dimecres, 15 d’octubre de 2008

Sorpresa Àngela!

Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.

I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”

L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.

I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.

Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant

L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.

Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.

Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.

18 comentaris:

Rita ha dit...

Ummmmm Quina història més bonica... Passen aquestes coses? ;-)

Salva Piqueras ha dit...

Ooooohhh... i sembla tan fàcil de fer... per què no les farem més sovint "bogeries" com aquestes?

Vaig a començar a preparar-la...

estrip ha dit...

molt bonic.
I no el podies haver fet patir una mica i dir-li no, no vull!
i després... era broma, si que vull!!

no no de veritat, una bonica història! i sobretot després a dormir aviat.

Striper ha dit...

Malgrat el mal viatge una historia molt romantica, no t'habra passat a tu?

khalina ha dit...

Rita, a la vida passa de tot, clar que no tot a les mateixes persones.
Tinc una amiga amb un marit que li ha fet moltes sorpreses romàntiques. Podria fer varis posts parlant de les seves boniques sorpreses. Són caràcters

Salva, si la fas, volem un post explicatori.

Estrip, l'Àngela és de les que pateix una mica per la seva imaginació, però no li agrada fer patir.

Striper, no m'ha passat, però si en Wow em llegeix que prengui nota jeje. I bé, jo sóc de les que es mareja facilment, I si l'avió trontolla una mica no tinc por, però em marejo.

nimue ha dit...

ostres, pobra Àngela! tot el dia pensant desgràcies!!! sort que al final no tenia raó i la sorpresa era maca!!

Emily ha dit...

A l'Albert se li'n va anar de cop el cansament, eh?
El post és maco, però perquè les dones sempre han d'esperar que sempre siguin ells els qui prenguin la iniciativa?
A mí, si em fan una sorpresa d'aquestes (ho dubto) que em duguin a Flòrència, i l'anell comprat al Ponte Vecchio. I si sona alguna ària, millor que millor! ;)

The Horror ha dit...

Jo em pensava que la volia matar, ha ha ha!

el paseante ha dit...

Ets una romàntica Khalina. M'ha agradat molt la història, tret d'un petit detall. A mi em despertes a les 5 de la matinada per anar a Venècia, em giro i continuo dormint. Per anar a plegar bolets d'acord que cal aixecar-se aviat, però per fer un viatge de plaer es pot buscar un vol de mitja tarda. Clar que llavors no hauries pogut lligar el relat :-)

Efrem ha dit...

OOhhh..! Que bonica!! M'ha agradat molt la història, tot i que és llarga es fa molt ràpida de llegir. M'agrada com escrius. Si fessis una novel·la me la compraria :P

Salutacions!

khalina ha dit...

Nimue, sort que els patiments de l'Angela no tenien fonament. PErò de vegades, a la vida, estic segura que per mals entesos, s'acaben desfent parelles o amistats.

Emily, clar que no sempre les dones hem d'esperar, i també podem prendre iniciatives i sorprendre.Hauré de fer una història on la sorpresa la doni una dona.

Thehorror, tu sempre tan dràstica! Potser l'Albert tenia la destral preparada i enmig d'un passeig en gòndola...

Paseante, sí que sóc romàntica. I tu, amb el teu comentari demostres ser més dormilega que romàntic jeje. Bah, segur que després aniries encantat

Efrem gràcies, però és cert que potser era massa llarga, però ja que no escric cada dia, suposo que em puc permetre un post una mica llarg

òscar ha dit...

molt bonica història.
tenim pensada tot just aquesta escapada per l'hivern. ara, si agafo els passatges sense dir-li res i llevo a dona i criatura a les cinc de la matinada, el joc de ventallots que em guanyo d'un i l'altra no me'l compensa ni el gondoler.

khalina ha dit...

Òscar, hauràs de fer una sorpresa de tarda :) Però vols dir qu no guanyaria el romanticisme a la son?

òscar ha dit...

apostarem pel romanticisme doncs!

espero que la tarantela del gondoler els hi faci oblidar l'abrupte despertar.

Emily ha dit...

Amb el temps que fa que no escrius, crec que la parelleta ja han tingut un nenet!

khalina ha dit...

Emily, el fred em congela les neurones grr. La pluja no m'agrada.Avui a Manresa molt fred... Arribo massa tard, però a veure si demà escric

Violette ha dit...

I van menjar molt anissos, no?
Sort que de tant en tant les històries no acaben com sospitem...
;)

khalina ha dit...

La història acaba bé aquí. Com seguirà, qui lo sa!