El dia més depriment del 2009

Una amiga m’ha comentat que avui, 19 de gener, era el dia més depriment de l’any 2009. I això? Doncs segons sembla l’últim dilluns de l’última setmana sencera de gener és el més depriment. Poca broma, una fórmula matemàtica ho demostra i tot! Alguns científics estan ben avorrits… Penseu que aconsellen prendre mesures pal·liatives i tot.

Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.

{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA


(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures



A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).

He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.

El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?

Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada

Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.