dimecres, 13 de gener del 2010

Cireretes d'arboç






La carretera de Badalona cap a Mollet té unes vistes precioses de tota Badalona, del mar, de campanars, Sant Geroni. El primer cop que vaig agafar-la em va meravellar. Clar que també reconeixeré que tot i conduir i jo, sempre que l’agafo acabo una mica marejada.


L’últim diumenge del 2009 en Wow i jo vam anar-hi a fer una passejada. Encara tenia alguna Biodramina que havia comprat per anar en la barca del meu cunyat. I per si de cas en vaig prendre una. Havíem dinat d’hora. Serien les tres. Vam pujar el cotxe i vam començar a pujar cap a la urbanització de Mas-ram. Un pastor tornava a casa les ovelles. I ràpid érem dalt contemplant les vistes i notant com es destapaven les orelles.

Un sol d’hivern entorpia una mica la conducció. No vam arribar a Sant Fost, vam parar davant l’alberg de la Conreria. Em vaig ajustar la bufanda, a l’ombra feia gelor. Vam caminar seguint petjades de senglars, escoltant el refilet dels ocells i menjant cireretes d’arboç. Sempre m’han agradat. Em recorden la meva infantesa a Arbúcies. El meu pare amb el meu tiet i els meus cosins o amb amics caçant bolets. Jo no tenia tanta traça pels bolets. I menys quan es tractava de rossinyols, amb els rovellons encara. Però de nena a mi m’interessaven més les cireretes d’arboç. Eren més fàcils de trobar, i tan dolces i bones. Digueu-me tètrica però recordo anar a un bosc proper a un cementiri, i allà al costat unes bones cireretes d’arboç.

També anàvem a pinedes a la caça del bolet, però allà no hi havia cireretes.

Les cireretes, les mores, les castanyes (tot i haver-me punxat més d'un cop amb elles),recollir els fruits del bosc, tot i no ser massa de camp, quan hi he anat, sempre m'ha agradat. Es com preparar-se per la subsistència.

Una agradable passejada, i vam decidir baixar fins a Montgat, i l’aventura ens va portar fins a Mataró. Allà vam descobrir una fira d’artesania. Un cafè amb llet calent i preparats per veure les paradetes. Em vaig enamorar d’unes arracades, i com no sabia per quines decidir-me vaig comprar-me unes per mi, i unes altres per les meves germanetes.

Vam tornar de nou per la nacional veient les llumetes enceses. Com m’agraden! Però ara s'han acabat els Nadals. Fins l'any vinent!

dissabte, 9 de gener del 2010

El regal d'en Josep B., el meu blocaire invisible

Aquest post és per lluir el regal que vaig rebre de part d'en Josep.  Vull agrair-li de nou la bonica història inspirada en el meu nick.

Aquí teniu la introducció. Diu que només sap fer programes d'ordinador, com si fos poca cosa. I escriure, que certamen ho puc corroborar.

"Doncs sí, Khalina, sóc el teu blocaire invisible, i com que l'únic que sé fer és fer programes d'ordinador i escriure i no crec que tinguis cap necessitat informàtica m'he inventat aquesta història a partir del teu nom, espero que t'agradi."


I aquí teniu la història que em va regalar.

"Fou en el temps on hi havia bèsties que pensaven i homes que semblaven bèsties, el temps on la màgia encara era un poder i on els deus eren tractats com es mereixien, amb por però sense respecte.



En aquell temps on la guerra entre els imperis del sud i de l'est tocava al seu final, on els exhaust exèrcits lluitaven més per conservar les forces que per acabar amb l'enemic, en aquell temps, dic, va ser quan es va voler buscar la pau.



Però en aquells temps de foscor i bruixeria, s'escoltaven els oracles i per una vegada coincidiren, tots menys un, amb la unió de les dues llunes s'hauria de portar a terme la unió dels hereus dels dos emperadors.



Però l'oracle discordant va predir que l'emperador moriria al poc de consumar la unió i la nova emperadriu arribaria al poder tota sola. També digué l'oracle que regnaria amb justícia i que establiria un nou ordre on ja no hi haurien ni emperadors ni reis ni deus.



L'emperadriu del sud estava prenyada i tots els auguris deien que seria un nen, mentre l'emperadriu de l'est esperava, havia d'esperar una nena. Però un secret fosc acompanyava el silenci de l'emperadriu, el part s'avançà i la nena morí a les mans de la llevadora.



Fou en aquell temps que una dona d'un poble proper, havent quedat prenyada d'un home desconegut, va tenir una nena d'ulls brillants. L'emperadriu, que pel seu càrrec estava al corrent de tots aquests afers feu portar la dona i la nena, li oferí adoptar la seva filla i comprà el seu silenci fent-la la seva dida.



La dona, sabent que l'alternativa era la fam i, molt probablement la mort, acceptà sense dubtes, de fet hauria callat tan sols saber que la seva filla tindria un futur que ella mai no li hauria pogut donar.



I així fou com en la unió de les dues llunes, a la plana del Concili foren presentats i concertat el matrimoni dels dos nadons, Itaur i Khalina, rebent tots dos la benedicció de sacerdots, mags, bruixes i oracles.



Passaren els anys fins que Itaur i Khalina tingueren l'edat per consumar la unió, foren presentats a la plana del Concili, Itaur era un guerrer de cap a peus, ben plantat, rude i poc lletrat.



Khalina semblava encara una nena, els cabells llargs cobrint l'esquena, els pits petits, potser massa per la seva edat, i la brillantor als ulls, aquella brillantor que sols pot emetre una ment privilegiada i culta.



Tant Itaur com Khalina havien estat educats sabent el seu destí, tan l'un com l'altre sabien que l'amor no era un requisit i que l'únic que importava era complir el pacte.



Khalina tenia por, tot i sabent el que havia de passar, veia en Itaur un monstre comparat amb els seus amants, tendres estudiants de màgia i filosofia que mai no gosaven tocar-la més enllà d'on ella els indicava.



Itaur i Khalina entraren a la tenda agafats de la mà i davant la mirada de tots. Dins la tenda Itaur canvià el seu posat guerrer. - Sé, Khalina, que esperes un barrut busca-bregues, a la fi és com m'han educat, però no vull ser el monstre que et violi sense miraments, potser no sóc massa llest, però he tingut bons amics que m'han donat consell, sigues tu la que m'indiqui el que he de fer.



I així fou com Khalina i Itaur uniren els seus cossos i les seves ànimes fins que el sol il·luminà de nou la terra. Sortiren tots dos de la tenda coberts amb l'aurèola cobreix els amants al matí i tots cridaren i festejaren la consumació de la unió.



Tots menys un, algú que desitjava tornar a l'infern de la guerra, algú que volia maleir aquell moment. Amb un somriure traïdor s'apropà a Itaur i l'abraçà mentre la fulla d'un ganivet es clavava al cos d'Itaur.



El silenci es feu a la plana, l'assassí quedà enfront Itaur mentre aquest queia a terra sense vida, Khalina cridà mentre s'agenollava al costat d'Itaur. La guàrdia agafà el criminal. - Senyora! Què li fem? - Preguntà el capità.



Khalina s'aixecà amb els ulls coberts de llàgrimes. - Per què? - Preguntà a l'assassí. - Per morir com un guerrer i no com un camperol. Prefereixo ser un traïdor que un covard. - Deixeu-lo anar. - Digué Khalina. - Senyora? - Preguntà el capità.



Khalina parlà per a tothom. - El preu de la pau passa pel sacrifici, podríem donar-li en aquest home la més cruel de les morts però això no ens assegurarà la pau, deixem-lo anar, volia morir com un guerrer i no com un camperol, ara haurà de viure com un traïdor, i que la seva mort sigui la d'un covard, si la vol, per la seva pròpia mà.



Khalina agafà el ganivet que segà la vida d'Itaur i l'atansà a l'home. - Si vols morir ja saps el camí, ningú et traurà la vida si no tu. - dit això s'agenollà al costat del cos d'Itaur i plorà fins que arribà la nit.



I així fou com Khalina es convertí en l'emperadriu del dos imperis i portà la pau i la justícia a tots els racons de la terra i amb la pau els camps tornaren a florir i els matins als pobles tornaren a olorar a pa recent i els carrers tornaren a sentir els xiscles de la quitxalla."

dimecres, 6 de gener del 2010

La meva blocaire invisible



Crec que almenys un parell de persones havien descobert qui era la meva blocaire invisible. Ella és la Lady Griselda del blog prosopopeia.

Reconec que l'havia vista comentant per altres cases de Blogsville, l'havia llegida a les Històries veïnals, i m'havia fer riure a cal Veí amb l'auca de la Remei a l'apartat "De calents i contents", però mai havia entrat a casa seva.

M'ha agradat anar assaborint el seu blog i aprenent molt d'ell. Quasi agafo la síndrome Stendhal , que he descobert gràcies a ella, que és el que pateix un individu exposat a una sobredosi de bellesa artística, en aquest cas seria una sobredosi emocional.

Comencem amb una mica de música? Sé que a ella li va agradar. Jo no he vist Wall-e, però sí Hello Dolly on canta la cançó Michael Crawford.






Un cop llegit el seu blog, he decidit que no li regalaria cap poema. Tampoc ho havia pensat, perquè mai me'n he sortit, i després de llegir els seus acròstics seria fer el ridícul. Hagués estat preciós fer un acròstic amb "Lady Griselda" però...Una altra cosa seria regalar-li un poema d'un altre. Sé que li encanta Sagarra. Però no seria novedós, i com en sap molts de memòria.

Tampoc tinc gaire gràcia dibuixant. En canvi ella fa uns dibuixos ben bonics, és molt graciosa la sèrie d'ella a cavall, dalt la Kenia, amb un vestidet d'estiu, imitant una mica Lady Godiva.  Ella fa els dibuixos en un tres i no res, com en el sopar d'antigues companyes d'escola. Elles la recordaven com una noia a qui li agradava llegir, escriure i dibuixar. No dubto que és una artista completa, doncs també li agrada recitar i fer teatre; fer el disseny del pessebre de casa seva, la fotografia... Ens mostra una recepta de brownie per llepar-se els dits. Amb ajuda de la Whity, una dels seus acoblats. Em fa gràcia que els seus ninos i objectes li parlin. Voldries alguns acoblats més?



Clar que aquests pobrets deurien cremar-los, que és el trist de Falles, per sort vaig salvar-los dins la meva càmera de fotos.

No li regalaré cap  llibre d'autoajuda, ni cap novel.la històrica. Potser una biografia. Podria intentar fer la biografia de la madre Cheli, una professora que ella va tenir, i curiosament he sentit unes quantes anècdotes d'aquesta dona per part de dues bones amigues. Elles eren d'una promoció menys que lady Griselda. Un record compartit i que em va fer gràcia.

M'ha agradat la seva tendresa parlant-nos del seu avi Angel. Es tan emotiu pensar que va tocar de nou el piano per la seva néta. Els records amb les seves cosines. La llegia i era com tenir una pel·lícula davant meu. Les veia a totes tres en acció.

Li podria regalar espàrrecs, però té una fira cada any al seu poble actual. A part, encara semblaria que l'engego a fregir espàrrecs. I això mai. Potser podria regalar-li una passejada entre els pins, un dels motius pels quals li agrada viure a Gavà.


Començarem a passejar entre els pins, però com sembla que li agrada viatjar, agafarem un globus màgic. Què et sembla Laura? No sé si et fa angúnia volar, però amb el meu globus no passaràs ànsia. Et desitjo que gaudeixis d'un vol fantàstic.

No tinc clar si t'agrada més el mar o la muntanya. En els teus posts més bé parles de muntanya. Recordo quan a Tuixent vas descubrir l'ofici de les trementinaires. M'he quedat amb les ganes d'anar a Sòria a veure la Virgen del Mirón i la senyora Iluminada. Dirigim-nos cap amunt, cap a l'Empordà. Què et semblen uns aiguamolls? Aquests són de Palau-sator, a l'Empordà. La fotografia és d'en Wow, el meu company. Com que estan enfangats millor anar amb el globus màgic. A part des de dalt les vistes són millors.


Pugem una mica més. Vull passar Llívia. Recordes la farmàcia que et va encantar quan tenies entre 10 i vint anys? A mi també em va agradar molt. La vaig veure en un viatge amb l'escola quan tindria dotze anys. I ara dirigim-nos cap a l'Est. Vols tornar a Venècia? Jo vaig ser-hi farà dos estius. Em va encantar la ciutat! Anem a buscar un fillet per a en Cosimo i la Nera? . Són unes titelles excepcionals. Estan tan bufones sobre el piano. Jo tampoc sé tocar-lo, clar que tampoc en tinc, a casa els meus pares sí.

I ara anem cap a la calor. Què et sembla Egipte? Si no hi has estat, ves-hi, perquè ara farem una visita llampec. Primer de tot et porto per sobre el Nil. Les piràmides i els temples són fascinants, però em va agradar tant el creuer pel gran riu. Mira quina verdor a les vores. I després el desert. Es una imatge preciosa!


I no et vull entretenir massa. Et portaria a més llocs però no podem fer tard. El globus màgic t'ha vestit de gala. Anem cap a Londres, al teatre. Quin musical anem a veure? Sé que et va emocionar els Miserables. Jo ploro amb ells. Sóc així de bleda. L'he vist dos cops a Londres, un per un grup de Gràcia, i vaig tenir el goig de fer-la fa pocs anys. No tenia cap paper protagonista, però així em podia emocionar millor. Per fer boca, aquí tens I dreamed a dream del concert del desè aniversari.



Baixa del globus Laura i cap a teatre. Ell t'espera  dins la sala, perquè t'emocionis de nou al teu costat. I espera, té aquesta rosa. Em van deixar agafar-la del parc Cervantes de Barcelona per a tu.

Que tinguis un molt bon dia de Reis! M'ha agradat molt ser la teva blocaire invisible!




I mireu mireu quin regalet m'ha fet en Josep B. Una història preciosa. Estic encantada!

dimarts, 5 de gener del 2010

últimes pistes invisibles



Ja falta molt poc per les 12h de la nit. L'hora màgica en la que els blocaires invisibles aniran deixant els seus regals.

Per tant donaré unes pistes bastant clares.

La meva blocaire invisible ha participat a la roda poètica dels Personatges Itinerants i viu al Baix Llobregat.

Ho sabeu ara?

diumenge, 3 de gener del 2010

Comencem el 2010



El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.

El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.

El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.

A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.

Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?


Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...

Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".


No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.

Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.

Un bonic passeig per acabar l’any.

El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.

I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.

I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.

Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.