El temps

Els humans més científics van inventar el temps. Una bona manera de medir-ho tot. També es van inventar paraules com infinit, eternitat , no-res, que no tenen principi ni final, i així sense definir res, ho definien tot.

A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.

Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.

Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc

- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.

Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.

Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.

El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.

Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.

Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.

Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.

I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...

Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.

Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.

Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.