divendres, 24 d’agost del 2012

Núvols d'estiu

La Marta es va despertar ben suada, tot i que en el seu somni feia molt fred. Era petita, potser tindria deu anys. Portava les cues que li feia la seva mare, i aquell vestidet de floretes primaverals. La tieta deia que se semblava als de les Infantes. Pensar que de petita portava vestits com "donya" Elena i "donya" Cristina l'horroritzava ara mateix, però en aquella època li semblava encantador mirar les fotos a la revista "Lecturas" i comparar els vestits. Estava en una masia que no coneixia. Li semblava que estava sola. Ella mirava per la finestra, apretant el nas contra el vidre. A fora uns núvols blancs gruixuts, que feien bultets tapaven la claror del sol.  L'escalfor de la seva respiració entelava el vidre de la finestra. Ella s'apartava i  escrivia  amb el dit la paraula POR ben gran, en majúscules. Quin esglai!

Què passava? Aquell silenci. Aquell cel amb núvols de formes misterioses! Li agradaven els núvols. Per què havia de tenir por? Els núvols de fora eren com flocs de cotó. També podien ser núvols de sucre de la fira, esperant  ser menjats. A la Marta li agradava imaginar figures amb els núvols per deixar anar la seva fantasia.  Inventava històries boniques i agradables. A ella mai li havia agradat la por. Mai veia pel·lícules de por. Així la seva imaginació no li feia patir pors inventades.

La paraula por l'havia despertat. Volia seguir somiant i canviar el somni. Va provar de tancar els ulls. Tornava a ser petita, amb les cuetes. Estava tan bufona!. Tornava a ser a la masia una altra vegada. Però no estava sola, estava amb en Tom, el seu pastor alemany. En Tom  li llepava les seves cametes, volia jugar. En Tom li donava confiança i seguretat.  Ella apretava el naset contra el vidre. Mirava els núvols fixament, i de cop i volta començaven a sortir-ne ninots de la Michelin que anaven caient cap a la gespa. Tot plegat era ben graciós! Feia riure. Estaven plovent ninots neumàtics.

La Marta va tornar a obrir els ulls més relaxada. No entrava massa claror per les escletxes de la persiana. On era? A un hostal clar. Era de vacances. Se sentia pluja fora. Era d'agrair després d'uns dies de tanta xafogor. Tot i que hauria de canviar de plans. Seguiria fent la turista  però amb pluja.

divendres, 17 d’agost del 2012

El mar i la vida



El mar és immens, igual que la vida.  Una immensitat indescriptible. De vegades ple de serenor i calma, d'altres inquiet i remogut.

El mar canvia de color amb l'ajuda de les llums, nosaltres canviem la vida amb l'ajuda dels altres, però sobretot de la nostra pròpia llum. Hem de saber triar les llums adequades per nosaltres, les llums desitjades, les llums que ens faran gaudir de la immensitat de la vida. 

A la vida avancem cap un horitzó que mai sabem  quan arriba. Hi és, per uns abans, per altres després, però no hem de preocupar-nos, no el podem controlar i fer-lo tirar enrera, per tant per molt que ens preocupem, res variarà.

 Trobarem roques que  haurem de saber superar,  potser passant-hi per sobre, potser donant mitja volta, abans d’estavellar-se o encallar-nos,  rodegem-les, no fos que l’horitzó s’avancés massa ràpid. Si volem podem seguir.  Hem de trobar la nostra pròpia manera. Hi  haurà  roques grans,  mitjanes, petites. No ens espantem. Encara no han inventat cap gps de la nostra vida, però confiança, nosaltres som capaços de conduir-la.


dissabte, 4 d’agost del 2012

Unes vacances diferents

La Marta somreia. Era lliure. Havia començat vacances. Quatre setmanes per oblidar-se de comptabilitats, comptes anuals, impostos...i sobretot de la seva insuportable cap. Encara estaria a la feina? Bah, li era igual. Ella a les tres havia plegat. Eren vacances ja.

Aquestes vacances havia decidit que serien diferents. No sabia fins quin punt, però serien diferents. Feia un parell de mesos que l'Enric li havia proposat anar a algun lloc plegats, però no en tenia ganes. La seva relació era fum, cada cop es veien menys, i quan es veien més avorrit era... La Sara i la Sandra anaven d'aventura al Marroc, de fet era un viatge organitzat, d'aventura, anant en jeep i dormint en tendes, però organitzat. Podia estar bé, però ella volia alguna cosa diferent, i el més diferent que podia fer era marxar sola de vacances.

I havia arribat el tres d'agost, el dia d'inici de les vacances diferents. L'opció d'anar la primera setmana a Roda de Barà amb els seus pares, germana, cunyat i  nebodeta  va temptar-la, però no, ja hi aniria cap a finals d'agost. Estava bé amb ells, retrobant amistats de sempre, però no era diferent.

Havia carregat el cotxe amb roba variada, en general còmoda estiuenca, però també algun vestit més arreglat, i alguna roba per si anava cap algun lloc més fresquet, i havia enfilat cap el Nord, no fos que a Barà el cotxe es parés.

 No volia pagar cap autopista, això també ho tenia clar. Així que a Montgat va agafar la nacional. Era agradable veure el mar malgrat les vies del tren. Hi havia cotxes,  però no tenia pressa. La Marta somreia. Era lliure. Tenia aire refrigerat al cotxe. Música dels vuitanta sonava pels altaveus. Ella també cantava "Like a virgin", "La isla bonita"...Era feliç!

Quan de sobte va decidir parar. Passejaria. Estava entre Sant Pol i Calella. Davant del camping Roca Grossa. Alguns turistes feien fotos pujats a la suposada roca grossa. Ella també era una turista. Va somriure de nou mirant el mar, blau i immens, respirant tranquil·litat. Un veler el solcava. Va fotografiar-lo. Era una imatge preciosa. Una imatge de la llibertat que s'havia guanyat aquelles vacances.