Alguna pista pel blocaire invisible i les meves aventures escrivint

El meu personatge blocaire invisible deu estar esperant pistes. Quines pistes li he donat des del meu bloc? Ben poques. Només que no el/la conec personalment i que és una gran persona.

Diré que ja coneixia el seu bloc abans de rebre un email anunciant-me qui seria el/la meu/meva personatge blocaire invisible. Què llarg bufff! Això és una bona pista? Depèn de si l'invisible (abreujo) rep moltes o poques visites... Tampoc he dit si acostumava a fer-li comentaris o no. Clar que la tendència de molts blocaires és deixar un comentari per crear "feed-back" (això queda tan bé. Però si voleu diré crear "resposta". O hauré de fer un post sobre la conveniència o no de comunicar-se emprant anglicismes). Els blocaires deixem comentaris perquè ens agrada que a nosaltres ens en deixin, perquè ens sentim llegits i sabem que els nostres escrits no es queden en el diari de casa com quan érem petits...

Per cert, jo escrivia uns diaris ben avorrits de nena. El primer que vaig tenir va ser el de la primera comunió. Era blanc, com tot el de primera comunió. I com era un diari, creia havia d'explicar tot el que feia, fil per randa. Amb 8 o 9 anys tampoc tenia tantes activitats diferents. El més variat era el cap de setmana, però els dies de cada dia, anar a escola, fer deures, estudiar, mirar la tele, llegir els Hollister o Puck o Santa Clar... Llavors no hi havia wii, ni nintendo, ni ordinadors ni res de res. Els divendres patinatge sobre gel amb l'escola. M'agradava molt, i fins i tot vaig aprendre a fer algunes piruetes. Fa una setmana vaig anar a patinar a Palafrugell,i encara sabia patinar, i ràpid, però no em veia amb cor de fer cap salt. Hauré de repetir i així impressionaré més als nens.

Quan era una mica més grandeta, posa 13 o 14 anys, se'm feia més empipador escriure el diari, ja que llavors tenia més activitats. I això d'explicar detalls de converses amb alguns nois que podien ser el preludi d'alguna bonica història d'amor era cansat. O explicar què havíem parlat amb les amigues, o si anàvem a casa d'una amiga suposadament a fer treballs de grup, i estàvem mirant alguna pel·lícula, ballant, fumant (cigarretes), i havia aparegut el pare de la casa, i algun xicot havia hagut d' amagar-se baixant escales, i la seva jaqueta amagada sota qualsevol lloc, i les finestres obertes en ple hivern... i altres històries variades. Penseu que fins a 3er de BUP jo anava a una escola de només nenes. Quin perill a la sortida de l'escola! El cas és que em feia pena no deixar constància de tot el que havia fet cada dia perquè sabia que algun dia no ho recordaria exactament, i si ho rellegia podria tenir-ho un altre cop en ment i reviure-ho. Perquè llavors ja havia evolucionat una mica , i a part de narracions dels fets també afegia alguns comentaris i sentiments.

Com no tenia temps d'escriure, va arribar un moment que anava fent una llista de notes. Posava la data, i al costat algunes paraules recordant el més significatiu que m'havia passat o fet, i ho deixava en espera. Però va arribar un dia que vaig decidir que no tenia sentit perquè si no escrius les coses al moment, la distància en el temps et fa desdibuixar els records. Bé, això ho acabo de dir ara, en aquell moment suposo que ho vaig deixar estar per falta de temps, i aquí es van acabar els meus diaris personals.

A part del diari, també vaig tenir algunes petites iniciatives "literàries" abans de ser blocaire. Tenia una llibreta de francès inacabada i de vegades si tenia alguna pena d'amor adolescent, em sentia il.lusionada per alguna cosa i tenia ganes d'escriure començava a escriure barreges de sentiments. Eren escrits desordenats que encara conservo i que ara mateix segons com no entenc.

També sempre pensava que escriuria una novel·la però no ho he fet mai. Tenia idees. Anotacions en la llibreta de francès amb personatges, la trama... I començava a escriure (llavors encara ho feia a mà) però ho deixava, i quan ho mirava passat un temps, em convencien més o menys les idees generals dels personatges, la seva psicologia, però no el que passava. Complicat!

També vaig intentar escriure una obra de teatre estil comèdia, però desgraciadament la idea que vaig tenir serviria més per pel·lícula de Paco Martínez Soria. Seria la influència de la televisió de l'època. Potser degut a aquest petit trauma ara procuro no mirar-la gaire, i per això mai més he intentat escriure una obra de teatre. Tot i que he donat idees en alguna obra de teatre escrites per amics, i juntament amb dos de la colla vam adaptar una pel·lícula a obra de teatre, però el bàsic ja estava fet.

I un dia una amiga meva em va crear un bloc. Un bloc amb el seu nom, el seu personatge principal, la seva portada... El que acabo de confessar!, però no puc dir quin bloc era , perquè ja no tindria gràcia...El que jo vivia ho mirava amb els ulls d'ella, les visions traumatitzades per com l'havia tractada la vida; el que m'explicaven ho transformava amb la visió d'ella, una mica d'imaginació i fantasia, bocins de diferents personatges reals units per obtenir persones monstruoses o peculiars o encantadores. El cas és que crec que unint quasi dos anys de posts tindria un llibre. Però un altre cop el temps i sobretot el canvi de feina em van fer tancar una etapa on escrivia amb força regularitat.

També vaig escriure quatre posts en un bloc en castellà khalinablog. I vaig començar una història curta per un concurs que vaig fer amb un bon amic, però no la vaig acabar. Ell va guanyar perquè sí que la va acabar, i a part estava molt bé. A ell el vaig conèixer farà quatre anys pel xat. Ens vam donar els messengers, i li vaig cyberpresentar la meva germana, i vam riure molt. I ara riuríem encara si jo tingués temps de connectar-me al messenger... Quan el meu bloc anava en decliu, ell va començar el seu. Un bloc meravellós. Jo vaig deixar de llegir altres blocs (de nou pel temps), però el seu sempre l'he anat visitant. Em té enganxada I ell va seguir insistint perquè seguís escrivint. I bé des d'agost torno a tenir bloc, i vaig escrivint quan puc. I agraeixo a l'amic Paseante la seva insistència i suport.

Igualment a la nova feina surto com a coordinadora d'alguns llibres, no són precisament llibres artístics, però bé, sempre podré ensenyar-los quan tingui setanta anys i dir que els vaig escriure jo. Tot i que de fet són desenvolupaments de matèries laborals.

Rellegint el post, crec que tot és culpa del temps. Si em toqués la primitiva compraria temps com volia el Quim d'uns posts anteriors. Clar que ell pobret a part de temps necessitaria més bona sort.

I si l'invisible ha llegit fins aquí, pensarà que es mereix alguna pista sobre ell/ella. Doncs diré que ell/ella fa més d'un any que té un bloc, i el seu bloc és d'estil diferent al meu.