divendres, 30 de gener del 2009

Meme del set

He rebut un meme del Veí. De fet el vaig rebre fa uns dies, però he anat ofegada de temps...

Les instruccions que em va donar són:

1) Incloure un vincle de la persona que t'invita a fer el meme (ja ho he fet, però ho repeteixo : El Veí, i copiar en el blog propi les instruccions per fer el meme

2) Compartir 7 fets sobre un mateix en el blog, alguns a l’atzar, altres de curiosos.

3) Invitar a 7 persones al final d’aquesta entrada, deixant el seus noms i els enllaços als seus blogs.
4) Fer-los saber que han estat invitats deixant un comentari en els seus blogs.

5) Si algú no té set amics, o no els vol encolomar memes als amics, o si els amics ja han estat convidats per algú altre, buscar a algun estrany a la xarxa

El set per a alguns diuen que és un número màgic. A mi ni m'agrada ni em desagrada. Pensant- ho bé no tinc cap número preferit.

He anat pensant amb el set aquests dies. Al metro o conduint o caminant pel carrer. He pensat que la setmana té set dies, la Blancaneus tenia set nans, l'arc de Sant Martí té set colors... Les set meravelles, els set pecat capitals... Però quina relació tinc jo amb el set? I vinga a pensar, però no hi havia manera. Només tinc dues germanes, una àvia... Tenia set tiets directes... però sense la tieta, han quedat sis.... No he tingut set animals, tampoc set parelles estables, només porto quatre anys amb en Wow, he tingut tres cotxes (en diferents moments)... Em quedo curta. El set és massa alt.

I per altra banda em passo de llarg perquè he visitat més de set països diferents, realitzo la meva feina a més de set localitats diferents (crec que hi havia 40 possibles locals), guanyo més de set euros al mes, m'agraden més de set ciutats diferents. A cada ciutat li trobo el seu encant. Tinc més de set bons amics. Segueixo més de set blogs.He llegit més de llibres. També podria triar els set preferits, però no són molts? Clar que de fet tampoc tinc un llibre preferit, tot i que trobo bons més de set llibres. I si dic set que no m'hagin agradat? Potser sempre és millor parlar en positiu.

I finalment he decidit relacionar el set amb l'edat. Almenys per començar.

1) Quan tenia set anys estudiava a una escola de monges. Tot de nenes amb uniforme gris. Feia segon. La meva senyoreta es deia Hermelinda. Treia molt bones notes.Tenia una germana de tres anys, i era molt feliç (o això recordo)

2) Quan tenia catorze anys (7+7) estudiava a la mateixa escola de monges. Tot de nenes, ara ja sense uniforme, però sí amb bata rosa a classe. Feia primer de BUP. El meu tutor es deia Lluís. Ell un dia em va fer una caricatura que va batejar com "la cantant de Palafrugell". Quina visió de futur ! Perquè llavors ni coneixia en Wow ni cantava a cap cor. Llavors feia anglès a una acadèmia, perquè a escola feia francès. Hi anava amb una bona amiga que ara viu bastant lluny però potser en poc temps encara viurà a un país molt llunyà. Amb l'e-mail sempre estem en contacte.
Treia molt bones notes. Tenia dues germanes, una de 10 i l'altra de 2 anys. Començava a sortir en colla. Els nois venien a recollir-nos a la porta de l'escola. M'agradava un... però mai va anar a més.

3) Quan tenia vint-i-un anys (7+7+7) estudiava econòmiques a la universitat de Barcelona. Ja no treia tan bones notes. Ho havia passat molt bé jugant a futbolins, menjant bombes, anant de viatge de pas d'equador a Praga, rient a la biblioteca (ja sé que no estava bé, però no ho podíem evitar). Als 21 ja m'ho prenia seriosament. Havia d'acabar.
Amics amb qui reiem molt, i encara tinc molta relació amb tres noies, clar que ara dues tenen bebès, i la tercera esperant.

4) Quan tenia vint-i-vuit anys (7x4) ja no estudiava. Treballava feia uns quants anys en una gestoria, assessoria i auditoria de comptes. Al principi érem el jefe i tres treballadors, però després vam quedar dues.
En aquella època ja portava uns anys cantant i fent teatre. Havia conegut una gent meravellosa. Vam fer una colla que ens ho passàvem molt bé sortint per port olímpic o els garitos del Poblenou. Ara ens seguim veient, però no tants dies com llavors. Bons amics!

5) Quan tenia trenta-cinc anys (7x5) treballava a la feina on sóc ara. De fet, al cumplir-los portava un mes. Va ser un bon canvi. Torna a estudiar per posar-te al dia en dret laboral. Una feina de voltar més, de conèixer molta gent. Una feina agraïda però cansada.
Ja portava un any amb en Wow, un altre canvi. Pot ser complicat enamorar-se d'algú que viu a 100 Km, però ho portem bé.

6) Quan tingui quaranta-dos anys (7x6) no sé què serà de mi. Espero viure a Palamós i seguir amb en Wow tan feliç. On treballaré és una incògnita. Seguiré en temes de formació? Em dedicaré a la prevenció de riscos laborals després d'acabar d'un cop amb les 600 hores de curs? Faré auditories de comptes? Tindré una cockteleria a la Costa Brava i cantaré els dijous?

7) I ara em falta una. Potser podria ser la més emocionant, però tinc son ja, així que us diré les set poblacions diferents on he estat aquesta setmana (de dilluns a dijous). Excepte la Bisbal on només he fet benzina, a tots els altres llocs he estat almenys 10 hores.
He estat a : Barcelona, Badalona, Cornellà del Llobregat, Olot, Palamós, La Bisbal de l'Empordà i Sabadell.

I a qui li passaré al meme?? Doncs mirant de no repetir-me, i una mica a l'atzar, tot i que potser procuro fer equiparat en nois i noies... Els escollits són (clar que no tenen cap obligació de fer-lo)
L'Emily, la Rita, l'alatrencada, la Nimue, en Sergi, l'Òscar i l'Estrip.

divendres, 23 de gener del 2009

Aigua



En Rossend feia anys que no bevia aigua. No se’n recordava de quin gust tenia. Feia vint anys que no la tastava. I ara ja tenia dos més dels quaranta. De fet, no podia recordar cap gust a l’aigua, deia rient, perquè justament l’aigua no té gust a res.
Li agradava el seu cafè cada matí. I cafè amb anís després de dinar. Per la nit un poniol. Ell dinava i sopava amb vi. I si feia calor a l’estiu, una cerveseta , una clara, una coca-cola… però mai aigua.

Si li treies el tema de l’aigua, ell argumentava que l’aigua era el principi de tots els mals. Amb ell vaig tenir aquesta conversa, i similars converses altra gent del poble.
- Quan se t’infla el genoll i t’han de punxar, què et treuen? – va preguntar-me.
- Aigua- vaig respondre.
- I quan estàs fotut dels pulmons, quin és el motiu?
- Aigua
- Doncs et sembla poc? Els egipcis sí que en saben, i els marroquins, quan vas als seus paÏsos
ja et diu el guia que no beguis aigua.
- Però Rossend, et falta acabar la frase. Et diuen que no beguis aigua d’aixetes, però si pots beure aigua envasada.
Però ell va seguir sense fer massa cas.
- El meu avi quan anàvem d’excursió, en arribar a una font, sempre ens prohibia beure fins al cap d’una estona, quan la suor hagués passat i després de mullar-nos una mica el pols i la cara.
- Clar Rossend, perquè estàveu suats i us podia donar un tall de digestió – vaig dir-li.
- Veus – va somriure ell – l’aigua pot produir talls de digestió
- I també el calor pot produir-ne. No és l´única causa.
- Mira – va seguir ell – a casa meva després de gelat, fruita o xocolata, prohibida l’aigua.
- Doncs jo ho faig i no em passa res
- Fins que passi – va dir en Rossend mentre es treia la cartera. D’allà va treure’s un paperet. Era la seva xuleta. – Mira, mira el que diuen les dites populars – I va començar a llegir.
- Amb l’aigua al coll. Això és ben dolent
- D’acord. No em diguis “d’aquesta aigua no en beuré”- li vaig contestar
- Mira, estàs gracioseta. Doncs vinga, fem un concurs – I va començar el seu recital
-Aigua de Sant Joan, cap guany i molta fam – va començar – Sant Pere plujós, trenta dies perillós.
- A l’abril cada gota val per mil L’aigua d’abril omple la gerra i el barril - vaig seguir. Però ell tenia la seva llista i em va guanyar.
- La pluja de Sant Pere, no omple el celler i buida l'era .
Si per Sant Joan plou, ni vi ni pa tou .
Si pel juny plou, poca fruita pel juliol
Pluja per Santa Quitèria (22 de maig), la collita i la misèria
Si plou per l'Ascensió, es perd la ceba i el meló
Pluja per Sant Bernat, el blat corcat
L'herba, si no es mulla, és or; si es mulla una vegada, és argent, i si se'n mulla
dues, és fem
Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat
Sant Pau serè, tot l'any anirà bé;
Sant Pau mullat, tot l'any esbarriat
Pluja de Cap d'any, duu mal averany
Aigües de juny, mals solen dur

- En tens prou? – Va riure – I vam anar a fer un cafè ràpid, perquè va començar a ploure, i ell va poder dir-me.- Si et refredes, serà culpa d’aquesta aigua.

I potser inconscientment coneixia el seu destí i per això renegava de l’aigua. Era tan jove! Un diumenge anant a dinar al nou pis de la seva germana al Maresme, una riuada va endur-se’l a ell i el seu cotxe. Van incinerar-lo i van enterrar les seves cendres al bosc, lluny de rius i zones humides, perquè, us imagineu que les haguessin tirat al mar? Tota la vida allunyat de l’aigua i després eternament en ella.

dilluns, 19 de gener del 2009

El dia més depriment del 2009

Una amiga m’ha comentat que avui, 19 de gener, era el dia més depriment de l’any 2009. I això? Doncs segons sembla l’últim dilluns de l’última setmana sencera de gener és el més depriment. Poca broma, una fórmula matemàtica ho demostra i tot! Alguns científics estan ben avorrits… Penseu que aconsellen prendre mesures pal·liatives i tot.

Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.

{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA


(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures



A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).

He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.

El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?

Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada

Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.


dissabte, 17 de gener del 2009

Precisió

En els cursos de comunicació s’aconsella precisió. I és cert que si vas donant voltes als temes emboliques als que t’escolten, però també s’ha de tenir present si l’oient coneix aquella paraula precisa, perquè si la desconeix ja deixes de ser precís. Vigilar en no allargar-se, perquè si et fas pesat, més probabilitats tens que l'altre desconecti. Ara que si un és massa breu i esquemàtic potser l’altre no capta del tot la idea que vols donar. Per això jo sempre dic, s'ha de buscar el punt mig, o millor dit, el punt adequat. Això sempre que volguem aconseguir una bona comunicació. Si volem l'efecte contrari, llavors és qüestió d'utilitzar paraules estranyes, fins i tot alguna inventada que impressioni. I feu servir diminutius, sigles, abreviacions. Afegiu alguns percentatges i xifres que això mareja i desconcerta.I parleu ràpid, molt ràpid. I quasi no respireu. Però respireu, que sinó morireu. Respireu per això on no s'ha de respirar. Talleu les frases a veure si confoneu als que escolten. Però tornem a la precisió, mireu un parell d'exemples.

Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.

- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.

I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.

Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.

- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.

I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)

Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"

divendres, 9 de gener del 2009

Oahu


Tenir fills o una parella amb fills pot provocar diferents efectes, però cinematogràficament parlant, possibles conseqüències serien veure molts cops pel·lícules com “Un canguro superduro”, veure unes quantes vegades el principi d’una pel·lícula però mai el final, perquè si ells es dormen la pares... I que aquest Nadal miréssim “Cariño soy un perro”. Allà, la dona del protagonista (el senyor que es convertia en gos) es moria de ganes d’anar a Oahu ( arxipèlag de Hawaii). Jo també sospiro per anar-hi. De fet, crec que m’agradaria conèixer tots els racons del món, però com tenim un tiet vivint prop d’ Hilo (illa de Hawaii) potser per això em crida més l’atenció. El meu tiet Henry, de fet era el marit de la germana de la meva àvia. El vam veure farà uns set anys quan va venir a portar-nos les cendres de la meva tia. Va estar un mes a Barcelona. Vint-i-quatre hores de viatge i ell amb vuitanta anys, però és un home fort i àgil. Viu en una caseta enmig de la selva. Ha d’anar tallant la vegetació perquè no quedi tallat el camí. Per veure als veïns ha d’agafar el cotxe. Cuida el seu preciós jardí. S’aixeca quan surt el sol ja que té una bomba elèctrica, i així estalvia llum.Un lloc idíl·lic per viure de jove i amb parella. Ara està una mica sol, tot i que té bons amics. Li agrada seguir en contacte amb nosaltres, tot i que ell només parla anglès i no es pot entendre amb la meva àvia o els meus pares o tiets. Clar que ells se saluden per telèfon. I quan va estar l´últim cop a Barcelona, a casa de la meva àvia, tenien les seves bones converses. O recordo la meva tieta quan passejava amb ell, com ella no sabia anglès, li anava llegint els rètols de les tendes i li traduïa al castellà “Forn” “panadería” “ carnisseria” “carnicería”. I ell repetia. La seva dona (la meva tieta-àvia) li va ensenyar a dir quatre coses en castellà “gracias””buenos días” “bien”. Encara recordo un aniversari de la meva mare. Encara vivia la meva tia americana “Henry quiere felicitarte”. I què li va dir “feliz Navidad!”. Era al maig....Avui he parlat amb ell. Fa dos dies li van treure una cataracta a Honolulu. Però ara veu millor. El 19 de desembre va tornar a la seva caseta de la selva després d’estar dos mesos ingressat perquè es va trencar la cadera. Ara troba a faltar el bon menjar de la residència i els amics que va fer. No pot anar-los a visitar ja que els metges li han prohibit agafar el cotxe encara. Però ell condueix amb prudència per comprar i no donar feina als veïns... Li agradaria venir a viure aquí perquè ens considera la seva família, però no la seva assegurança mèdica només el cobreix als Estats Units.


L’Empordà/Costa Brava – Menjador d’en Wow. Dilluns, 29 de desembre de 2008. 21:00.

Estàvem sopant. Parlàvem sobre el temporal de Sant Esteve.

- M’ha dit el meu germà que a les platges han trobat morts peixos de 14 Kg – deia en Wow – Ho deien ahir a la tele. No crec que fos cap innocentada.
- Seria de molt mal gust. Però què dius, peixos de 14 metres?
- Sí home, si la balena blava com a molt fa 15 metres – reia en Wow.
- No, no, les més llargues poden fer 30 metres – vaig afirmar segura.
- Què t’hi jugues?
- Si perds, ens portes als nens i a mi a Oahu, com la de la peli. Pagues tu.

I en Wow, va deixar el plat a taula, es va aixecar, va agafar l’enciclopèdia . Li havia picat el tema. Solució.


Badalona – Cotxe de la Khalina. Diumenge , 4 de gener de 2009 10:30
Ens dirigíem cap al centre comercial de les Glòries a fer unes compres.

- El meu cotxe ja té 101.000 quilòmetres. Cada cop em falta menys per donar la volta al
món.
- Però si ja l’has donada – respon en Wow
- No eren 120.000 qm. Potser m’equivoco i són 80.000 qm.
- No dona, són 80 dies.
- Molt graciós. Què ens hi juguem?
- Si jo tinc raó, no anem a Oahu.
- Però quants quilòmetres dius?
- 45.000 – va dir ell

Com érem al cotxe ens vam oblidar del tema. No ens va venir al cap fins la Nit de Reis, embolicant alguns regals. Solució.

Sé que ara pensareu que som una mica rarets, però també tenim altres temes de conversa. Agafem el Trivial i apostem sobre les possibles respostes... Es broma eh?

Espero que algun dia podrem anar a Hawaii. La meva tia americana ens parlava de platges de sorres de tots colors. Platges de sorra verda de l'olivina. Platges de sorra negra volcànica. Platges de sorra blanca. Aigua de mar que reflectia en la seva puresa el sol.Volcans que van escopint i transformant paisatges. Pistes per esquiar. Arbres de fruites estranyes. Tot verd. Flors de vius colors. Veure per on rodaven Magnum (un dels meus ídols de joveneta)... El que no sé és si encara l’oncle Henry ens podrà fer de guia.

Millorant

Vaig penjar puntualment el video regal invisible al facebook, però era una mica incòmode de mirar. Ara he aconseguit penjar-lo directament aquí. Així serà més fàcil mirar-lo.

A la cama no te irás, sin saber una cosa más

dimarts, 6 de gener del 2009

Regal pel meu blocaire invisible




Ja fa un temps que seguia el teu blog, però no havia llegit els teus inicis blocaires. Així em vaig situar al 22 de maig de 2007 i vaig anar llegint els teus posts.




Vaig descobrir que t' agraden molt els rams de flors. Deies que només t' havien regalat dos a la vida. I al cap de res, vas penjar una foto amb un tercer ram que t' havien regalat acompanyat d'una preciosa nota. Com que d'això ja fa un temps, jo te'n regalaré un altre.

Però aquest no serà el meu únic regal. Seria massa fàcil.I he anat pensant. Podia regalar-te la foto d'un polo de color rosa, que sé que t'agraden. O enllaçar-te algun video del youtube de l'òpera Il trovatore, perquè m'havies dit que t'agradaria anar-la a veure al Kursaal de Manresa. Durant alguns dies vaig pensar en transformar la història de Il trovatore, l'adaptaria i tu series al Comte Luna o Manrico. I Leonora, Azucena, Fernando... podrien ser altres blocaires. Però no, no em convencia.
I si pugués regalar-te una entrada pel concert d'any nou 2010? En els primers posts del 2008 i del 2009 en parles. Així sentiries la marxa Radetzky en directe. Però clar, no pot ser.
Vaig anar llegint posts i veient fotos teves : estenent la roba, cuinant, banyant-te al riu Matarranya, a la fira de l'aixada dos anys, a la dutxa amb cortina, amb pilotes... de colors. He vist la foto de la teva bossa, i del bar La catalana on vas a fer el cafè.
Has rebuts tants premis de blocaires i ets tan comentat. I no m'estranya. Va ser tan bonic el muntatge del post nº 200. T'has guanyat un lloc dins d'aquest món.
Llegint memes que vas penjar vaig anar sabent més coses de tu. Medeixes 1,84 metres, t'agraden els teus llavis, ets social amb tendència de líder, vas néixer a casa teva una nit de Nadal, vas estudiar als claretians i els dimecres anaves d'excursió. Vius a una plaça amb moltes veïnes. Llegeixen el teu blog? Portaves en el 2007 la colònia Boston, t'agrada llegir la premsa, ets tímid, però per timidesa no deixaràs de fer res. Ni deixar de descordar sostenidors, tot i que ho trobis complicat de vegades. Les pinzellades d'erotisme són arreu del teu blog. Vas fer aquell especial 6969. Potser t' havia de fer un post eròtic de regal... La Charo López i la Penélope Cruz, què tal? La platja del Torn o una habitació plena de miralls? Roba interior negra o blanca?
Ets molt puntual i confiat, també romàntic. Un conyàs quan estàs malalt. Clar que això tothom. No t'agradaria viure a l'estranger, prefereixes tenir ben a prop el Parc de l'Agulla de Manresa. Ara sé que toques la guitarra. La teva primera cançó "Romance anónimo". I també sé que el teu primer ball va ser amb l'Astrid quan tenies 14 anys. Coincidim en que tots dos hem fet teatre. I tu també cantes. Vaig poder-te escoltant interpretant "la cabra". Potser m'agradaria més sentir la cançó que vas gravar amb en Pere Tapies. I ara vas al curs d'escriptura sensual. Home polifacètic guanyador d'un concurs de cuina mmmm Ens hauràs de deixar tastar aquest mató amb maduixes i melmelada de panses a tots els blocaires. I el bacallà a la llauna. O el pastís de formatge. Hi posarem cava.
He llegit alguns records teus tristos com el de la teva amiga Isabel. M'ha agradat com vas defendre l'entrada del teu amic Pedro en aquell bar. Es bonic el teu record per la Quica, i interessant la menció de sor Lucía. Vaig infiltrar-me en la teva revetlla amb la Joana, i en el viatge a Roma amb la cafeambllet. Suposo que no us importaria. Oh! Pequeño mundo va ser el primer llibre que vas rebre com a regal de Sant Jordi. La teva tieta Maria, ais quina dona!
Portes vint-i-vuit anys a la feina i fa deu anys estaves en el món sindical molt implicat. Una possible altra coincidència. T'agrada la poesia, en especial Neruda i Lorca. També la novel·la històrica. I vas plorar amb "Love story". Jo també...
He anat coneixent més coses de tu, i cada cop em costava més decidir-me per un regal que t'agradés, tot i que sé que ets una persona generosa, i que t'agrada rebre i donar regals. I finalment m'he decidit per un video. Però no podia penjar-lo al blog. I he decidit penjar-lo al facebook. Sé que tu tens facebook, també allà t'he espiat. Es el normal en blocaires invisibles.
M'he creat un personatge a facebook "khalina blocaire". I allà he penjat el teu video. Hi pot accedir tothom que estigui registrat a facebook. Aquí et deixo l'enllaç. No ha quedat perfecte degut als medis, però l'he fet amb molta il·lusió.
Aquí podeu entrar directament al video sense necessitat de facebook (dominant les tecnologies)
I ell és el receptor del regal
I jo també he rebut un molt bon regal de la Menxu. Moltes gràcies maca!

dilluns, 5 de gener del 2009

Últimes pistes invisibles

Oh, quins nervis. Aquesta nit passaran els Reis. I a més a més es devetllarà qui són els blocaires invisibles.

La veritat és que no tinc ni idea de qui pot ser el meu. Es tan invisible!

I de qui sóc jo la blocaire invisible? He donat unes quantes pistes pel meu blog, no molt concretes al principi, però penso que al final han anat millorant. I sé que positivament que ell les ha llegides totes, doncs bé que les ha comentades, el que no sé és si ja sospita de mi.

També li he deixat uns quants comentaris en el seu blog, per donar-li més ambient. Al principi em feia por que em descobrís pel seu "Live traffic feed", però després vaig aprendere a esborrar les meves entrades amb més o menys èxit.

Avui he estat quasi tot el dia amb el regal. Quasi faig tard a la cavalcada. No volia perdre-me-la. En el fons sóc com una nena. I menys aquest any que portàvem a un nen, i així et pots colar amb més excuses cap al davant, jaja. El fill d'aquests amics a l'octubre va fer un anyet. Malgrat el fred, la gent i el soroll, ho ha mirat una estona, i passats deu minuts s'ha quedat ben clapat a la motxilla del seu pare. Quina monada! I jo he agafat algun caramel, perquè aquest any a Barcelona els Reis no han tirat quasi caramels, o almenys on érem nosaltres a Jaume I. I he anat saludant als patges i Reis. I he ballat per no passar fred.

I després cap a l'Empordà falta gent. I bé, pista definitiva. El meu blocaire invisible va néixer un 24 de desembre a Manresa.

I ara faré autospam com ell : el proper post el penjaré el dia 5 a les 24h, o el dia 6 a les 0:00h. Hi haurà un regalet.

diumenge, 4 de gener del 2009

Penúltima pista al meu blocaire invisible

Uis, s'esgota el temps. Tinc varies idees de regals, però no ho tinc clar. Hauré d'enllestir demà. Ara vaig de compres. Visca el consumisme!

Però perquè no s'impacienti una pista més, de fet ho diu el títol. EL MEU blocaire invisible.
Es HOME o NOI o XICOT o MASCLE.

dissabte, 3 de gener del 2009

Històries veïnals i una pisteta més per l'invisible


Ja s'ha publicat la nostra història veïnal, aquesta tongada inspirada en els nou pecats capitals del Malerianisme. El nostre La premsa rosa. Aquí el trobareu
L'hem escrita entre Roberthinos, la Cèlia, el Grum i jo. I no és que em posi l'última perquè no digueu "el ruc al davant", és que aquest ha estat l'ordre amb que hem anat creant aquesta història a quatre mans, o millor dit vuit mans, que jo faig servir tots els dits... per escriure a l'ordinador.
El meu/la meva invisible també participa en les Històries veïnals. Quines coincidències!
El que no tinc idea és sobre qui em fa d'invisible a mi. Alguna pisteta??