divendres, 28 de novembre de 2008

Animals

A casa meva mai han estat d’animals. El meu pare algun cop ha dit que si tingués una casa amb pati tindria un gos. Ma mare diu que ella no està acostumada a tractar-los, però no els hi vol cap mal. A la meva tieta no li feien gràcia, potser era una mica de por.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.

També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.

Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.

I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.

A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.

La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.

Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.

A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.

Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.

Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.

Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.

I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.

17 comentaris:

Striper ha dit...

a les gavines hi han moltes i tenen que lluitar pe el menjar.A mi ja fa temps que em van caure de mite.

estrip ha dit...

la degradació de l'espècie. O potser ara hi ha gavines tigre?

The Horror ha dit...

Gavines: rates amb ales. Ni mes ni menys, en la meva opinio. Jo les he vist arreplegar un colom moribunt i estirar una cap un costat, l'altra cap a l'altre i rassss, colom partit per la meitat. I encara era viu. Quin espectacle. Aixo quan vivia amb vistes al terrat de Sta Caterina.

La relacio a distancia amb el gat de la teva germana mitjana es ideal!

Rita ha dit...

A mi ja no m'agraden tampoc les gavines. Quan vivia a tocar del mar les veia pel terrat com si res i gairebé plantaven cara i tot...

Violette ha dit...

A casa tampoc eren d'animals, només acceptaven peixos de colors (que es morien de pressa), algun canari que tampoc va durar gaire i... una rateta blanca que, oh! curiosament, es va escapar (va dir la mare) i va aparèixer a casa del porter de la finca que la va cuidar sempre molt bé. Ara tinc una gata que adoro, tot i que és velleta i plora molt per què vol mimitos (la tinc dormint darrera meu... ssht!!).
Les gavines em fan pànic, sobretot quan avancen cap a mi fent saltirons... Argg!

nimue ha dit...

les gavines són fastigoses! com els coloms! a la nostra escola venen després del pati a menjar-se les restes dels entrepans. Una vegada unes gavines es van menjar el lloro d'una veïna, pobret, que estava tranquil·lament al balcó.
Fastigoses.

Emily ha dit...

Jo sóc de gos, ja ho saps. I ara amb aquest fred, agraeixo que dormi amb mi. A l'estiu amb la calor ens allunyem una mica, però ara...No hi ha res més bonic que una migdia agafadeta a ell. De moment no tinc res més a ma!

khalina ha dit...

Striper, un mite menys.


Estrip, no sé si degradació que n'hi ha moltes com apuntava en Striper.

The horror ara tinc una imatge gore d'elles. El que em faltava jeje.

Violette, jo no vaig arribar a tenir rateta snif. Clar que a la tieta de casa li feien veritable pànic rates i hamsters. Era fòbia.

Nimue, gavines menjant-se lloros pacífics, aisss. Encara em faran més angúnia.

Emily, el teu gos, en Bruc, és un encant. (la foto és la del blog oi?) Diuen que els animals se semblen al caràcter dels seus amos.

Doncs veig que en general les gavines malgrat l'havanera no acaben de caure simpàtiques

Emily ha dit...

Khalina, si et faig una descripció dels caràcter del meu gos...Jo quedaria molt malament. És seriós, poc carinyós, mossega als desconeguts. Igualet que jo!

khalina ha dit...

Emily, no he dit res jeje. Jo sóc coneguda teva oi? A mi no em mossegaràs no? Ensenya-li una foto meva al teu gos si ens hem de veure ;)

òscar ha dit...

jo, si ara fós nen, et ben asseguro que no dibuixava entre el sol i el mar a unes gavines en forma de bé baixa. abans deixava el cel sense aus volant! :)

alatrencada ha dit...

El meu gat es diu "Negritu" i la relació a distància era ideal. Crec que ara em deu trobar a faltar... Però tornaré aviat per cuidar-lo de nou. (ara me'l cuiden els veïns)

Sobre les gavines... Quina desil.lusió saber tot això que ens expliques! Jo vaig tenir un colom amic que es deia Joanet i es menjava les dolces molles q em queien de l'esmorzar (això deia en Paseante) Però d'aquelles aventures ja fa uns anys, quan jo tenia un colomar que era la meva casa...

http://alatrencada.blogspot.com/2006/01/colometa-vola-colometa.html

el paseante ha dit...

Quantes històries en un sol post. M'ha agradat molt la teva imatge amb l'Auri als braços de viatge. I no tant la teva por de les gavines. M'agraden les aus. I han de menjar, com tothom. També m'ha agradat saber que la teva germana mitjana cuida (quan és a Barcelona) un gat. Sempre recordo com feia creure el senyor Gris de camí a la floristeria. I ell se la mirava una mica enamorat, amb la llengua fora.

Salva Piqueras ha dit...

Comparteixo amb tu el tema de les gavines. Jo també sóc dels Duncan Dhu i del Richard Bach (Juan Salvador Gaviota), però des que he començat a freqüentar la platja, les hi tinc mania. Aquells crits, aquella cara de mala llet... i són grans eh??, que al cel les veus i fan gràcia, però ajegudes al costat...

khalina ha dit...

Òscar, és cert que de petits sempre pintavem gavines en forma de b baixa.

Alatrencada, li vaig posar "negret" enlloc de "Negrito" perquè la gent no el reconegués pel nom ;)

Paseante, ja sé que les gavines han de menjar, però espero que no em piquin al cap com al pobre avi.

Sí que són grans les gavines Salva. Clar que per trencar una llança a favor d'elles, un dia per una plaça de la Barceloneta, em vaig creuar amb una que anava caminant com somrient pel carrer. Semblava una més del barri de passeig amb el cap ben aixecat... Tot això va passar abans de saber que atacaven a persones

Sergi ha dit...

Buf! Quin recull de bésties. Nosaltres sóm de gos per això de tenir pati i, a banda del canari que vam recollir de la riera, tenim dos vedells, un mascle jovenet que es diu Joel i una que comença a deixar de ser vedella que es diu Ariadna ;-)

khalina ha dit...

quina sort tenir pati!
I aquests vedells!