diumenge, 27 de març de 2011

El diari de la Lali - març 2011

Com cada dilluns sento el despertador del veí. El dilluns sempre es lleva 10 minuts abans. En canvi, la resta de dies sonen a l'hora el seu i el d'en Lluís. Vaig  a intentar seguir dormint, però ja estic desvetllada! I ring. Les set! Paro el despertador d'en Lluís. Vaig al bany, i després miro la cambra de la Neus. Està encara fosca.

Em dutxo i arreglo. Faig cafè. Cafè per mi sola.  En Lluís es posa nerviós si en pren. Ell sempre ha fet el seu esmorzar i el de la nena.

A les 8.30 surto de casa. Es l'hora que vol sortir la Neus per no fer tard a l'escola. No puc parar la rutina, tot i fer-la sola. Em poso al mocador al cap com si fos musulmana, i ulleres de sol. No vull ser reconeguda. No vull sentir les seves mirades de pena. Odio també els que m'esquiven la mirada perquè no saben què dir-me.  Potser tenen por que encomani desgràcies.

El camí cap a l'escola. La Neus no ve amb mi agafadeta de la mà, però tot segueix igual. Dels forns entren i surten a comprar esmorzars. Els bars reben  la clientela, que gasta, consumeix ràpid i marxa. Plor d'algun nen que no vol anar a l'escola. Es primavera i no fa fred. Cotxes en doble fila vora l'escola. Pares i mares que hi porten els seus fills. Senyores que fumen al carrer mentre xerren, fent tap amb els carros de la compra per anar a mercat.

Segueixo caminant cap a la porta de la feina. Estic de baixa, no em deixen anar-hi. Crec que físicament m'he recuperat de l'accident. Dec estar boja? Com volen que em distregui si he perdut les dues persones que més estimava del món? La vida ja no té sentit.  O potser en té d'altres. Em mataria si sabés que així acabaria tot, però tampoc sé què passaria. Si sabés que marxant seria al seu costat,,, Però potser el càstig per suicidar-me seria l'allunyament definitiu d'ells. M'agradaria poder buscar refugi en alguna cosa o en algú.

No sóc valenta per quedar-me però potser em penedeixo si marxo. M'agradaria fer alguna cosa diferent, però acabo sempre en la rutina d'abans. Ni sóc capaç de fer callar per sempre el despertador d'en Lluís.
Tants plans estroncats!  Tinc mitja hipoteca pagada gràcies a l'assegurança de vida, però haig de seguir pagant la meva part en aquesta ciutat on quasi no conec a ningú! Vull fugir a algun lloc i deixar de pensar pensaments recorrents. Deixar enrera aquest buid i negror. El psiquiatre m'omple de pastilles.  I ara em diu que escrigui aquest diari. Fa anys en tenia un. Era un diari alegre. Ara sóc en un  parc alegre. Tot és verd i brilla amb els raigs daurats del sol . Hi ha algun avi o àvia  en els bancs. Potser ells també tenen l'amargor de la solitud dins seu. Potser hauria de parlar amb algú. Potser m'aniria bé.

11 comentaris:

Carme ha dit...

Quina història més trista, pobra Lali! però jo crec que se'n sortirà... millor pensar això que no pas en suïcidis...

Molt ben escrita, Khalina.

Emily ha dit...

Dona-li el meu telèfon :)
M'ha agradat molt el relat, saps posar-te a la pell dels altres amb facilitat.

garbi24 ha dit...

la tristesa no treu qualitat a l'escrit......esperem acabi bé

fra miquel ha dit...

Segur que aquesta situació es reprodueix en un munt de casos. Hi ha moltes persones que perden la vida en accident. És molt trist, però real.
Coincideixo amb la Emily; saps posar-te a la pell de les persones
petons

Nameit ha dit...

Bravo. Un començament preciós. M'he quedat sense paraules ni arguments.

Joana ha dit...

Això ha de continuar. Sovint la vida dóna girs inesperats. Tant de bo!
Bona setmana!!!

khalina ha dit...

Carme, jo també crec que se'n sortirà.

Emily, segur que tu l'animaries.

Garbí, no sé per què em va sortir un escrit tan trist.

Frare i Emily, gràcies per dir-me que em poso en la pell de les persones. Ho intento.

Gràcies Nameit.

Joana, bona setmana per tu també. Crec que haurà de continuar sí

el paseante ha dit...

Tot seria més fàcil si sabéssim que hi ha més enllà de la mort. Com t'han dit en altres comentaris: domines tots els registres a l'hora de crear personatges absolutament diferents.

khalina ha dit...

Paseante, doncs seria diferent. Tampoc sé si més fàcil.
Gràcies per afalagar.me tu i tots

La RaTeta Miquey ha dit...

Millor que no marxi abans d'hora, segur que un moment o altre trobarà una bona raó per quedar-se.


Molt trist Khalina però molt ben descrit. MUAAAA!!!

khalina ha dit...

Rateta, ja anirem veient que li passa a la Lali. Esperem que es quedi sí. Petonets i bon cap de setmana!