Aigua

En Rossend feia anys que no bevia aigua. No se’n recordava de quin gust tenia. Feia vint anys que no la tastava. I ara ja tenia dos més dels quaranta. De fet, no podia recordar cap gust a l’aigua, deia rient, perquè justament l’aigua no té gust a res.
Li agradava el seu cafè cada matí. I cafè amb anís després de dinar. Per la nit un poniol. Ell dinava i sopava amb vi. I si feia calor a l’estiu, una cerveseta , una clara, una coca-cola… però mai aigua.

Si li treies el tema de l’aigua, ell argumentava que l’aigua era el principi de tots els mals. Amb ell vaig tenir aquesta conversa, i similars converses altra gent del poble.
- Quan se t’infla el genoll i t’han de punxar, què et treuen? – va preguntar-me.

- Aigua- vaig respondre.
- I quan estàs fotut dels pulmons, quin és el motiu?
- Aigua
- Doncs et sembla poc? Els egipcis sí que en saben, i els marroquins, quan vas als seus paÏsos

ja et diu el guia que no beguis aigua.
- Però Rossend, et falta acabar la frase. Et diuen que no beguis aigua d’aixetes, però si pots beure aigua envasada.
Però ell va seguir sense fer massa cas.
- El meu avi quan anàvem d’excursió, en arribar a una font, sempre ens prohibia beure fins al cap d’una estona, quan la suor hagués passat i després de mullar-nos una mica el pols i la cara.
- Clar Rossend, perquè estàveu suats i us podia donar un tall de digestió – vaig dir-li.
- Veus – va somriure ell – l’aigua pot produir talls de digestió
- I també el calor pot produir-ne. No és l´única causa.
- Mira – va seguir ell – a casa meva després de gelat, fruita o xocolata, prohibida l’aigua.
- Doncs jo ho faig i no em passa res
- Fins que passi – va dir en Rossend mentre es treia la cartera. D’allà va treure’s un paperet. Era la seva xuleta. – Mira, mira el que diuen les dites populars – I va començar a llegir.
- Amb l’aigua al coll. Això és ben dolent
- D’acord. No em diguis “d’aquesta aigua no en beuré”- li vaig contestar
- Mira, estàs gracioseta. Doncs vinga, fem un concurs – I va començar el seu recital
-Aigua de Sant Joan, cap guany i molta fam – va començar – Sant Pere plujós, trenta dies perillós.
- A l’abril cada gota val per mil L’aigua d’abril omple la gerra i el barril - vaig seguir. Però ell tenia la seva llista i em va guanyar.
- La pluja de Sant Pere, no omple el celler i buida l'era .
Si per Sant Joan plou, ni vi ni pa tou .
Si pel juny plou, poca fruita pel juliol
Pluja per Santa Quitèria (22 de maig), la collita i la misèria
Si plou per l'Ascensió, es perd la ceba i el meló
Pluja per Sant Bernat, el blat corcat
L'herba, si no es mulla, és or; si es mulla una vegada, és argent, i si se'n mulla
dues, és fem
Sant Vicenç mullat, tot el vi esguerrat
Sant Pau serè, tot l'any anirà bé;
Sant Pau mullat, tot l'any esbarriat
Pluja de Cap d'any, duu mal averany
Aigües de juny, mals solen dur

- En tens prou? – Va riure – I vam anar a fer un cafè ràpid, perquè va començar a ploure, i ell va poder dir-me.- Si et refredes, serà culpa d’aquesta aigua.

I potser inconscientment coneixia el seu destí i per això renegava de l’aigua. Era tan jove! Un diumenge anant a dinar al nou pis de la seva germana al Maresme, una riuada va endur-se’l a ell i el seu cotxe. Van incinerar-lo i van enterrar les seves cendres al bosc, lluny de rius i zones humides, perquè, us imagineu que les haguessin tirat al mar? Tota la vida allunyat de l’aigua i després eternament en ella.