divendres, 28 de novembre del 2008

Animals

A casa meva mai han estat d’animals. El meu pare algun cop ha dit que si tingués una casa amb pati tindria un gos. Ma mare diu que ella no està acostumada a tractar-los, però no els hi vol cap mal. A la meva tieta no li feien gràcia, potser era una mica de por.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.

També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.

Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.

I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.

A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.

La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.

Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.

A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.

Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.

Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.

Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.

I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.

dijous, 13 de novembre del 2008

Un diumenge de tardor








En Maurici es va despertar. Era diumenge,eren les vuit del matí. Es llevaria per tenir una mica de temps lliure. Li va fer un petó a l’Assumpta, i ella va girar-se en els seus sons cap a l’altra banda. En Maurici va somriure. Ja no era la nena que va conèixer, ara tenia unes quantes arruguetes, però ell la trobava tan bonica com feia trenta anys. Tenia divuit anys quan van començar a festejar. Ell dinou.



Va aixecar-se i va mirar per la finestra del menjador. Plovia, però allò no li espatllaria el diumenge. Només se sentia el tictac del rellotge del menjador. Tothom dormia. Va anar al bany, i en passar per davant de l’habitació de la sogra va sentir el seu roncar. La pobra dona tenia quasi noranta anys. Estava bé de cap, tot i cada vegada perdia més memòria, però ella es passava el dia llegint. Sempre es queixava que estava a casa moltes hores sola, i que Déu ja podria emportar-se-la. La veritat és que caminava amb dificultat amb l’ajuda del bastó, i per tant ja no podia entretenir-se fent el dinar com abans. Ara si li calia podia arribar a la cuina a agafar una fruita per menjar o un got de llet, però no podia estar-se massa de peu. En Maurici l' apreciava tot i que li agradaria tenir algun cop una mica més d’intimitat amb l’Assumpta. Si algú cuidés de la sogra podrien algun diumenge sortir a passar el dia sola. Però l’Assumpta deia que un dia que podien fer companyia a l’àvia no la deixarien sola.

En Maurici no volia pensar en coses preocupants aquell diumenge. De moment estava sol i pensava fer-se unes torrades per sucar-hi tomàquet i posar molt d’oli, i acompanyar-les d’un bon pernil. Malgrat portar molts anys treballant en el sector carni, en Maurici seguia sent un amant dels embotits. I havia decidit no pensar en res preocupant. Res de feina.

Va encendre una cigarreta. Fumar el relaxava. I això que mai havia fumat, però portava tres anys que no parava de fumar. Així es calmava quan venien els problemes de la nena. I enlloc de clavar-li una pallissa, es fumava una cigarreta, i després intentava dialogar. La nena que ja tenia setze anys, la nineta dels seus ulls, però l’adolescència l’havia transformada en una criatura rebel que només feia patir a l’Assumpta i a ell. No estudiava gens. L’haurien de posar a treballar? Ells volien que la seva feina tingués una vida millor que la seva. A part es discutia amb l’àvia. No ajudava a casa. Sortia no només els dissabtes, també entre setmana. Ja li havien hagut de donar un cop la pastilla del dia després, i per estalviar problemes ara prenia anticonceptius. I a part havia fet unes amistats.... I com en el seu poble i a Olot tothom es coneix...Esperava que no caigués en el món de la droga. Potser no li havien dedicat prou temps. Sempre treballant. Però en Maurici tampoc no volia pensar en la seva filla.

Es va posar a preparar les torrades. Potser l’olor despertaria a l’Assumpta. Per un moment va tenir temptacions de fer un despertar sorpresa a la seva dona, però segur que la sogra o la nena els interromprien. Un altre dia seria.

Va menjar el seu meravellós esmorzar segut a la taula. La taula que havia triat l’Assumpta per aquella casa. Aquella casa que tants esforços els estava costant. Havien comprat una casa per estar més còmodes que al piset d’Olot, però com havien d’anar fent hores extres no podien gaudir-la. Havien comprat aquella casa prop la Fageda i mai anaven a passejar per ella. I la hipoteca que pujava i pujava. En Maurici va encendre una cigarreta.

I va recordar-se de la primitiva. Els hi hauria tocat? El seu cap va començar a somiar. A ell li agradaria comprar temps. Això el faria feliç. Li agradaria llevar-se d’hora cada dia, esmorzar i poder passejar amb l’Assumpta una estona, i després tornarien amb la sogra. O llogarien a una dona que li fes companyia mentre ells passejaven. I faria cas als consells del seu pare i menjaria com calia. El seu pare sempre deia “si no sopéssim, els metges no dinarien”. I ell com tindria temps esmorzaria fort. Dinaria bé, i no com ara. Sempre corrents des de la feina, molts cops menjava una fruita o qualsevol cosa ja que preferia estirar-se. I clar, a l’hora de sopar tenia gana. Però si no treballés podria dinar bé, i llavors la fruita o el iogurt seria per sopar, i així viuria sanament molts anys.
I després de dinar, podrien ell i l’Assumpta jeure una estoneta al sofà . Allò seria vida. I podrien dedicar més temps a la nena, potser així podrien encarrilar-la. I ell deixaria de fumar.

Estava abstret en els seus pensaments quan va sonar el telèfon. Merda! La nena a l’hospital! Coma etílic! Havia de despertar l’Assumpta. I a veure què li dirien a l’àvia per no preocupar-la. Va encendre una cigarreta i va posar el teletext de la tele. Sorteig de la primtiva. El cor li tremolava. Potser encara podia arribar la salvació de la família. Res. No havia encertat ni un. El cercle de vida fatal que portaven no el podia trencar. Semblava que cada cop es feia més petit per ofegar-lo més. Havia de despertar a l’Assumpta i anar a l’hospital. Almenys havia pogut esmorzar seves torrades.