Aquesta és la porta a un altre món. El món dels records. Records d'uns nens que corrien i jugaven entre patis i horts . Nens que feien curses de bicicletes en un espai on ara sembla impensable, curses de cargols... Noiets que jugaven a jocs de taula. Sopars de veïns, celebracions d'aniversari i festivals infantils. Molts estius. Moltes setmanes santes. Moltes castanyades. Molts bolets. Moltes excursions a fonts i a rius.
Amics que anarem fent en diferents etapes i, amics que han pres diferents vols. Alguns dels nens ja són pares. Però els seus fills no podran passar per aquesta porta a produïr més records, hauran de conformar-se en escoltar els records dels seus pares. Algú ha tancat amb aquella gran clau de ferro la porta blava. Per molt que piquem ningú vindrà a obrir-nos.
M'han inspirat el post l' encisadora Albanta, que m'ha mostrat un nou blog una sortida digna que segur que us agradarà. I ells m'han dut a la meva infantesa de cop, i a una porta que mai més podrem obrir.
20 comentaris:
A vegades també hi han portes que millor mantenir tancades.
Les portes s'han de poder obrir i tancar... segons ens convingui, que per això són portes, oi?
Els records d'infantesa són tan i tan entranyables...
Un post ben maco, khalina!
Petons!
Tens raó Striper, però en aquest cas, cap de les famílies que allà hi anaven van poder decidir seguir-hi anant.
Sí Carme, les portes han d'obrir-se i tancar-se, però no quan elles vulguin :)
Rita, records entranyables i cada cop... més llunyans
La irlandesa me'n va parlar vegades d'aquella porta. Fa llàstima que els racons de la nostra infantesa quedin aparcats en els records. Però és així. Ja he visitat aquest blog nou. Em sembla curiós. Original.
Moltíssimes gràcies, la comunitat blocaire és molt generosa
les portes són màgiques; la primerta que trobi oberta li enviaré
no sóc massa partidària d'obrir segons quines portes...
No hi podem fer res Nadador.
USD, anirem buscant sortides dignes :)
Molt bé Jesús, entre portes i baranes
Nimue, en alguns casos tens raó. Millor tancar per sempre.
potser hi podrem mirar però pel seu espiell.
Estrip,serà difícil poder mirar-hi
A mi no m'agrada gens tancar portes ni que me les tanquin. Si en tanco una és perquè passa alguna cosa greu. I llavors és per sempre.
Al menys et queda el record, benvolguda Khalina, i aquesta porta ningú te la pot tancar.
:)
Ja m'estranyava que parlessis del president del Barça tu...
;-)
Haurem de fer un tomb, la sortida?
Tens raó Violette, ningú ens pot tancar la porta dels records.
Avi i Sergi, quin acudit més fàcil :D Clar que a mi no se m'havia acudit
Oooh, quanta nostàlgia... segur que primers efectes del sopar de l'egb, encara que no ho reconeguis...
aquests records no estaven lligats amb l'escola. Tinc bon records d'aquesta casa des de nena fins a joveneta. Fins fa un any hi anava poc, però ni que fos un cop a l'any podia anar-hi.Però ens van fer fora a tots els veïns. Qüestions de diners
Khalina, has sortit per aquesta porta i no saps com tornar a entrar? Suposo que estàs estudiant. Vinga, salut!
Emily maca, aviat penjaré un post.
Ja he acabat amb el projecte :)
Els records són una píldora de felicitat i motivació en moments de depressió. Una abraçada :)
és cert que els records poden donar força. Però de vegades l'efecte pot ser el contrari.
Publica un comentari a l'entrada