Tots Sants

La Mònica va xupar amb delit l’última cullerada de la Mouse de xocolata. Què bona estava! Ara divendres i tenia dret a permetre’s algun caprici. Ja ho cremaria per la nit anant a ballar amb les companyes del gimnàs!

Els divendres li encantaven. Primer perquè a les 15h plegava, i a gaudir del cap de setmana! En David treballava divendres tarda i ella aprofitava per fer encàrrecs, o per depilar-se, anar a la perruqueria, mirar tendes, potser un massatge… I a la nit ell anava a jugar el partit de futbol, i ella sortia amb les noies del gimnàs, o anava al cinema, ja que amb ell no coincidia en l’estil de pel·lícules. De vegades sopava amb la boja de la Sandra, quan tenia temps entre amant i amant. Era divertit escoltar les seves històries. En el fons ho passava bé saltant d’home en home, per molt que després critiqués a varis… Clar que a la Mònica no li agradaria aquesta mena de vida per a ella. Ja va tenir una època d’amors més inestables, però ella sempre havia desitjat estar casada. I ara era tan feliç amb en David i el seu piset. Era el seu somni de felicitat.

Va sonar el telèfon, la seva mare. Volia saber com estava, i si diumenge anirien a dinar. Sí que ho farien. I dissabte a casa els sogres. Així tots contents, i ells dos s’estalviaven cuinar. Ai, la seva mare, sort que ja estava bé. Dos anys enrere havien passat una mala època. La detecció d’aquell càncer de pit a la seva mare, la quimioteràpia, i per sort la recuperació. I mentrestant l’embòlia de la iaia, l´única que li quedava, i la seva mort. Realment les coses dolentes mai venen soles. Clar que millor era pensar en el novembre passat, quan ella i el David s’havien casat. Havia estat una cerimònia tan maca. Faltava l’àvia és cert, però segur que ella havia estat en esperit. La Mònica va anar cap a la seva habitació, i va remenar per l’armari. Allà estava el seu vestit de núvia, ben blanc, i se’l va posar. Era agradable recordar les emocions d’aquell dia. La marxa nupcial del braç del seu pare, les seves nebodetes agafant-li la cua, i tota l’església la mirava. I ella somreia, se sentia tan feliç i guapa! I al final allà estava en David esperant-la. Va sospirar. Era tan maco en David. Tot anava perfecte. Cada dia 3 de cada mes rebia una rosa vermella d’ell, perquè un 3 de febrer , tres anys enrere s’havien besat per primera vegada. Creia que encara podia sentir els seus llavis amb el mateix ardor que el primer cop que van besar-se. El recordava ple de passió, però de manera moderada anava acariciant-la i explorant poc a poc el seu cos.

Un missatge al mòbil. Era en David. “guapa, sento no tenir el valor de trucar-te i haver-t’ho dit per carta. Marxo fora el cap de setmana, no intentis trucar-me. Ja miraré com recullo les coses. Perdona”

Què volia dir allò? Seria un error? Una broma? Va anar cap el menjador. Era cert, allà hi havia un sobre. La vista se li va ennuvolar i va caure.

Va despertar sense saber quan temps havia estat inconscient. Es va aixecar amb compte. Estaria embarassada? Només li faltaria aquella última broma, però no, era impossible. En David volia esperar un any més, i ella no havia descuidat cap pastilla. I aquell sobre? Havia de llegir-lo, però primer seuria al sofà, per si de cas. Potser seria millor trucar a la Sandra, o al seu germà o a la seva mare. Però primer havia de llegir aquella maleïda carta. No tenia valor. Les llàgrimes rodolaven per les seves galtes. Era ben irònic que vestida de núvia hagués de llegir la carta de separació. Ella que es creia en la millor època de la seva vida, contenta a la feina, tothom amb salut, amb el pis ja arreglat, sense problemes econòmics, la rosa cada dia 3...

Va apropar la mirada a la carta. Potser no era un adéu definitiu. Potser en David feia una escapada amb els del futbol. I si tenia alguna malaltia greu i havia d’hospitalitzar-se, i volia evitar-li a ella patiments? O potser necessitava marxar sol i desconnectar... Havia de llegir-la... La deixava. Deia que ja no l’estimava. Que no hi havia cap tercera persona, que no sabia què li havia passat però que no podia seguir vivint una farsa... Per què no li hauria dit res abans? Totes les coses tenen un procés, i sempre es poden intentar canviar. Però no, ell havia estat ben radical. I el pitjor de tot era que ella envolta en la seva autofelicitat no havia estat capaç d’adonar-se de res. I el molt cínic li havia discutit deia dos dies,que a l’estiu res de viatges a països de calor, que volia algun país Nòrdic. I molta farsa, però no semblava haver fingit gaire en l’orgasme de la nit d’abans. La Mònica tenia una reacció de ràbia que va convertir-se en desconcert. Necessitava una explicació. No podia acabar tot així. Com es prendrien allò els seus pares? Seria una notícia de safareig segur pel barri. I els seus sogres? Quina cara farien! Clar que ells eren els pares del David i segur que el defendrien. Però no podien obligar-lo a tornar amb ella? Li havien donat bones carabasses en Halloween. Tot molt irònic!

Aquella nit, festes de Halloween a les discoteques, la Mònica va sortir amb les noies del gimnàs. Els gintonics van aconseguir que despertés al llit d’un estrany. Mai havia posat banyes a en David, però ara era diferent, ell l’havia deixat. No se sentia orgullosa, però així se sentia més forta. Encara algú la desitjava. Només tenia trenta anys. Era guapa, intel·ligent. Per què l’hauria deixada?

Va anar a casa. Seguia tancat el pany, en David no havia tornat. I plora i plora. Per què m’haurà deixat? A les 14.30 una trucada de la seva sogra. Nens no veniu a dinar? I la Mònica va optar per dir una mentideta, que el seu fill expliqués la veritat.

Tarda de dissabte buscant consol en els panellets que havia comprat per casa els seus sogres. Va trucar a en David unes vint vegades, però el mòbil estava tancat. Tot era desesperant. A la tele no feien res de bo. Va posar-se el dvd de Casablanca, així ploraria amb més ganes.

Matinada de dissabte a diumenge. Una trucada. Eren els mossos. Era el dia dels difunts. I en David ara era un d’ells. Aquell 3 de novembre no rebria cap rosa, ni mai més cap dia tres. Accident de cotxe. La pluja, un camió. Una mala jugada del destí? A ella sempre li quedaria el dubte d’un possible suïcidi. Però ell s’havia endut tots els secrets, els sentiments, el que havia al darrera de les lletres d’aquella fatídica carta.... I com pagaria ara la hipoteca? Podria cobrar viduïtat? I mentre aquests pensaments creuaven la seva ment es va sentir una persona mesquina. Realment ella estimava al David? S’havia autoenganyat volent creure el seu somni d’amor ideal? Com podia pensar en els diners, mentre en David acabava de morir? Però no podia deixar de pensar en que era una vídua. Això sempre feia certa angúnia als homes... Va anar a la nevera per menjar una altra mousse de xocolata. Sabia que li tocaria anar amb els seus sogres a identificar el cadàver. I no era un cadàver qualsevol, era el del seu marit que acabava d’abandonar-la. Més valia anar alimentada. I va treure la tapa, i va passar-hi la llengua per assaborir les restes de xocolata. I va anar menjant cullerada a cullerada sentint aquella deliciosa dolçor sense ser encara conscient de l’amargor dels dies que venien.