diumenge, 27 de març del 2011

El diari de la Lali - març 2011

Com cada dilluns sento el despertador del veí. El dilluns sempre es lleva 10 minuts abans. En canvi, la resta de dies sonen a l'hora el seu i el d'en Lluís. Vaig  a intentar seguir dormint, però ja estic desvetllada! I ring. Les set! Paro el despertador d'en Lluís. Vaig al bany, i després miro la cambra de la Neus. Està encara fosca.

Em dutxo i arreglo. Faig cafè. Cafè per mi sola.  En Lluís es posa nerviós si en pren. Ell sempre ha fet el seu esmorzar i el de la nena.

A les 8.30 surto de casa. Es l'hora que vol sortir la Neus per no fer tard a l'escola. No puc parar la rutina, tot i fer-la sola. Em poso al mocador al cap com si fos musulmana, i ulleres de sol. No vull ser reconeguda. No vull sentir les seves mirades de pena. Odio també els que m'esquiven la mirada perquè no saben què dir-me.  Potser tenen por que encomani desgràcies.

El camí cap a l'escola. La Neus no ve amb mi agafadeta de la mà, però tot segueix igual. Dels forns entren i surten a comprar esmorzars. Els bars reben  la clientela, que gasta, consumeix ràpid i marxa. Plor d'algun nen que no vol anar a l'escola. Es primavera i no fa fred. Cotxes en doble fila vora l'escola. Pares i mares que hi porten els seus fills. Senyores que fumen al carrer mentre xerren, fent tap amb els carros de la compra per anar a mercat.

Segueixo caminant cap a la porta de la feina. Estic de baixa, no em deixen anar-hi. Crec que físicament m'he recuperat de l'accident. Dec estar boja? Com volen que em distregui si he perdut les dues persones que més estimava del món? La vida ja no té sentit.  O potser en té d'altres. Em mataria si sabés que així acabaria tot, però tampoc sé què passaria. Si sabés que marxant seria al seu costat,,, Però potser el càstig per suicidar-me seria l'allunyament definitiu d'ells. M'agradaria poder buscar refugi en alguna cosa o en algú.

No sóc valenta per quedar-me però potser em penedeixo si marxo. M'agradaria fer alguna cosa diferent, però acabo sempre en la rutina d'abans. Ni sóc capaç de fer callar per sempre el despertador d'en Lluís.
Tants plans estroncats!  Tinc mitja hipoteca pagada gràcies a l'assegurança de vida, però haig de seguir pagant la meva part en aquesta ciutat on quasi no conec a ningú! Vull fugir a algun lloc i deixar de pensar pensaments recorrents. Deixar enrera aquest buid i negror. El psiquiatre m'omple de pastilles.  I ara em diu que escrigui aquest diari. Fa anys en tenia un. Era un diari alegre. Ara sóc en un  parc alegre. Tot és verd i brilla amb els raigs daurats del sol . Hi ha algun avi o àvia  en els bancs. Potser ells també tenen l'amargor de la solitud dins seu. Potser hauria de parlar amb algú. Potser m'aniria bé.

diumenge, 20 de març del 2011

Els noms

Posar un nom a un fill no és el mateix que escollir un nick per escriure un blog o per xatejar per internet. Les conseqüències realment són més dramàtiques. Un nick te'l pots canviar sense necessitat de paperassa ni viatges al Registre Civil. Un nick difícil de pronunciar només complica la vida a l'autor, al responsable de la seva creació. Però un nom enrevessat complica la vida als pares els primers anys, però després aquella creu l'ha de suportar estoicament tota la vida el fill.

Hi ha pares que per evitar aquests problemes opten per noms tradicionals, de tota la vida, com Jordi, Montse, Joan o Marta. Altres potser ho fan també perquè de passada recorden amb aquell nom a l'avi o algun familiar estimat. Si els familiars es diuen Xavier o Rosa, no hi ha cap problema, però quan es diuen Primitiu o Agapita... Clar que això no acostuma a passar ara. Tampoc se senten casos com abans, que et posaven el nom del sant del calendari. Si fins i tot vaig conèixer a un home molt home que es deia segons el seu DNI Remedios...

Alguns pares també posaven els noms de personatges de pel·lícules o famosos del moment. Així hi ha alguna Romina, però també alguna Arale  o alguna Crystal. No sé si deuen haver-hi més nenes anomenades Belén. No m'estranyaria. Però el que no pensen és que segons quin sigui el nom escollit, això provocarà els primers problemes entre segons quins familiars i veïns. "Pere, com es diu la nena de la teva neboda?" "mmm, mira que el vaig repetir vegades, però només puc dir-te que sona a hèrnia" "Pot ser Elma? Hèrmia com la del somni d'una nit d'estiu?" "Ai Clara, si que saps noms i coses. Però no" Finalment la nena es deia Enya com la cantant.

Però crec que alguns pares es mouen per l'originalitat. Busquen noms que sonin bonics i que no se'n sentin masses. Clar que no saben que posant aquell nom, provocaran que altres pares els acabin copiant.
Igualment aquests noms fan que quan el dius, la gent te'ls pregunti uns quants cops. Segur que els costarà als professors d'escola. L'escriuran malament en fer-los contractes, apuntar-se al gimnàs, a la biblioteca... Val la pena? Per alguns sí per altres no. Si autors (pares) i fills (afectats directes eterns) pensen el mateix, cap problema.

Ja fa molts anys, buscant nom per la meva germana petita, vam buscar noms de reines catalanes. N'hi havia un de ben bonic, Aurembiaix, però valia la pena carregar-li aquest nom? Va quedar-se amb Elisabet. Trobo que li escau millor.

Acabaré amb una anècdota. Uns amics van decidir-li posar al seu fill Iu. Un nom poc sentit, però que tampoc és difícil de pronunciar. De fet a la guarderia ràpid li han ensenyat a escriure el seu nom. A part, davant la catedral hi ha la plaça de sant Iu. No és tan estrany deien.
Igualment, el normal és que al principi  quasi tothom els faci repetir el nom.Alguns han confòs el nom amb Guiu. D'altres deien "tan curt"? Una de les respostes bones va ser "Ah mira, como el actor ese que está tan bueno, el Jiu Grant (Hugh Grant)" Però el millor va ser l'àvia d'un amic que va dir "com el gat?" "No, iaia, el gat es diu Kiu" "Però com pot ser que tingui un nom més curt que el gat?"

dissabte, 12 de març del 2011

Aniversaris

Hi ha persones que no hi ha manera que recordin ni el seu propi aniversari. D'altres tenen al cap tots els aniversaris, l'edat que fas i fins i tot els principals sants. Serà qüestió de genètica? De mala fe? Despreocupació? Excuses per no fer regals o estalviar trucades de mòbil? D'altres, en canvi, tenen al cap els aniversaris de tota la família, principals amics i companys de feina, l'edat que fan, i fins i tot poden recordar aniversaris d'antics companys d'escola que fa més de vint anys que no veuen. N'hi ha que fins i tot són experts en el santoral.

Vulguis o no les dates van marcant el pas del temps.  I  alguns dels que inconscientment les obliden, serà perquè sempre els agradaria estar  en el mateix moment? Els rellotges no es poden parar, hem de seguir endavant, tic-tac, tic-tac. Els segons avancen, i seria exagerat celebrar-los, doncs no tens temps de brindar entre segon i segon. Però hi ha gent que compta els dies que fa que no fuma, o que fa règim, i això els anima a seguir endavant en els seus propòsits.

Hi ha persones obsessives amb les dates. Recorden tot de moments diferents de la vida. Moments que creuen especials, i que pensen que és bo no oblidar-los. S'ajuden d'agendes, calendaris, notes, noves tecnologies... Així recorden quan van fer la comunió, quan els va venir la regla, el primer petó amb aquell veí de dalt o de baix o del costat... primeres experiències sexuals, quan van comprar el pis o el cotxe o la moto, quan es van fer la vasectomia, quan van entrar a la feina, quan va morir l'avi, quan es van divorciar... I al final quasi cada dia serà motiu de record.

A nivell global ningú s'escapa de recordar dates, perquè tots recordem quan suposadement va néixer Jesús, perquè entre els llums al carrer, les nadales, els pares Noel cutres, els anuncis per la tele... Només podríem oblidar-ho lluny de la civilització! Si fins i tot ens fan recordar el descobriment d'Amèrica amb tota la hispanitat que comporta.

Una mateixa data pot portar múltiples records en diferents ments o en la mateixa, de vegades antagònics. La meva besàvia va morir el mateix dia que neixia la meva tieta. La meva àvia va ser incinerada en l'aniversari de casament dels meus pares. El dia que els catalans recordem una derrota convertida en Diada, els d'Estats Units recorden que van caure dues torres símbol de Nova York . L'onze de març, recorden l'horror d'un atac terrorista a Madrid, mentre que els japonesos recordaran un terratrèmol i un tsunami.

El dotze de març em fa recordar l'aniversari d'una noieta. Per cert, FELICITATS! Bufa les espelmetes. Avui és l'aniversari d'una blocaire que m'agrada llegir-la. Que m'ha fet protagonista d'una novel·la negra. Que li agrada fer somriure a la gent amb bossetes fetes per ella amb tot d'amor. Recordo que fa un any del dotze de març que la vaig conèixer personalment. Fa un any que  vaig conèixer en un sopar a tota una colla d'agradable gent. Fa un any que una gentil pintora va voler cedir el seu taller per reunir a uns desconeguts físics però coneguts virtual que alegrement vam seure al voltant de vi i viandes, mentre veus i rialles omplien la sala. Ara fa un any de molts bonics records. Brindem per aquell dia i tots els altres que ens hem reunit, i pels que vindran?

Salut!I és que jo sóc de les que recorden dates. Però ho tinc molt clar, no hem de viure de records, el passat pot marcar si tu vols. Escull si vols que et marqui i de quina manera. Visquem el present, gaudim-lo! I tinguem una mica en compte el futur. Trobem l'equilibri intertemporal!