divendres, 24 d’agost del 2012

Núvols d'estiu

La Marta es va despertar ben suada, tot i que en el seu somni feia molt fred. Era petita, potser tindria deu anys. Portava les cues que li feia la seva mare, i aquell vestidet de floretes primaverals. La tieta deia que se semblava als de les Infantes. Pensar que de petita portava vestits com "donya" Elena i "donya" Cristina l'horroritzava ara mateix, però en aquella època li semblava encantador mirar les fotos a la revista "Lecturas" i comparar els vestits. Estava en una masia que no coneixia. Li semblava que estava sola. Ella mirava per la finestra, apretant el nas contra el vidre. A fora uns núvols blancs gruixuts, que feien bultets tapaven la claror del sol.  L'escalfor de la seva respiració entelava el vidre de la finestra. Ella s'apartava i  escrivia  amb el dit la paraula POR ben gran, en majúscules. Quin esglai!

Què passava? Aquell silenci. Aquell cel amb núvols de formes misterioses! Li agradaven els núvols. Per què havia de tenir por? Els núvols de fora eren com flocs de cotó. També podien ser núvols de sucre de la fira, esperant  ser menjats. A la Marta li agradava imaginar figures amb els núvols per deixar anar la seva fantasia.  Inventava històries boniques i agradables. A ella mai li havia agradat la por. Mai veia pel·lícules de por. Així la seva imaginació no li feia patir pors inventades.

La paraula por l'havia despertat. Volia seguir somiant i canviar el somni. Va provar de tancar els ulls. Tornava a ser petita, amb les cuetes. Estava tan bufona!. Tornava a ser a la masia una altra vegada. Però no estava sola, estava amb en Tom, el seu pastor alemany. En Tom  li llepava les seves cametes, volia jugar. En Tom li donava confiança i seguretat.  Ella apretava el naset contra el vidre. Mirava els núvols fixament, i de cop i volta començaven a sortir-ne ninots de la Michelin que anaven caient cap a la gespa. Tot plegat era ben graciós! Feia riure. Estaven plovent ninots neumàtics.

La Marta va tornar a obrir els ulls més relaxada. No entrava massa claror per les escletxes de la persiana. On era? A un hostal clar. Era de vacances. Se sentia pluja fora. Era d'agrair després d'uns dies de tanta xafogor. Tot i que hauria de canviar de plans. Seguiria fent la turista  però amb pluja.

divendres, 17 d’agost del 2012

El mar i la vida



El mar és immens, igual que la vida.  Una immensitat indescriptible. De vegades ple de serenor i calma, d'altres inquiet i remogut.

El mar canvia de color amb l'ajuda de les llums, nosaltres canviem la vida amb l'ajuda dels altres, però sobretot de la nostra pròpia llum. Hem de saber triar les llums adequades per nosaltres, les llums desitjades, les llums que ens faran gaudir de la immensitat de la vida. 

A la vida avancem cap un horitzó que mai sabem  quan arriba. Hi és, per uns abans, per altres després, però no hem de preocupar-nos, no el podem controlar i fer-lo tirar enrera, per tant per molt que ens preocupem, res variarà.

 Trobarem roques que  haurem de saber superar,  potser passant-hi per sobre, potser donant mitja volta, abans d’estavellar-se o encallar-nos,  rodegem-les, no fos que l’horitzó s’avancés massa ràpid. Si volem podem seguir.  Hem de trobar la nostra pròpia manera. Hi  haurà  roques grans,  mitjanes, petites. No ens espantem. Encara no han inventat cap gps de la nostra vida, però confiança, nosaltres som capaços de conduir-la.


dissabte, 4 d’agost del 2012

Unes vacances diferents

La Marta somreia. Era lliure. Havia començat vacances. Quatre setmanes per oblidar-se de comptabilitats, comptes anuals, impostos...i sobretot de la seva insuportable cap. Encara estaria a la feina? Bah, li era igual. Ella a les tres havia plegat. Eren vacances ja.

Aquestes vacances havia decidit que serien diferents. No sabia fins quin punt, però serien diferents. Feia un parell de mesos que l'Enric li havia proposat anar a algun lloc plegats, però no en tenia ganes. La seva relació era fum, cada cop es veien menys, i quan es veien més avorrit era... La Sara i la Sandra anaven d'aventura al Marroc, de fet era un viatge organitzat, d'aventura, anant en jeep i dormint en tendes, però organitzat. Podia estar bé, però ella volia alguna cosa diferent, i el més diferent que podia fer era marxar sola de vacances.

I havia arribat el tres d'agost, el dia d'inici de les vacances diferents. L'opció d'anar la primera setmana a Roda de Barà amb els seus pares, germana, cunyat i  nebodeta  va temptar-la, però no, ja hi aniria cap a finals d'agost. Estava bé amb ells, retrobant amistats de sempre, però no era diferent.

Havia carregat el cotxe amb roba variada, en general còmoda estiuenca, però també algun vestit més arreglat, i alguna roba per si anava cap algun lloc més fresquet, i havia enfilat cap el Nord, no fos que a Barà el cotxe es parés.

 No volia pagar cap autopista, això també ho tenia clar. Així que a Montgat va agafar la nacional. Era agradable veure el mar malgrat les vies del tren. Hi havia cotxes,  però no tenia pressa. La Marta somreia. Era lliure. Tenia aire refrigerat al cotxe. Música dels vuitanta sonava pels altaveus. Ella també cantava "Like a virgin", "La isla bonita"...Era feliç!

Quan de sobte va decidir parar. Passejaria. Estava entre Sant Pol i Calella. Davant del camping Roca Grossa. Alguns turistes feien fotos pujats a la suposada roca grossa. Ella també era una turista. Va somriure de nou mirant el mar, blau i immens, respirant tranquil·litat. Un veler el solcava. Va fotografiar-lo. Era una imatge preciosa. Una imatge de la llibertat que s'havia guanyat aquelles vacances.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Gavines









La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Ella era poc de platja. Sempre havia viscut a un poblet del Pirineu lleidatà. Allà era feliç. Treballava a la tenda d' embotits de la seva mare. Era la vida que havia desitjat de petita. Només li havia fallat una part. L'Albert. Quan ella va fer setze van començar a sortir. No havien tingut fills, eren feliços, o això creia ella, fins que va descobrir feia un any que l'havia enganyada unes quantes vegades. Però no valia la pena lamentar-se. Tenia quaranta anys i molta vida per endavant.



Però des del dia que va descobrir l’engany, va començar a somiar amb gavines. No entenia per què, però sempre apareixien gracioses passejant per la platja al capvespre, elegants volant sobre el blau del cel, però sempre la imatge canviava de cop i volta cap cap escenes de sang i fetge, les gavines assassinaven coloms, o atacaven a nens que ella intentava defendre sense èxit o de vegades anaven a per ella... Sempre s’aixecava suada, amb el cor que li sortia per la boca. S’aixeca marejada per mirar per la finestra i s’alegrava de ser al poble, lluny de les gavines. La seva mare li deia d’anar al metge o al psicòleg, però li feia una mica de vergonya anar explicant segons què.



Després de l'engany de l'Albert va decidir entrar als xats a conèixer homes. L’Albert li havia confessat que algunes noies només eren rotllets de xat. La Mireia va trobar distret xerrar de nit amb gent que també estava sola davant l’ordinador. Potser tot el que explicaven era mentida, però i què. Més endavant es va animar a anar quedant amb algun noi sense compromís, un sopar, que podia acabar en ball o follant o en un adéu (i per dins fins mai) Algun cop repetia, però la majoria de cops ells semblaven no voler crear addiccions. I a ella ja li anava bé.



Però va conèixer en Shin shan, aquest era el seu nick. Era un noi molt trempat. La feia riure molt cada nit. Li agradava molt parlar amb ell. Explicar-li les petiteses del dia a dia. Ell li explicava les seves al despatx. Però ell no volia quedar. Certament vivien lluny. La Mireia seguia quedant amb altres nois, però al seu cap sempre hi era en Shin Shan. Fins que un any després, un cap de setmana la va convidar a la Costa Brava. Va ser meravellós estar tot el dia amb ell, nedar en una preciosa cala, dinar al passeig marítim, la migdiada al seu apartament. Dolços petons recorrent-li el cos. El sexe encès després de tantes nits somiant amb ell...



Van sortir a passejar al capvespre. La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Anava de la mà d’en Shin Shan. Era a un altre món, quan va veure totes les gavines passejant per la platja, vora el mar, esperant-la, rient-se d’ella. El cor li bategava molt fort. De què reien? Quan canviaria l’escena a l’esglai dels somnis? Seria en Shin Shan un boig retorçat que la mataria? No podia explicar-li res a ell. Creuria que estava boja! Merda! Per què no seguir quedant amb nois de muntanya? Què se li havia perdut a la platja? Estava angoixada, quasi no podia ni respirar. Van anar cap el cotxe per anar a sopar. Una gavina remenava les escombraries. Feien pudor. Tot era fastigós! Havia de fugir. Quina excusa li donaria? No podia explicar-li. Va dir-li que anava al seu cotxe un moment, que no trigava gens. Va pujar al cotxe  i va marxar. Passats deu minuts el seu mòbil no parava de sonar. Era en Shin Shan. Però ella tenia por. Volia salvar-se. No sabia ben bé de què. Notava un fort dolor al cor. No sabia si feia bé marxant. Semblava un noi tan encantador. Les llàgrimes rodolaven salades per les seves galtes.



Va arribar al seu poble, no es trobava bé, el viatge havia estat massa llarg. Va parar davant de la casa de la seva mare. Va picar la porta. Quan la seva mare va obrir la Mireia jeia al terra.



Quatre dies després enterraven la Mireia. Li havia fallat el cor, i amb les retallades, menys ambulàncies, menys serveis mèdics, si vius a un poblet, viure és més difícil.



La seva mare plorava. Maleïdes retallades! Ara entenia les gavines del malson de la Mireia. Eren les gavines del PP, que amb l’excusa de la crisi li havien pres la filla, havien permès que l’enganyessin els bancs,estaven a punt de prendre-li la botiga, li volien prendre la llengua... Massa dolor seguir pensant!



En Shin Shan cada nit esperava la Mireia al xat. Però ella mai es connectava. El mòbil d’ella ja no funcionava. Hauria canviat de nick? Sempre repassava els nicks desconeguts de noia. Hi havia una tal "gavineta". Provaria de parlar amb ella.














diumenge, 15 de juliol del 2012

Un diumenge de juliol del 2012, concretament el 8, es va presentar el llibre "Històries veïnals".

La Khalina feia dies que esperava aquest dia. Li feia molta il·lusió que el Veí de Dalt hagués aconseguit que el llibre sortís a la llum, perquè aquell llibre era obra de molts blocaires, i fins i tot d'ella mateixa.

Es va mirar al mirall. El blau era un bon color per anar a la presentació del llibre. Aniria de conjunt amb la seva tapa. Una tapa blavosa del cel nocturn de Blogville. La lluna  riallera il·lumina totes les cases del barri.  Dins seus, uns veïns busquen donar forma a les històries veïnals, d'altres teclegen posts, compartint les seves imaginacions. Hi ha que expliquen les seves realitats, d'altres protesten, alguns comparteixen boniques fotografies, o dibuixos que han fet, cadascú al seu ritme, seguint el seu cor o la  seva ment o el seus dits ansiosos.

La Khalina va agafar el cotxe cap a l'estació de tren. Tenia mitja hora conduint, però volia anar amb temps, de fet com sempre.  Va seure al banc de l'andana, no hi havia massa gent tot i ser diumenge. Els barcelonins voldrien aprofitar la tarda abans de tornar a casa. Va sentir tren va arribar, xiulant perquè ningú creués. El mitja distància és un tren llarg, amb molts vagons. Va pujar buscant cares conegudes, a dins l'esperaven una parella lluminosa.

Tots tres van arribar a l'estació en obres de Passeig de Gràcia, van seguir la línea pintada al carrer Aragó fins l'entrada del metro. Com sempre hi havia turistes a la casa Milà....Propera parada Paral·lel. Ja quasi hi eren!  A la porta del bar la PAPA xerraven uns quants blocaires. L'esperit de Blogville de la virtualitat a la realitat.

La Khalina va entrar al local i finalment va poder tenir entre mans el llibre!! Era fantàstic! Ara bé, quasi no va poder fullejar-lo, els veïns van començar a felicitar-se, a fer-los signar, a xerrar... Estava contenta de retornar a veure alguns blocaires i poder parlar amb d'altres que no coneixia.

L'acte se li va fer ben curt.  Ella no va notar gaire la calor. L'editor finalment no va poder venir, però el Veí va suplir-lo de meravella. Ella va poder llegir una de les Històries veïnals en companyia d'en Puji , la Joana,  i el Sergi Oset.  Una història molt addient perquè s'enmarcava en el Paral·lel. El seu desenllaç  força inesperat, però llegiu-la,   us convido a llegir totes les històries veïnals. Al llibre no es van poder publicar totes, però com va dir el Veí, sempre es podria fer un segon o tercer tom, no? Vinga, ara la dotzena tongada ja està en marxa, però apunteu-vos a les properes, que el tretze porta sort! Les regles són ben fàcils.

Signatures, fotografies, riures, petons de salutació, després de comiat...Era l'hora de marxar de la gran ciutat. La Khalina, la Llum de dona i el seu home van caminar pels carrers del Raval fins a Pelai, per enfilar Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia amunt cap a l'estació. Era l'últim tren. Estaven somrients al vagó amb l'aire acondicionat fullejant finalment el seu llibre de les Històries Veïnals.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre!





dissabte, 16 de juny del 2012

El carril bici del Parc de la Ciutadella

Després que l'altra dia la Rateta fes un post "Días pares", en honor al "blog de los días impares", jo avui faré un post inspirat en el blog Banc amb vistes , on sempre el nostre frare de Blogsville en capta alguna de bona.

De fet serà un post denúncia que potser hauria de presentar a l'ajuntament de Barcelona, tot i que no hi visqui. Denúncia per evitar ensurts. Jo ja he vist dos petits incidents, i això que no hi passo cada dia.

Us situo. Aquest és el carril bici del Parc de la Ciutadella. No sé si es veu massa bé a la foto, però és impossible mirar el mapa del parc sense ser atropellat per algun ciclista. Un fort aplaudiment per qui va posar aquí el mapa!! Bravoooooooooo. Bé, potser el mapa ja hi era, i després van posar el carril bici. Doncs aplaudim a la persona que va decidir pintar el carril bici sense moure el mapa. Bravooooooooooo! Algun cop algun turista despistat ha intentat mirar el mapa des de fora del carril bici, però com no porta prismàtics, i amb les bicicletes que van passant, finalment ho deixen estar. També he vist algun turista despistat fer bots en veure's a punt de ser esclafat per dues bicicletes venint d'ambdós sentits. Per sort, després d' espantar-los,  sempre frenen.

Ara bé, els incidents es produeixen a la sortida del parc.  Els ciclistes tenen un cedeixi el pas, com s'observa a la foto, però caldria un stop, doncs realment no hi ha visió completa. Els vianants que no ho saben surten sense mirar. No saben que se la juguen.  Si surten pel mig encara, però si surten vora la paret, augmenta la probabilitat de ser atropellats. Un cop vaig veure com un era envestit. Per sort el ciclista no corria, i el que caminava era jove. Li va dir de tot, però sembla que va acabar així.

He de dir que alguns ciclistes , no tots,aprofiten la zona de les portes per avançar a altres ciclistes, i per tant no fan el cedeixi el pas. Tu frenes per no atropellar ningú, i ells et passen com bojos pel costat despentinant-te. No veuen que si frenes és per si de cas ve algú? Doncs una vegada, un ciclista dels que avancen imprudentment va xafar-li el peu a una senyora. No va parar. Jo vaig fer-ho, però ella després d'insultar-lo va dir-me que podia seguir.

Doncs bé, si aneu de passeig al parc de la Ciutadella, vigileu a les sortides per on passa el carril bici.  Haurien de posar un senyal de "perill bicicletes".Ho dic de veritat.  De fet, ja es veu de vegades a vianants dubtant de si sortir o no, si treuen massa el nas...

 Amb més civisme de vianants i ciclistes podem millorar la situació, però si es canviés el disseny del carril bici, sortiríem guanyant tots.


I per acabar un gran dubte. Per què els corredors de footing (del parc de la Ciutadella i en general) es posen a córrer pel carril bici pensant-se que aniran més ràpid que una bicicleta?


divendres, 25 de maig del 2012

Xafogor de maig

Era divendres, finals de maig. La calor de la primavera havia tornat, i si treballes com a depiladora encara es nota més. La Maria estava cansada. Era una tarda de força feina. No paraven de venir dones peludes. Per què no venia alguna a fer-se les ungles? Tot i que preferia dones que homes de pèls gruixuts i resistents. Buff, li feia mal el braç de tant estirar les tires amb cera, sort que ja no treballaven amb cera calenta. La senyora d'ara no xerrava. Li anava bé treballar en silenci, així no havia de forçar la veu, i podia fer un descans mental, però  aquell divendres li apareixia la Sandra al cap. No hi havia dret el que li havia passat!

Coneixia la Sandra des del novembre. En aquests mesos havia demostrat ser bona companya, excel·lent treballadora i gran persona. Però semblava que totes aquestes qualitats no eren valorades per la bruixa de la madam. La madam era la Magdalena, la propietària d'una cadena de locals d'estètica. La madam era tot el contrari de la Sandra, una persona abominable que no havia pencat a la vida, i que no tenia cap idea sobre motivació ni empatia. Avui mateix havia vingut a donar la bronca sobre si gastaven masses papers per treure la cera freda. No volia qualitat de cara al client? Histèrica! Sempre amb aquell to de veu irritant i despectiu. També li havia dit que demà dissabte havia d'allargar horaris. Una altra tarda de dissabte sense les nenes. Almenys no l'havia avisada cinc minuts abans...

El delicte de la Sandra era que es  casava al juliol, i clar, la madam no estava disposada a pagar-li els quinze dies de permís.  La Maria va sonriure contemplant la seva silenciosa clienta.Una altra dona amb cames com noves. Eren unes cames llargues realment maques. La seva feina era molt satisfactòria. No era només fer fora els pèls, gràcies a ella, aquelles dones podien tornar a lluir els seus cossos alegres sentint-se sensuals, esperant notar el tacte de les mans dels seus amants.

La Maria va rebre una altra peluda. Aquesta era poc peluda de cames, però portava unes aixelles estil goril·la! Però ella la lliuraria de ser la protagonista de "El llibre de la selva" Aquella noia seria la reina de la platja dissabte! Va pensar en la Sandra. Ella també podria anar a la platja dissabte, però segurament preferiria seguir depilant dones i poder cobrar a final de mes. No tenia atur. Amb quina il·lusió havia de casar-se? Ella s'havia esforçat sempre. Es mereixia seguir treballant. Oficialment havia acabat el seu contracte temporal. Però la feina seguia, i la madam ja estava entrevistant altres noies. Aquella dona només volia esclaves. Una clienta sindicalista li havia comentat que hi havia un frau de llei , que denunciés, però bé, no sortia a compte pagar advocats per una indemnització de sis mesos. El cap de la Maria seguia "Quina merda de protecció tenim els treballadors! Buf, quins pèls més resistents a l'aixella! Quina calorada!"

Divendres passat, la Sandra tenia visita al ginecòleg de l'ambulatori a la tarda. Feia mesos que tenia aquella hora. Ella treballava de matí, i a les dues, la madam li va dir que havia de quedar-se perquè es preveia feina. Sempre que els hi demanava, es  quedaven a fer hores de més, que després la madam pagava per sota de preu de conveni, segons els havia comentat la sindicalista; però aquell dia, la Sandra havia d'anar al metge, era important anar-hi. Li va explicar, però la madam només va dir " Tu mateixa".

Dimecres acabaven els sis mesos de contracte. La madam va aparèixer a última hora, les va juntar a totes lluny les clientes, i llavors li va dir a la Sandra "Jo també vaig ser jove, i sabia perfectament si em convenia més anar al metge o a treballar" Portava els papers amb la quitança. Encara veia les llàgrimes rodolant per la cara de la Sandra. Recordaca com va anar a abraçar-la, però la madam l'havia aturada. "Torneu a treballar totes! Ella ja no cal!"No havien replicat. La por a perdre la feina. La por als rebuts de les factures....No van defendre la Sandra. Eren tan miserables com la madam.

Va venir una clienta que volia ungles. Quin descans pels braços canviar de moviments! Eren les vuit. El divendres s'acabava. Faltava un dur dissabte, però després vindria el diumenge i podria passejar amb les seves filles. "Les feines ja no permeten tenir una vida personal." va dir sense adonar-se en veu alta. La clienta de les ungles va recolzar la seva opinió. A la seva empresa, no permetien ni estar malalt. La seva companya havia estat acomiadada per tenir una forta grip d'una setmana i al mes següent una forta lumbàlgia de tres dies...


divendres, 18 de maig del 2012

Lluna plena de maig

Hi ha dies que tot sembla negre, tot és foscor. Però si tanques els ulls i desitges la llum, quan tornis a obrir-los allà estarà.

Es una llum llunyana, però a l'hora potent. Amb prou força per travessar el cel i reflectir-se en el mar calmat. Només cal seguir endavant, no aturar-se, no capficar-se...






(Aquesta foto la vaig fer el 6 de maig pel Maresme. Ja sabia que al juliol "provisionalment" em quedaria sense feina,  però venia feliç de cantar i actuar, i contemplant la lluna plena de maig, em vaig esperançar.)

dissabte, 12 de maig del 2012

Hecatombe final

No sé si explicar aquí la següent desventura podria servir per aturar-la. En tot cas, em proposo no escriure més sobre desventures. En tot cas n'admeto d'inventades, però vull deixar enrera a les de protagonistes reals.

La mateixa setmana de Sant Jordi, el divendres, el gerent de la nostra empresa va comunicar al comitè d'empresa una notícia que els va deixar petrificats. El 100% de la plantilla susceptible de ser afectat per un expedient de suspensió entre 1 de juliol i 31 de desembre. Els que cridessin per treballar durant aquest periode, reducció del 20% de sou i seguint amb 100% de jornada. Per sort jo tinc poques possibilitats de ser cridada.

Bé, no vull donar detalls sobre quina és la meva empresa. Potser algú de vosaltres ho sap, però us demano sigil. Segurament després vindrà un acomiadament col·lectiu de bastants de nosaltres.  M'imagino que arribant a desembre. I de mentres una agonia d'atur cobrant menys,sense saber si buscar feina, esperar a si canvien les coses, o esperar cobrar la indemnització.

Jo crec que es volen desfer del meu departament, però tampoc ho sé. Encara no hi ha gaire informació. Dimecres presenten papers i s'inicien els 15 dies de consultes. Potser finalment les condicions no són tan desastroses, tot i que la nova reforma laboral dóna tantes possibilitats a les empreses.

Per sort jo volto bastant, i així desconecto de veure les cares tristes, les ploroses, les rabioses, les decebudes, les que pateixen insomni, angoixa...Hi ha un ambient desquiciat. Avui hi ha hagut una llarga assemblea de treballadors. Alguns atacs,discussions, desconfiances, pors... També alguna bona proposta. Persones vençudes, d'altres guerreres, altres callades creient que així se salvaran. Tot és força complicat!

Però avui és divendres i vull  gaudir del meu cap de setmana. Com deia l'Escalata "Demà ja pensaré què  faré" O millor, "ho pensaré dilluns".

dimecres, 9 de maig del 2012

Sant Jordi desventurat

Era diumenge, preludi de Sant Jordi, feia sol. Un dia ideal per passejar pel mercat de Sant Antoni si estàs a Barcelona.


En Wow i jo vam agafar el bicing. Jo em sentia una mica com flotant. Seria la primavera? M'afectava de nou el pòl·len? O m'havia baixat la tensió? Un cafè amb llet i una pasta podien ser una solució, però el meu cap volava. Hi havia molta gent. No es podien veure bé les parades. Em veia ascendint cap el cel i contemplant Barcelona sota els meus peus.


No vaig levitar, però de tornada en bicing vaig marejar-me que quasi no arribo. Estalvio explicar-vos la tarda de vòmits que vaig passar. La febre pujava. No podia anar a treballar dilluns, ni tampoc podia celebrar Sant Jordi, no podria fer un passeig per Barcelona amb en Wow com havíem planejat.


Dilluns, Catalunya es va vestir de festa. Les parades de roses i llibres esperaven alegres ser envoltades de gent. En canvi jo no tenia esma de res. Dormia i dormia. Vaig enviar en Wow a fer un reportatge fotogràfic del matí, del qual va tornar amb una rosa solidària, i de la tarda per Plaça Catalunya i Rambles. Els seus ulls serien els meus.


Jo seguia dormint. Em sentia desventurada per no poder gaudir del dia. Seguien les desventures de la Khalina? Però pensant-ho bé, per veure la festa de Sant Jordi als carrers caldria esperar un any, però llibres sempre en venen a les llibreries, i l'amor es pot viure cada dia, es pot celebrar a cada instant, no cal esperar al 23 d'abril. Una grip intestinal em podia deixar aixafada però no aconseguiria treure'm el meu optimisme. Tinc l'amor de la parella, de la família, dels amics, de Blogville... tinc molt d'amor, cadascun de la seva manera particular. No em puc queixar.


Cada dia és Sant Jordi a la meva vida. Si tanco els ulls puc ensumar l'aroma de tots els pètals vermells de les roses que m'envolten. La seva fragància traspassa els porus de la meva pell donant-me força per seguir endavant. Un amor que m'acarona davant les pors i desventures que et porta la vida. Un amor que comparteix també les alegries. Un amor que m’empeny a emprendre noves aventures. Un amor real que a l'hora és vida.

divendres, 27 d’abril del 2012

Desventures de la Khalina


El dia del sopar veïnal algú va parlar del meu blog com “ Aventures i desventures de la Khalina”. Em va impactar tant aquest nou bateig, que crec que jo mateixa en les presentacions vaig anomenar-lo així.

Quan vaig crear aquest blog, potser influenciada per un blog anterior, pensava que potser només explicaria històries en primera persona de la Khalina. Per tant escriuria sobre el que visqués o sentís, potser algun cop em permetria afegir alguna fantasia, però serien les meves aventures vistes des de la ment de la Khalina. I de tant en quant afegiria  els meus pensaments. Però molts cops he escrit històries  on la Khalina no era la protagonista. Hauria de batejar el blog com “Aventures, pensaments i històries de la Khalina”? O quedaria molt llarg? Seria millor deixar-lo com “Històries de la Khalina”?
Però no sé, no em fa el pes. Ja existeixen les “Històries de la puta mili”.

Després de tanta dissertació, crec que deixo el títol com estava, però us explicaré alguna de les meves últimes desventures. Només avui, eh? Divendres, després de treballar a Barcelona, vaig agafar el Bicing per anar cap a casa dels meus pares. Passant pel Parc de la Ciutadella vaig sentir i veure tota la primavera. Pedalejava entre núvols de pòlen. Aquelles llavors blanques s’apartaven al meu pas, tot i que algunes volent acompanyar-me s’enganxaven als meus cabells. No he estat mai al·lèrgica, però vaig començar a sentir picor a la gola. Aquell pol·len volia introduir-se als meus pulmons. No en tenien prou amb els cabells? A part em feia pessigolles al nas. Esternuts varis! Primera desventura.

Passada la plaga primaveral ambiental, al cap d’uns metres , una nova desventura. Aquesta més costosa! El xiclet  que mastegava havia arrossegat... la funda del queixal. S’hauria fracturat. Podria recuperar-se. Sé que encara que la guardis, no te la poden enganxar. Tots els dentistes us explicaran a part com els pacients les rescaten de llocs inversemblants per a res. Però per si de cas vaig guardar-la. Era la meva funda. L’havia pagada amb la meva suor.

Com segueixo anant a la dentista de Barcelona perquè per l’Empordà els preus es disparaven, vaig decidir anar-hi sense hora aquella mateixa tarda. Agafen urgències a última hora, però tenia un sopar. Si et posen anestèsia no pots menjar en dues hores... Per tant enlloc de trucar, vaig provar d’anar-hi presencialment a primera hora, per si em deixaven quedar i m’ho arreglaven.  No està bé fer això però no  tornava a Barcelona en una setmana, havia d'intentar salvar el queixal o la funda.

A la meva dentista sempre hi havia moltes cues. Podies tenir hora a les 17 h i ja tenir tres o quatre persones davant teu a la sala d'espera. Però la crisi ha fet també de les seves en el món dels dentistes. Així que vaig entrar a la sala d’espera. No hi havia ningú. Trenta segons més tard van picar a la porta. Vaig obrir el llibre que portava dissimulant. Jo diria que era la de les 16.15. La gent sempre et pregunta l'hora, si fa molt que ha entrat el d'abans... La mala sort va ser que el de les 16.30 era el veí dels meus pares. Jo no volia donar massa informació, a part volia llegir. Per sort van trucar-lo quan la conversa era perillosa. L’auxiliar va cridar-lo a ell. L’home em va fer un somriure de compromís.  Creia que el colaven. Tot era per la meva frase "m'han dit que vingués a les 16.15". Tot i que no vaig deixar-li clar des de quan m'ho havien dit. Per sort no l’he trobat per l'escala. Va venir una altra persona a les 17h, però em van cridar a mi abans. I potser per dir mentides al veí (de fet era mitja mentida) em van arrencar el queixal. El que quedava. Solució futura: implant.

Tenia l’arrel ben enganxada. Les tenalles aquelles fent força són bastant desagradables. Us podria donar altres detalls però no vull que algú suggerixi que el blog es digui “Aventures i desventures gore de la Khalina” Us puc dir que a l’hora del sopar s’havia despertat el queixal,  però la doctora m’havia dit que mengés sopa o puré per sopar junt amb antibiòtic. Perfecte!

Dissabte no em feia gaire mal. Podríem dir que va ser un bon dia malgrat que perdés el Barça, que per molts també va ser una desventura, però en Wow i jo, mentre ells perdien, sopàvem tranquil·lament a un  mexicà. Que consti que som del Barça de tota  la vida. Al carrer plovia, però en sortir havia parat. Com havia perdut el Barça vam poder anar en bici sense perill de ser arrossegats per alguna bandera blaugrana, desorientants per les botzines cridaneres i l'emoció compartida d'haver guanyat al Madrid. Hagués estat una desventura molt nostrada. M'imagino als diaris "una veïna empordanesa es trenca una cama quan la roda del seu bicing s'enganxa amb la bandera que voleiaven uns afeccionats blaugranes" 

La propera desventura seria la de diumenge, però crec que aquesta me la reservo per un proper post.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Un àngel infiltrat a Blogville

Un dels avantatges de ser un àngel, és que ets invisible. Un altre avantatge, és que veus les persones de diferents colors segons les emocions que senten.

Ahir, per casualitat estava per Barcelona, pel Raval. La plaça davant del Macba bullia de gent. A les terrasses tothom xerrava animat, però vaig captar dues noies caminant cap el carrer Ferlandina, amb una llum especial. Van entrar en un local anomenat Horiginal. Emetien una llum d'il·lusió molt forta.  Un minut més tard va entrar un home desprenent una  llum ben potent de màgia. Vaig decidir seguir-lo fins a la sala del fons. Allà tot eren petons i abraçades de benvinguda als que arribaven. Una sala acollidora adornada amb escultures de ferro ben originals, com el nom del local. Taules parades, un petit escenari al fons amb un piano i un tamboret de pell de leopard,  en un racó,un gran bagul on tots anaven deixant un paquetet. Què serien? Ah, eren llibres. Una noia n'embolicava un amb un tovalló morat.

Tenien tots uns colors tan vius, tan pocs habituals en els temps que corren, que vaig decidir quedar-m'hi. Parant l'orella vaig descobrir que eren blocaires. Caram! Com ha canviat tot en els últims anys! Escriptors virtuals! A les parets havien penjat unes cartolines per poder escriure unes històries que ells anomenaven veïnals.

Una noia amb un gran somriure fotografiava als que arribaven. M'hagués agradat no ser invisible per poder tenir un record fotogràfic d'aquell vespre. Es fotografiaven tots amb el decorat de Blogville a darrera. Es veu que tots eren d'allà. Vaig decidir seguir a algun d'ells quan marxés per visitar aquest barri, semblava un barri amb gent de cor alegre. A mesura que va passar la nit, vaig descobrir que Blogville era un espai virtual, on com deia el Veí, la llibertat encara existeix.

No podia agafar cap programa, ni posar-me cap etiqueta amb el meu nom, jo no era blocaire,  i a part sóc invisible, pero vaig poder escoltar una de les seves històries veïnals llegida per quatre blocaires. Tot i ser un angel, se'm va posar la pell de gallina. Mentre explicaven les seves experiències amb les històries veïnals dalt l'escenari, no us podeu imaginar el color que va prendre la sala als meus ulls... Tant em va colpir, que avui m'he decidit penjar el meu primer post. Com encara no sé molt bé com crear el meu propi blog, he fet servir el la de la Khalina, que va ser l'última que vaig seguir fins a casa. No crec que l'importi.Vaig tapar-la quan s'adormia amb el cap ple de records de la nit. Recordava l'emoció d'haver llegit el renga amb la Cris. Li havia fet tanta il·lusió. Reia encara amb els contes d'en Palimp, somreia amb els somriures de totes les cares durant la vetllada, pensava en tots els detalls que havia preparat la comissió organitzadora. Recordar-los tots era impossible. Havia guardat un cartró de bingo on sortia el seu nom. Quins cartrons tan bonics!Tenia ganes de llegir les històries escrites a la paret. La màgia de la bufada d'espelmes conjunta, el gust exquisit del pastís de llimona, i finalment la Khalina va dormir-se.

Vaig gaudir infiltrat de les diferents converses dels blocaires. Es fascinant com els escrits poden unir les persones! I avui he decidit comprar un exemplar de les Històries veïnals a Verkami. Faré propaganda als meus amics àngels. M'agradaria que arribessin als 2.000 euros que necessiten per editar el seu llibre.

dissabte, 14 d’abril del 2012

. Blogville es vesteix de festa


Blogville s’ha engalanat esperant l’arribada dels seus veïns més glamourosos.

Demà aniré a la gran ciutat, i des d’allà agafaré el camí de les rajoles grogues fins a Blogville. El sol de primavera preparant-se per la seva posta, il·luminarà les meves sabates repicant alegres a ritme de musical.

Les portes s’obriran per mostrar-me les cares dels qui he compartit tants escrits. Sorpreses i emocions estan previstes.


La foscor haurà arribat quan marxi de Blogville, però la ciutat obrirà els llums dels seus edificis com a cloenda de festa. La carrossa de blancs cavalls em portarà de tornada a casa, amb l’aire acaronant-me les galtes i embolicant-me els cabells, mentre en el meu cor palpitaran les paraules viscudes.