar, i a la meva feina és primordial parlar. Segur que no molestaré a ningú amb el meu fum, clar que potser els molesto amb altres coses. He guanyat en esperança de vida i potser així no carregaré a d'altres la pena de cuidar-me. I dic potser perquè mai saps què pot passar amb la salut.

Ja no haig de recollir aquells cendrers plens que feien una olor espantosa. Ara segur que no em reconeixeran perquè faig olor a tabac. No tinc aquella tos de bon matí... El cas és que ho vaig deixar. Per tot i per res, però ho vaig fer. Jo així ho vaig valorar, però que cadascú faci el que cregui, tots som lliures.

A mi no m'agrada que els fumadors es pelin de fred al carrer. No m'agrada que els fumadors se sentin malvistos o perseguits. Jo no valoro a les persones per si porten o no una cigarreta a les mans o a la boca. Gent poc respectuosa en trobarem en el grup no-fumador i en el grup fumador.

No sé quina solució es podria trobar. Potser haurien d'inventar cigarretes que no llencessin fum i així no es molestaria als altres. O es podrien crear quotes de bars de fumadors per zones geogràfiques. Un 10%? Un 20%? Clar que llavors l'altre 90% o 80 % de bars restants diria que els fan competència deslleial. Però es podria solucionar fent pagar més impostos als bars que vulguessin formar part de la quota de bars fumadors permesa. I amb aquests impostos invertir-los directament en assistència sanitària... Bé, potser se me'n va l'olla. Han resorgit part dels meus temps universitaris a econòmiques.

El 2010

2011-01-04T00:10:00.000+01:00

- Khalina, per què no escrius alguna coseta?
- Estic refredada, noia.
- I jo. No veus que en el fons som la mateixa? Va, que seria el primer post de l'any.
- Doncs inspira'm una mica.
- Khalina, tu ets la de les aventures i pensaments.
- Ja, però m' inspiro en tu, noia! En el que veuen els teus ulls, el que escolten les teves orelles, les emocions que tu has viscut, i després, tot barrejat amb una miqueta d'imaginació del teu cervell, pot donar una història. Però amb aquest refredat i el dia que feia avui, sortirà una història grisa i pessimista.
- Doncs escriu una història ben dramàtica!
- Noia, no en tinc ganes. Dona'm idees. Si vols faré un llistat dels teus objectius pel 2011.
- Khalina, saps que no sóc de posar-me objectius perquè sigui un nou any, seguiré amb els objectius del 2010.
- Doncs digue'm els objectius que has aconseguit al 2010. O rectifico, ja que no et poses objectius, què et satisfà del 2010?
- Khalina, això és avorrit!
- No sabia que el nostre blog ara fos de riure! Deixa'm seguir-te preguntant, tot i que en fons ja ho sé. Però vull sentir-t'ho dir. Pensa, parla! Què t'ha agradat o què t'ha molestat del 2010? No penses fer-ne balanç?
- Khalina, hi ha hagut canvis, és cert, però també he gaudit amb moltes coses, petites coses del dia a dia. Es prou satisfactori un sopar amb amics, un cafè de confidències, una trobada amb la família, un passeig amb en Wow, un nou joc amb els nens, veure que la meva feina serveix d'alguna cosa,...
- I no penses en dir alguna cosa més material? T'ha tocat la primitiva?
- Khalina, para!
- I quin projecte inmediat tens per al 2011?
- Cantar demà l'Al·leluia en una Flash mob. I prous preguntes! Segueixo jo sola el post. Això em passa per imaginar-me personatges.

Aquest 2010 estic contenta d'haver participat novament a les històries veïnals. Els meus companys d'escala han estat aquest cop la Núria Aupí, en Monyofiné i la Srta.Tiquismiquis. Crec que és un encert fer aquestes històries a quatre mans, i per això vull des d'aquí felicitar al nostre Veí de Dalt més entranyable, que les organitza, i a més a més les ha editades. I a part em va regalar un llibre. Bé no vaig ser l´única que en vaig rebre un, però va estar molt detallista.

I seguint amb les felicitacions, vull felicitar a l'Emily per haver-me donat un personatge a Dash and Lilly, la seva magnífica novel·la negra del 2010. Una Khalina ben misteriosa, i no diré més per si la voleu llegir amb calma. Val molt la pena. Aquesta noia té talent!

També felicitaré al Paseante, que ha complert 5 anys de blocaire. I vaig poder llegir-lo als seus inicis, i ell em va animar a crear un blog de nou, i així va sorgir la Khalina. Que avui no estava gaire inspirada, però què hi farem!

Seguim felicitant, felicitats Garbí per la teva primera novel·la, Comptes numerats. Sempre fent posts tractant temes variats!

També podria felicitar a la Carme pels seus posts quasi diaris amb dibuixos que ens alegren la vista i l'esperit. Ens regala haikús i endevinalles. Es fantàstica!

Un altre incansable a felicitar és en Tibau, que ens engresca en jocs literaris, ens mostra cares del món, ens explica contes...

Aquest 2010 també he tingut el gust de conèixer més d'a prop alguns habitants de Blogsville. Un plaer ser guiada en un passeig per en Fra Miquel, qui ho sap tot de les plantes, que ens deixa amb la boca oberta amb les seves fotografies o tocant-nos el saxo. I després menjar braves! I constato que a la Xurri també li agraden. Aquesta noia ens sorpren amb posts de misteri o amb pastissos d'aniversari boníssims!

No tothom pot menjar un pollastre cuinat per la Mk. Quina noia tan acollidora!
Poder sopar junt amb la Rateta riallera, que no escombra escaletes, que fa uns posts plens de vida; la Silenci, que potser algun dia es fa blocaire, la Violette o la Rita. Totes tan dolces!Va ser agradable ballar fent rotllana per Gràcia! Prendre un gelat. Xerrar, riure...
Me'n alegra que la Violette torni a escriure, encara que diu que marxa en tren, qui sap quan baixarà d'ell?
Ara que conec la Rita és agradable trobar-la algun cop al metro i xerrar amb ella. M'alegra llegir els posts tan optimistes que escriu darrerament.

Al 2010 he seguit rient amb els posts de l' Òscar. Quant enginy!
Segueixo llegint embadalida els posts de la Joana. Em trec el barret.
He seguit volant amb Zeppelin amb la Nimue, viatjant misteriosament pel món amb ella.

En el 2010 l'Albanta ha seguit amb el seu encisador erotisme.
M'encanta i segueix fent-me pensar amb les seves estripades.
L'Striper, un dels blocaires més antics i que vaig ser-li la seva blocaire invisible.
Em va alegrar el retorn del Salva, després d'uns mesos de parada. Llegir de nou els seus posts,que ens parlés dels seus viatges...
L'Anna ha obert un nou i lluminós blog. També ha aparegut amb força la Kaa.
Me'n alegro que en Manel vagi penjant-nos fotos de tant en quant.
La Cris i les seves imatges estan una mica en stand-by, seguim esperant-te maca!

Aquest any he descobert nous blogs. Sé que la Kweilan sempre ens recomana bones lectures. I en Sànset i la Utnoa no es callen res. Tenen molta força!

Segur que Blogsville té molts habitants interessant. I de vegades llegeixo i comento altres posts. I m'agradaria llegir-ne més Però el temps és limitat.

Llastimosament no tinc temps per a llegir- vos a tots els anomenats sempre . Però quan us llegeixo i entro per la vostra finestra de Blogsville, gaudeixo dels mons que heu creat. M'agrada espiar un bocinet del vostre cor, o de la vostra imaginació o dels vostres raonaments. Vau fer-me feliç al 2010 i seguireu fent-me feliç aquest 2011!

Bon any!

Pre-Nadal

2010-12-26T19:54:00.000+01:00

Era dimecres, 22 de desembre, tocant el Nadal. El dinar amb els companys de feina havia estat animat, però tanta animació s'havia convertit en mal de cap. El vi i el cava si no hi estàs acostumat passen factura. I menjar quelcom diferent a verdures, amanides o planxa tampoc ajuda.

Estava amb la seva companya de feina per Portal de l'Angel camí de Decathlon. Les dues es repetien els regals a comprar, com si no vulguessin oblidar-los. Els tenien marcats amb foc a la seva ment, però elles per si de cas, els marcaven més forts.

Eren les cinc de la tarda i Portal de l'Angel era ple de compradors de regals nadalencs, acompanyats dels seus paraigües. Si normalment costa passejar tranquil per aquest carrer, aquell dia els paraigües oberts entorpien més el pas, xocant uns contra els altres, i esquitxant a tort i a dret.

El Decathlon era ple de gent. Quina cua a les caixes! La calefacció escalfava l'ambient, i el cap d'elles volia esclatar. Una mà la tenien ocupada amb el paraigües moll i plegat, amb l'altre van agafar un carret per les dues. Allà van posar les jaquetes abans de caure rodones. Quina calor i com els pesava el cap!

El polar per al meu cunyat? Un xandall pel nen. Mirem un regal pel amiguet de la festa de demà? Jo em vull provar uns pantalons per caminar. Mira quina cua al provador! Quanta roba es pensa provar aquella japonesa? Per què triga tant en provar-se aquesta?. On seran les genolleres pel futbol? Ja tenen massa pilotes, oi? Què et semblen aquestes pales de ping pong?...

Finalment van ser a la cua, poc a poc van anar avançant fins la caixa, van pagar. Havien acabat! Van sortir a fora i van respirar,agraint la frescor de l'ambient. Tot i que seguia plovent. Torna a obrir el paraigües. Odiaven la pluja, odiaven la gent comprant atabalada...Però els agradava el Nadal, i tenien il·lusió. Estaven contentes dels regals comprats.

Havien de caminar fins l'estació de tren amb bosses i paraigües, entre compradors nadalencs i llums de Nadal. L'estrès nadalenc volia engolir-les, però elles cerimoniosament van anar caminant Passeig de Gràcia amunt. Parlaven de les futures vacances, de les reunions de família... Semblava que el cap els hi feia menys mal.

Khalina a Girona i Barcelona

2010-12-03T17:15:00.003+01:00

Ahir vaig treballar a Girona. Feia força fred a quarts de nou del matí, i encara en feia a les quatre quan ja havia dinat, tot i que menys... Havia d'anar a Barcelona, però tenia una estoneta lliure fins que sortís el tren. Vaig anar fins la plaça de la Independència per si hi havia alguna paradeta nadalenca. Les parades hi eren, però encara tancades. Vaig creuar el riu per passejar pel casc antic. Alguna tenda era oberta, però no es veia massa gent pel carrer. Serien treballant, o fent la migdiada amb la calor de la llar.; però jo amb el meu anorak i els meus guants tampoc tenia fred. Em sentia feliç passejant per aquesta bonica ciutat. Tot era tranquil. Podia sentir el repicar de les meves botes. Ja érem a dijous, s'acostava el pont. Tot era com un conte, i jo la protagonista passejant. En farien una pel·lícula "Khalina a Girona".

Vaig arribar a la Rambla. Poca gent al carrer. Només podien entrar els extres, havien acordonat la zona per a gravar l'escena. Hi havia ja els llums de Nadal a punt de ser oberts quan fos fosc. Primer pla del pont de pedra...Van deixar de rodar. Tornava ja enrera? A l'esquerra estava la botiga dels minerals. Tenen cosetes precioses. Massa perillós! Entrar i només mirar? El tren no espera... Vaig fer una miradeta, i vaig tornar enrera passant pel pont vermell. Van tornar a gravar-me. Es tornaven a veure les meves botes, ara pujant les escales del pont. Els ànecs somreien a la càmera imaginària. Uns nedant, els altres emprenent el vol. La catedral seguia imponent al fons, enmig del cel blau.

Vaig agafar el cotxe fins a Caldes de Malavella. Eren les 17.15, l'andana era plena. Uns núvols rosats adornaven el cel. De fons se sentia un ramat, que va ser interromput per una veu que sortia de l'altaveu. El tren venia amb deu minuts de retard. L'únic banc lliure era ocupat per una dona que no parava de fumar. Tampoc volia seure, doncs tindria més fred. En aquells deu minuts, el sol va anar marxant, el cel anava enfosquint-se. Els núvols perdien la seva tonalitat rosada.Semblava que augmentava la sensació de fred. Sort que el meu anorak nou té caputxa.

Vaig baixar a Passeig de Gràcia i vaig agafar el metro fins Drassanes. En sortir del metro vaig quedar embadalida, els arbres de la Rambla anaven plorant llàgrimes blaves. Ja era Nadal! Eren els mateixos llums de l'any passat, però jo els trobo tan bonics!

Després d'anar a un acte, el càmera va voler tornar a gravar-me. Per"Khalina a Barcelona" o per"Els Nadals de Khalina"? Vaig pujar per la Rambla. Els arbres amb branques blaves intermitents il.luminaven el meu esperit nadalenc. Vaig creuar la plaça Reial fins al carrer Ferran. Feia una mica de fred, però menys que a Girona. Anava abrigada i podia seguir passejant tota la nit, gaudint amb tots els sentits d'un dia més de la meva vida. No cal correr sempre. Gaudim de tots els moments, de tots els llocs sempre que sigui possible.

Les passes de les meves botes no se sentien entre el soroll d' altres passes. I oh! Oh! Ja estava el pessebre a Plaça Sant Jaume. No hi havia cua per veure'l! D'entrada la taula parada amb plats de galets semblava un anunci d' Ikea. Però després veies que al costat hi havia un silló, un arbre de Nadal, un tió... Tot molt familiar! A l'esquerra les figuretes del pessebre en un estil més bé tradicional. Estaven els tres reis, el llenyataire, el caçador...

Les botes em van portar fins al metro de Jaume I. Deixava el centre fins el dia següent.

Sensacions de dilluns

2010-11-02T23:16:00.000+01:00

Fa dos dilluns, la sensació que la tardor havia arribat de cop va arribar-me de bon matí. De fet, era com si ja fos hivern. Els tres graus a l'andana de l'estació de Caldes de Malavella, durant els cinc minuts aproximats des de que anuncien el tren fins que arriba, em van deixar gelada. Enyorava uns mitjons als meus peus. Les mitges eren ridícules davant aquell fred. Desitjava un abric gruixut i una samarreta, però venia de la costa amb una jaqueta de poc abrigar. Anava picant de peus al terra recordant passos de claqué. Feia cercles amunt i avall pregant que el tren arribés. La gent no em mirava. Tots miraven la via esperant el tren.

Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.

Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.

A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...

Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.

Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.

Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...

Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.

Avions

2010-10-01T20:23:00.000+02:00

Divendres tarda. En Francesc volia fer tranquil la migduada, però aquells maleits avions no paraven de passar.

Cada any des de que vivia a la Vila Olímpica, com havia volgut la Laia, els avions assajant la festa del cel el molestaven. També li recordaven el dia del seu casament. Ja feia set anys? Casar-se en una església al Poblenou mentre els motors dels avions no paraven de fer soroll havia estat un disgust per a la Laia i la seva mare. Però elles havien triat el dia i el lloc. Ell ja en tenia prou amb un casament civil. Bé, de fet, si era franc, en aquell moment també li van disgustar els avions, tot i que va ser un alivi que el capellà escurcés la cerimònia... Però les fotos a la porta de l'església amb aquell soroll, mentre tothom cridava per fer-se sentir... Quin horror! I ara, veient que la seva relació havia canviat tant, sentir aquells avions encara li agradava menys.

Viure amb la Laia cada vegada era més avorrit. I ell... havia de matar l'avorriment. No sabia com aquell migdia enlloc de dinar, ell i la Marga del departament de finances havien acabat en un hotel. I des d'aquell dia, en Francesc havia revifat sexualment. Seguien les seves trobades amb la Marga, però també havia quedat amb un parell de noies d'internet. Cap compromís, perquè elles també eren casades.Potser ja feia un any de tot plegat.

En Francesc volia creure's que la Laia també tenia les seves aventuretes, però preferia no saber-ho. Segur que algun dia enlloc de fer el cafè amb les amigues o anar al gimnàs estava amb algun, perquè semblava més contenta últimament.

El soroll de la porta que s'obria el va fer tornar dels seus pensaments. Era la Laia. Realment seguia estant bona, però no en tenia prou amb ella. La Laia li va fer un petonet.

- Els avions anuncien el nostre aniversari de casament.
- Sí, reina.
- Grrrr, ens van espatllar el dia - va dir la Laia arrufant el nas.
- Tampoc tant, dona.
- Què vols dir?
- Doncs que al restaurant ja no se sentien. I a part no van impedir el nostre casament, que era el que volíem - va respondre en Francesc.
- Francesc, després de set anys, no et semblaria hora de fer la nostra relació més oberta?
- Què dius? - va saltar en Francesc esverat - Tu creus que em pots canviar com enganxina?
- Carinyo, no volia dir sexualment oberta, volia dir que m'expliquessis què et passa.
- Ah, que els avions no em deixen dormir - va dir en Francesc
- No vull dir ara - va dir la Laia rient - Ets impossible! Hauries d'haver vist la cara que has fet quan t'he parlat de relacions obertes. Ha, ha, ha. Et creus que no sé que porto banyes per tot arreu? Però clar és més elegant fer-ho d'amagat. Saps una cosa? Tu i jo som molt diferents. Jo sempre dic el que penso, i tu penses el que has de dir.
- Tu també m'has fet banyes?
- Ja veig que la teva única preocupació és el teu orgull masculí. Doncs si vols saber-ho pregunta-li a la Marga.

Van quedar en silenci. Els avions seguien passant com si el país estés en guerra.

Vulpellac

2010-09-19T23:12:00.000+02:00

El setembre avança, la rutina continua. Algunes pluges, baixa una mica la temperatura. De nit em tapo amb el cobrellit. El sol cada dia s'acomiada una mica abans...

I els records d'estiu encara estan a la ment. Una nit vam anar a la festa major de Vulpellac. Tocava l'orquestra Diversiones de la qual ens havien parlat sovint, i realment ens van fer passar una bona estona.

Vulpellac és al costat de La Bisbal. Sempre he vist el seu cartell passant per la carretera, però mai hi havia anat. Era la nit d'un dissabte d'agost. Els cotxes anaven aparcant en una esplanada a l'entrada de Vulpellac. Un grup cantava. Vam decidir voltar pel poble sentint de fons la música dels altaveus. Vulpellac era un poblet preciós a la llum dels fanals i la lluna, de cases antigues, terra de pedra, carrerons encantadors...
Grupets d'adolescents passejaven pel poble. Era nit de festa major!

Vam tornar a la festa, a ballar i riure amb les versions dels vuitanta de Diversiones. Un mojito ens va acompanyar, i vam decidir tornar a Vulpellac una tarda per fotografiar-lo.

Allargant les vacances

2010-09-08T01:37:00.000+02:00

Sembla que les pluges d'avui vulguin allunyar-nos de l'estiu. Però ja se sap que al setembre sempre plou, però seguirà fent calor. Plou per remullar les festes del Poblenou i les de la Mercè.

Preveient possibles canvis de temps, i tenint en compte les obres que ens falten fer, aquest cap de setmana vam decidir allargar les vacances. De fet jo vaig començar a treballar el dia 1, però ens vam prendre un cap de setmana estiuenc. Diumenge van venir uns cosins i vam fer platja. Dissabte vam anar a Colliure, on mai hi havíem anat però segur que hi tornarem. Vam anar tranquils, seguint la costa des de Portbou, Cervera. Per una carretera deliciosa, sobretot si t'has pres la Biodramina. Jo vaig poder fer fotos des del cotxe sense patir per les corbes. Visca la Biodramina!

El pàrquing de Colliure era ple, i vam aparcar cap a la muntanya, així vam poder contemplar unes bones vistes.
Vam baixar per unes escaletes a una cala que agafava un camí de ronda fins a una platja més gran. Els restaurants oferien musclus amb patates. Hi havia gent a les terrasses i gent a la platja.

Jo estava extasiada mirant l'aigua blava, el molí, el castell, l'ésglésia, l'ermita prop del far, les casetes de diferents colors pastels amb finestres d'altres colors...

Va coincidir que feien una diada catalana, i ballava un esbart de Torroella. Després l'orquestra els Montgrins tocaven sardanes. Havien penjat per la riera tot de senyeres. Tot era molt alegre i festiu!

Vam passejar pels carrerons plens de botigues d'artesania. Les parets i finestres pintades en tons pastels seguien. Estava quedant-me embaladida. Un lloc tan bonic, i en tan bona companyia. Què més podia desitjar?

Visita a l'Illa Roja

2010-08-27T01:17:00.000+02:00

Era una tarda d'agost. Vam anar cap a la platja de Pals. Vam aparcar dalt la pujada i vam baixar alegrement per un carrer amb forta pendent sense pensar en la tornada. La gent es banyava, prenia el sol, i els més atrevits es llençaven des d'una roca. Clar que suposo que tampoc calia ser massa atrevit. Hi havia una cua de nens, noiets i noietes, pares... Al costat hi havia la cua dels familiars, fotògrafs del salt.

Nosaltres no vam saltar. Nosaltres vam seguir pel caminet de la dreta. L' Illa Roja ens esperava.

El sol ja no hi tocava, així que no hi feia calor. Era agradable jeure sobre la tovallola en aquella sorra que no cremava... Alguns nens jugaven mentre els adults xerraven. Els pares d'una família alemanya van obrir una ampolla de cava que van beure en dues copes de plàstic mentre contemplaven aquell idil·lic paisatge.

Uns joves van arribar amb càmera. I el que semblava increïble, un d'ells havia escalat fins dalt l' illa, i... estava saltant. Jo ho vaig trobar perillós. Però ell va convèncer a un dels amics per pujar-hi.Tots els pocs que érem a la platja els miràvem... Segons explicava el xicot l'escalada era perillosa. Però que no passava res quan saltaves. Deia que tocaves terra amb els peus, però que no passava res si en arribar a l'aigua arronsaves una mica les cames.

Tots dos van nedar per pujar per arribar a la part de darrera l'illa. Un cop a dalt, l'amic no es va veure en cor de saltar. Anava mirant tots els possibles llocs des d'on saltar... però res. L'altre repetia que com era enginyer.Finalment, l'enginyer no sé com va tornar a baix, però el noi primer va saltar de nou... Quan vaig veure que emergia el seu cap de l'aigua vaig sospirar tranquil·la... Però va tornar a provar sort una altra vegada. Aquest cop acompanyat d'un xicot que pescava a les roques de la vora, que en veure'ls, va demanar-li consell sobre l'ascens. I apa, a patir dos cops més! Per sort ningú va prendre mal.

Ens vam banyar en l'aigua gelada i transparent. La gent anava marxant. Només quedava la família alemanya. Les seves filles adolescents jugaven a pales. Vam deixar-los per ells sols tota la platja. Ells van treure el cava de la neverata per brindar de nou.

Per acabar vull comentar que les fotos que he penjat són d'en Wow.

Seguint les petjades de la Rita

2010-08-16T08:00:00.002+02:00

Després de llegir el post de la Rita, vaig quedar-me amb ganes de veure d'a prop aquell paratge tan suggerent. I just al cap de pocs dies, una tarda, en Wow ens va portar als nens i a mi a fer un passeig a l'Escala. Un cop allà va dir, si de cas anem més cap a Empúria Brava.

Tot just vam aparcar al pàrquing de darrera de l'hotel de la Rita. Ens vam anar apropant fins veure'l pel davant. Hi havia molta animació. No era una tarda calurosa, però la gent estava alegre a la platja vora les dunes, sota parasols de palla.

Vam deixar enrera l'hotel.Vam agafar el passeig contemplant l'ambient de gent passejant, altres venint de la platja migvestits,en banyador, amb les tovalloles encara molles. Bicicletes amb grans, joves i nens a sobre, patins, fins i tot un patinet, cotxets de nens... Tothom estava content. Amb vambes o xancletes o sandàlies... Pantalons curts, vestits estiuencs, pantalons fresquets... Ànimes contentes!

A la dreta tot de caletes, amb la gent relaxada a la sorra o l'aigua. Al fons, la badia de Roses.

Seguint el passeig trobes a l'esquerra les runes d'Empúries . Escipió elegant saluda des de darrera les reixes. I a la dreta l'espigó helènic.

El trenet turístic va carregat de gent contenta.

Un mirador preciós al final del passeig. Estem a Sant Martí d'Empúries, un conjunt medieval deliciós. L'església fa sonar les seves campanes saludant-nos. Les terrasses acullen els turistes estrangers sopant, mentres els nacionals prenen gelats.

Emprenem la tornada. Més bicicletes, gent corrent, famílies passejant, parelletes enamorades de totes les edats... Se senten diferents idiomes, però tothom està content.

Les platges van buidant-se, però alguns encara hi segueixen. Tothom va al seu ritme. Aquí els rellotges no manen. Es estiu, són vacances i la Costa Brava és idíl·lica!

Llàgrimes de Sant Llorenç

2010-08-13T13:39:00.000+02:00

(foto de google)

El papa Jaume va fer un dolç petó a la mama Helena. Com estimava aquella dona! Ja portaven setze anys junts! Però ell seguia boig per ella! Li agradava acariciar la seva pell suau després de fer l'amor. era la pell més suau que mai havia tocat.

El papa Jaume va somriure recordant quan el ventre de la mama Helena va anar inflant-se. Cada dia li creixia més i més, fins que van néixer la Sandra i la Marta. Quina feinada! Ara eren dues noietes de deu anys que dormien tranquilament a l'habitació del costat. La vida anava passant! Lluny quedaven les bogeries d'adolescència, però semblava que fos ahir quan l'Helena i ell, quan encara no vivien junts,buscaven els llocs més sorprenents per fer l'amor. I sempre al final aquell dolces carícies.

La mama Helena va fer un petó i li va dir Bona nit. Estava cansada. Sort que eren de vacances, perquè era la una de la matinada tocada. Les delícies de l'amor combinades amb fills acostumen a donar com a resultat nits de poc dormir.

La mama Helena li havia donat la mà mentre ja devia dormir. Però en papa Jaume, cosa estranya, estava desvetllat. Sentia el repicar del vent. Al terrat quelcom anava amunt i avall. I ells vivien al quart, sota terrat.

Va sortir al replà i va pujar les escales descalç. Si la mama Helena el veiés el renyaria. Va obrir el llum amb el perill de ser vist en calçotets i samarreta. Un cubell dels veïns es bellugava. Va posar-lo dins del safareig. Allà no molestaria . Va tancar el llum i va sortir fora de nou. El cel era ple d'estels. Un estel fugaç va passar! Va ser tan ràpid que no va poder pensar cap desig! Caram un altre! Feia un vent fresc. Va baixar.

La mama Helena es va despertar en sentir-lo tornar. On eres?va dir obrint la lampareta. I en papa Jaume li va explicar que havia vist dos estels fugaços. Eren a l'època de les llàgrimes de Sant Llorenç. En papa Jaume deia que la següent nit anirien a veure'ls amb les nenes. Va somriure. " Vols pujar-hi, mama?" I la mama Helena va somriure. Fa fred? I ell va dir que podia anar amb la camisola que ja l'abraçaria. I els veïns? va interrogar ella. Ell va respondre segur que dormien.

Van pujar agafats de la mà silenciosos. La mama Helena va renyar al papa Jaume per anar descalç. No van obrir cap llum. El papa Jaume va agafar per la cintura la seva dona mentre miraven al cel. Un estel! Ben ràpid una altra vegada! El papa Jaume no havia pogut pensar cap desig. Va fer un petó a la mama Helena. I ell es va perdre veure passar un altre estel.

El papa Jaume va desitjar estimar-se sempre amb la mama Helena, i en mig d'aquest pensament va passar un altre estel. No calien estels màgics. El papa Jaume sabia des de que la va conèixer que el seu amor seria etern.

Desvestint el pis

2010-08-05T01:33:00.000+02:00

Vaig anar desventint poc a poc el meu pis de Badalona. Com era abril ens vam endur les estufes elèctriques que no calien. Després vaig despenjar el quadre que em va regalar la Maria quan vaig fer 30. I el de la meva germana vestida per la sarsuela madrilenya (concretament en el número de A la sombra de una sombrilla...). Vaig seguir amb la làmina enmarcada de Van Gogh que tenia sobre el llit "la nit estrellada"... Treus quatre coses i es veu el pis tan trist! Després vaig despenjar les treballades cortines de ganxet fetes per la meva àvia. Aquell ja no era el meu pis!

Vam anar recollint capses de cartró per anar guardant llibres i àlbums de fotos. I també en vam comprar de plàstic per anar guardant la vaixella i altres objectes més delicats.

La roba va anar a parar a casa els meus pares. Primer la de més hivern. Les sabates d'estiu... Em vaig desempallegar d'alguna roba.

No es tractava de deixar el pis buid. La llogatera volia els mobles. Només ens vam endur el sabater del rebedor i les macrotauletes de nit. Però ella es quedava la nevera, la rentadora, el sofà, taula i cadires, el moble del menjador, la tauleta del despatx, el llit de matrimoni, els llits de convidats, els armaris... Però tot i això vam anar fent viatges cap l'Empordà. I ara, al magatzem de la botiga tancada de la meva sogra, hi ha els miralls, el rellotge del bany, els nòrdics, llençols, tovalloles, planxa, aspirador, cafetera, paelles...

Quan vas desvestint una casa, trigues més perquè vas retrobant records. Recordava les penes per muntar l'armari d' Ikea de l'habitació junt amb una amiga que vam fer musicals, i ara poc sé d'ella. Em va ajudar a muntar uns quants mobles. Ella sempre tan energètica i disposada!
Vaig recordar quan pintant el sostre del pis, van començar a caure capes de pintura. I el meu pare, la meva germana i jo intentant arreglar-ho entre riures.
Vaig recordar com la meva mare es va recorrer amb mi, mil i una botigues mirant mobles o làmpares.
Vaig recordar al meu tiet fent tots els forats per penjar làmpares, quadres... I posant les finestres d'alumini.
Vaig recordar viatges recollint per exemple el gran gerro blau que em vaig comprar a Portugal.
Regals d'en Wow, regals d'amics...
Va aparèixer una foto petita amb el marc tot brut , que era el record del casament d'uns amics , i que ara ja s'han divorciat...
I podria seguir explicant molts més records...

Va arribar el 30 d'abril. Adéu al meu pis. Adéu a Badalona. Ja no sentiré les cotorres cantant de bon matí. Ni obriré la finestra de l'habitació i veuré una palmera fent contrast amb el cel blau. M'agradava la llum que entrava en aquell pis. Em relaxava estirar-me al sofà blau contemplant la làmpara estil ovni i les parets blanques... Però sé que he deixat el pis en bones mans. I jo vaig caminant cap a un nou pis. Una nova etapa està al meu davant. Vaig desvestir un pis, perquè ara en vestiré un altre, i aquest cop,no prendré les decisions sola. Caldrà consens :)

La reina del bicing

2010-07-14T00:55:00.001+02:00

Ja fa dues setmanesque va arribar-me per correu la targeta del bicing. Quan vaig veure el sobre vaig decidir aquella mateixa tarda activar-la per tornar de la fisio.

Feia anys i panys que no anava en bicicleta. Bé, l'estiu passat vaig agafar una mica una elèctrica per provar-la. Tot i que porti trampa. Per això que no entenc per què em va fer tanta il·lusió rebre-la. Suposo que presentia que començava una nova etapa.

La primera bicicleta la vaig agafar a Plaça Catalunya. Vaig decidir pujar fins la Gran Via, que sabia que hi havia carril bici, i fins al centre comercial Glòries. Potser no va ser la millor ruta, doncs anava amb la inseguretat de les primeres vegades. En alguns trams no hi havia carril bici, i em feia pànic confondre'm entre el fum dels cotxes. Però també m'espantava anar per les voreres, on els peatons tranquils caminaven, i no sabies si seguirien realment en línia recta.

Segona bicicleta, de Glòries a Diagonal Mar per la Diagonal. Llavors ja estava més animada. Tenia ganes de saludar als ciclistes que em creuava, als patinadors... Ja no feia tanta calor. Encara no corria massa per esquivar amb compte alguns peatons que anaven pel carril bici. Un cop a Diagonal Mar tots els aparcaments ocupats. Per sort, va arribar el camió de bicing.

Tercera bicicleta, de Diagonal Mar a Rambla del Poblenou. Era quasi fosc. La llum de la bicicleta es va encendre. Vaig decidir-me pel passeig Taulat. Vaig agafar una mica de velocitat. Podia notar la brisa a la cara. Era bonic passejar en bicicleta entre uns arbres, que no sé el nom. En Fra Miquel ho sabria. Fulles grogues cobrien el terra.

I ara ja sóc la reina del bicing. Tot els desplaçaments que faig per Barcelona els estic fent en bicicleta. Clar que per sort no haig de fer gaires pujades. No sé si arribaria segons a quines zones de l'alta Barcelona. per sort em moc bastant vora el mar.

Vaig coneixent noves rutes no perilloses per a ciclistes. Us creurieu que mai havia entrat al parc del Nord, tot i que hi he passat pel davant en cotxe o autobús milers de vegades?

M'agrada anar en bicicleta perquè es veuen les coses de diferent manera. Moltes més que en metro, evidentment. Estàs més baixa que en autobús, i més propera que en el cotxe. Més ràpida que caminant. Noves sensacions. I a part, arribo més ràpid als llocs. Increible al principi, però cert.

Màgia arreu

2010-07-01T00:11:00.001+02:00

Després d'una agradable pre-revetlla, dinar familiar improvisat al port Olímpic, i després una mica de cues per anar de revetlla. M' esperava la platja de La Fosca de Palamós. Vam anar a sopar a un xiringuito en Wow i els nens, que ja no són tan nens, i podrien ser els nois, tot i que suposo que sempre seran els nens... També podria anomenar-los Wow 1 i Wow 2, però així sembla que siguin robots sense personalitat. I justament cadascú té el seu caràcter.

Vam arribar sobre les deu de la nit. La mar estava calmada, i la fosca roca esperava ansiosa gaudir la màgica nit. Com si ella i tota la platja no fossin màgiques sempre, doncs jo crec que tothom que hi va una vegada vol tornar-hi. Es maca a l'estiu per fer-se un bany després de torrar-se al sol. Es bonica per passejar-hi sota el sol de l'hivern. Es romàntica per passejar-hi de nit amb una jaqueta que et protegeixi de la suau brisa. Veure com surt el sol o la seva posta...

Era nit de Sant Joan, poc a poc va anar arribant més gent a tirar petards i coets. Des d'algun xalet van tirar algunes bateries de palmeres que il·luminaven orgullosos el cel. I la gent aplaudia gaudint-los.

El so dels petards s'ampliava a la platja i cada vegada hi havia més gent, tot i que hi havia espai per a tots. Després va ser el nostre torn. Els nens ho van passar tan bé tirant els petards. Va ser una nit alegre.

Cap de setmana llarg, festa major a Palamós, pujada de temperatures i dilluns tornada a la feina.

Per acabar la setmana de nou amb màgia, us faig una proposta teatral. Ens espera màgina, aventures i humor. Sigueu una mica nens de nou, i aneu a veure l'adaptació d'Aladdí al Jove Teatre Regina de Barcelona. I si a algú li fa una mica de vergonya, porteu als nebods o veïnets Estic segura que ens agradarà, a nens i nens grans.

Potser no sóc objectiva perquè són amics meus el director, els actors, l'escenògraf, el compositor de les músiques...Actua una blocaire que actualment té el blog en baixa... Porten temps treballant-hi en el projecte, amb professionalitat i il·lusió.

Del 1 al 4 de juliol a les set de la tarda. Gaudiu-ne

Pre-revetlla de Sant Joan

2010-06-24T21:17:00.002+02:00

Va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit. Allà reposava un pètal de violeta. Era el que li havia donat la guionista de novel•la negra la nit del seu aniversari. La guionista havia volgut compartir els aromàtics pètals rebuts per la dama de l’illa.

Va acostar-se el pètal al nas per aspirar la seva fragància. El seu cap havia anat fins al taller de la pintora. Era de nit. Al voltant d’una taula sopava amb desconeguts físicament, però dels que curiosament sabia unes quantes vivències seves, uns quants sentiments. Sabia coses d’ells que potser altres coneguts seus no sabien. Havia vist les fotos d’alguns, llegit contes d’altres, escoltat aventures d’infància o joventut. Sabia llibres o pel•lícules que els agradaven... I aquella nit s’havien reunit i podia sentir les seves veus i rialles, contemplar les faccions de les seves cares, el gesticular de mans, el parpelleig dels seus ulls... Ningú era com s’havia imaginat, però tots eren encantadores persones... Va tornar a la seva habitació i va guardar el pètal.

Va agafar el metro, anava cap el Teatreneu. Sempre quedaven a Gràcia. Recordava el segon cop que va veure a uns quants d’ells. Va ser gloriosa la rotllana tot ballant a un local de la plaça del Sol. Una nit agradable.

Va baixar a Joanic. Feia fresqueta per ja ser estiu. Era la pre-revetlla de Sant Joan. Va anar caminant per un carrer que anava canviant de noms i mai havia aconseguit aprendre’s. I ja estava davant del Teatreneu. Va pujar les escales fins al primer pis. Al fons la seva taula. Alegria de retrobar-los. Algunes absències. Llàstima! Converses agradables. Per postres, què millor que un gelat a la plaça Revolució?

Va ser una deliciosa pre-revetlla de Sant Joan.

A mi què m'expliques?

2010-06-19T00:38:00.002+02:00

No m'he tornat contestona, no. I ell tampoc. Només explica contes diferents. No sentirem la Caputxeta ni la Ventafocs. Una mica contes de tota mena.

Jo encara no hi he anat per motius d'agenda, però diuen que està molt bé, i m'ho crec. Tot i que al juliol , ho comprovaré. I de passada tornaré al Llantiol que fa molt que no hi vaig. Per motius aliens a la companyia s'anul·len les funcions del 26 de juny i el 17 de juliol.

Dissabtes de juny i juliol a les 18.30 al carrer Riereta, 7 de Barcelona.

Flyer

1001 moments de la Carme Rosanas

2010-06-10T20:02:00.000+02:00

Felicitats Carme!

Obro el teu blog. Sensacions d'imatges i paraules. Torno a ser la nena d'anys enrera. M'enfilo al meu dolç núvol de cotó per travessar un cel ben blau, i poder gaudir de 1001 moments.

Dilluns passat

2010-06-06T23:25:00.001+02:00

Sona el despertador. Arggg. Es dilluns! Em fa mal tot el cos. Per què no es acostumem mai les dones als dolors mensuals? Miro a la meva dreta. Ell dorm. Somric. Malgrat ser dilluns, és bonic despertar-se al seu costat. Un petó m’anima a anar cap el bany.

M’arreglo anant més lenta que habitualment. Coses del cicle mensual. Un petó, un guapa i a córrer cap el metro. Tinc sort, i pujo quan quasi tanquen les portes. No tot pot ser dolent en dilluns. Vaig caminant pels vagons cap el final, i veig lluny una cara que em somriu i una mà que em saluda. Es agradable trobar-se algú com ella de bon matí. Ella baixa abans. Jo segueixo i després transbord. Ara quan treballo a Barcelona toca fer major desplaçament.

Baixo del metro i el sol em crema la pell. Alguns vianants deixen rastre amb els seus efluvis corporals. Per què no m’acostumo a les males olors de l’estiu? Segueixo caminant, ara el metro ja no està al costat de la feina. Correria per escapar-me de l’escalfor del sol, i deixar enrere les olors que em persegueixen però el meu cos no em permet anar més ràpid. Intento somriure, ja estic arribant.

Un dilluns de feina passable, canvis del pessimisme a l’optimisme. I al vespre passeig amb en Wow. Això sí que va ser gratificant. Caminar fins la platja contemplant l’animació de les terrassetes de la Rambla del Poblenou, i després anar seguint pel passeig fins el port Olímpic sentint la brisa marina. Allà vam coincidir amb un casament xinès. Estaven en un restaurant... xinès, clar. Anaven tots mudats, esperaven a la terrassa, mentre els nuvis anaven fent les fotos de rigor amb els convidats. Els nens petits dormien tapats en els cotxets. Eren més de les onze de la nit. Es estrany casar-se en dilluns nit!

Nosaltres vam seguir de la mà caminant cap a casa. La nit olorava a frescor, i el llit ens esperava per reposar.

Cireretes d'arboç

2010-01-13T07:38:00.002+01:00

La carretera de Badalona cap a Mollet té unes vistes precioses de tota Badalona, del mar, de campanars, Sant Geroni. El primer cop que vaig agafar-la em va meravellar. Clar que també reconeixeré que tot i conduir i jo, sempre que l’agafo acabo una mica marejada.

L’últim diumenge del 2009 en Wow i jo vam anar-hi a fer una passejada. Encara tenia alguna Biodramina que havia comprat per anar en la barca del meu cunyat. I per si de cas en vaig prendre una. Havíem dinat d’hora. Serien les tres. Vam pujar el cotxe i vam començar a pujar cap a la urbanització de Mas-ram. Un pastor tornava a casa les ovelles. I ràpid érem dalt contemplant les vistes i notant com es destapaven les orelles.

Un sol d’hivern entorpia una mica la conducció. No vam arribar a Sant Fost, vam parar davant l’alberg de la Conreria. Em vaig ajustar la bufanda, a l’ombra feia gelor. Vam caminar seguint petjades de senglars, escoltant el refilet dels ocells i menjant cireretes d’arboç. Sempre m’han agradat. Em recorden la meva infantesa a Arbúcies. El meu pare amb el meu tiet i els meus cosins o amb amics caçant bolets. Jo no tenia tanta traça pels bolets. I menys quan es tractava de rossinyols, amb els rovellons encara. Però de nena a mi m’interessaven més les cireretes d’arboç. Eren més fàcils de trobar, i tan dolces i bones. Digueu-me tètrica però recordo anar a un bosc proper a un cementiri, i allà al costat unes bones cireretes d’arboç.

També anàvem a pinedes a la caça del bolet, però allà no hi havia cireretes.

Les cireretes, les mores, les castanyes (tot i haver-me punxat més d'un cop amb elles),recollir els fruits del bosc, tot i no ser massa de camp, quan hi he anat, sempre m'ha agradat. Es com preparar-se per la subsistència.

Una agradable passejada, i vam decidir baixar fins a Montgat, i l’aventura ens va portar fins a Mataró. Allà vam descobrir una fira d’artesania. Un cafè amb llet calent i preparats per veure les paradetes. Em vaig enamorar d’unes arracades, i com no sabia per quines decidir-me vaig comprar-me unes per mi, i unes altres per les meves germanetes.

Vam tornar de nou per la nacional veient les llumetes enceses. Com m’agraden! Però ara s'han acabat els Nadals. Fins l'any vinent!

El regal d'en Josep B., el meu blocaire invisible

2010-01-09T16:58:00.000+01:00

Aquest post és per lluir el regal que vaig rebre de part d'en Josep. Vull agrair-li de nou la bonica història inspirada en el meu nick.

Aquí teniu la introducció. Diu que només sap fer programes d'ordinador, com si fos poca cosa. I escriure, que certamen ho puc corroborar.

"Doncs sí, Khalina, sóc el teu blocaire invisible, i com que l'únic que sé fer és fer programes d'ordinador i escriure i no crec que tinguis cap necessitat informàtica m'he inventat aquesta història a partir del teu nom, espero que t'agradi."

I aquí teniu la història que em va regalar.

"Fou en el temps on hi havia bèsties que pensaven i homes que semblaven bèsties, el temps on la màgia encara era un poder i on els deus eren tractats com es mereixien, amb por però sense respecte.

En aquell temps on la guerra entre els imperis del sud i de l'est tocava al seu final, on els exhaust exèrcits lluitaven més per conservar les forces que per acabar amb l'enemic, en aquell temps, dic, va ser quan es va voler buscar la pau.

Però en aquells temps de foscor i bruixeria, s'escoltaven els oracles i per una vegada coincidiren, tots menys un, amb la unió de les dues llunes s'hauria de portar a terme la unió dels hereus dels dos emperadors.

Però l'oracle discordant va predir que l'emperador moriria al poc de consumar la unió i la nova emperadriu arribaria al poder tota sola. També digué l'oracle que regnaria amb justícia i que establiria un nou ordre on ja no hi haurien ni emperadors ni reis ni deus.

L'emperadriu del sud estava prenyada i tots els auguris deien que seria un nen, mentre l'emperadriu de l'est esperava, havia d'esperar una nena. Però un secret fosc acompanyava el silenci de l'emperadriu, el part s'avançà i la nena morí a les mans de la llevadora.

Fou en aquell temps que una dona d'un poble proper, havent quedat prenyada d'un home desconegut, va tenir una nena d'ulls brillants. L'emperadriu, que pel seu càrrec estava al corrent de tots aquests afers feu portar la dona i la nena, li oferí adoptar la seva filla i comprà el seu silenci fent-la la seva dida.

La dona, sabent que l'alternativa era la fam i, molt probablement la mort, acceptà sense dubtes, de fet hauria callat tan sols saber que la seva filla tindria un futur que ella mai no li hauria pogut donar.

I així fou com en la unió de les dues llunes, a la plana del Concili foren presentats i concertat el matrimoni dels dos nadons, Itaur i Khalina, rebent tots dos la benedicció de sacerdots, mags, bruixes i oracles.

Passaren els anys fins que Itaur i Khalina tingueren l'edat per consumar la unió, foren presentats a la plana del Concili, Itaur era un guerrer de cap a peus, ben plantat, rude i poc lletrat.

Khalina semblava encara una nena, els cabells llargs cobrint l'esquena, els pits petits, potser massa per la seva edat, i la brillantor als ulls, aquella brillantor que sols pot emetre una ment privilegiada i culta.

Tant Itaur com Khalina havien estat educats sabent el seu destí, tan l'un com l'altre sabien que l'amor no era un requisit i que l'únic que importava era complir el pacte.

Khalina tenia por, tot i sabent el que havia de passar, veia en Itaur un monstre comparat amb els seus amants, tendres estudiants de màgia i filosofia que mai no gosaven tocar-la més enllà d'on ella els indicava.

Itaur i Khalina entraren a la tenda agafats de la mà i davant la mirada de tots. Dins la tenda Itaur canvià el seu posat guerrer. - Sé, Khalina, que esperes un barrut busca-bregues, a la fi és com m'han educat, però no vull ser el monstre que et violi sense miraments, potser no sóc massa llest, però he tingut bons amics que m'han donat consell, sigues tu la que m'indiqui el que he de fer.

I així fou com Khalina i Itaur uniren els seus cossos i les seves ànimes fins que el sol il·luminà de nou la terra. Sortiren tots dos de la tenda coberts amb l'aurèola cobreix els amants al matí i tots cridaren i festejaren la consumació de la unió.

Tots menys un, algú que desitjava tornar a l'infern de la guerra, algú que volia maleir aquell moment. Amb un somriure traïdor s'apropà a Itaur i l'abraçà mentre la fulla d'un ganivet es clavava al cos d'Itaur.

El silenci es feu a la plana, l'assassí quedà enfront Itaur mentre aquest queia a terra sense vida, Khalina cridà mentre s'agenollava al costat d'Itaur. La guàrdia agafà el criminal. - Senyora! Què li fem? - Preguntà el capità.

Khalina s'aixecà amb els ulls coberts de llàgrimes. - Per què? - Preguntà a l'assassí. - Per morir com un guerrer i no com un camperol. Prefereixo ser un traïdor que un covard. - Deixeu-lo anar. - Digué Khalina. - Senyora? - Preguntà el capità.

Khalina parlà per a tothom. - El preu de la pau passa pel sacrifici, podríem donar-li en aquest home la més cruel de les morts però això no ens assegurarà la pau, deixem-lo anar, volia morir com un guerrer i no com un camperol, ara haurà de viure com un traïdor, i que la seva mort sigui la d'un covard, si la vol, per la seva pròpia mà.

Khalina agafà el ganivet que segà la vida d'Itaur i l'atansà a l'home. - Si vols morir ja saps el camí, ningú et traurà la vida si no tu. - dit això s'agenollà al costat del cos d'Itaur i plorà fins que arribà la nit.

I així fou com Khalina es convertí en l'emperadriu del dos imperis i portà la pau i la justícia a tots els racons de la terra i amb la pau els camps tornaren a florir i els matins als pobles tornaren a olorar a pa recent i els carrers tornaren a sentir els xiscles de la quitxalla."

La meva blocaire invisible

2010-01-06T00:01:00.003+01:00

Crec que almenys un parell de persones havien descobert qui era la meva blocaire invisible. Ella és la Lady Griselda del blog prosopopeia.

Reconec que l'havia vista comentant per altres cases de Blogsville, l'havia llegida a les Històries veïnals, i m'havia fer riure a cal Veí amb l'auca de la Remei a l'apartat "De calents i contents", però mai havia entrat a casa seva.

M'ha agradat anar assaborint el seu blog i aprenent molt d'ell. Quasi agafo la síndrome Stendhal , que he descobert gràcies a ella, que és el que pateix un individu exposat a una sobredosi de bellesa artística, en aquest cas seria una sobredosi emocional.

Comencem amb una mica de música? Sé que a ella li va agradar. Jo no he vist Wall-e, però sí Hello Dolly on canta la cançó Michael Crawford.

Un cop llegit el seu blog, he decidit que no li regalaria cap poema. Tampoc ho havia pensat, perquè mai me'n he sortit, i després de llegir els seus acròstics seria fer el ridícul. Hagués estat preciós fer un acròstic amb "Lady Griselda" però...Una altra cosa seria regalar-li un poema d'un altre. Sé que li encanta Sagarra. Però no seria novedós, i com en sap molts de memòria.

Tampoc tinc gaire gràcia dibuixant. En canvi ella fa uns dibuixos ben bonics, és molt graciosa la sèrie d'ella a cavall, dalt la Kenia, amb un vestidet d'estiu, imitant una mica Lady Godiva. Ella fa els dibuixos en un tres i no res, com en el sopar d'antigues companyes d'escola. Elles la recordaven com una noia a qui li agradava llegir, escriure i dibuixar. No dubto que és una artista completa, doncs també li agrada recitar i fer teatre; fer el disseny del pessebre de casa seva, la fotografia... Ens mostra una recepta de brownie per llepar-se els dits. Amb ajuda de la Whity, una dels seus acoblats. Em fa gràcia que els seus ninos i objectes li parlin. Voldries alguns acoblats més?

Clar que aquests pobrets deurien cremar-los, que és el trist de Falles, per sort vaig salvar-los dins la meva càmera de fotos.

No li regalaré cap llibre d'autoajuda, ni cap novel.la històrica. Potser una biografia. Podria intentar fer la biografia de la madre Cheli, una professora que ella va tenir, i curiosament he sentit unes quantes anècdotes d'aquesta dona per part de dues bones amigues. Elles eren d'una promoció menys que lady Griselda. Un record compartit i que em va fer gràcia.

M'ha agradat la seva tendresa parlant-nos del seu avi Angel. Es tan emotiu pensar que va tocar de nou el piano per la seva néta. Els records amb les seves cosines. La llegia i era com tenir una pel·lícula davant meu. Les veia a totes tres en acció.

Li podria regalar espàrrecs, però té una fira cada any al seu poble actual. A part, encara semblaria que l'engego a fregir espàrrecs. I això mai. Potser podria regalar-li una passejada entre els pins, un dels motius pels quals li agrada viure a Gavà.

Començarem a passejar entre els pins, però com sembla que li agrada viatjar, agafarem un globus màgic. Què et sembla Laura? No sé si et fa angúnia volar, però amb el meu globus no passaràs ànsia. Et desitjo que gaudeixis d'un vol fantàstic.

No tinc clar si t'agrada més el mar o la muntanya. En els teus posts més bé parles de muntanya. Recordo quan a Tuixent vas descubrir l'ofici de les trementinaires. M'he quedat amb les ganes d'anar a Sòria a veure la Virgen del Mirón i la senyora Iluminada. Dirigim-nos cap amunt, cap a l'Empordà. Què et semblen uns aiguamolls? Aquests són de Palau-sator, a l'Empordà. La fotografia és d'en Wow, el meu company. Com que estan enfangats millor anar amb el globus màgic. A part des de dalt les vistes són millors.

Pugem una mica més. Vull passar Llívia. Recordes la farmàcia que et va encantar quan tenies entre 10 i vint anys? A mi també em va agradar molt. La vaig veure en un viatge amb l'escola quan tindria dotze anys. I ara dirigim-nos cap a l'Est. Vols tornar a Venècia? Jo vaig ser-hi farà dos estius. Em va encantar la ciutat! Anem a buscar un fillet per a en Cosimo i la Nera? . Són unes titelles excepcionals. Estan tan bufones sobre el piano. Jo tampoc sé tocar-lo, clar que tampoc en tinc, a casa els meus pares sí.

I ara anem cap a la calor. Què et sembla Egipte? Si no hi has estat, ves-hi, perquè ara farem una visita llampec. Primer de tot et porto per sobre el Nil. Les piràmides i els temples són fascinants, però em va agradar tant el creuer pel gran riu. Mira quina verdor a les vores. I després el desert. Es una imatge preciosa!

I no et vull entretenir massa. Et portaria a més llocs però no podem fer tard. El globus màgic t'ha vestit de gala. Anem cap a Londres, al teatre. Quin musical anem a veure? Sé que et va emocionar els Miserables. Jo ploro amb ells. Sóc així de bleda. L'he vist dos cops a Londres, un per un grup de Gràcia, i vaig tenir el goig de fer-la fa pocs anys. No tenia cap paper protagonista, però així em podia emocionar millor. Per fer boca, aquí tens I dreamed a dream del concert del desè aniversari.

Baixa del globus Laura i cap a teatre. Ell t'espera dins la sala, perquè t'emocionis de nou al teu costat. I espera, té aquesta rosa. Em van deixar agafar-la del parc Cervantes de Barcelona per a tu.

Que tinguis un molt bon dia de Reis! M'ha agradat molt ser la teva blocaire invisible!

I mireu mireu quin regalet m'ha fet en Josep B. Una història preciosa. Estic encantada!

últimes pistes invisibles

2010-01-05T12:01:00.000+01:00

Ja falta molt poc per les 12h de la nit. L'hora màgica en la que els blocaires invisibles aniran deixant els seus regals.

Per tant donaré unes pistes bastant clares.

La meva blocaire invisible ha participat a la roda poètica dels Personatges Itinerants i viu al Baix Llobregat.

Ho sabeu ara?

Comencem el 2010

2010-01-03T00:25:00.004+01:00

El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.

El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.

El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.

A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.

Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?

Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...

Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".

No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.

Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.

Un bonic passeig per acabar l’any.

El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.

I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.

I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.

Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.

Fulles de tardor

2009-12-27T21:07:00.004+01:00

I com cada any, la tardor s'emporta les fulles dels braços dels pares arbres. Els arbres se senten tristos quan del verd passen al vermell i després cap a tons marronosos, fins que s'assequen i es van desfent amb la humitat de la pluja, la gelor de l'hivern o la neu les cobreix.

Però els arbres saben que tornarà la primavera, i seran plens de joia quan petites fulletes verdes neixin dels seus braços.

La vida és estacional, i en general plena de cicles. Quan ens assequem, millor deixar pas a les noves fulles verdes.

No és ben bé el mateix, però cada any fem el blocaire invisible. Ara passarem uns dies emocionants pensant regals i deixant pistes. Sabem que s'acabarà per Reis.Però al proper desembre podrem tenir-ne un altre (si els nostres incansables organitzadors no desisteixen). I així aprofito per donar alguna pista. Anava a donar només una. Volia dir que la meva blocaire invisible no és de les que publica cada dia, ni dia sí dia no. Però al dir això, n'he dit dues. Qui serà?

Sensació de Nadal

2009-12-19T19:26:00.004+01:00

Començava desembre, era ja dia quatre, i encara no havia notat la presència del Nadal. Tímidament l'havia percebut a Mercadona però a cap lloc més havia trobat signes nadalencs. Potser havia començat el bombardeig d'anuncis per la televisió però com quasi no la veig...

Al meu carrer de Badalona mai hi posen llums, no havia rebut cap postal de Nadal, i a data d'avui només n'he rebudes dues (clar que jo tampoc n'he fet cap. No trobava les que havia comprat a Anglaterra)

A la Rambla de Poblenou, feia poc que havien tret els llums de festa major. Portaven des de setembre apagats, penjats esperant un altre destí. I els llums de Nadal aquest any no arribaran a la Rambka. Segons m'han dit, els comerciants amb la crisi no poden pagar-los. I pensar que alguns anys fins i tot sonaven nadales... Però ens conformarem amb un galet lluminós a la rodona de Rambla - Pujades. Estan a altres punts de la ciutat, segur que els heu vist en directe o per internet.

I aquell primer divendres de desembre anava al Liceu a veure Il trovatore. Com vaig fer alguns encàrrecs, vaig agafar el metro fins la plaça Catalunya. Vaig agafar les escales mecàniques de la sortida de Passeig de Gràcia fins dalt, i fora tot respirava Nadal. El Passeig de Gràcia ben il·luminat. Els llums de Pelai amb cercles.Tots els edificis tenien els seus llums. Com el del Triangle amb els seus estels blaus (la foto és d'una amistat meva) Es cert que els edificis carregats de llums excessivament els trobo horteres, però uns llums ben posades m'alegren el dia, em fan retornar la il·lusió de la nena que li agraden els Nadals.

Em va encantar baixar per la Rambla contemplant les branques amb llumetes blaves, i veure com algunes llagrimetes blaves baixaven.

Mireu aquest post de la Rita i tindreu mostra d'alguns dels llums.

A la sortida del Liceu els llums de les Rambles estaven apagats. Hem d'economitzar. Però vaig passar per davant l'ajuntament i vaig veure de lluny el pessebre. A veure si aquesta setmana que la feina em porta per allà, aprofito per passejar per Santa Llúcia.

I després vaig agafar el cotxe. Els llums de l'autopista s'apaguen passat Granollers. Els fars del meu cotxe la il·luminaven junt amb el meu cor nadalenc. Música dels vuitanta i anar avançant fins els braços de l'amor.
Sortida Vidreres, l'autovia també fosca. Platja d'Aro, carretera. Calonge. I en una corba vaig distingir el campanar il·luminat de Palamós. Des de que el vaig veure per primer cop, em va robar el cor. Queda tan bonic i elegant!

I amb la imatge del campanar vaig sospirar: El Nadal ja ha arribat!

I ara ja no ens em podem escapar. Les cases i les tendes decorades. Sopars i aperitius diversos. Tothom et desitja bones festes i aprofiten per petonejar-te.

Però a mi em fa gràcia. Els blocaires juguem a ser invisibles i fer-nos regals. Altres fan de figuretes de pessebre, miraré si puc ser algun personatge (m'imagino que la Verge Maria ja deu estar ocupada. Jo com que tinc experiència en aquest paper).
La nit de Nadal veurem cagar el tió a la neboda. Amb els nens s'haurà de fer més tard perquè estan amb la mare. El dia de Nadal i per Sant Esteve dinars familiars. Veuré als cosins, alguns fa temps que no els veig. Acabarem cantant nadales. Som una família musical.
El 25 nit a veure l'obra de Nadal.
I el dia 28, amb els amics el sopar dels Innocents.
I el millor de tot, uns dies de vacances i relax.

El secret

2009-11-27T20:00:00.005+01:00

I arriba la confessió del secret que us vaig dir que era inconfessable.

Pitjor que tenir un blog? Em va preguntar la Carme. Doncs sí, pitjor perquè és entretingut, una mica creatiu segons com es miri, però en el fons és mecànic. Hi ha interrelació virtual amb altres persones, però sempre són semblants: fer-se regals, ajudar-se o fertilitzar-se.

Arribats a aquest punt del text, alguns pensareu que m'he begut l'enteniment. Ara em vaig fertilitzant amb gent diversa? Noooo, només amb els meus veïns, els veïns de farmville. I de fet no els fertilitzo a ells, fertilitzo les seves terres.

Ara ja ho he dit. Sóc una de les moltes persones del món enganxades a farmville, un joc del facebook.Perquè crec que una mica enganxada estic. M'agrada anar plantant i recollint blat de moro, girasols, patates o cafè. Munyir les vaques, recollir els ous de les gallines ... ocupar-me de tot el bestiar. Fins i tot hi tinc elefants! I les meves palmeres, les figueres, els cireres, tan vermells!

Tot va començar perquè veia amics que hi jugaven. I vaig apuntar-me al joc pels nens d'en Wow. I ara sóc jo la granjera feliç. I tots els neighbors que hi tinc (perquè el joc està en anglès. Almenys em culturitzo una miqueta). Excompanyes d'escola, companys del cor i de teatre ens intercanviem regalets per la granja i som ben feliços!

Doncs ara ja està, ja ho he dit. Admeto tota mena de comentaris al respecte, però per entendrir-vos us penjo unes fotos de la meva granja.

Boira

2009-11-18T22:35:00.002+01:00

La ciutat està emboirada, qui la desemboirarà?

Ahir al vespre Barcelona semblava Londres. Tanta boira hi havia que el director del cor ens va saludar amb un "Good night".

Vaig sortir del metro de Poblenou a quarts de nou, i em costava de veure en la distància. Vaig pensar que no fos culpa de les ulleres no actualitzades que porto, doncs el meu ull dret porta un parell de dies protestant quan em poso la lentilla. Això va provocar que a la revisió mèdica de la feina, dilluns, em preguntessin dos cops quant temps feia que havia anat a l'oculista. La maleïda lentilla distorsionava si les o de la pantalleta estaven obertes per dalt o per la dreta. Jo parpallejava, però totes les o em semblaven iguals. Acaba la revisió vaig decidir passar-me a les ulleres fins a nova situació.

El meu cap va deixar de pensar en les lentilles per fixar-se en el terra. Era ben moll, i quasi rellisco. Vaig pensar que si queia em trencaria les ulleres. Ais, les lentilles que no es trenquen, no cauen, que no s’entelen...

L’aire xop anava humitejant-me , mentre feia passes fermes per no caure. La idea d’un post boirós va aparèixer per la meva ment.

Boira a la ciutat i boira al camp. Ahir la boira em va acompanyar de bon matí mentre conduïa per l’Alt i Baix Empordà fins Figueres. La boira no em va deixar contemplar bé les obres que estan fent passant Verges. Algú m’havia comentat a l’estiu al respecte “què estan fent al meu Empordà?” Els cotxes i camions anaven lents entre ratlles grogues pintades al terra i noves rotondes.

Boira a l’ambient i boira al meu cap. Unes boires que m’han apartat de Blogsville. El meu perfeccionisme preparant-me la feina. Un projecte presentat i finalment acabat amb notable. Ja tinc un altre títol en prevenció. Canvis bons per en Wow, però també nervis. I un secret inconfessable, que segurament acabaré explicant-vos, m’han allunyat de vosaltres. Tinc ganes de llegir tot el que heu escrit. Però tampoc no tinc tot el temps que voldria encara. I a part, està la meva nova afició inconfessable. Hauré de llegir els posts endarrerits per Nadal.
I parlant de Nadal, esteu al davant de la Verge Maria. No m’he tornat xalada en aquest temps, tranquils. No m'he fet de cap secta.Tampoc estic prenyada i tracto de dissimular. Seré la Verge Maria a l’Estel de Natzaret(com els pastorets)... Alguns pensareu que potser no sóc tan joveneta com caldria pel paper. Però aquest serà un Estel de Natzaret diferent que farem com a lectura dramatitzada. Tot ha estat fruit d’una “revolta” de dones. A l’ original Estel de Natzaret pocs papers de dones hi ha. Doncs a la nostra lectura totes serem dones. Fins i tot Satanàs o Sant Josep. I això no són boires, són il·lusions.

Ahir, quan va acabar l’assaig del cor a mitja nit, ja no hi havia boira.

IMMENS

2009-10-03T13:46:00.006+02:00

Si mireu el títol del post, alguns pensareu que la tardor em fa posar filosòfica. Potser esperareu que em perdi en la immensitat de l'univers i en la infinitat del temps i acabi arribant a conclusions sorprenents.

Alguns més fantasiosos podrieu pensar que ara em dedicaré a presumir de l'immens xalet que m'he comprat amb la primitiva que he guanyat. I segur que ja penseu en la festa d'inauguració. Ja m'agradaria, eh? Però ni mini xalet ni xalet immens. Ni tampoc la primitiva. Però si algun dia em toca, ja ho celebrarem.

Els irònics, encara amb la idea al cap de la primitiva, la de "unga, unga", podrieu pensar que m'estic referint a l'immens cul d'algú, i que a partir d'aquell cul, criticaria la seva malvada portadora perquè és l'arpia de la meva cap, o la bruixa de la veïna que em molesta o aquella amiga que em va fotre el ligue d'adolescents... Però per sort o desgràcia els i les que conec amb culs immensos tenen grans cors. I mai confondré físic amb ànima.

Parlar de la immensitat de la univers ens acosta al tema, doncs us vull parlar d'una obra de teatre que ells mateixos descriuen així

"La capacitat imaginativa i creativa de l’ésser humà és gegantina.
I què hi ha més gran que l’univers?
Fent un paral·lelisme entre l’univers i la imaginació, podem afirmar que tots i cada un de nosaltres tenim un univers al nostre interior.

IMMENS és un viatge per aquest univers."

També és immens el seu treball de creació, l'estètica creada amb muntatge, llums ,vestuari i la cançó final. Immens el treball de l'equip directiu, i immens el treball dels tres actors dalt l'escenari cada nit. Però no us preocupeu, l'obra no és infinita, dura una hora i vint. Una bona estona on el somriure apareixerà als vostres llavis tot sovint.

Què ens expliquen al dossier de la seva web?

"Tres treballadors d'un magatzem de dipòsit són adduïts previ avís per una companyia de viatges espacials. Els tres han estat seleccionats per participar en un viatge al darrer dels planetes del que s'anomena univers conegut.

Un viatge on els seus propis conflictes, tan interns com de convivència seran l'eix d'un univers, pot ser inventat, on conviuen personatges immersos en situacions i conflictes galàctics però de fons quotidià.

Tot plegat conforma l'excusa per fusionar la ciència ficció amb una comèdia hilarant, intel·ligent i sovint una mica absurda. "

Us animo anar al Guasch teatre ( C/ Aragó, 140, Barcelona) fins el 25 d'octubre.

Els trobareu : Dijous a les 21:00 h . Divendres i dissabtes a les 22:00. Diumenges a les 19:30

El fantàstic Hardy Freenkel presenta:

IMMENS

Amb Gerard Flores, Joan Olivé i Aitor Rodero.

Direcció: Marc Miramunt

Et perdràs l'enlairament?

Venda d'entrades a la taquilla del teatre, al telèfon 93 451 34 62 i a telentrada.
També trobareu descomptes a http://www.atrapalo.com/

Si voleu veure 3 minuts de l'obra http://www.youtube.com/watch?v=Gny1tWHq-yg&feature=channel_page

Entrevista: http://www.youtube.com/watch?v=etVnB-jqJLA

Les estacions

2009-09-25T16:56:00.002+02:00

(Imatge de google)

Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.

Uns dies d'agost a Anglaterra

2009-09-08T08:00:00.002+02:00

Ja fa molts dies que vaig estar a Anglaterra, més d’un mes. No sé si fer una crònica perquè coneixent-me serà massa llarga, però si vaig explicant una mica de tot, potser quedarà massa desordenat. No sé què sortirà, però posaré alguna foto per amenitzar el post.

Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!

L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.

Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.

Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.

Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.

New Forest Ovington

Aquests dies vam anar dos dies a Londres. En tren hi ha una hora i mitja. I tot i viatjar en hora no punta, no era massa barat. Un dia l’objectiu era el museu de cera Mme Tussauds. Ens vam fer fotos amb quasi totes les estàtues de cera,esquivant com podíem la gent. Un altre dia teníem les entrades per Priscila, Queen of the desert. Em va encantar!. Es un espectacle molt lluït. Vestuari preciós, tot de colors. Hi ha unes dives que surten molts cops penjades del sostre que canten de meravella. Ells tres molt encertats. Curiosament Jason Donovan era el que vaig trobar més fluix en comparació, o menys bo.

Per Londres també vam passejar pel típic circuit turístic, fent fotos al Big Ben, Trafalgar Square...

Dissabte em van portar a Stonehenge. Era un dia de molt sol. Em va impressionar la màgia que desprenia. Després vam anar fins la ciutat Salisbury on feien mercat. Impressionant catedral! Agradable passejada.

Tot va ser encantador. Em vaig adonar que entenc l’anglès pitjor del que em creia. O potser com anava amb ells, es pensaven que jo també era del país. Em va agradar veure la seva casa en directe amb el jardí darrera. Viuen en un barri molt tranquil, tot de casetes. Prop tenen un carrer comercial, on cosa estranya, us confessaré que vaig veure unes nines de porcellana moníssimes. A mi en general no em feien gràcia, més vé em feien terror, però aquestes eren tan boniques que vaig decidir emportar-me la Janet per la meva àvia. La vam embolicar com una mòmia amb paper de diari i cita aïllant, i va arribar intacta al Poblenou.

De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.

Irina

2009-09-05T16:18:00.002+02:00

En Roger no va poder deixar de mirar el rellotge de la pantalla de l’ordinador en tot el matí. Aquell divendres finalment coneixeria a la Irina. Era la una. Una hora i un quart més tard la veuria.

A les dues en Roger va plegar puntualment i va pujar Via Laietana amunt. Un autocar de japonesos quasi xoquen amb ell. Per la catedral el perill era un grup d’alemanys. Però a en Roger li era igual, ell només pensava en ella. No sabia com podia estar boig perdut per una noia virtual. Clar que no era virtual perquè finalment podria veure-li els ulls, aquells ulls clars que descrivia en el seu blog, podria contemplar la seva pell blanca i suau. Sentiria la seva veu, el seu somriure…

Mentre pujava pel Portal de l’Angel ràpidament pensava que només feia un mes que havia descobert el blog de la Irina. Era un blog tan ple de sentiments i sensualitat,que va començar a llegir el blog des del principi, uns nou mesos enrere. La Irina escrivia quasi cada dia , el seu blog era com un diari. Allà explicava sentiments, els seus desenganys amorosos, les seves il·lusions… també parlava de les seves amistats, i si havia de descriure escenes de sexe també ho feia.
En Roger va anar posant comentaris a tots els posts de la Irina. Va quedar encantat en veure que ella li anava responent. Va decidir-se a enviar-li un mail més personal dient-li que després de llegir tant d’ella, tenia ganes de conèixer-la. Ella li va respondre que no podia conèixer a ningú, que aquest era l’encant del seu blog. Ell li havia demanat xerrar pel msn, però ella li havia dit que no el feia servir. En el proper mail li va demanar que es fes del facebook. Finalment ella va acceptar uns dies més tard. El dia que en el xat del facebook va veure la Irina en línia, el cor d’en Roger va saltar boig com si volgués marxar del pit. Van estar parlant quasi una hora. I així havien estat en contacte cada nit. Ell passava el dia esperant aquell moment.

Un dia, en Roger va aparèixer en el post de blog de la Irina amb un altre nom, i va pensar que potser era una mica important per a ella.Ell cada dia estava més boig d’amor. Era irracional totalment. No sabia quina cara tenia, clar que segur que era preciosa. Per no saber no sabia ni el seu nom real.

La Irina li havia dit que el seu blog era una mescla de ficció i realitat, però igualment en Roger sabia que li agradaria estar amb ella. Cada cop que ell li deia de quedar, ella amablement sempre deia que no, i si ell insistia, ella acabava marxant del xat. Així que quan ella li va contestar que podia dinar amb ell al dia següent, ell va pensar que era broma. Però era real! En Roger quasi no va poder dormir.

Eren les 14.10 del divendres 4 de setembre. En Roger va pensar que estava a punt de conèixer la dona dels seus somnis. Feia xafogor. Un sol de pluja omplia Plaça Catalunya. No hi havia quasi coloms, tot i que el terra de la plaça tenia restes de les seves cagarades arreu. Al mig de la plaça no hi havia ningú. Clar que no imaginava que la Irina fos puntual, segur que arribaria cinc minuts tard. Unes noies romaneses seien a l’herba. No creia que la Irina fos cap d’elles. S’havien tret les sabates i s’havien pujat les faldilles, però no es treien els mocadors del cap. Feia olor de pixats. Una d’elles va sorgir entre els matolls. Una altra va entrar-hi i va ajupir-se confirmant les sospites d’en Roger. Uns valents turistes nòrdics feien fotografies a les fonts sota el sol que cremava. Només un nen donava menjar a quatre coloms despistats.

Era un quart de tres, el rellotge del BBVA ho anunciava. En Roger no sabia si posar-se just al mig de la plaça perquè la Irina el trobés de seguida. Li semblava una mica ridícul, però no volia que marxés si no el veia. Clar que potser el trucaria. El dia abans, ella li havia donat el seu mòbil per si hi havia alguna problema per trobar-se, però li havia demanat que si no calia no la truqués, en Roger també li havia donat el seu.

Passaven deu minuts de l’hora. Un missatge va arribar-li al mòbil. “ m’he quedat tirada amb la moto, si de cas quedem un altre dia. Petons. Irina” En Roger va voler trucar-la per anar a ajudar-la o dir-li que ja s’esperava o només per sentir la seva veu. Però allò semblava una excusa. Qui seria aquella Irina? Potser era només una jubilada que s’entretenia a fer un blog fictici, i ara no tenia valor per dir-li que tenia vuitanta anys. O potser la Irina era a una altra banda de la plaça observant-lo, i havia decidit que no li agradava. Clar que ella no era d’aquesta manera. Tenia ganes de donar cops de puny a algú, necessitava descarregar aquella ràbia.

S’estava ennuvolant el dia igual que el cor d’en Roger. El mòbil va sonar. Era ella!

- Roger?
- Sí, jo mateix.
- Ja venen els d’assistència. I si dinem per Gràcia?
- Ara mateix vinc – I mentre deia això ja estava parant un taxi per anar-hi. Divendres 4 de setembre de 2009, en Roger sabia que coneixeria la dona de la seva vida

121è joc literari

2009-08-29T00:11:00.003+02:00

Estava tan cansat que es va estirar de qualsevol manera. No tenia esma per moure’s. Buf. Com havia corregut per atrapar aquell ratolí trapella. Però finalment se l’havia cruspit. Potser massa ràpid. Però estava tan content de la seva caça. I ara tenia la panxa ben plena. Quina delícia!

Notava el sol cremant-li la pell. Com li agradava notar aquella caloreta. Ell era un animal d’estiu. Odiava el fred de l’hivern que el feia caminar encongit. En canvi, la primavera, la verdor de les fulles, l’escalfor del sol, les femelles gracioses picant-li l’ullet. I dels pensaments als somnis. Somnis amb ratolins burletes que el feien córrer i cansar-se més.

Un escrit a proposta de "Tens un racó dalt del món"

Vacances

2009-08-03T23:59:00.002+02:00

Poc a poc arribaven les vacances i a la feina ens vam poder anar relaxant. On treballava abans era el contrari, com era una gestoria fiscal i comptable, sempre acabàvem amb l’aigua al coll,treballant al juliol moltes més hores, i a última hora presentant els comptes anuals,

Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.

I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.

Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?

El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.

Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.

Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.

Bones vacances!

116è joc literari

2009-07-30T23:17:00.004+02:00

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.

Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.

Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.

El cafè de nit

2009-07-12T08:00:00.001+02:00

Una proposta de relats conjunts

En Pierre mirà el rellotge. Eren quasi les 12h de la nit. Faltava menys per plegar. Quedaven poques taules plenes. En Jean dormia sobre la taula. Havia passat un any des de la mort de la seva dona, i seguia bevent sense mida. Seria difícil animar-lo. En Pierre sospirà mentre anava recollint taules. Ell mai no s'havia casat. Era impossible trobar una dona en tot Arles si la seva vida era sempre al cafè de Place Lamartine. Ja tenia quaranta-sis anys. Els seus records d'infantesa eren al cafè anant a veure al seu pare. La seva mare havia mort pel part, i el seu pare buscava consol en Mademoiselle Michelle, qui també cuidava d'ell. De ben jovenet va començar a ajudar al seu pare, que estimava aquell cafè com la seva vida. Tant estimava el cafè que allà va acabar la seva vida. Un atac de cor fulminant se'l va emportar una nit quan era l'hora de plegar. I en Pierre havia quedat per sempre presoner del cafè.

En Pierre no estimava el cafè com el seu pare. El cafè li havia robat al seu pare de petit, li havia robat una altra vida fent una altra feina, la possibilitat de tenir la seva pròpia de família. Ell havia de limitar-se a gaudir del sexe en companyia de les mateixes meuques que els seus clients. Eren encantadores, però a ell li hagués agradat enamorar-se d'una dolça noia. Passejar junts del bracet per Arles somrients. Dormir cada nit abraçat al seu costat mentre la lluna entrava per la finestra il·luminant el seu bonic rostre.

En François i en Louis discutien com sempre de temes filosòfics. Ells mai no tenien son. La taula de billar era buida. A la taula del fons la Mimi reia desvergonyida mentre Monsier Fôret feia córrer la ma per sota les seves faldilles. Eren a punt de marxar al piset d'ella, mentre Madame Fôret cuidava dels nens. La Lili havia marxat amb Monsieur Coulin. Abans de marxar en Pierre va rebre la seva graciosa picada d'ullet. Se li havia acostat a l'orella preguntant-li si després volia la seva visita, però en Pierre estava massa cansat... En Paul i en Claude reien borratxos. Segur que explicaven els mateixos acudits de sempre.

En Pierre estava cansat. Volia dormir. Aquella nit no havia vingut en Vincent. Alguns deien que aquell holandès estava una mica boig, però a en Pierre li agradava conversar amb ell. En el fons, en Pierre envejava en Vincent. Li hagués agradat poder pintar com ell, haver viatjar i conegut diferents ciutats, haver -se relacionat amb altres pintors a Paris... Però ell només era en Pierre.

I per la porta va aparèixer en Vincent somrient. Portava un quadre de quasi un metre d'alçada. Va ensenyar-li. En Pierre no es podia creure el que veia. Era el seu cafè! Era fantàstic! Els colors que havia triat en Vincent li donaven l'aire melancòlic d'aquella nit. El color que el local prenia cada nit a última hora, quan només quedaven els que no sabien on anar en la vida.

Es va veure a ell davant la taula de billar, el pintor fracassat. Al fons la Mimi amb un client. En Vincent era molt intel·ligent, l'acompanyant de la Mimi no era cap cara coneguda. A la taula del costat, es veia el pobre i abatut Jean. A la dreta en Paul i en Claude quan no tenien més acudits que explicar... I en Pierre va plorar.

El Tour de França ha retornat a la meva vida

2009-07-10T00:38:00.008+02:00

Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.

Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.

Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...

També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.

Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.

Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.

Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.

He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.

Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.

Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!

Una fantàstica idea

2009-07-03T20:20:00.003+02:00

En Gabriel portava dies donant-li voltes. Com arreglar aquella crisi? Hi havia alguna manera de solucionar-la a nivell europeu? Tot i que a ell li preocupava més aconseguir reconeixements que resoldre problemes. Necessitava una idea que el catapultés a la fama. No volia ser un simple polític que havia passat pel Parlament Europeu, ell volia ser recordat pels segles dels segles.

I la llum li va venir mentre li repassava la lliçó a la seva filla. Galileu! Els planetes! Plutó des del 2006 perd la categoria de planeta. Allò era perfecte! Clar! Primerament es tractaria de donar a cada planeta el seu reconeixement com a dia de la setmana. S’havia d’eliminar el nom de Diumenge que no era massa laic, i d’ara en endavant l’anomenarien Diterra, doncs ja que era el planeta on vivien, tindria el nom del dia de descans.

Dilluns també era un nom a desaparèixer. La Lluna només era un satèl·lit, no podia tenir tanta categoria. El primer dia de la setmana seria Diurà, en honor al primer planeta descobert des de l’època grega.

Faltava Neptú. Aquest planeta va ser descobert a finals del segle XIX, però també mereixia tenir un dia. Per tant afegirien un dia a la setmana. I va pensar a posar-lo el segon. Diurà li semblava un nom lleig, i per tant s’esqueia per començar la setmana. Ja estava, s’havia de planificar el canvi a setmanes de vuit dies : Diurà, Dineptú, Dimarts per Mart, Dimecres per Mercuri, Dijous per Júpiter, Divendres per Venus, Dissabte per Saturn i Diterra per l’estimada Terra.

Ja tenia tots els planetes honorats. Només calia quadrar hores. Fins ara, les setmanes eren de 168 hores, set dies de 24 hores, no? Doncs, serien setmanes de vuit dies de 21 hores. Era perfecte! I el dia afegit seria laborable. Per tant treballant sis dies, si es feien 8 hores diàries, serien 48 hores treballades setmanalment, i després dos dies de descans.

En Gabriel cada cop estava més emocionat amb la seva idea. S’havia enterrat la directiva de les 65 hores, però amb la seva nova idea, afegint un dia, es guanyaven vuit hores. I potser, forçant una mica més, es podrien arribar a pactar jornades legals diàries de 9 hores respectant el descans setmanal de dos dies. Res de pagar hores extraordinàries. Aquestes hores serien d’obligat compliment. Per tant serien 56 hores setmanals de treball. Era perfecte! Era la millor idea de la seva vida. Segur que als companys del partit els agradaria la idea. També als seus companys europeus actuals. I a la gent, no calia explicar-los aquella part. Se’ls havia de distreure amb festes nacionals per celebrar el reconeixement dels planetes oblidats.

Tothom el recordaria com l’home que va decidir canviar els calendaris. I el seu fill petit quan estudiés socials, trobaria a la lliçó el nom del seu pare. Posant el seu nom a google es trobarien milers d’entrades. Apareixeria junt amb Copèrnic , Galileu i Kepler. Quina bona pensada!

(Dedico aquest post a un company de feina, ja que m’he inspirat en una broma que va fer a les amigues d’escola de la seva nena).

113è joc literari

2009-06-30T22:17:00.002+02:00

En Jesús Maria Tibau ens ha fet una nova proposta, aquest cop més difícil, no es podia fer servir la "I". Quants cops l'he feta servir en la introducció?? Quina mala idea, perquè la foto és d'una bicicleta... Però bé, he llegit uns quants textos on ho han aconseguit, i jo finalment també, Tot i que queda redactat un pèl estrany. Però crec que s'entèn.

La foto m’ha transportat al passat. Amb calor! De vacances a la platja, la costa Daurada.

Una companya de classe meva s’apropava en tren. Amb els meus pares vam anar a buscar-la en cotxe a la parada. La meva germana junt amb un parent van anar cap allà pedalant, era sorpresa! Anaven molt de pressa. Eren uns nou-cents metres a recorrer.

La meva companya va pujar al cotxe. Els meus pares van anar cap a casa. Nosaltres dues vàrem fer una volta pel mercat.

La meva germana, amb potser dotze anys pedalava, quan de sobte va notar com les seves mans pujaven agafades al volant. Era com l'ET! Però no del tot. El volant se separava de la resta de l'aparell, els peus pedalant, el cos catacloc!. Allò era un bon cop! Per acabar-ho d'adobar, el ferro sense volant va anar a parar a clavar-se a la cama.

El parent es va quedar glaçat. Quanta sang! Va pensar pedalar per buscar ajuda.
Els metges van fer uns quants punts a la cama. Una marca de guerra més. Pobreta!

Nosaltres vam tornar a casa. Allò va ser una bona sorpresa!

Un diumenge de tardor (2)

2009-06-15T21:34:00.004+02:00

Diumenge de tardor el trobareu aquí , tot i que ambdós relats poden llegir-se independentment.

http://www.youtube.com/watch?v=MyMfS5OeNEE&feature=related

La Genoveva va despertar-se. No se sentia cap soroll, però això ja era normal, ja no vivien al mig d’ Olot. I a part, ella cada cop estava més sorda. Va obrir els ulls. Una claror minsa entrava per sota la finestra. Encara estava viva! La Genoveva s’anava fent gran, en un any en tindria noranta. I portava uns mesos que mai no sabia si despertaria a casa o al món dels difunts. La Genoveva creia que qualsevol dia moriria dormint, i que seria una mort dolça. A ella no li feia por, tot i que la neguitejava una mica. El desconegut sempre fa por. Potser es reuniria amb en Salvador després de quinze anys de viduïtat. O qui sap on aniria a parar la seva ànima. Però aquell dia encara estava allà. I era... diumenge. Els diumenges per ella eren bons dies. Tindria la companyia de la família. Bé, no de tota, perquè la seva neta potser no hauria arribat encara a casa. Aquella noia els feia anar de cap! Esperava que canviaria. Les seves filles havien estat adolescents més tranquil·les. Però ella mateixa... com hagués estat si no s’hagués trobat en una època de guerra? Al seu pare van trobar-lo mort a la carretera. La seva culpa era tocar el piano a l’església. Ell era un home pacífic, que com no es podia permetre un piano, tocava el de l’església. Ell no era ric. I era creient perquè era el que tocava. Era un home bo i treballador. Però les guerres no entenen de sentiments, només d’enveges i terrors. La seva mare era una dona de poc esperit, i la Genoveva, com a filla gran, va haver de tirar endavant la família.

La Genoveva s’alçà amb l’ajuda dels barrots. L’Assumpta, la seva filla, li deia que els diumenges l’avisés, però la Genoveva no volia molestar encara més. L’Assumpta era un àngel. I en Maurici, el seu gendre un altre. Sempre treballant per pagar aquella bonica casa. Una casa que ells no gaudien, i per la Genoveva era una presó. A la Genoveva li agradava mirar per les finestres i imaginar que veia la gent passar sota el sol, o veure’ls passar amb el paraigües quan queia plugim . Imaginar altres vides. Normalment només veia ocells. Li agradava sentir-los cantar mentre imaginava on podien arribar volant. Imaginar, sempre li havia agradat, des de nena. Potser hagués hagut d’escriure un llibre. Ara ja era massa gran! Si hagués nascut en una altra època...La lectura era la seva alegria. Sempre li havia agradat llegir, i no tenia massa temps. Ara llegia sense parar. L’Assumpta li portava llibres de la biblioteca. Tampoc podien gastar massa. Les novel·les la feien fugir a altres països, a ciutats llunyanes plenes de gent, a ciutats de cultures diferents, a poblets perduts on viu gent vestida amb colors vius, a poblets freds de muntanyes verdes o a poblets costers oblidats del món. Llegint es podia transformar en detectiu, en amant de tots els homes del món, en una actriu en problemes, en una joveneta maltractada, en una madura emprenedora...amb els llibres podia ser qui volgués, viatjar en el temps. Segons els dies era una heroïna invencible i d’altres li agradava ser una pobra perdedora. Preferia llegir novel·les, tot i que també gaudia amb la poesia, amb els assajos i fins i tot amb obres de teatre. Si es trobés millor de tant en tant s’escaparia a Barcelona o Girona a veure teatre. També li faria il·lusió anar al Liceu. Sentir una òpera en directe havia de ser tan fascinant!

Va anar cap el menjador amb l’ajuda del caminador. Li donava més seguretat que el bastó. Cada cop anava a pitjor. Ella no volia caure i trencar-se una cama. Allò carregaria més de feina la seva filla. Per tant, caminador per a tot.

S’havia pentinat i rentat la cara, però no es podia banyar sense ajuda . Era molt trist necessitar ajuda per a tot! Per estar així més valdria morir. I deixar una mica de llibertat a la seva filla. Abans ella els ajudava amb les feines de la casa, cuidant la nena. Però ara era un destorb. Qui sap si seria millor un suïcidi a temps. Tot i que sabia que el que marxava deixava un sentiment de culpabilitat en els que quedaven. Per tant era millor esperar. La mort no trigaria en arribar-li, i tothom l’acceptaria. Arribada certa edat, ja se sap, és el compte enrera.

El menjador era buit. Feia olor a torrades. Sobre la taula encara hi havia el plat ple de molles. Es veien cigarretes gastades al cendrer. No entenia com el seu gendre havia agafat el vici de fumar tan gran!Els vidres regalimaven gotetes de pluja. Les persianes no eren baixades. L'Assumpta hauria de netejar els vidres de nou!La televisió oberta amb el teletext. Bocinets de la Primitiva. Per variar no hi havia hagut sort. Semblava que havien marxat ràpidament. “Assumptaaaaaaaa” “Mauriciiiiiiiiiiii”. El rellotge marcava tres quarts de deu. On haurien anat tan d'hora? I si no era diumenge? I tant que era diumenge.

Va apagar la televisió i va posar un disc compacte. Era diumenge i també estaria sola Volia escoltar òpera. Posaria la Lucia di Lammermour. Li encantava. Pobreta, llàstima que acabés ben boja. Potser ella també s’hi tornaria. Amb la seva edat, tan sola i amb tantes imaginacions.

Va sonar el telèfon. Ara havia d’aixecar-se. No arribaria a temps. I en Maurici la renyaria. Sempre li deia que es posés el telèfon sense fils al costat. Com tenien aquell maleït contestador que a la quarta trucada saltava!. Va tornar a sonar. Semblava que era important. Va arribar-hi sense el caminador, per sort va poder despenjar. La Lúcia refilava la seva bogeria i la Genoveva quasi no sentia el telèfon. No podia parar la música. Semblava que havien penjat. El cor li bategava amb força. Els hauria passat alguna cosa? No se’n recordava dels números dels mòbils. Eren a la nevera. Va voler anar-hi massa ràpid i es va trobar pels terres. El telèfon va tornar a sonar. Ella no podia aixecar-se. Li feia molt mal la cama. Volia plorar. Què farien les heroïnes dels llibres en la seva situació? L’acte III de la Lucia avançava, tot era un drama. La mort s’emporta Lucia i Edgardo, i ella, la Genoveva només estava ferida. Va començar el disc compacte des del principi. La Genoveva creia que embogiria més que la Lucia. Va desmaiar-se de dolor.

Va despertar amb la mirada trista de l’Assumpta clavada al seu damunt mentre la sacsejava . Sonava la Lucia. Encara era viva, tot i que li feia molt mal la cama. En Maurici al seu costat plorava mentre fumava. “Estic bé, nois. Tranquils” va dir amb una veu fluixeta.
L’Assumpta va trencar a plorar desfeta. Com li diria a la seva mare que havien perdut la nena?

Girona Temps de Flors

2009-05-30T16:06:00.013+02:00

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!

Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.

Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics

Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.

I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.

Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.

Pobre Quixot! (108è joc literari de Jesús Maria Tibau)

2009-05-28T19:30:00.004+02:00

En Sanxo estava indignat i trist. En Quixot i ell sempre havien estat junts. I ara què? Serien tots dos llençats a les escombraries?

Encara recordava el viatge en camió, ple de sotracs,dins unes capses quan van sortir de la fàbrica on van néixer. Ell i el seu Quixot van anar a parar a una tenda de Toledo. Allà tampoc van estar molts dies. Era distret perquè entraven molts turistes a mirar, i els senyalaven, i ells orgullosos esperaven ser els escollits. Fins que un dia va entrar l’Arnau, i no va parar fins que els seus pares van comprar-los. Quin viatge més alegre fins Manresa! En el cotxe, l’Arnau i el seu germà els van fer viure aventures de gegants, bruixot i belles dames.

Un cop a Manresa van ser una mica oblidats. Els nens havien d’anar a escola. I quan tornaven jugaven amb aparells estranys anomenats wii, ordinador o DC. Però ells estaven tranquils al prestatge contemplnat-los. Estaven tan a gust a Can Planella... fins que va haver de venir en Roger, el cosinet maleducat dels nens, que enfadat perquè no el deixaven jugar a la wii, va venjar-se llençant en Quixot per terra.

Un joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món

Fins aviat, Sweeney!

2009-05-19T20:20:00.002+02:00

Dilluns 11 de maig vaig tenir el plaer, i també la pena de veure l’ultima funció de Sweeney Todd al teatre Apolo de Barcelona. Dic l' última, però no perdo l’esperança. Si hi ha possibilitats que la representin de nou a Madrid, potser la vaig a veure, o potser després tornen a Barcelona, qui sap!. I cada cop Madrid està més a prop. Hi ha l’Ave, alguna oferta de vol de baix preu...

Dilluns el teatre era ple de gom a gom. Com els dilluns els teatres no acostumen a oferir representacions, molts actors van poder venir a gaudir de l’obra. Tots els dies les funcions han acabat amb llargs aplaudiments i dilluns 11 les emocions estaven a flor de pell. No només actors i músics van sortir a saludar, tot l’equip de tècnics, perruqueria, atrezzo... totes les persones "ocultes", que són una peça més pel bon funcionament del muntatge, i que també tenen una importància cabdal, encara que alguns no els recordin, van sortir a rebre la seva part de calor del públic. Algunes llagrimetes, el bis de la Balada de Sweeney Todd, i tothom estava content. Fins i tot la meva companya de feina que al dia següent l’esperaven a les 9h a Figueres.

A part, en les últimes funcions, els actors poden permetre’s la llicència d’afegir alguna petita brometa sense alterar el contingut de l’obra. Si algú no l’ha vista no percep el detall, però sempre és agraït pels repetidors copsar aquestes petites variacions.

Quants cops he vist Sweeney Todd? La veig veure per primera vegada al Poliorama en el 1995, en versió catalana. Vaig sortir tan encantada que vam comprar el CD, i quan va tornar a l’Apolo en el 1997,no vaig poder evitar repetir. Algú dirà que la història és morbosa. Un barber assassí i venjatiu. Una dona que fa pastissets amb carn de procedència dubtosa. Sang! Però és una història amb força. On els personatges queden una mica disculpats degut a l’entorn del miserable Londres i les seves vivències.
I la música acompanya prodigiosament tota la història. Només per començar, la balada de Sweeney Todd posa els pèls de punta a qualsevol. Es impactant!

A l’any 2004, a Londres, vaig poder veure a Trafalgar Studios un original muntatge on els actors eren a l’hora els músics, sent els instruments una extensió dels seus personatges. Una delícia que demostra que Sondheim dóna per molt. I que és d’agrair que no sempre es facin obres clons, que són respectables, però el teatre ha de permetre adaptacions i variacions. I si després no agraden, ja seran criticades.

Després Tim Burton va fer la pel·lícula. Tenia un aire molt més tètric que a les versions que havia vist. El blanc i negre, els primer plans, la manca del cor cantant, l’aire que li va donar va ser molt més sinistre i esgarrifós.

Va ser una bona notícia saber que Mario Gas havia decidit reposar Sweeney al Teatro Español de Madrid. Conservava la majoria del repartiment, un gran encert! Però quan vaig saber que dues noies molt especials per a mi participarien a l’obra, encara em va fer més il·lusió. Poder saber de primera mà com anaven els assajos i preparatius, era genial. I van estrenar. Amb feina i cursos, complicat d'anar-hi, però la Constitució ens va donar un bon pont per passejar per Madrid vestida de Nadal, contemplar la gent disfressada amb perruques, prendre tapes i veure l’obra dues vegades. Així vam poder fixar-nos millor en tots els detalls. Tothom estava pletòric! Destacant en Joan Crosas i la Vicky Peña com a grans protagonistes, perquè no paren en tota l’obra, però hauríem d’anomenar a tothom.

Un cop a Barcelona, els nens volien veure-la. Potser el tema no sembla el més indicat, però explicant-los com sortia aquella sang, i com només és teatre, i ells volien veure a les seves amigues,vam portar-los. Ells sempre gaudeixen dels musicals. I van ser l’excusa ideal per poder entrar a la mitja part als camerinos a saludar i veure una mica com anaven preparant l’escenari.

I dilluns 11 de maig, Sweeney va aixecar per últim cop la navalla... o almenys per última vegada en el mes de maig del 2009. I a mi em fa una mica de pena.

La fotografia que adjunto la va fer en Wow l’1 de maig, al final del col·loqui de portes obertes amb el públic. Va ser una trobada agradable. El moment més emocionant va ser quan un home va explicar que era l’aniversari del seu fill, crec que feia 12 anys, i havia demanat com a regal venir a Barcelona amb la família, per veure l’obra per setena vegada. De propina inesperada, el nen va poder escoltar el “Cumpleaños feliz” cantat per tota la companyia.

La porta

2009-04-18T18:32:00.003+02:00

Aquesta és la porta a un altre món. El món dels records. Records d'uns nens que corrien i jugaven entre patis i horts . Nens que feien curses de bicicletes en un espai on ara sembla impensable, curses de cargols... Noiets que jugaven a jocs de taula. Sopars de veïns, celebracions d'aniversari i festivals infantils. Molts estius. Moltes setmanes santes. Moltes castanyades. Molts bolets. Moltes excursions a fonts i a rius.

Amics que anarem fent en diferents etapes i, amics que han pres diferents vols. Alguns dels nens ja són pares. Però els seus fills no podran passar per aquesta porta a produïr més records, hauran de conformar-se en escoltar els records dels seus pares. Algú ha tancat amb aquella gran clau de ferro la porta blava. Per molt que piquem ningú vindrà a obrir-nos.

M'han inspirat el post l' encisadora Albanta, que m'ha mostrat un nou blog una sortida digna que segur que us agradarà. I ells m'han dut a la meva infantesa de cop, i a una porta que mai més podrem obrir.

Primera meitat de vacances

2009-04-08T23:04:00.003+02:00

Fa quasi un mes que no escric. La feina, el projecte, activitats diverses... I no serà per falta d'idees. Hauria de fer un llistat de posts pendents. De fet, al meu ordinador de Barcelona tinc word amb idees diverses. Ara podria afegir un post de la trobada de fa dos divendres amb les companyes d'EGB. Una trobada mescla de records passats, i de posar-nos al dia en el present.
I podria fer un post de com vam gaudir dissabte amb Sweeney Todd al teatre Apolo, un fabulós espectacle, i a més a més veient la germaneta i la pseudogermana poblenovina.
També podria fer un post del passeig vora La Fosca de dilluns. Un sol primaveral brillava.Un matí idíl·lic! Fins i tot tinc una imatge perfecta, de la portada d'un llibre, suggerida per una amiga meva exiliada al mal temps anglès, en resposta al meu mail on li explicava les aventures del dia.
O podria fer un post del passeig d'ahir amb el cel gris per Cala Estreta. El vent enrogint-nos les galtes.

Però no he escrit res de res. I això que estic fent vacances llargues, tot i que he revisat temes pendents de feina i he avançat una mica el projecte. I ja ha passat la primera meitat. Ho sé perquè aquest vespre hem retornat als nens amb la seva mare. Ja han passat cinc dies. En queden cinc més. Hem estat molt bé amb els nens i la neboda, però ells reclamen molt de temps, i és normal, poc que els veiem! I sembla passar tot encara més ràpid

I d'aquí poques hores em llevaré, i amb una petita maleta, en Wow i jo volarem cap a Mallorca. No hi hem estat mai! Quines ganes! Serà una visita llampec perquè tornarem dissabte tarda, però podrem gaudir (si fa bon temps) dels bells paisatges de la illa.

Suggeriments artístics

2009-03-13T23:37:00.005+01:00

Avui és divendres 13. Aquí no passa res, però pels supersticiosos d'Estats Units o Anglaterra sí. El que no sé és si estan de vacances per Barcelona si els afecta. Perquè als supersticiosos d'aquí només els preocupa el dimarts 13, no? No ho sé.En tot cas, fa dies havia pensat una història sobre la superstició, però ara mateix ja no li veig cap gràcia. Així que us faré uns suggeriments artístics.

Ahir, que vaig acabar curs abans, vaig dirigir-me cap un bonic barri de Barcelona, Gràcia. Barri bulliciós de dia, amb les seves tendes. Barri viu de nit amb els seus bars, les places amb terrasses, restaurants libanesos, bars de torrades i bocates. Barri de tradició on hi ha unes quantes associacions culturals. Sé que pels seus carrers habiten alguns veïns de Blogsville. Em creuaria amb ells? Vaig baixar al metro de Joanic i vaig agafar el carrer Bruniquer, que després canvia de nom, i em vaig aturar davant del Teatreneu. En aquest teatre multisales, han apostat per la multiprogramació. Si passes per la porta només destaquen el cartell del Club de la Màgia i els Monòlegs., però allà podeu veure espectacles originals, alternatius, noves companyies, altres que després de anar fent bolos els agrada parar un temps pel barri de Gràcia... I ahir vaig anar a veure Zo! La fan tots els dijous a les 20.30. Un espectacle d'escenes i monòlegs on riureu.
Acabada l'obra, cap el carrer Verdi. Costava trobar un lloc buid on sopar. El carrer era ple de gent i tothom estava content!

Ara estic a l'Empordà però demà vespre aniré cap el meu barri preferit de Barcelona, Poblenou! I no és perquè fessin la sèrie. És perquè allà he viscut, he anat a escola, hi tinc grans amics. M'agrada passejar per la seva Rambla a la primavera, a l'estiu, els diumenges d'hivern assolellats. I vaig parant-me a saludar la gent que està a les terrasses. Sempre és agradable prendre una llet merengada o un gelat del Tio Che. I després segueixes fins la platja a saludar el mar. El meu Poblenou com està canviant. Van tirant cases a terra, construint edificis d'oficines, canviant carrers de direcció. Van desapareixent fàbriques, tallers, cases de transport. Queda poc d'aquell encant gris industrial. Del barri de pescadors trobareu una moderna plaça Prim amb els bellaombres.
Demà aniré al C.M.C., o Centre Moral de Poblenou ( el nom és una mica "antic",penseu que l'entitat està preparant els actes de celebració del seu centenari ) Està al carrer Pujades,176, tocant la Rambla. Vaig a veure Cent anys de musicals. A les 21 h una bonica veu de dona acompanyada per un home al piano,ens delectaran amb cançons de musicals adaptades al català. Sé que n'hi ha del musical The sound of music o Els Miserables o My fair lady... Tot això amb una copeta de cava a la mà pot ser una molt agradable vetllada.

Premi symbelmine

2009-02-28T01:10:00.003+01:00

En Sergi i l'Avi Gres del PIT m'han atorgat un premi. Caram! El meu primer premi com a blogaire! Quina emoció! Un bonic premi per a no oblidar-nos dels blogs dels altres i estrènyer els llaços existents, perquè així no ens oblidem d'aquells blogs que cada dia fan que vulguem seguir fent allò que fem... segons he llegit en altres blogs.

Amb aquestes paraules en Sergi i l'avi Gres i Tip m'han volgut fer el regalet

"Finalment, last but not least... Per la seva participació involuntària i indirecta en el canvi de nom d'aquest blog, per la mala estona que suposo li vaig fer passar amb allò del meme del set i perquè crec que mereix aquest reconeixement del PiT (malgrat la seva insistència a veure una foto de l'avi en banyador...): la Khalina d'Aventures i pensaments de la Khalina!!!"

I què vol dir Symbelmine? “Symbelmine són aquelles flors, que segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.

Una bonica idea, i que poc a poc vol anar premiant a tots els blocaires, i per això les normes són premiar-ne a set. Només a set? Es difícil. Però com no s'hi val repetir i sé que uns quants ja l'han rebut.... Alguns l'han agraït públicament i han guardonat altres blogs. Com per exemple

L' Anna de Coses i altres coses

La Laura de Prosopopeia

La Cèlia de Transparència

La Carme de Col·lecció de moments que ens ha guardonat a tots, i part de fer-nos els seus deliciosos dibuixos.

Altres blocaires amics he llegit que rebien el premi, però han decidit no repartir-lo de moment. I jo ara què faig? Me'l quedo per a mi soleta al prestatge? No. El dono amb il·lusió i potser per a algú és una càrrega perquè no li fa gràcia anar nominant als altres?

Potser m'estic saltant les normes (de fet me les salto del tot) però no vull oblidar-me de cap blog amic. I si tingués més temps m'encantaria entrar en molts altres. Per això penso premiar a tots els blogs que llegeixo habitualment hagin o no hagin rebut el premi, i que tots ells siguin lliures de repartir-lo o no. Oi que en els Oscars entreguen premis a l' especial trajectòria artística? Doncs jo crec que tots us mereixeu un premi symbeline per la vostra trajectòria blocaire.

I començaré entregant el premi a en Sergi del PIT perquè ell i l'avi han estat tan amables de pensar en mi per a donar-me aquest premi. I perquè el cervell d'en Sergi no para. Es una màquina de fer posts enginyosos que fan riure. Gràcies pel regalet i ja teniu doble premi.

I quin ordre seguiré ara? Doncs el que tinc ara mateix a la dreta del meu blog.

Premi per a en Garbi24, a qui he conegut fa poc. He descobert que li agrada viatjar, passió que comparteixo, i en seu blog té enllaçades les fotos dels viatges al youtube. Ara espero el seu viatge a Islàndia... A part, els seus invents i com comenta el dia a dia m'agraden.

A la Carme Rosanes de Col·lecció de moments vull donar-li el premi per a totes aquestes sensacions que ens transmet amb els seus dibuixos. Fa quatre frases i et diu mil coses a la vegada. I no la vau veure a l'entrevista del Diari de Barcelona? Mireu-la tan natural i guapa com en el seu blog. Un encant!

Premi per en Salva Piqueras d' Aquelles petites coses per a la seva visió de l'actualitat, per les seves històries viatjades que no ens deixen indiferents, que obren els ulls cap a altres realitats, perquè ens fa riure amb les anècdotes del seus fills, per això i molt més, premi per a ell.

L' Striper de Striptease d'històries tornarà a rebre el premi. Vaig tenir l'honor de ser la seva blocaire invisible i vaig anar llegint els seus posts des del principi, tenint la sensació d'estar cada dia més a prop seu.

Vull donar-li el premi per les seves sensuals fotografies, pels seus relats eròtics, per despullar-se (en sentit figurat ) davant nostre i explicar-nos que segueix sense fumar, les seves vivències amb la Lluna, mostrar-nos les vistes des de casa seva, fer-nos partíceps de la festa de l'Aixada...

Premi per a la Menxu i el seu blog perquè em va fer un bonic regalet com amiga invisible que em fa molta il.lusió tenir penjat al meu blog. Perquè tot i que ara no escrigui gaire, porta cinc anys de blog i fa un petit intent de tornar a agafar ritme.

Premi per la Joana de Llum de dona (que ja el tenia). Ja ho diu el nom del seu blog, és una gran llum dins de Blogville. Una noia que escriu com els àngels. Escriu d'una manera tan perfecta que ens fa sentir en la glòria. Els seus posts no tenen desperdici.

El Veí de Malerudeveure't no podia deixar de rebre un premi. Ell que organitza les festes de Blogsville. Ens engresca en participar en Cadàvers exquisits, Històries veïnals, el Museu Blocaire del disseny friki, en Blocaires invisibles, en els relats de Calents i contents... Tot això fa? Doncs sí. I ens fa bones recomanacions de lectura i ...em va captivar amb la seva Triologia de Blogville. Ell junt amb la Carme i dos blocaires més va ser entrevistat pel Diari de Barcelona.

Segueixo un dia més tard amb els premis. L'ordre dels meus blogs amics ha variat. Anirem mirant qui falta.

Premi per l' Estrip que amb poques paraules diu moltes coses. Cada paraula que escriu està molt meditada. L'admiro molt perquè jo seria incapaç de dir tant com ell amb el mateix nombre de paraules. Molt enginyós, et fa pensar i llegir-te el seu post més d'una vegada.

Un premi per l'Òscar de the lost art of keeping a secret. Molts cops, després de llegir els seus posts, em poso de peu i l'aplaudeixo. Els cops que no m'aixeco és perquè és tard i estic cansada. Des del primer post que vaig llegir em va enganxar. Algú ja li ha suggerit que hauria de ser columnista de diari... Potser ja ho és, i a part, tenim la sort que ens regali els seus posts.

Premi pel Nadador, abans conegut com Paseante del Turoparc. Menys mal que ha tornat! Va rebre uns quants homenatges en diferents blogs.

Tinc la sort d'haver llegit tots els seus posts de dalt a baix. M'agrada tan com escriu. La seva manera d'anar entrellaçant històries és fantàstica. Per llarg que sigui el post, jo encara voldria més. Crec que hauria d'escriure un llibre.

Premi per la Rita de la "seva illa roja". Per ser aquariana igual que jo, i això ja diu molt d'ella ;) . Potser per això a mi des del primer cop que vaig veure la illa roja em va captivar. Premi per la Rita perquè ens explica viatges a Nova York de manera divertida, perquè va compartint amb nosaltres moments de la seva vida de manera tan natural que sembla que estem al seu costat compartint aquells instants, per les seves interessants reflexions,perquè escriu amb aquesta energia plena de vitalitat que té i sap transmetre, sempre activa!

Premi per l'Emily d' Emilyhablasobrecómoeselmundo. Només pels tres posts de "love for sale" ja se'l mereixeria, però sempre ens fa uns posts esplèndids, fent-nos sentir protagonistes d'altres històries. M'imagino que sóc ella passejant per la platja amb en Bruc, o que estic fent patchword a casa...No em cansaria mai de llegir-la .

Premi per la Violette Moulin, l'afortunada noia de la Triologia de Blogville. Des de que vaig sentir el seu nom per primer cop em va atreure, i després els seus posts em van atrapar. Els seus bonics escrits amaguen una petita dosis de misteri que captiva. Em puc imaginar els seus pastisos, o la veig passejant per París, o al costat d'un fanal de Ciutadella fa uns quants anys mentre un espantaocells se la mira.

L'Anna de Coses i altres coses tindrà dos premis al prestatge. Premi a ella per la seva naturalitat, per com ens fa sentir el mateix que ella escrivint com escriu, pels seus posts sensibles i valents. Per la seva mirada en els comentaris que transmet calor humà. Admiro el seu coratge!

Premi per l'Efrem de Benvinguts. Jove(tampoc li porto tants) i prometedor. Mai saps sobre quin tema escriurà, però li agraden els de toc filosòfic, i m'agrada llegir la seva visió dels temes. Sempre són interessants.

Premi per l'Albanta de T'espere en Albanta. Els seus posts sensibles, dolços, excitants et transporten dolçament a l'erotisme. Ho descriu tot d'una manera tan viva que et transporta a la ment i als cinc sentits dels protagonistes de la història.

Premi per la Nimue de Les llunes de Miranda i Alexandria. Només entrar al seu blog trobes tot tan cuidat i pensat. Tots els racons tenen la bellesa de la seva mestresa. Cada post té una bonica imatge i la seva cita. I després combina les seves vivències amb històries fantàstiques. Quanta imaginació! Es fantàstica!... M'alegra que la primavera s'acosti i així la Nimue escriurà històries sense melangia, perquè m'agraden, estan molt ben escrites, però em fan patir una mica.

Premi per en Fra Miquel de Llibre primer. Ell sempre ens descubreix indrets preciosos i generalment desconeguts per a una bona majoria , i que de vegades tenim ben a la vora. I per fer-nos entrar el cuquet d'anar-hi,sempre acompanya els posts amb fotografies divines. Es un gran amant de la natura... I crec que uns quants esperen que organitzi una agradable passejada de primavera.

Premi per en Manel Marquès de El plasta de les fotos, que com diu el seu blog li agraden les fotos, tot i no ser un plasta com s'autodefineix. Fa molt poc que el conec, però destacaria la seva sensibilitat plasmada en fotografia i el seu amor per Terrassa.

Premi per la Lena, de ninguna parte que amb una frase i una imatge diu tot i res, i et deixa pensant.

Premi per l'alatrencada l'obrera de l'espectacle, que últimament té el blog una miqueta abandonat, però quan s'hi posa ens entretèn amb les seves històries narrades amb tot detall, amb els personatges batejats amb noms adequats per a l'ocasió, amb la sensibilitat que té una cantant i actriu que escriu molt bé. Em sento orgullosa. Serà perquè em sento agermanada?

I penso que ja n'hi ha prou, que aquesta gala ha estat ben llarga, i tots estareu ansiosos pel cocktail. I esteu tan guapos amb les vostres gales! Tots els blocaires, només per ser-ho es mereixen aquest premi, per tant, el faig extensiu a tot Blogville. Només per acabar, dir-vos que com el premi, no us oblidaré. Potser ara tindré una època on escriuré menys posts, o us llegiré menys seguit, però quan pugui em posaré al dia. La culpa la té el temps del post anterior, per variar! I de retruc el projecte de Prevenció de Riscos que haig de presentar que em té ben amoinada, una altra vegada perquè la feina m'ocupa molt temps, i a més a més no sé ben bé com orientar-lo. I ens deixaran tan poc temps per fer-lo.... Però prou temps, avui calma. Agafem el cocktail i fem un xin xin. Brindem per tots els blocaires!

El temps

2009-02-15T22:53:00.004+01:00

Els humans més científics van inventar el temps. Una bona manera de medir-ho tot. També es van inventar paraules com infinit, eternitat , no-res, que no tenen principi ni final, i així sense definir res, ho definien tot.

A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.

Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.

Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc

- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.

Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.

Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.

El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.

Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.

Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.

Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.

I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...

Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.

Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.

Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.

Meme del set

2009-01-30T01:30:00.003+01:00

He rebut un meme del Veí. De fet el vaig rebre fa uns dies, però he anat ofegada de temps...

Les instruccions que em va donar són:

1) Incloure un vincle de la persona que t'invita a fer el meme (ja ho he fet, però ho repeteixo : El Veí, i copiar en el blog propi les instruccions per fer el meme

2) Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.

3) Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.
4) Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.

5) Si algú no té set amics, o no els vol encolomar memes als amics, o si els amics ja han estat convidats per algú altre, buscar a algun estrany a la xarxa

El set per a alguns diuen que és un número màgic. A mi ni m'agrada ni em desagrada. Pensant- ho bé no tinc cap número preferit.

He anat pensant amb el set aquests dies. Al metro o conduint o caminant pel carrer. He pensat que la setmana té set dies, la Blancaneus tenia set nans, l'arc de Sant Martí té set colors... Les set meravelles, els set pecat capitals... Però quina relació tinc jo amb el set? I vinga a pensar, però no hi havia manera. Només tinc dues germanes, una àvia... Tenia set tiets directes... però sense la tieta, han quedat sis.... No he tingut set animals, tampoc set parelles estables, només porto quatre anys amb en Wow, he tingut tres cotxes (en diferents moments)... Em quedo curta. El set és massa alt.

I per altra banda em passo de llarg perquè he visitat més de set països diferents, realitzo la meva feina a més de set localitats diferents (crec que hi havia 40 possibles locals), guanyo més de set euros al mes, m'agraden més de set ciutats diferents. A cada ciutat li trobo el seu encant. Tinc més de set bons amics. Segueixo més de set blogs.He llegit més de llibres. També podria triar els set preferits, però no són molts? Clar que de fet tampoc tinc un llibre preferit, tot i que trobo bons més de set llibres. I si dic set que no m'hagin agradat? Potser sempre és millor parlar en positiu.

I finalment he decidit relacionar el set amb l'edat. Almenys per començar.

1) Quan tenia set anys estudiava a una escola de monges. Tot de nenes amb uniforme gris. Feia segon. La meva senyoreta es deia Hermelinda. Treia molt bones notes.Tenia una germana de tres anys, i era molt feliç (o això recordo)

2) Quan tenia catorze anys (7+7) estudiava a la mateixa escola de monges. Tot de nenes, ara ja sense uniforme, però sí amb bata rosa a classe. Feia primer de BUP. El meu tutor es deia Lluís. Ell un dia em va fer una caricatura que va batejar com "la cantant de Palafrugell". Quina visió de futur ! Perquè llavors ni coneixia en Wow ni cantava a cap cor. Llavors feia anglès a una acadèmia, perquè a escola feia francès. Hi anava amb una bona amiga que ara viu bastant lluny però potser en poc temps encara viurà a un país molt llunyà. Amb l'e-mail sempre estem en contacte.
Treia molt bones notes. Tenia dues germanes, una de 10 i l'altra de 2 anys. Començava a sortir en colla. Els nois venien a recollir-nos a la porta de l'escola. M'agradava un... però mai va anar a més.

3) Quan tenia vint-i-un anys (7+7+7) estudiava econòmiques a la universitat de Barcelona. Ja no treia tan bones notes. Ho havia passat molt bé jugant a futbolins, menjant bombes, anant de viatge de pas d'equador a Praga, rient a la biblioteca (ja sé que no estava bé, però no ho podíem evitar). Als 21 ja m'ho prenia seriosament. Havia d'acabar.
Amics amb qui reiem molt, i encara tinc molta relació amb tres noies, clar que ara dues tenen bebès, i la tercera esperant.

4) Quan tenia vint-i-vuit anys (7x4) ja no estudiava. Treballava feia uns quants anys en una gestoria, assessoria i auditoria de comptes. Al principi érem el jefe i tres treballadors, però després vam quedar dues.
En aquella època ja portava uns anys cantant i fent teatre. Havia conegut una gent meravellosa. Vam fer una colla que ens ho passàvem molt bé sortint per port olímpic o els garitos del Poblenou. Ara ens seguim veient, però no tants dies com llavors. Bons amics!

5) Quan tenia trenta-cinc anys (7x5) treballava a la feina on sóc ara. De fet, al cumplir-los portava un mes. Va ser un bon canvi. Torna a estudiar per posar-te al dia en dret laboral. Una feina de voltar més, de conèixer molta gent. Una feina agraïda però cansada.
Ja portava un any amb en Wow, un altre canvi. Pot ser complicat enamorar-se d'algú que viu a 100 Km, però ho portem bé.

6) Quan tingui quaranta-dos anys (7x6) no sé què serà de mi. Espero viure a Palamós i seguir amb en Wow tan feliç. On treballaré és una incògnita. Seguiré en temes de formació? Em dedicaré a la prevenció de riscos laborals després d'acabar d'un cop amb les 600 hores de curs? Faré auditories de comptes? Tindré una cockteleria a la Costa Brava i cantaré els dijous?

7) I ara em falta una. Potser podria ser la més emocionant, però tinc son ja, així que us diré les set poblacions diferents on he estat aquesta setmana (de dilluns a dijous). Excepte la Bisbal on només he fet benzina, a tots els altres llocs he estat almenys 10 hores.
He estat a : Barcelona, Badalona, Cornellà del Llobregat, Olot, Palamós, La Bisbal de l'Empordà i Sabadell.

I a qui li passaré al meme?? Doncs mirant de no repetir-me, i una mica a l'atzar, tot i que potser procuro fer equiparat en nois i noies... Els escollits són (clar que no tenen cap obligació de fer-lo)
L'Emily, la Rita, l'alatrencada, la Nimue, en Sergi, l'Òscar i l'Estrip.

Aigua

2009-01-23T19:05:00.001+01:00

En Rossend feia anys que no bevia aigua. No se’n recordava de quin gust tenia. Feia vint anys que no la tastava. I ara ja tenia dos més dels quaranta. De fet, no podia recordar cap gust a l’aigua, deia rient, perquè justament l’aigua no té gust a res.
Li agradava el seu cafè cada matí. I cafè amb anís després de dinar. Per la nit un poniol. Ell dinava i sopava amb vi. I si feia calor a l’estiu, una cerveseta , una clara, una coca-cola… però mai aigua.

Si li treies el tema de l’aigua, ell argumentava que l’aigua era el principi de tots els mals. Amb ell vaig tenir aquesta conversa, i similars converses altra gent del poble.
- Quan se t’infla el genoll i t’han de punxar, què et treuen? – va preguntar-me.

- Aigua- vaig respondre.
- I quan estàs fotut dels pulmons, quin és el motiu?
- Aigua
- Doncs et sembla poc? Els egipcis sí que en saben, i els marroquins, quan vas als seus paÏsos

ja et diu el guia que no beguis aigua.
- Però Rossend, et falta acabar la frase. Et diuen que no beguis aigua d’aixetes, però si pots beure aigua envasada.
Però ell va seguir sense fer massa cas.
- El meu avi quan anàvem d’excursió, en arribar a una font, sempre ens prohibia beure fins al cap d’una estona, quan la suor hagués passat i després de mullar-nos una mica el pols i la cara.
- Clar Rossend, perquè estàveu suats i us podia donar un tall de digestió – vaig dir-li.
- Veus – va somriure ell – l’aigua pot produir talls de digestió
- I també el calor pot produir-ne. No és l´única causa.
- Mira – va seguir ell – a casa meva després de gelat, fruita o xocolata, prohibida l’aigua.
- Doncs jo ho faig i no em passa res
- Fins que passi – va dir en Rossend mentre es treia la cartera. D’allà va treure’s un paperet. Era la seva xuleta. – Mira, mira el que diuen les dites populars – I va començar a llegir.
- Amb l’aigua al coll. Això és ben dolent
- D’acord. No em diguis “d’aquesta aigua no en beuré”- li vaig contestar
- Mira, estàs gracioseta. Doncs vinga, fem un concurs – I va començar el seu recital
-Aigua de Sant Joan, cap guany i molta fam – va començar – Sant Pere plujós, trenta dies perillós.
- A l’abril cada gota val per mil L’aigua d’abril omple la gerra i el barril - vaig seguir. Però ell tenia la seva llista i em va guanyar.
- La pluja de Sant Pere, no omple el celler i buida l'era .
Si per Sant Joan plou, ni vi ni pa tou .
Si pel juny plou, poca fruita pel juliol
Pluja per Santa Quitèria (22 de maig), la collita i la misèria
Si plou per l'Ascensió, es perd la ceba i el meló
Pluja per Sant Bernat, el blat corcat
L'herba, si no es mulla, és or; si es mulla una vegada, és argent, i si se'n mulla
dues, és fem
Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat
Sant Pau serè, tot l'any anirà bé;
Sant Pau mullat, tot l'any esbarriat
Pluja de Cap d'any, duu mal averany
Aigües de juny, mals solen dur

- En tens prou? – Va riure – I vam anar a fer un cafè ràpid, perquè va començar a ploure, i ell va poder dir-me.- Si et refredes, serà culpa d’aquesta aigua.

I potser inconscientment coneixia el seu destí i per això renegava de l’aigua. Era tan jove! Un diumenge anant a dinar al nou pis de la seva germana al Maresme, una riuada va endur-se’l a ell i el seu cotxe. Van incinerar-lo i van enterrar les seves cendres al bosc, lluny de rius i zones humides, perquè, us imagineu que les haguessin tirat al mar? Tota la vida allunyat de l’aigua i després eternament en ella.

El dia més depriment del 2009

2009-01-19T23:59:00.001+01:00

Una amiga m’ha comentat que avui, 19 de gener, era el dia més depriment de l’any 2009. I això? Doncs segons sembla l’últim dilluns de l’última setmana sencera de gener és el més depriment. Poca broma, una fórmula matemàtica ho demostra i tot! Alguns científics estan ben avorrits… Penseu que aconsellen prendre mesures pal·liatives i tot.

Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.

{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA

(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures

A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).

He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.

El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?

Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada

Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.

Precisió

2009-01-17T07:10:00.001+01:00

En els cursos de comunicació s’aconsella precisió. I és cert que si vas donant voltes als temes emboliques als que t’escolten, però també s’ha de tenir present si l’oient coneix aquella paraula precisa, perquè si la desconeix ja deixes de ser precís. Vigilar en no allargar-se, perquè si et fas pesat, més probabilitats tens que l'altre desconecti. Ara que si un és massa breu i esquemàtic potser l’altre no capta del tot la idea que vols donar. Per això jo sempre dic, s'ha de buscar el punt mig, o millor dit, el punt adequat. Això sempre que volguem aconseguir una bona comunicació. Si volem l'efecte contrari, llavors és qüestió d'utilitzar paraules estranyes, fins i tot alguna inventada que impressioni. I feu servir diminutius, sigles, abreviacions. Afegiu alguns percentatges i xifres que això mareja i desconcerta.I parleu ràpid, molt ràpid. I quasi no respireu. Però respireu, que sinó morireu. Respireu per això on no s'ha de respirar. Talleu les frases a veure si confoneu als que escolten. Però tornem a la precisió, mireu un parell d'exemples.

Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.

- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.

I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.

Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.

- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.

I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)

Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"

Oahu

2009-01-09T03:04:00.003+01:00

Tenir fills o una parella amb fills pot provocar diferents efectes, però cinematogràficament parlant, possibles conseqüències serien veure molts cops pel·lícules com “Un canguro superduro”, veure unes quantes vegades el principi d’una pel·lícula però mai el final, perquè si ells es dormen la pares... I que aquest Nadal miréssim “Cariño soy un perro”. Allà, la dona del protagonista (el senyor que es convertia en gos) es moria de ganes d’anar a Oahu ( arxipèlag de Hawaii). Jo també sospiro per anar-hi. De fet, crec que m’agradaria conèixer tots els racons del món, però com tenim un tiet vivint prop d’ Hilo (illa de Hawaii) potser per això em crida més l’atenció. El meu tiet Henry, de fet era el marit de la germana de la meva àvia. El vam veure farà uns set anys quan va venir a portar-nos les cendres de la meva tia. Va estar un mes a Barcelona. Vint-i-quatre hores de viatge i ell amb vuitanta anys, però és un home fort i àgil. Viu en una caseta enmig de la selva. Ha d’anar tallant la vegetació perquè no quedi tallat el camí. Per veure als veïns ha d’agafar el cotxe. Cuida el seu preciós jardí. S’aixeca quan surt el sol ja que té una bomba elèctrica, i així estalvia llum.Un lloc idíl·lic per viure de jove i amb parella. Ara està una mica sol, tot i que té bons amics. Li agrada seguir en contacte amb nosaltres, tot i que ell només parla anglès i no es pot entendre amb la meva àvia o els meus pares o tiets. Clar que ells se saluden per telèfon. I quan va estar l´últim cop a Barcelona, a casa de la meva àvia, tenien les seves bones converses. O recordo la meva tieta quan passejava amb ell, com ella no sabia anglès, li anava llegint els rètols de les tendes i li traduïa al castellà “Forn” “panadería” “ carnisseria” “carnicería”. I ell repetia. La seva dona (la meva tieta-àvia) li va ensenyar a dir quatre coses en castellà “gracias””buenos días” “bien”. Encara recordo un aniversari de la meva mare. Encara vivia la meva tia americana “Henry quiere felicitarte”. I què li va dir “feliz Navidad!”. Era al maig....Avui he parlat amb ell. Fa dos dies li van treure una cataracta a Honolulu. Però ara veu millor. El 19 de desembre va tornar a la seva caseta de la selva després d’estar dos mesos ingressat perquè es va trencar la cadera. Ara troba a faltar el bon menjar de la residència i els amics que va fer. No pot anar-los a visitar ja que els metges li han prohibit agafar el cotxe encara. Però ell condueix amb prudència per comprar i no donar feina als veïns... Li agradaria venir a viure aquí perquè ens considera la seva família, però no la seva assegurança mèdica només el cobreix als Estats Units.

L’Empordà/Costa Brava – Menjador d’en Wow. Dilluns, 29 de desembre de 2008. 21:00.

Estàvem sopant. Parlàvem sobre el temporal de Sant Esteve.

- M’ha dit el meu germà que a les platges han trobat morts peixos de 14 Kg – deia en Wow – Ho deien ahir a la tele. No crec que fos cap innocentada.
- Seria de molt mal gust. Però què dius, peixos de 14 metres?
- Sí home, si la balena blava com a molt fa 15 metres – reia en Wow.
- No, no, les més llargues poden fer 30 metres – vaig afirmar segura.
- Què t’hi jugues?
- Si perds, ens portes als nens i a mi a Oahu, com la de la peli. Pagues tu.

I en Wow, va deixar el plat a taula, es va aixecar, va agafar l’enciclopèdia . Li havia picat el tema. Solució.

Badalona – Cotxe de la Khalina. Diumenge , 4 de gener de 2009 10:30
Ens dirigíem cap al centre comercial de les Glòries a fer unes compres.

- El meu cotxe ja té 101.000 quilòmetres. Cada cop em falta menys per donar la volta al

món.
- Però si ja l’has donada – respon en Wow
- No eren 120.000 qm. Potser m’equivoco i són 80.000 qm.
- No dona, són 80 dies.
- Molt graciós. Què ens hi juguem?
- Si jo tinc raó, no anem a Oahu.
- Però quants quilòmetres dius?
- 45.000 – va dir ell

Com érem al cotxe ens vam oblidar del tema. No ens va venir al cap fins la Nit de Reis, embolicant alguns regals. Solució.

Sé que ara pensareu que som una mica rarets, però també tenim altres temes de conversa. Agafem el Trivial i apostem sobre les possibles respostes... Es broma eh?

Espero que algun dia podrem anar a Hawaii. La meva tia americana ens parlava de platges de sorres de tots colors. Platges de sorra verda de l'olivina. Platges de sorra negra volcànica. Platges de sorra blanca. Aigua de mar que reflectia en la seva puresa el sol.Volcans que van escopint i transformant paisatges. Pistes per esquiar. Arbres de fruites estranyes. Tot verd. Flors de vius colors. Veure per on rodaven Magnum (un dels meus ídols de joveneta)... El que no sé és si encara l’oncle Henry ens podrà fer de guia.

Millorant

2009-01-09T01:37:00.004+01:00

Vaig penjar puntualment el video regal invisible al facebook, però era una mica incòmode de mirar. Ara he aconseguit penjar-lo directament aquí. Així serà més fàcil mirar-lo.

A la cama no te irás, sin saber una cosa más

Regal pel meu blocaire invisible

2009-01-06T00:00:00.002+01:00

Ja fa un temps que seguia el teu blog, però no havia llegit els teus inicis blocaires. Així em vaig situar al 22 de maig de 2007 i vaig anar llegint els teus posts.

Vaig descobrir que t' agraden molt els rams de flors. Deies que només t' havien regalat dos a la vida. I al cap de res, vas penjar una foto amb un tercer ram que t' havien regalat acompanyat d'una preciosa nota. Com que d'això ja fa un temps, jo te'n regalaré un altre.

Però aquest no serà el meu únic regal. Seria massa fàcil.I he anat pensant. Podia regalar-te la foto d'un polo de color rosa, que sé que t'agraden. O enllaçar-te algun video del youtube de l'òpera Il trovatore, perquè m'havies dit que t'agradaria anar-la a veure al Kursaal de Manresa. Durant alguns dies vaig pensar en transformar la història de Il trovatore, l'adaptaria i tu series al Comte Luna o Manrico. I Leonora, Azucena, Fernando... podrien ser altres blocaires. Però no, no em convencia.

I si pugués regalar-te una entrada pel concert d'any nou 2010? En els primers posts del 2008 i del 2009 en parles. Així sentiries la marxa Radetzky en directe. Però clar, no pot ser.

Vaig anar llegint posts i veient fotos teves : estenent la roba, cuinant, banyant-te al riu Matarranya, a la fira de l'aixada dos anys, a la dutxa amb cortina, amb pilotes... de colors. He vist la foto de la teva bossa, i del bar La catalana on vas a fer el cafè.

Has rebuts tants premis de blocaires i ets tan comentat. I no m'estranya. Va ser tan bonic el muntatge del post nº 200. T'has guanyat un lloc dins d'aquest món.

Llegint memes que vas penjar vaig anar sabent més coses de tu. Medeixes 1,84 metres, t'agraden els teus llavis, ets social amb tendència de líder, vas néixer a casa teva una nit de Nadal, vas estudiar als claretians i els dimecres anaves d'excursió. Vius a una plaça amb moltes veïnes. Llegeixen el teu blog? Portaves en el 2007 la colònia Boston, t'agrada llegir la premsa, ets tímid, però per timidesa no deixaràs de fer res. Ni deixar de descordar sostenidors, tot i que ho trobis complicat de vegades. Les pinzellades d'erotisme són arreu del teu blog. Vas fer aquell especial 6969. Potser t' havia de fer un post eròtic de regal... La Charo López i la Penélope Cruz, què tal? La platja del Torn o una habitació plena de miralls? Roba interior negra o blanca?

Ets molt puntual i confiat, també romàntic. Un conyàs quan estàs malalt. Clar que això tothom. No t'agradaria viure a l'estranger, prefereixes tenir ben a prop el Parc de l'Agulla de Manresa. Ara sé que toques la guitarra. La teva primera cançó "Romance anónimo". I també sé que el teu primer ball va ser amb l'Astrid quan tenies 14 anys. Coincidim en que tots dos hem fet teatre. I tu també cantes. Vaig poder-te escoltant interpretant "la cabra". Potser m'agradaria més sentir la cançó que vas gravar amb en Pere Tapies. I ara vas al curs d'escriptura sensual. Home polifacètic guanyador d'un concurs de cuina mmmm Ens hauràs de deixar tastar aquest mató amb maduixes i melmelada de panses a tots els blocaires. I el bacallà a la llauna. O el pastís de formatge. Hi posarem cava.

He llegit alguns records teus tristos com el de la teva amiga Isabel. M'ha agradat com vas defendre l'entrada del teu amic Pedro en aquell bar. Es bonic el teu record per la Quica, i interessant la menció de sor Lucía. Vaig infiltrar-me en la teva revetlla amb la Joana, i en el viatge a Roma amb la cafeambllet. Suposo que no us importaria. Oh! Pequeño mundo va ser el primer llibre que vas rebre com a regal de Sant Jordi. La teva tieta Maria, ais quina dona!

Portes vint-i-vuit anys a la feina i fa deu anys estaves en el món sindical molt implicat. Una possible altra coincidència. T'agrada la poesia, en especial Neruda i Lorca. També la novel·la històrica. I vas plorar amb "Love story". Jo també...

He anat coneixent més coses de tu, i cada cop em costava més decidir-me per un regal que t'agradés, tot i que sé que ets una persona generosa, i que t'agrada rebre i donar regals. I finalment m'he decidit per un video. Però no podia penjar-lo al blog. I he decidit penjar-lo al facebook. Sé que tu tens facebook, també allà t'he espiat. Es el normal en blocaires invisibles.

M'he creat un personatge a facebook "khalina blocaire". I allà he penjat el teu video. Hi pot accedir tothom que estigui registrat a facebook. Aquí et deixo l'enllaç. No ha quedat perfecte degut als medis, però l'he fet amb molta il·lusió.

video

Aquí podeu entrar directament al video sense necessitat de facebook (dominant les tecnologies)

I ell és el receptor del regal

I jo també he rebut un molt bon regal de la Menxu. Moltes gràcies maca!

Últimes pistes invisibles

2009-01-05T22:52:00.003+01:00

Oh, quins nervis. Aquesta nit passaran els Reis. I a més a més es devetllarà qui són els blocaires invisibles.

La veritat és que no tinc ni idea de qui pot ser el meu. Es tan invisible!

I de qui sóc jo la blocaire invisible? He donat unes quantes pistes pel meu blog, no molt concretes al principi, però penso que al final han anat millorant. I sé que positivament que ell les ha llegides totes, doncs bé que les ha comentades, el que no sé és si ja sospita de mi.

També li he deixat uns quants comentaris en el seu blog, per donar-li més ambient. Al principi em feia por que em descobrís pel seu "Live traffic feed", però després vaig aprendere a esborrar les meves entrades amb més o menys èxit.

Avui he estat quasi tot el dia amb el regal. Quasi faig tard a la cavalcada. No volia perdre-me-la. En el fons sóc com una nena. I menys aquest any que portàvem a un nen, i així et pots colar amb més excuses cap al davant, jaja. El fill d'aquests amics a l'octubre va fer un anyet. Malgrat el fred, la gent i el soroll, ho ha mirat una estona, i passats deu minuts s'ha quedat ben clapat a la motxilla del seu pare. Quina monada! I jo he agafat algun caramel, perquè aquest any a Barcelona els Reis no han tirat quasi caramels, o almenys on érem nosaltres a Jaume I. I he anat saludant als patges i Reis. I he ballat per no passar fred.

I després cap a l'Empordà falta gent. I bé, pista definitiva. El meu blocaire invisible va néixer un 24 de desembre a Manresa.

I ara faré autospam com ell : el proper post el penjaré el dia 5 a les 24h, o el dia 6 a les 0:00h. Hi haurà un regalet.

Penúltima pista al meu blocaire invisible

2009-01-04T17:41:00.003+01:00

Uis, s'esgota el temps. Tinc varies idees de regals, però no ho tinc clar. Hauré d'enllestir demà. Ara vaig de compres. Visca el consumisme!

Però perquè no s'impacienti una pista més, de fet ho diu el títol. EL MEU blocaire invisible.
Es HOME o NOI o XICOT o MASCLE.

Històries veïnals i una pisteta més per l'invisible

2009-01-03T02:43:00.004+01:00

Ja s'ha publicat la nostra història veïnal, aquesta tongada inspirada en els nou pecats capitals del Malerianisme. El nostre La premsa rosa. Aquí el trobareu

HV 5/2: L'exclusiva (La premsa rosa)

L'hem escrita entre Roberthinos, la Cèlia, el Grum i jo. I no és que em posi l'última perquè no digueu "el ruc al davant", és que aquest ha estat l'ordre amb que hem anat creant aquesta història a quatre mans, o millor dit vuit mans, que jo faig servir tots els dits... per escriure a l'ordinador.

El meu/la meva invisible també participa en les Històries veïnals. Quines coincidències!

El que no tinc idea és sobre qui em fa d'invisible a mi. Alguna pisteta??

Barquetes

2008-12-31T13:08:00.005+01:00

(Cala Salguer, Palamós. 27 desembre 2008. Foto d'en Wow)

I les onades encara jugaven amb ella. Platja amunt platja avall. I les pedres tremendes l'anaven acaronant. La barqueta somreia tot sabent que eren els seus últims instants. Quan l' amo la trobés, la guardaria per la foguera de Sant Joan.

Això no és cap nou monument. Aquí va anar aquesta barqueta després del temporal de la nit de Sant Esteve. I com veieu, el dia 27, quan en Wow va tirar la foto la mar encara estava revolta. Sembla que vulqui mullar la pineda d'en Gori. I l'aire enredava els nostres cabells i s'emportava gorres i bufandes.

I parlant de mar, el meu/la meva invisible viu lluny del mar

Alguna pista pel blocaire invisible i les meves aventures escrivint

2008-12-28T20:38:00.006+01:00

El meu personatge blocaire invisible deu estar esperant pistes. Quines pistes li he donat des del meu bloc? Ben poques. Només que no el/la conec personalment i que és una gran persona.

Diré que ja coneixia el seu bloc abans de rebre un email anunciant-me qui seria el/la meu/meva personatge blocaire invisible. Què llarg bufff! Això és una bona pista? Depèn de si l'invisible (abreujo) rep moltes o poques visites... Tampoc he dit si acostumava a fer-li comentaris o no. Clar que la tendència de molts blocaires és deixar un comentari per crear "feed-back" (això queda tan bé. Però si voleu diré crear "resposta". O hauré de fer un post sobre la conveniència o no de comunicar-se emprant anglicismes). Els blocaires deixem comentaris perquè ens agrada que a nosaltres ens en deixin, perquè ens sentim llegits i sabem que els nostres escrits no es queden en el diari de casa com quan érem petits...

Per cert, jo escrivia uns diaris ben avorrits de nena. El primer que vaig tenir va ser el de la primera comunió. Era blanc, com tot el de primera comunió. I com era un diari, creia havia d'explicar tot el que feia, fil per randa. Amb 8 o 9 anys tampoc tenia tantes activitats diferents. El més variat era el cap de setmana, però els dies de cada dia, anar a escola, fer deures, estudiar, mirar la tele, llegir els Hollister o Puck o Santa Clar... Llavors no hi havia wii, ni nintendo, ni ordinadors ni res de res. Els divendres patinatge sobre gel amb l'escola. M'agradava molt, i fins i tot vaig aprendre a fer algunes piruetes. Fa una setmana vaig anar a patinar a Palafrugell,i encara sabia patinar, i ràpid, però no em veia amb cor de fer cap salt. Hauré de repetir i així impressionaré més als nens.

Quan era una mica més grandeta, posa 13 o 14 anys, se'm feia més empipador escriure el diari, ja que llavors tenia més activitats. I això d'explicar detalls de converses amb alguns nois que podien ser el preludi d'alguna bonica història d'amor era cansat. O explicar què havíem parlat amb les amigues, o si anàvem a casa d'una amiga suposadament a fer treballs de grup, i estàvem mirant alguna pel·lícula, ballant, fumant (cigarretes), i havia aparegut el pare de la casa, i algun xicot havia hagut d' amagar-se baixant escales, i la seva jaqueta amagada sota qualsevol lloc, i les finestres obertes en ple hivern... i altres històries variades. Penseu que fins a 3er de BUP jo anava a una escola de només nenes. Quin perill a la sortida de l'escola! El cas és que em feia pena no deixar constància de tot el que havia fet cada dia perquè sabia que algun dia no ho recordaria exactament, i si ho rellegia podria tenir-ho un altre cop en ment i reviure-ho. Perquè llavors ja havia evolucionat una mica , i a part de narracions dels fets també afegia alguns comentaris i sentiments.

Com no tenia temps d'escriure, va arribar un moment que anava fent una llista de notes. Posava la data, i al costat algunes paraules recordant el més significatiu que m'havia passat o fet, i ho deixava en espera. Però va arribar un dia que vaig decidir que no tenia sentit perquè si no escrius les coses al moment, la distància en el temps et fa desdibuixar els records. Bé, això ho acabo de dir ara, en aquell moment suposo que ho vaig deixar estar per falta de temps, i aquí es van acabar els meus diaris personals.

A part del diari, també vaig tenir algunes petites iniciatives "literàries" abans de ser blocaire. Tenia una llibreta de francès inacabada i de vegades si tenia alguna pena d'amor adolescent, em sentia il.lusionada per alguna cosa i tenia ganes d'escriure començava a escriure barreges de sentiments. Eren escrits desordenats que encara conservo i que ara mateix segons com no entenc.

També sempre pensava que escriuria una novel·la però no ho he fet mai. Tenia idees. Anotacions en la llibreta de francès amb personatges, la trama... I començava a escriure (llavors encara ho feia a mà) però ho deixava, i quan ho mirava passat un temps, em convencien més o menys les idees generals dels personatges, la seva psicologia, però no el que passava. Complicat!

També vaig intentar escriure una obra de teatre estil comèdia, però desgraciadament la idea que vaig tenir serviria més per pel·lícula de Paco Martínez Soria. Seria la influència de la televisió de l'època. Potser degut a aquest petit trauma ara procuro no mirar-la gaire, i per això mai més he intentat escriure una obra de teatre. Tot i que he donat idees en alguna obra de teatre escrites per amics, i juntament amb dos de la colla vam adaptar una pel·lícula a obra de teatre, però el bàsic ja estava fet.

I un dia una amiga meva em va crear un bloc. Un bloc amb el seu nom, el seu personatge principal, la seva portada... El que acabo de confessar!, però no puc dir quin bloc era , perquè ja no tindria gràcia...El que jo vivia ho mirava amb els ulls d'ella, les visions traumatitzades per com l'havia tractada la vida; el que m'explicaven ho transformava amb la visió d'ella, una mica d'imaginació i fantasia, bocins de diferents personatges reals units per obtenir persones monstruoses o peculiars o encantadores. El cas és que crec que unint quasi dos anys de posts tindria un llibre. Però un altre cop el temps i sobretot el canvi de feina em van fer tancar una etapa on escrivia amb força regularitat.

També vaig escriure quatre posts en un bloc en castellà khalinablog. I vaig començar una història curta per un concurs que vaig fer amb un bon amic, però no la vaig acabar. Ell va guanyar perquè sí que la va acabar, i a part estava molt bé. A ell el vaig conèixer farà quatre anys pel xat. Ens vam donar els messengers, i li vaig cyberpresentar la meva germana, i vam riure molt. I ara riuríem encara si jo tingués temps de connectar-me al messenger... Quan el meu bloc anava en decliu, ell va començar el seu. Un bloc meravellós. Jo vaig deixar de llegir altres blocs (de nou pel temps), però el seu sempre l'he anat visitant. Em té enganxada I ell va seguir insistint perquè seguís escrivint. I bé des d'agost torno a tenir bloc, i vaig escrivint quan puc. I agraeixo a l'amic Paseante la seva insistència i suport.

Igualment a la nova feina surto com a coordinadora d'alguns llibres, no són precisament llibres artístics, però bé, sempre podré ensenyar-los quan tingui setanta anys i dir que els vaig escriure jo. Tot i que de fet són desenvolupaments de matèries laborals.

Rellegint el post, crec que tot és culpa del temps. Si em toqués la primitiva compraria temps com volia el Quim d'uns posts anteriors. Clar que ell pobret a part de temps necessitaria més bona sort.

I si l'invisible ha llegit fins aquí, pensarà que es mereix alguna pista sobre ell/ella. Doncs diré que ell/ella fa més d'un any que té un bloc, i el seu bloc és d'estil diferent al meu.

El blocaire invisible i el llenguatge no sexista

2008-12-23T23:56:00.004+01:00

Ja tinc blocaire invisible i també sé de qui ho sóc. Quina emoció!! Encara no sé que regalar-li però queden molts dies encara. Es una persona encantadora (uis ara haig de vigilar amb els sexes per no donar més pistes de les que vull). No la conec personalment ("la conec" perquè em refereixo a una persona) però llegint els seus posts veus que és una gran persona.

Si se'm donés bé la poesia podria fer-li un poema, però no tinc gaire traça. També podria cantar-li una cançó personalment. Podria desafinar bastant, i quan vulgués pluja, amb posar-la en tindria prou. O podria cantar-la bé, una d'estil balada i li serviria per adormir-se. O podria cantar-li una cançó ben marxosa per posar-se-la de bon matí i despertar-se.
Si sabés dibuixar, podria fer un dibuix i escanejar-lo. Podria intentar fer-li un retrat.
I si escric un conte on ell/ella fos el/la prota?

Això de buscar paraules sense sexe per no donar pistes, em fa certa gràcia;però el que anomenen fer servir llenguatge no sexista, de vegades ho trobo massa exagerat. Potser algú em dirà que tinc una mentalitat masclista oculta tot i que jo no vulgui adonar-me, però penso que hi ha un punt on la comunicació és més lògica que la igualtat intransigent. Es cert que si parlem en masculí, les dones ens sentim incloses, en canvi a un home se li faria estrany estar catalogat dins del grup de les catalanes. Potser sí que tenim una neurona masclista implantada al nostre cervell.

Ara bé, no trobeu que parlar de "persones catalanes", "persones treballadores", "persones inmigrades", "part empresarial", "parts progenitores" (enlloc dels progenitors o el pare i la mare, no sigueu malpensats!) pot portar a confusions? He vist alguns textos que són quasi impossibles de comprendre degut a aquest llenguatge. Ai, que en Jordi Pujol hauria de rectificar i dir "és persona catalana qui viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" perquè tal com estan les coses.

Escriure el/la, veí/veïna, ciutadà/ciutadana... si és en una salutació és adequat, però tot un text en aquesta línia pot significar ocupar quasi el doble d'espai. Proveu-ho.

Quina és la solució?? Crear el gènere neutre. Potser enlloc de les persones catalanes podríem dir "lis catalanis", i així ningú se sentiria exclòs. S'enfadaria molt Pompeu Fabra per fer aquests petits retocs? " Es catalí que viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" No sé qui em recorda ara aquesta frase.

I bé, sóc conscient que el llenguatge no sexista no té res a veure amb el/la meu/meva blocaire invisible(sort que són neutres les dues últimes paraules), espero que sabrà perdonar-m'ho. El que si us puc dir que ell/ella escriu sense fer servir el llenguatge no sexiste(jo també). Parla de "tots" podent dir "tots i totes" o "les persones que em llegiu" o "la humanitat blocaire"...

La convivència

2008-12-21T01:10:00.002+01:00

La convivència és la mare de la ciència. Rima. Sóc una gran poetessa J. Bromes a part! La vida de parella té moltes facetes, i és important que t’agradi la persona, tenir bon sexe...però i la convivència? Anar de vacances o dormir junts els dissabtes pot ser una petita mostra, però enganya. És cert que ja pots veure una mica si l’altre és molt desordenat i això a tu et molesta millor començar a córrer, però només es veuen les grans coses; quan una parella viu el dia a dia, les coses es compliquen.

Per començar s’han de posar d’acord en com decorar la casa si agafen un pis de nou. Llavors descobreix que a l’altre li encanta posar mil i una figuretes barates que tu trobes horribles i horteres, o hi ha la variant de records infumables de viatges com una minitorre Eiffel, una torre de Pisa que fa llums, una verge de Lurdes.... O potser és fanàtic/a de les fotografies familiars, i com pots treure del menjador l’àvia que no fa ni un any que és morta?... O apareix amb uns quants barquets de fusta que al pis compartit no li cabien, i ara la seva mare veient la llum se’ls treu de sobre. O amb pintures que fa la seva tieta des de que s’ha jubilat. Com veieu tot un problema. Uns/es que ho tiren tot, altres que conserven fins el seu primer peluix rebregat o la seva primera pilota de futbol. Un drama! I com els pisos d’avui tampoc tenen espai no pots dir-li “mira tota aquesta habitació serà el teu despatx, decora-la com vulguis” Tot i que voldries dir “posa aquí les teves rampoines”

Anar a viure al que ja era inicialment el pis d’un de la parella també pot posar les coses difícils. Al nouvingut/da se li ha de deixar una mica d’espai, poder tenir algunes coses al seu gust, o mai sentirà la casa seva. Però clar, quina és la mesura justa? I si vol pintar totes les parets amb colors vius? I si vol donar les cortines a La Humana? I si odia els teus mobles rústics i li agradaria un estil més modern??

També poden aparèixer altres problemes com “la il·lusió de la meva vida era tenir un gat” “grrrr, però si tinc al·lèrgia” . O “Reina,i si comprem un aquari?” “oh nooooooooo, que dóna molt mala sort” I en venjança ell li trenca un mirall per tenir encara pitjor sort. I ella es llença tot de sal per sobre. Quin drama!

I què em dieu dels problemes que s’arrosseguen. “Per què no ho has fet?” “el què?” “Tu ja ho saps, ho fas expressament” “però si no sé de què em parles” “fregar el bany” “ja et vaig dir que volia una mampara, aquest és el problema de les cortines” I només fa tres mesos que conviuen.

El bany sempre dóna problemes. Homes que s’afaiten i deixen la pica amb restes. Dones que deixen els raspalls plens de cabells. Pèls varis que es veuen al terra clar. Gent que no tapa el gel de la dutxa, i altres que agafen el gel, i es queden amb el tap a la ma i l’ampolla els cau al peu. Au, quin mal!

També la cuina porta problemes. Potser cap vol cuinar. O de vegades, altres es creuen que la cuina és seva, i només ells/elles saben cuinar. I obliguen a menjar a l’altre sempre els seus menjars preferits, deixant de banda el que no els hi agraden. I es creuen que si la seva mare sempre feia la paella sense pèsols aquesta és l’única i legítima manera de fer-la. I si la seva àvia feia les llenties amb molt caldo, escorre-les és una blasfèmia. Encara que tu li diguis que la teva àvia mai hi posava tan caldo. Si sempre han pres Cola cao no volen saber res del Nesquick. Si tenen diferents tipus de draps a la cuina, pobre de tu com no l’empris acuradament! Em refereixo a aquells/lles que tenen un per assecar-se les mans, un altre per assecar coberts i plats, un altre per assecar gots, un tipus baieta.... i potser algun més que ara no recordo.

Ai, què complicada és la convivència! I encara més es complica quan entren altres personatges en joc com fills, sogres....Per això ha triomfat la modalitat de viure en parella o en solteria, perquè viure en trios encara complicaria més les coses...

Podria seguir i seguir explicant anècdotes i segur que en alguna us hi veuríeu una mica reflectits perquè cada família, cada persona té les seves petites maneres de fer o manies.
Gràcies Òscar per inspirar-me amb el teu post de fa uns dies.

http://lostartsecret.blogspot.com/2008/12/la-insostenible-lleugeresa-del-parlar.html

Animals

2008-11-28T02:08:00.001+01:00

A casa meva mai han estat d’animals. El meu pare algun cop ha dit que si tingués una casa amb pati tindria un gos. Ma mare diu que ella no està acostumada a tractar-los, però no els hi vol cap mal. A la meva tieta no li feien gràcia, potser era una mica de por.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.

També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.

Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.

I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.

A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.

La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.

Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.

A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.

Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.

Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.

Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.

I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.

Un diumenge de tardor

2008-11-13T05:52:00.004+01:00

En Maurici es va despertar. Era diumenge,eren les vuit del matí. Es llevaria per tenir una mica de temps lliure. Li va fer un petó a l’Assumpta, i ella va girar-se en els seus sons cap a l’altra banda. En Maurici va somriure. Ja no era la nena que va conèixer, ara tenia unes quantes arruguetes, però ell la trobava tan bonica com feia trenta anys. Tenia divuit anys quan van començar a festejar. Ell dinou.

Va aixecar-se i va mirar per la finestra del menjador. Plovia, però allò no li espatllaria el diumenge. Només se sentia el tictac del rellotge del menjador. Tothom dormia. Va anar al bany, i en passar per davant de l’habitació de la sogra va sentir el seu roncar. La pobra dona tenia quasi noranta anys. Estava bé de cap, tot i cada vegada perdia més memòria, però ella es passava el dia llegint. Sempre es queixava que estava a casa moltes hores sola, i que Déu ja podria emportar-se-la. La veritat és que caminava amb dificultat amb l’ajuda del bastó, i per tant ja no podia entretenir-se fent el dinar com abans. Ara si li calia podia arribar a la cuina a agafar una fruita per menjar o un got de llet, però no podia estar-se massa de peu. En Maurici l' apreciava tot i que li agradaria tenir algun cop una mica més d’intimitat amb l’Assumpta. Si algú cuidés de la sogra podrien algun diumenge sortir a passar el dia sola. Però l’Assumpta deia que un dia que podien fer companyia a l’àvia no la deixarien sola.

En Maurici no volia pensar en coses preocupants aquell diumenge. De moment estava sol i pensava fer-se unes torrades per sucar-hi tomàquet i posar molt d’oli, i acompanyar-les d’un bon pernil. Malgrat portar molts anys treballant en el sector carni, en Maurici seguia sent un amant dels embotits. I havia decidit no pensar en res preocupant. Res de feina.

Va encendre una cigarreta. Fumar el relaxava. I això que mai havia fumat, però portava tres anys que no parava de fumar. Així es calmava quan venien els problemes de la nena. I enlloc de clavar-li una pallissa, es fumava una cigarreta, i després intentava dialogar. La nena que ja tenia setze anys, la nineta dels seus ulls, però l’adolescència l’havia transformada en una criatura rebel que només feia patir a l’Assumpta i a ell. No estudiava gens. L’haurien de posar a treballar? Ells volien que la seva feina tingués una vida millor que la seva. A part es discutia amb l’àvia. No ajudava a casa. Sortia no només els dissabtes, també entre setmana. Ja li havien hagut de donar un cop la pastilla del dia després, i per estalviar problemes ara prenia anticonceptius. I a part havia fet unes amistats.... I com en el seu poble i a Olot tothom es coneix...Esperava que no caigués en el món de la droga. Potser no li havien dedicat prou temps. Sempre treballant. Però en Maurici tampoc no volia pensar en la seva filla.

Es va posar a preparar les torrades. Potser l’olor despertaria a l’Assumpta. Per un moment va tenir temptacions de fer un despertar sorpresa a la seva dona, però segur que la sogra o la nena els interromprien. Un altre dia seria.

Va menjar el seu meravellós esmorzar segut a la taula. La taula que havia triat l’Assumpta per aquella casa. Aquella casa que tants esforços els estava costant. Havien comprat una casa per estar més còmodes que al piset d’Olot, però com havien d’anar fent hores extres no podien gaudir-la. Havien comprat aquella casa prop la Fageda i mai anaven a passejar per ella. I la hipoteca que pujava i pujava. En Maurici va encendre una cigarreta.

I va recordar-se de la primitiva. Els hi hauria tocat? El seu cap va començar a somiar. A ell li agradaria comprar temps. Això el faria feliç. Li agradaria llevar-se d’hora cada dia, esmorzar i poder passejar amb l’Assumpta una estona, i després tornarien amb la sogra. O llogarien a una dona que li fes companyia mentre ells passejaven. I faria cas als consells del seu pare i menjaria com calia. El seu pare sempre deia “si no sopéssim, els metges no dinarien”. I ell com tindria temps esmorzaria fort. Dinaria bé, i no com ara. Sempre corrents des de la feina, molts cops menjava una fruita o qualsevol cosa ja que preferia estirar-se. I clar, a l’hora de sopar tenia gana. Però si no treballés podria dinar bé, i llavors la fruita o el iogurt seria per sopar, i així viuria sanament molts anys.
I després de dinar, podrien ell i l’Assumpta jeure una estoneta al sofà . Allò seria vida. I podrien dedicar més temps a la nena, potser així podrien encarrilar-la. I ell deixaria de fumar.

Estava abstret en els seus pensaments quan va sonar el telèfon. Merda! La nena a l’hospital! Coma etílic! Havia de despertar l’Assumpta. I a veure què li dirien a l’àvia per no preocupar-la. Va encendre una cigarreta i va posar el teletext de la tele. Sorteig de la primtiva. El cor li tremolava. Potser encara podia arribar la salvació de la família. Res. No havia encertat ni un. El cercle de vida fatal que portaven no el podia trencar. Semblava que cada cop es feia més petit per ofegar-lo més. Havia de despertar a l’Assumpta i anar a l’hospital. Almenys havia pogut esmorzar seves torrades.

Tots Sants

2008-10-31T02:54:00.006+01:00

La Mònica va xupar amb delit l’última cullerada de la Mouse de xocolata. Què bona estava! Ara divendres i tenia dret a permetre’s algun caprici. Ja ho cremaria per la nit anant a ballar amb les companyes del gimnàs!

Els divendres li encantaven. Primer perquè a les 15h plegava, i a gaudir del cap de setmana! En David treballava divendres tarda i ella aprofitava per fer encàrrecs, o per depilar-se, anar a la perruqueria, mirar tendes, potser un massatge… I a la nit ell anava a jugar el partit de futbol, i ella sortia amb les noies del gimnàs, o anava al cinema, ja que amb ell no coincidia en l’estil de pel·lícules. De vegades sopava amb la boja de la Sandra, quan tenia temps entre amant i amant. Era divertit escoltar les seves històries. En el fons ho passava bé saltant d’home en home, per molt que després critiqués a varis… Clar que a la Mònica no li agradaria aquesta mena de vida per a ella. Ja va tenir una època d’amors més inestables, però ella sempre havia desitjat estar casada. I ara era tan feliç amb en David i el seu piset. Era el seu somni de felicitat.

Va sonar el telèfon, la seva mare. Volia saber com estava, i si diumenge anirien a dinar. Sí que ho farien. I dissabte a casa els sogres. Així tots contents, i ells dos s’estalviaven cuinar. Ai, la seva mare, sort que ja estava bé. Dos anys enrere havien passat una mala època. La detecció d’aquell càncer de pit a la seva mare, la quimioteràpia, i per sort la recuperació. I mentrestant l’embòlia de la iaia, l´única que li quedava, i la seva mort. Realment les coses dolentes mai venen soles. Clar que millor era pensar en el novembre passat, quan ella i el David s’havien casat. Havia estat una cerimònia tan maca. Faltava l’àvia és cert, però segur que ella havia estat en esperit. La Mònica va anar cap a la seva habitació, i va remenar per l’armari. Allà estava el seu vestit de núvia, ben blanc, i se’l va posar. Era agradable recordar les emocions d’aquell dia. La marxa nupcial del braç del seu pare, les seves nebodetes agafant-li la cua, i tota l’església la mirava. I ella somreia, se sentia tan feliç i guapa! I al final allà estava en David esperant-la. Va sospirar. Era tan maco en David. Tot anava perfecte. Cada dia 3 de cada mes rebia una rosa vermella d’ell, perquè un 3 de febrer , tres anys enrere s’havien besat per primera vegada. Creia que encara podia sentir els seus llavis amb el mateix ardor que el primer cop que van besar-se. El recordava ple de passió, però de manera moderada anava acariciant-la i explorant poc a poc el seu cos.

Un missatge al mòbil. Era en David. “guapa, sento no tenir el valor de trucar-te i haver-t’ho dit per carta. Marxo fora el cap de setmana, no intentis trucar-me. Ja miraré com recullo les coses. Perdona”

Què volia dir allò? Seria un error? Una broma? Va anar cap el menjador. Era cert, allà hi havia un sobre. La vista se li va ennuvolar i va caure.

Va despertar sense saber quan temps havia estat inconscient. Es va aixecar amb compte. Estaria embarassada? Només li faltaria aquella última broma, però no, era impossible. En David volia esperar un any més, i ella no havia descuidat cap pastilla. I aquell sobre? Havia de llegir-lo, però primer seuria al sofà, per si de cas. Potser seria millor trucar a la Sandra, o al seu germà o a la seva mare. Però primer havia de llegir aquella maleïda carta. No tenia valor. Les llàgrimes rodolaven per les seves galtes. Era ben irònic que vestida de núvia hagués de llegir la carta de separació. Ella que es creia en la millor època de la seva vida, contenta a la feina, tothom amb salut, amb el pis ja arreglat, sense problemes econòmics, la rosa cada dia 3...

Va apropar la mirada a la carta. Potser no era un adéu definitiu. Potser en David feia una escapada amb els del futbol. I si tenia alguna malaltia greu i havia d’hospitalitzar-se, i volia evitar-li a ella patiments? O potser necessitava marxar sol i desconnectar... Havia de llegir-la... La deixava. Deia que ja no l’estimava. Que no hi havia cap tercera persona, que no sabia què li havia passat però que no podia seguir vivint una farsa... Per què no li hauria dit res abans? Totes les coses tenen un procés, i sempre es poden intentar canviar. Però no, ell havia estat ben radical. I el pitjor de tot era que ella envolta en la seva autofelicitat no havia estat capaç d’adonar-se de res. I el molt cínic li havia discutit deia dos dies,que a l’estiu res de viatges a països de calor, que volia algun país Nòrdic. I molta farsa, però no semblava haver fingit gaire en l’orgasme de la nit d’abans. La Mònica tenia una reacció de ràbia que va convertir-se en desconcert. Necessitava una explicació. No podia acabar tot així. Com es prendrien allò els seus pares? Seria una notícia de safareig segur pel barri. I els seus sogres? Quina cara farien! Clar que ells eren els pares del David i segur que el defendrien. Però no podien obligar-lo a tornar amb ella? Li havien donat bones carabasses en Halloween. Tot molt irònic!

Aquella nit, festes de Halloween a les discoteques, la Mònica va sortir amb les noies del gimnàs. Els gintonics van aconseguir que despertés al llit d’un estrany. Mai havia posat banyes a en David, però ara era diferent, ell l’havia deixat. No se sentia orgullosa, però així se sentia més forta. Encara algú la desitjava. Només tenia trenta anys. Era guapa, intel·ligent. Per què l’hauria deixada?

Va anar a casa. Seguia tancat el pany, en David no havia tornat. I plora i plora. Per què m’haurà deixat? A les 14.30 una trucada de la seva sogra. Nens no veniu a dinar? I la Mònica va optar per dir una mentideta, que el seu fill expliqués la veritat.

Tarda de dissabte buscant consol en els panellets que havia comprat per casa els seus sogres. Va trucar a en David unes vint vegades, però el mòbil estava tancat. Tot era desesperant. A la tele no feien res de bo. Va posar-se el dvd de Casablanca, així ploraria amb més ganes.

Matinada de dissabte a diumenge. Una trucada. Eren els mossos. Era el dia dels difunts. I en David ara era un d’ells. Aquell 3 de novembre no rebria cap rosa, ni mai més cap dia tres. Accident de cotxe. La pluja, un camió. Una mala jugada del destí? A ella sempre li quedaria el dubte d’un possible suïcidi. Però ell s’havia endut tots els secrets, els sentiments, el que havia al darrera de les lletres d’aquella fatídica carta.... I com pagaria ara la hipoteca? Podria cobrar viduïtat? I mentre aquests pensaments creuaven la seva ment es va sentir una persona mesquina. Realment ella estimava al David? S’havia autoenganyat volent creure el seu somni d’amor ideal? Com podia pensar en els diners, mentre en David acabava de morir? Però no podia deixar de pensar en que era una vídua. Això sempre feia certa angúnia als homes... Va anar a la nevera per menjar una altra mousse de xocolata. Sabia que li tocaria anar amb els seus sogres a identificar el cadàver. I no era un cadàver qualsevol, era el del seu marit que acabava d’abandonar-la. Més valia anar alimentada. I va treure la tapa, i va passar-hi la llengua per assaborir les restes de xocolata. I va anar menjant cullerada a cullerada sentint aquella deliciosa dolçor sense ser encara conscient de l’amargor dels dies que venien.

Sorpresa Àngela!

2008-10-15T00:45:00.002+02:00

Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.

I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”

L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.

I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.

Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant

L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.

Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.

Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.

Els cinquanta anys de la Rosa

2008-09-30T00:50:00.001+02:00

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. La seva vida havia estat monòtona en la seva petita ciutat. Fins feia mig any, sempre tenint cura de la seva mare de salut delicada. Ni un cap de setmana de descans. De dia una dona la cuidava, mentre ella anava a treballar a la gestoria d’en Pere Campany.

La seva feina era avorrida ja que molts cops estava sola passant comptabilitats, fent factures, suportant trucades de clients pesats i atenent els encàrrecs i manies d’en Pere, per qui portava uns trenta anys treballant. D’ell estava enamorada, no ho podia negar. En la vigília del seu aniversari, ara ja feia vint anys, en Pere va desflorar-la en aquell mateix despatx. Ell estava casat, amb la dona embarassada. La Rosa se sentia culpable però a l’hora sempre esperava que qualsevol dia ell la tornaria a prendre. Mai més va tornar a passar.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. Era un dia de tardor i el trist hivern ja s’acostava . Es preguntava amb qui celebraria els seus cinquanta anys. El seu germà vivia a Galícia feliçment casat. Ell quasi mai la trucava, la Rosa ho feia de tant en quant.

No tenia masses relacions amb el veïnat ja que la seva mare no volia amistats, ja va ser ben trist enterrar a la mare. Van ser quatre gats.

Aquell dia la Rosa, després de dinar, va tornar abans al despatx. En obrir la porta una escena terrible es va trobar. En Pere cavalcava sobre una jove noia de pell bruna en el sofà. Va tancar la porta i va començar a córrer. L’escena es repetia però no era ella la protagonista.

Va anar cap a casa entre llàgrimes, i va sortir al terrat, l’única alegria que li permetia la seva mare. Potser el terrat era l’únic lloc on podia ser feliç. Allà regava les seves plantes. Allà li tocava la llum del sol, lluny del seu despatx gris, i lluny de la foscor que regnava a la casa. La seva mare sempre li feia baixar persianes.

Va contemplar els ocells com tantes altres vegades. Els veia volant tan lliures, però a l’hora membres d’un grup. I en canvi ella tan sola. Tenia ganes de ser ocell i fugir cap a terres més càlides buscant nous horitzons. La idea de fugir d’aquella vida cada cop era més forta. I per un moment es va imaginar morta. Qui ploraria per ella? En Pere, l’amor platònic de somnis, segur que contractaria de secretària aquella joveneta de pell bruna. Ell no ploraria, com a molt la maleiria per deixar-li les feines a mitges. El seu germà tampoc trobaria a faltar les comptades trucades de la seva germana catalana. Ell tampoc ploraria, potser fins i tot se’n alegraria. Podria tocar diners venent el pis on ella vivia. I les veïnes? Elles podrien tenir uns dies de comentaris i xafarderies morbosos sobre la Rosa, la policia, qui sap si la visita de periodistes, però passat com a molt un mes ja no en parlarien. I les llàgrimes quasi l’ofegaven. Tenia mal de cap de tant plorar. I notava al pit un ofec que l’engolia. Plorava i plorava, mentre les notes del Rèquiem de Mozart flotaven per la seva ment. Lacrimosa, dies illa, qua resurget ex favilla... Qui ploraria per ella? La seva vida havia estat tan insignificant que pocs la recordarien.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys i mai va fer-los. Va emprendre un vol de pocs segons, no va ser capaç de lluitar per una nova vida. Ara que en una cosa va encertar, ningú va plorar-la.

Entre les dents

2008-09-23T01:05:00.000+02:00

Recomanar una pel·lícula, llibre, obra de teatre... sense desvetllar gaires detalls em resulta difícil, i més quan hi ha sorpreses i cops d’efecte.

Vaig poder llegir per primer cop “Entre les dents” ja fa bastant temps. Es tractava de donar la meva opinió sobre l’obra. No havia de comentar si m’agradava com actuaven alguns personatges, si opinava igual que ells... Ells, els autors, els meus amics, només volien escoltar les meves impressions, saber si havia entès l’obra, si hi trobava incoherències...No havia de jutjar cap comportament. Això ja ho faria el públic.

Vaig donar algunes indicacions particulars; tot i que és cert que al teatre hi ha molts detalls que no s’expliquen amb paraules. I tot i les acotacions en guió, la posada en escena dóna a l’espectador moltes més informacions. Aquesta és la màgia del teatre, les mateixes paraules canvien de sentit per un gest, per una mirada... Clar que la comunicació no verbal també és ben present en la vida quotidiana... En tot cas és un encert que “Entre les dents” l’hagi dirigida un dels seus autors. Així reflecteix més fidelment la seva idea..

I van buscar els actors, i van començar assaigs. Sentia curiositat però no en vaig veure cap. Un dia, en Wow i jo vam ser citats participar com a “actors” en una video-projecció que incorporava l’obra. Vam tenir l’honor d’aparèixer a la pre-estrena a la Farinera. Tot i que després el nostre fantàstic primer pla va ser retallat per “exigències del guió”, però els hi podem perdonar ;) Així que actualment ja no apareixem per l’obra, snif. Ara que es faran famosos, nosaltres quedarem difosos entre les masses de públic... Aquell dia tampoc vam veure cap assaig. A seguir esperant uns dies més.

I va arribar la pre-estrena a la Farinera. Jo sabia el que passaria, la resta de públic no. Jugava amb avantatge, coneixia la història,però em van deixar sorpresa. Els actors van transmetre’m la tensió que esperava. Hi havia una bona feina de direcció i d’interpretació. El vestuari, les llums, la cançó, la posada en escena ... tot ajudava. Van haver-hi rialles, i també silencis, patiments i alguna rialla histèrica. Ningú va quedar indiferent, i estic segura que tots els que aneu al Guasch Teatre no us en quedareu.

Aneu-hi i ja m’ho explicareu. Però no hi porteu els nens.

http://www.elfantastic.com/catala/ELD/

Els peixets de la Khalina

2008-09-16T01:30:00.003+02:00

Us fa angúnia la foto? Doncs penseu que és un sistema fashion de la mort a Estats Units per fer la pedicura. A mi la veritat em faria una mica d’impressió, però aquest sistema es va aplicar per primer cop a Turquia, i és molt popular als països asiàtics. Aquí encara no hi ha arribat segons deien a la televisió, però no trigarà en arribar. Jo penso que és un bon negoci. Només heu de comprar aquestes carpes sense dents que són conegudes com a “Peix Doctor”, i apa, a buscar clients. Clar que després d’estar un quart o mitja hora amb els peixets retirant les pelletes dels peus, cal rematar la feina amb una mica de sessió de pedicura, i queden uns peus... que enamoren :)

Jo no sé si tindria prou valor per posar els peus a la galleda, però per si de cas, vaig fent petites passes per anar-me preparant. Dos dies després de veure el reportatge, vaig anar a la platja gran de Palamós. Vaig anar entrant poc a poc a l’aigua, però molt a poc a poc, i això que eren finals d’agost. Encara no acabo d’acostumar-me a la fredor de les aigües de la Costa Brava. Jo sempre havia anat cap a la Costa Daurada, no sé si cola com excusa, però allà l’aigua està més calenta. Anava avançant lentament de puntetes, mullar la panxa fa molta impressió, i els pits, i cada part del cos... i de cop i volta vaig notar unes pessigolles als peus. I després que alguna cosa xocava contra el meu dit gros. Ai, que passava? Com aquella aigua sempre és transparent, vaig mirar amb por. Quina mena d’animal seria? I vaig veure uns peixets agosserats jugant amb els meus peus. Que no em tenien por? I per un moment vaig imaginar-me que podien ser les carpes. Encara em sortiria la pedicura gratis. Una idea estúpida perquè les “garra rufes” són peixos que viuen a rius de Turquia i Síria, però aquells peixets seguien jugant a “cuita amagar” entre els meus peus sense importar-los xocar, ara de pedicura res de res. No sé si podrien arribar a ensinistrar-se. Què en penseu? Podria ser la manera de fer un canvi de vida. “Saló de bellesa ELS PEIXETS DE LA KHALINA”. Vosaltres vindrieu? Ja us faria una mica de descompte.

Meme: La meva bossa, que jo anomeno bolso

2008-09-10T23:44:00.005+02:00

Em costa parlar de la meva bossa, i encara més que del meu bolso. Sóc d’ aquelles que empra barbarismes fins i tot en la Diada. Però deixeu-me que li digui bolso com a nom. Igual que hi ha gent que li diu Saltimbanco al cotxe o Niki a la moto...

Començaré dient que jo tinc dues tipologies de bolso : el bolso del dia a dia, de quan vas a treballar, i després el bolso del cap de setmana o vacances. Quina és la diferència? El del cap de setmana és més de la meitat de petit que l’altre. Llavors no m’agrada anar carregada. Això és reminiscència de quan anava a ballar a discos o pub musicals. I ho dic en passat perquè ara quasi mai vaig a ballar. Encara algun cop de bars musicals, però últimament som més de sopars, xerrar en taules, terrasses o barres. Per guardar la línia. Clar que si no en tens, tampoc cal guardar-la.

Anem al gra, i us descriuré el bolso del dia a dia, que hi caben més coses. Pensar en perdre’l em sembla impossible. Notaria la seva pèrdua. Les meves espatlles se sentirien alleugerides. A part que acostumo no perdre’l de vista. Sóc desconfiada en deixar-lo penjat al darrera cadires o segons quins llocs. He vist masses robatoris, i sé que desapareixen en un segon. Clar que sempre pot haver un segon de distracció, i adéu bolso.

Al meu bolso ja fa més de tres anys que no hi trobareu tabac ni encenedors. I és una sort, perquè sempre hi havia pel bolso restes de tabac ben molestes que acabaven colant-se per totes parts.

Com a bon bolso hi ha un moneder gran de pell morat. Es regal de la meva antiga companya de feina. Si obriu la cremallera, hi trobareu monedes. De vegades hi ha moltíssimes, i altres dies poques i de dos o cinc cèntims. Quasi mai hi ha allà cap bitllet. Potser un despistat bitllet de cinc euros. I el que sí hi ha és una primitiva i/o un euromillon. De vegades conserven la il·lusió d’un premi milionari. I altres dies estan pendents de la segona comprovació a la tenda de loteria.

Si obrim el moneder, trobarem tres fotos carnet. Són de les meves germanes i d’en Wow. Fa anys n’havia portat meves, d’alguns amics... però me les van robar. I em va fer molta ràbia perdre-les i no poder-les recuperar. Així que amb els anys he reduït al mínim.

També hi ha dos o tres T-10. Intento no apurar-les, no fos cas que un dia pugés a un bus i per no tenir T-10 hagués de pagar un bitllet sencer.

I vaig a seguir mirant que no ho recordo. Porto un calendari, la targeta de la dentista, on per sort de moment no hi haig d’anar, la targeta de la quiropràctica que anava un cop al mes, però que per falta de temps des del febrer no he tornat. També hi ha el carnet del Liceu, i el resum d’òperes i dies que em toquen de la temporada 2008/2009. Un carnet 3x2 de depilació (em queda una). El carnet de l’Abacus. El de donant de sang, tot i que no hi vaig per motius diversos. Un full doblegat en quatre amb tot de noms i telèfons. Es el meu kit salvació per si algun dia em quedo sense bateria al mòbil. Ja sé que hi ha agendes, però el full aquest és més pràctic perquè no ocupa res... El carnet de biblioteques de Barcelona, que fa pensar que sóc una gran lectora, però tampoc no hi vaig... I també porto el recordatori funerari de la meva tieta. Igualment no l’oblidaria, però és una manera de tenir-la més present. També vaig portar durant anys la del meu avi. Fins que vaig decidir que li tocava descansar a casa. Ais. Això dels recordatoris de difunts molts cops no saps què fer-ne. Si és dels teus estimats, els guardes, però i quan són de difunts estimats pels teus amics? Quan fas neteja els vas trobant, i com vas a llençar-los? La meva àvia en els àlbums de fotos, a part de fotos va enganxant postals que rep, recordatoris de difunts i comunions... Pot ser una idea.

I donem per acabat el bitlleter. Porto dos mòbils: el particular i el de la feina. Tots dos molt normalets. I el pendrive. També porto un o dos paquetets de mocadors de paper. Una o dues gomes de cabell de colors. Un monederet amb les claus de casa, la del cotxe i la de casa dels meus pares. Allà també hi ha sempre una moneda d’un euro i una de cinquanta cèntims. Són per agafar carro al Mercadona o deixar objectes en consigna. Estava cansada de no tenir monedes sempre quan anava al super.

També porto un o més bolígrafs, un o més llapis, un retolador fosforescent, una maquineta, una petita calculadora. La petita agenda de feina per no oblidar per quins pobles paro durant el mes, i el que haig de fer. I de vegades alguna capsa de Trident de maduixa. Els de menta no m’agraden perquè piquen

Tinc un necesser vermell amb un mirallet, un joc de lentilles per estrenar i el pot de les lentilles. Ara ja sabeu que sóc miope. També hi porto un pintallavis, clar que no em pinto mai els llavis si no és cap de setmana. Allà hi ha algun parell d’arrecades. Porto algunes de recanvi per quan vaig canviant de cases. I la targeta de dèbit. Què hi fa aquí? Doncs si em roben el bolso, se’n va amb els lladres, però si només em prenen el bitlleter, seguirà amb mi.

També tinc un necesser verd més grandet. Allà sempre hi van tampons (més o menys segons el moment). Iboprufenos per si de cas, i si hagués de prendre algun medicament més, allà el posaria. I ara, potser us xocarà, però també porto la llibreta del compte corrent de La Caixa. I un monederet blau rectangular comprat a Turquia o Tunísia. En el moneder porto els bitllets, més o menys segons els dies. També hi va dins el DNI, la visa, el carnet de conduir, la targeta sanitària i una targeta per acumular punts de benzineres BP, però que ara quasi mai hi vaig. Aquest moneder està aquí de nou per si em roben. Ara ja ho sabeu. Si penseu robar-me, res del bitlleter, a pel necesser verd.

I ja estic acabant. Les ulleres, i de vegades les ulleres de sol. On sempre tinc unes ulleres de sol és al cotxe. I allà també guardo les ulleres antigues.... I bé, ara no, però a mesura que avança el curs, pot ser que porti algun paper al bolso amb les coses pendents de fer, sobretot de feina, que vaig tatxant amb groc que les vaig fent. També pot ser que porti el programa d’alguna obra de teatre o del Liceu pendent que el guardi a la capsa de programes de casa.

I prou coses, no? O m’hauré de comprar el bolso de la Mary Poppins. Allò sí que era un bon bolso. Hi portava tots els mobles. On en deuen vendre d’aquests?

8 de setembre

2008-09-09T02:19:00.003+02:00

Avui és el meu sant. O més bé ahir, però com encara no he anat a dormir, sembla que no ha passat el dia: 8 de setembre.

Nativitat, Maria del Puig, Farners, Queralt, Arlet, Meritxell, Núria, Gràcia, Avellà, Balma, Ortisella, Oliveral, Maria Llet, Maria de la Fontsanta, Loreto, Vallivana, Maria Sales, Salut… Tots aquests podrien ser els meus noms, perquè el 8 de setembre celebren el sant les mare de déus trobades. Prefereixo dir mare de déus, perquè si trobades fa gràcia, més en fa dir verges… trobades. Perquè on es troben verges avui en dia? Suposo que només a contes, ah i a les guarderies .

Avui m’han dit verge perduda. Argumentaven que si eren mares de déus trobades, era perquè algun dia s’havien perdut. Si no et perds, no et poden trobar. Han trobat ràpid la solució per a no perdre a ningú més. Un GPS. Es el millor regal per una verge perduda poder passar a verge trobada.

A la tarda m’han dit mare de déu desapareguda. Pobres verges patint abduccions!

I és que dóna per a molta conya tot plegat! Però jo em sé l’explicació seriosa. El 8 de setembre es celebra el naixement de la verge Maria, per això celebren el sant les Natis, de nativitat. Però a part, a molts pobles hi ha boniques llegendes sobre pastors descobrint estàtues de la verge en coves per les muntanyes. Històries plenes de poesia, algunes acompanyades de tempestes o algun fenòmen miraculós… Llavors li construïen una ermita, capella o similar a la mare de déu… I com no se sap el dia en que van ser trobades, van decidir unificar sant, i totes les trobades tenen festa el 8 de setembre.

I Montserrat, no és mare de deu trobada? I Lourdes? Doncs sí, però aquestes com són més importants, tenen festa pròpia. I les altres a compartir dia… Igual que jo i ma germana. Ma mare va començar la seva descendència de mare de déus trobades amb mi, va seguir amb la meva segona germana, però a la tercera va desertar i es va decidir pel nom d’una reina catalana. No seria per falta de noms! Ja ho diuen que les petites sempre són les mimades. Però bé, per sort totes les germanes tenim uns noms que no ens podem queixar.

Felicitats a totes les trobades, perdudes i aparegudes !

Posts congelats

2008-09-05T01:41:00.003+02:00

El Paseante m’anima a escriure, i és cert que en tinc ganes. Potser no tinc moltes coses a explicar, però aprofitaré el dia a dia, o sinó aniré a buscar records del passat, velles històries viscudes o que m’han explicat altres, barreges de sentiments propis.

O m’imaginaré que sóc una heroïna passejant per Catalunya, i quan camini pels carrers de Barcelona o Badalona, quan passegi per les platges empordaneses a la tardor em sentiré ella, observaré com ella, ensumaré com ella... i ho escriuré com ella ho faria. Les meves experiències les adaptaré a la vida de la heroïna, i així tindré sensacions per partida doble. Espero no acabar-me provocant un trastorn de personalitat.

També podria opinar sobre notícies polèmiques. O comentar notícies curioses o sensacionalistes. No sé fins a quin punt poden interessar les meves opinions. Potser se’m dóna millor narrar històries.

Però, i el temps? Què passarà quan cada vegada tingui més i més feina? Què passarà quan cada dia matini més i més, i arribi més i més tard a casa? Què passarà si per mala sort cada cop m’envien a passar els dies a destins més llunyans? Què passarà dissabte que sorti del curs ansiosa per correr cap el Nord a veure en Wow i júniors? Què passarà quan arribi a casa i encara hagi de preparar coses pel dia següent?Què passarà quan la son vagi colpejant les meves parpelles?....

Potser hauré d’aprofitar els dies de més calma d’aquestes primeres setmanes i escriure sense parar. Seré com aquella gent que cuina el diumenge, ho congela en recipients diferents i ja té el dinar diari de la setmana. Jo congelaré els escrits que aconsegueixi fer la propera setmana i en descongelaré un per setmana. Tenint en compte que falten unes catorze setmanes per les vacances de Nadal, n’hauria d’escriure dos al dia la propera setmana. I em deixo aquest cap de setmana a la Costa Brava com a font d’inspiració.

Ja m’agradaria poder fer-ho, però tampoc la meva ment és tan artística per ser tan productiva. Així que faré el que bonament pugui fins que arribi l’Any Nou 2009 (em fa gràcia perquè rima). I per Nadals, entre nadales, turrons, postals i regals, a tornar a escriure posts per a congelar. Què us sembla la meva idea?

Primer de setembre

2008-09-01T21:42:00.001+02:00

Avui molta gent tornava a treballar. O almenys això és el que volia pensar aquest matí mentre viatjava en la línia lila del metro. Les cares eren de son, de molta son. Clar que també influiria el fet de ser dilluns...
En sortir del metro , he caminat uns metres i sentit com cridaven el meu nom. Era una companya des de la porta d’una cafeteria. Estava endarrerint la tornada a la feina. Ha fumant com dos o tres cigarretes seguides. Sort que jo ja fa més de tres anys que no fumo. I al sortir de la cafeteria al costat la tenda de loteries. “Si m’ha tocat no pujo”. I ella ha contestat “I jo t’acompanyo” Però res de res. La meva esperança ara és el Gordo de la Primitiva que li vaig fer fer a en Wow, perquè ell encara no l’ha mirat. O si li ha tocat dissimula preparant la fugida amb els nens a les Bahames.

Aquestes dues setmanes els companys de feina estem per Barcelona, ens estalviarem quilòmetres ,així que no serà un tant dur inici. Una companya venia indignada de Cuba. Com ha pogut acabar així la revolució cubana? I al llarg esmorzar s’ha obert un diàleg sobre Cuba dictadura on només tens garantit ensenyament i salut però no pots ni comprar paper de WC o pasta de dents... S’ha passat al tema de Nicaragua, als antics països de l’Est. El socialisme es transforma en un monstre a la pràctica? Com arribar a un sistema mixte entre socialisme i capitalisme? El poder corromp?

Les vacances dels altres han estat més tranquil·les i familiars o més típiques. Com per exemple les meves: Itàlia, Badalona, Barcelona i Palamós. Com sempre entre les tres cases.

Avui he dinat a la casa poblenovina junt amb els meus pares i les meves germanetes. Les meves germanetes són més altetes que jo que sóc la gran. I tampoc són nenes, però jo sempre seré la gran, per això parlo de germanetes, però no són ni nenes ni adolescents.

Aprofitant la tarda de jornada intensiva m’he dirigit al Mercadona de Badalona. Potser no està bé fer publicitat, i menys si no em paguen comissió, però jo normalment vaig al Mercadona, i en sóc una fan per culpa de la meva mare. Ella sempre diu que quan li van posar un Mercadona a la travessia de casa va experimentar una gran sensació de felicitat. I deuria ser veritat perquè pel seu aniversari, un amic va fer-li una felicitació on sortia la seva caricatura amb el carro camí del Mercadona... Doncs jo vaig al Mercadona perquè no tinc temps d’anar de supermercat en supermercat comparant preus, i després comprant a cadascun d’ells les ofertes. Hi ha gent que ho fa, com els meus tiets des de que ell es va jubilar. I alguns preus els apuntaven, però la majoria de coses les porten al cap. Es un bon exercici de memòria, no? Però jo no tinc temps d’això. I a part, si tinc sort que hi hagi poca gent, sóc feliç de passejar amb el carret amunt i avall pels passadissos ordenats del Mercadona. La frescor de l’aire condicionat a les galtes a la zona dels congelats. Anar mirant novetats que han incorporat. Jo no sóc massa Maruja però si la cosa està tranquil·la puc relaxar-me al Mercadona. I repeteixo, segur que d’això en tenen culpa els gens de ma mare... No us ha passat mai que un dia de cop i volta, sense pensar-ho, instintivament, surt de la vostra boca unes paraules típiques del vostre pare o la vostra mare? No teniu alguna reacció on us veieu reflectits en ells? Digueu-me que sí, perquè a mi de vegades em passa, i una mica m’espanta pensar que em semblo a ells més del que em pensava.

Avui al Mercadona la cosa no estava precisament relaxada. Això em fa pensar de nou que molta gent tornava de vacances i tenia la nevera buida. Pels passadissos costava avançar perquè tothom es parava amb el carro al mig molestant. Grrr. Llavors m’ha sortit la meva personalitat més terrible. Volia apartar els carros amb força i amb les rodes colpejar els turmells dels seus amos per fer-los caure pels terres. I els carros abandonats a mig omplir canviar-los de lloc perquè quan tornessin els costés una mica trobar-los. I xocar amb el cul gros d’aquella senyora que sempre va frenant. I si fos prim també ho faria, però si és gros rebota més. I aquell tio que anava mirant tots els congelats amb el carro travessat, fer-lo caure dins el congelador a veure si se li posava la cara blava... Però no ho he fet, he pogut controlar-me. I ara no penseu que sóc una futura psicòpata. Algun pensament malvat de tant en tant es passeja per qualsevol ment. Però no és dolent, us ho asseguro. Pitjors pensaments vénen al cap dels guionistes de pel·lícules de por o de suspens. Ai, si algú llegeix alguna notícia de violència en un supermercat no penseu en mi. Els autors han estat l’Alaska i els Pegamoides que van quedar marcats amb “Terror en el hipermercado, horror en el ultramarinos...”

Quan per fi he omplert el carro de mala gana sense cap mena de relax, la cua de pagar. Buff, per què sempre em poso a la que triga més, a la que hi ha problemes? Em passa el mateix en els peatges. I a sobre una “encantadora” nena darrera amb una maquineta de música que regalen al McDonalds. La conec perquè per desgràcia van aconseguir-ne una els nens a Itàlia. Ja sé que és culpa d’en Wow i meva per anar a aquesta mena de llocs i demanar un Happy meal infantil. Doncs bé, sort que el pare de la nena del vestidet vermell al final li ha fet parar la matxacona musiqueta de males maneres.

I ja em tocava a mi, La nena de darrera pesadeta que volia la barra per separar els productes entre clients. I després m’acostava el seu carro als talons. Volia fer-me caure? Volia colpejar-me amb les rodetes els turmells? Telepàticament havia llegit les meves anteriors idees?

Quin dia més esgotador. No em prova el setembre. I això que corre un airet fresquet, però que m’ha fet voltar uns quants papers. I demà tinc curset fins les 9h de la nit. Ho podré resistir?

Hola!

2008-08-30T01:39:00.001+02:00

Aquest és el meu primer post, i realment no sé com hauria de començar. Escric un text i ja està? Massa “a saco”, no?. Em presento? O potser amb el que posa a les dades personals ja n’hi ha prou? De fet vaig escriure-ho sense pensar-ho massa per seguir endavant. Ja sé que el format del blog és una mica cutre, però poc a poc, a mesura que vagi aprenent coses aniré millorant-lo. De moment es poden penjar posts, i això ja és important.

Segueixo sense saber si presentar-me. Es cert que hi ha la foto, que per cert no és meva. La va fer en Wow, les fotos les acostuma a fer ell perquè és el propietari de la càmera. I qui és un Wow? Un japonès? Amb aquest nick recorda aquesta cadena de buffets japonesos que es diuen Wok, però no, ell no és japonès, és empordanès, i Wow són unes inicials. L’altre dia, quan li vaig ensenyar que havia creat una plantilla de blog, vaig comentar-li que no sabia com batejar-lo. Dir-li Khalino era treure-li personalitat. A ell tampoc li va agradar. Ell és la meva parella o company o home o xicot o com vulguis dir-li, avui en dia no s’estila dir nuvi o promès. Clar que a mi no m’ha regalat cap anell amb “pedrusco” o sigui que no hi ha prometatge. Però tornem a en Wow. Aquest nick me’l va suggerir ell. Són les inicials de World of Warcraft, un joc interactiu per internet al qual ell i el seu fill gran estan una mica viciats o deixem-ho en enganxats o que els hi agrada jeje. Un és un mag, l’altre un cavaller, hi ha trolls, nans, elfos, tàurens i altres personatges fantàstics, però no us en puc parlar massa perquè jo no hi jugo, tot i que en Wow Junior (a ell encara no sé com batejar-lo) em va crear un personatge.

La foto del mar d’en Wow és com no de la Costa Brava. A mi em va agradar i me la vaig posar de salvapantalles, i ara l’he posat al blog. Aquesta foto us pot fer pensar que sóc una entusiasta marinera, i no és el cas. A mi m’agrada molt nedar, banyar-me,i passejar els hiverns per les platges solitàries... però si pujo en barca acostumo a acabar marejada, i és una pena perquè el germà d’en Wow en té una. A ell podríem anomenar-lo el cunyat o millor el pescador, tot i que no ho sigui. Ell pesca per hobbie, o potser per vici, per què no és un vici anar a les quatre o cinc de la matinada a pescar i després anar a treballar a les 8h? Com diuen “sarna con gusto no pica”. I el seu còmplice d’aventures és el sogre en funcions. Dic en funcions perquè en Wow i jo no som casats, així que no pot ser sogre de fets.... I què bons són els calamars frescos que porten. Mmmm. A la planxa o arrebossats. I les tonyines quan és l’època... Però jo no sóc marinera, ni capitana ni ballo la bamba, “allá arriba y arriba” Però sí que canto. Canto a la dutxa. I també canto en un cor. I he fet una mica de teatre. I per assajar he matinat sense haver quasi dormit. O he anat a dormir a les tantes, sabent que al dia següent era un dur dia a la feina. “Sarna con gusto no pica”. Com es deu dir aquest refrany en català?

La foto del mar potser l’he posada perquè en el fons m’hi sento lligada. Sempre he viscut prop del mar. De fet les meves tres cases són ben a la vora. I bé, de fet cap de les cases és meva. La que està escripturada al meu nom, de fet encara és del banc per no sé quants anys. Bé, sí ho sé, de moment fins el 2033. Quina cara faré al 20033? Ui, en aquest any estaré desintegrada. Però al 2033, hauran fet efecte les cremes hidratants? Em faltarà poc per jubilar-me o llavors ja hauran canviat l’edat mínima als 75anys?

La meva casa hipotecada està a Badalona, banda mar, no on hi ha tot de pisos nous i cars, perquè el meu era de segona mà i té més de cinquanta anys, però també està molt bé, eh? Petitet, que no mini de 30 metres quadrats. En té 60 però molt ben aprofitats.

L’altra casa és la dels meus pares, a Barcelona, vora el mar. Del meu Poblenou independent. Del barri d’on jo sempre seré... Allà de vegades em quedo a dormir. Segons cap on vagi a treballar, de bon matí, sortir per la Ronda Litoral direcció Tarragona, varia molt si surts de Badalona o del Poblenou. Pot significar dormir més de mitja hora més. I els meus pares contents que dormi allà, encara que quasi no em vegin.

I per acabar està la casa on viu en Wow a l’Empordà, on hi pujo cap de setmana sí, cap de setmana no, i altres dies segons per on em cau la feina..

Així que em passo la vida voltant i carregant bosses amb roba cap aquí i cap allà. Pot semblar complicat, però una s’acostuma a tot.

I crec que aquest post ha estat massa llarg. Si segueixo així ningú em llegirà. Per tant acabo recomanant una web des d’on podeu accedir a webcams situades a les costes catalanes i espanyoles. Mireu, mireu, que algunes són en directe constant. Us imagineu que la vostra parella que en teoria està treballant apareix a la webcam de Calella de la Costa? Tranquils, no es veu tant detall

http://www.instantnautic.com/