divendres, 13 d’agost de 2010

Llàgrimes de Sant Llorenç



(foto de google)












El papa Jaume va fer un dolç petó a la mama Helena. Com estimava aquella dona! Ja portaven setze anys junts! Però ell seguia boig per ella! Li agradava acariciar la seva pell suau després de fer l'amor. era la pell més suau que mai havia tocat.


El papa Jaume va somriure recordant quan el ventre de  la mama Helena va anar inflant-se. Cada dia li creixia més i més, fins que van néixer la Sandra i la Marta. Quina feinada!  Ara eren dues noietes de deu anys que dormien tranquilament a l'habitació del costat. La vida anava passant! Lluny quedaven les bogeries d'adolescència, però semblava que fos ahir quan l'Helena i ell, quan encara no vivien junts,buscaven els llocs més sorprenents per fer l'amor. I sempre al final aquell dolces carícies.

La mama Helena va fer un petó i li va dir Bona nit. Estava cansada. Sort que eren de vacances, perquè era la una de la matinada tocada. Les delícies de l'amor combinades amb fills acostumen a donar com a resultat nits de poc dormir.

La mama Helena li havia donat la mà mentre ja devia dormir. Però en papa Jaume, cosa estranya, estava desvetllat. Sentia el repicar del vent. Al terrat quelcom anava amunt i avall. I ells vivien al quart, sota terrat.

Va sortir al replà i va pujar les escales descalç. Si la mama Helena el veiés el renyaria. Va obrir el llum amb el perill de ser vist en calçotets i samarreta. Un cubell dels veïns es bellugava. Va posar-lo dins del safareig. Allà no molestaria .  Va tancar el llum i va sortir fora de nou. El cel era ple d'estels. Un estel fugaç  va passar!  Va ser tan ràpid que no va poder pensar cap desig! Caram un altre! Feia un vent fresc. Va baixar.

La mama Helena es va despertar en sentir-lo tornar. On eres?va dir obrint la lampareta. I en papa Jaume li va explicar que havia vist dos estels fugaços. Eren a l'època de les llàgrimes de Sant Llorenç. En papa Jaume deia que la següent nit anirien a veure'ls amb les nenes. Va somriure. " Vols pujar-hi, mama?" I la mama Helena va somriure. Fa fred? I ell va dir que podia anar amb la camisola que ja l'abraçaria. I els veïns? va interrogar ella. Ell va respondre segur que dormien.

Van pujar agafats de la mà silenciosos. La mama Helena va renyar al papa Jaume per anar descalç. No van obrir cap llum.  El papa Jaume va agafar per la cintura la seva dona mentre miraven al cel. Un estel! Ben ràpid una altra vegada! El papa Jaume no havia pogut pensar cap desig. Va fer un petó a la mama Helena. I ell es va perdre veure passar un altre estel.

El papa Jaume va desitjar estimar-se sempre amb la mama Helena, i en mig d'aquest pensament va passar un altre estel. No calien estels màgics. El papa Jaume sabia  des de que la va conèixer que el seu amor seria etern.

14 comentaris:

garbi24 ha dit...

Una gran hitòria d'amor, d'aquestes per gaudir-les en pròpia carn

Rita ha dit...

Això és preciós, khalina! :-)

khalina ha dit...

Sí garbi, és bonic gaudir la pròpia història d'amor... Clar que llegint el teu post del dia 10, també és molt bonic!

Ai sí Rita. Millor això que escriure malsons, no?

joanfer ha dit...

Un relat preciós i entranyable... Felicitats!

Joana ha dit...

Això és amor i el demés són tonteries :)
Felicitats i per mols d'anys!!!!!

khalina ha dit...

Gràcies Joanfer.

L'amor pot tenir moltes cares Joana. Però crec que ells dos tenen una bonica història d'amor

el paseante ha dit...

És una història molt bonica. Però com que sóc dolent de mena, m'esperava un gir final. Com ara que el papa Jaume demanés un apropament a la veïna del tercer.

khalina ha dit...

Paseante, quines idees que tens! jaja

sànset i utnoa ha dit...

Molt maco!

Més llàgrimes de sant llorenç que hauríem de tenir. Tot l'any, a poder ser!

*Sànset*

khalina ha dit...

Ai sí Sànset, més llàgrimes de sant Llorenç i més il·lusions

nimue ha dit...

oooh! que bonic! :)))

khalina ha dit...

Nimue, jo també ho trobo ben bonic

kweilan ha dit...

Què bonic! Preciós.

khalina ha dit...

Kweilan, ais l'amor!