Diumenge de tardor el trobareu aquí , tot i que ambdós relats poden llegir-se independentment.
http://www.youtube.com/watch?v=MyMfS5OeNEE&feature=related
La Genoveva va despertar-se. No se sentia cap soroll, però això ja era normal, ja no vivien al mig d’ Olot. I a part, ella cada cop estava més sorda. Va obrir els ulls. Una claror minsa entrava per sota la finestra. Encara estava viva! La Genoveva s’anava fent gran, en un any en tindria noranta. I portava uns mesos que mai no sabia si despertaria a casa o al món dels difunts. La Genoveva creia que qualsevol dia moriria dormint, i que seria una mort dolça. A ella no li feia por, tot i que la neguitejava una mica. El desconegut sempre fa por. Potser es reuniria amb en Salvador després de quinze anys de viduïtat. O qui sap on aniria a parar la seva ànima. Però aquell dia encara estava allà. I era... diumenge. Els diumenges per ella eren bons dies. Tindria la companyia de la família. Bé, no de tota, perquè la seva neta potser no hauria arribat encara a casa. Aquella noia els feia anar de cap! Esperava que canviaria. Les seves filles havien estat adolescents més tranquil·les. Però ella mateixa... com hagués estat si no s’hagués trobat en una època de guerra? Al seu pare van trobar-lo mort a la carretera. La seva culpa era tocar el piano a l’església. Ell era un home pacífic, que com no es podia permetre un piano, tocava el de l’església. Ell no era ric. I era creient perquè era el que tocava. Era un home bo i treballador. Però les guerres no entenen de sentiments, només d’enveges i terrors. La seva mare era una dona de poc esperit, i la Genoveva, com a filla gran, va haver de tirar endavant la família.
La Genoveva s’alçà amb l’ajuda dels barrots. L’Assumpta, la seva filla, li deia que els diumenges l’avisés, però la Genoveva no volia molestar encara més. L’Assumpta era un àngel. I en Maurici, el seu gendre un altre. Sempre treballant per pagar aquella bonica casa. Una casa que ells no gaudien, i per la Genoveva era una presó. A la Genoveva li agradava mirar per les finestres i imaginar que veia la gent passar sota el sol, o veure’ls passar amb el paraigües quan queia plugim . Imaginar altres vides. Normalment només veia ocells. Li agradava sentir-los cantar mentre imaginava on podien arribar volant. Imaginar, sempre li havia agradat, des de nena. Potser hagués hagut d’escriure un llibre. Ara ja era massa gran! Si hagués nascut en una altra època...La lectura era la seva alegria. Sempre li havia agradat llegir, i no tenia massa temps. Ara llegia sense parar. L’Assumpta li portava llibres de la biblioteca. Tampoc podien gastar massa. Les novel·les la feien fugir a altres països, a ciutats llunyanes plenes de gent, a ciutats de cultures diferents, a poblets perduts on viu gent vestida amb colors vius, a poblets freds de muntanyes verdes o a poblets costers oblidats del món. Llegint es podia transformar en detectiu, en amant de tots els homes del món, en una actriu en problemes, en una joveneta maltractada, en una madura emprenedora...amb els llibres podia ser qui volgués, viatjar en el temps. Segons els dies era una heroïna invencible i d’altres li agradava ser una pobra perdedora. Preferia llegir novel·les, tot i que també gaudia amb la poesia, amb els assajos i fins i tot amb obres de teatre. Si es trobés millor de tant en tant s’escaparia a Barcelona o Girona a veure teatre. També li faria il·lusió anar al Liceu. Sentir una òpera en directe havia de ser tan fascinant!
Va anar cap el menjador amb l’ajuda del caminador. Li donava més seguretat que el bastó. Cada cop anava a pitjor. Ella no volia caure i trencar-se una cama. Allò carregaria més de feina la seva filla. Per tant, caminador per a tot.
S’havia pentinat i rentat la cara, però no es podia banyar sense ajuda . Era molt trist necessitar ajuda per a tot! Per estar així més valdria morir. I deixar una mica de llibertat a la seva filla. Abans ella els ajudava amb les feines de la casa, cuidant la nena. Però ara era un destorb. Qui sap si seria millor un suïcidi a temps. Tot i que sabia que el que marxava deixava un sentiment de culpabilitat en els que quedaven. Per tant era millor esperar. La mort no trigaria en arribar-li, i tothom l’acceptaria. Arribada certa edat, ja se sap, és el compte enrera.
El menjador era buit. Feia olor a torrades. Sobre la taula encara hi havia el plat ple de molles. Es veien cigarretes gastades al cendrer. No entenia com el seu gendre havia agafat el vici de fumar tan gran!Els vidres regalimaven gotetes de pluja. Les persianes no eren baixades. L'Assumpta hauria de netejar els vidres de nou!La televisió oberta amb el teletext. Bocinets de la Primitiva. Per variar no hi havia hagut sort. Semblava que havien marxat ràpidament. “Assumptaaaaaaaa” “Mauriciiiiiiiiiiii”. El rellotge marcava tres quarts de deu. On haurien anat tan d'hora? I si no era diumenge? I tant que era diumenge.
Va apagar la televisió i va posar un disc compacte. Era diumenge i també estaria sola Volia escoltar òpera. Posaria la Lucia di Lammermour. Li encantava. Pobreta, llàstima que acabés ben boja. Potser ella també s’hi tornaria. Amb la seva edat, tan sola i amb tantes imaginacions.
Va sonar el telèfon. Ara havia d’aixecar-se. No arribaria a temps. I en Maurici la renyaria. Sempre li deia que es posés el telèfon sense fils al costat. Com tenien aquell maleït contestador que a la quarta trucada saltava!. Va tornar a sonar. Semblava que era important. Va arribar-hi sense el caminador, per sort va poder despenjar. La Lúcia refilava la seva bogeria i la Genoveva quasi no sentia el telèfon. No podia parar la música. Semblava que havien penjat. El cor li bategava amb força. Els hauria passat alguna cosa? No se’n recordava dels números dels mòbils. Eren a la nevera. Va voler anar-hi massa ràpid i es va trobar pels terres. El telèfon va tornar a sonar. Ella no podia aixecar-se. Li feia molt mal la cama. Volia plorar. Què farien les heroïnes dels llibres en la seva situació? L’acte III de la Lucia avançava, tot era un drama. La mort s’emporta Lucia i Edgardo, i ella, la Genoveva només estava ferida. Va començar el disc compacte des del principi. La Genoveva creia que embogiria més que la Lucia. Va desmaiar-se de dolor.
Va despertar amb la mirada trista de l’Assumpta clavada al seu damunt mentre la sacsejava . Sonava la Lucia. Encara era viva, tot i que li feia molt mal la cama. En Maurici al seu costat plorava mentre fumava. “Estic bé, nois. Tranquils” va dir amb una veu fluixeta.
L’Assumpta va trencar a plorar desfeta. Com li diria a la seva mare que havien perdut la nena?
21 comentaris:
segur que la Genoveva es voldria canviar per la nena. Quin drama!
Un drama i llarg! No sé si serà la calor. El proper post ha de ser més alegre, o deprimiré a tot Blogsville.
Si, noia, és trist, però ben explicat i bonic. M'ha agradat!
El relat està molt ben escrit. Has sabut transmetre molt bé la tensió i mantenir un interès in crescendo fins al final.
Es un molt bon relat trist pero l vida de vegades també s'hi torna.
De la tristesa sempreen surt alguna cosa bona , si més no experiencia
i ara... un plaer sempre llegir-te!
Carme, gràcies pel bonic
Marta, me'n alegro que t'hagi agradat.
Striper, per desgràcia a la vida hi ha moments de tot.
Es cert que les tristeses són més experiència, i poden enfortir-te.
Estrip, un plaer ser llegida per tu i per tots.
Només diré: m'encanta.
Ets molt amable Salva
Noia, quins ànims! Et salves perquè escrius com els àngels. Mentre llegia, pensava que podries fer la tercera part des del punt de vista de la nena. Però veig que ja no podrà ser.
El Paseante, sento desanimar-te.
Podria fer la visió de l'Assumpta, clar que ella poca estona està a casa aquell matí.
la nena, segons l'Assumpta "l'havien perdut" També podria interpretar-se d'una manera menys fatalista. Clar que havia patit un coma etílic
Déu n'hi do! Quina història!
Com sempre, els teus relats m'agraden molt i molt encara que com aquest de vegades el final ens deixa una mica "fotuts". Encara no perdo l'esperança de que la nena "torni", no m'agrada pensar amb to fatalista.
Un petó.
Assumpta, gràcies. La propera més alegre.
De fet vaig pensar que no "tornés"
Feia dies que tenia pendent llegir-te el post. Quan els veig llargs espero a tenir una estona tranquil·la, ja intueixo que serà bo, i vull poder-lo llegir concentrat.
I tant que és bo. Quasi em poso a plorar per la nena!
I és que pot ser una història ben real. La mort ve quan menys t'ho esperes. I com li passa a l'àvia, quan voldries que vingui no ho fa.
Que potser ets guionista?
una abraçada
moltes gràcies Fra Miquel. No sóc guionista, no. M'agradaria provar-ho, però crec que no serà possible.
Els meus posts llargs poden espantar, per sort no escric cada dia i així teniu temps de llegir-los.
Una dona molt prudent aquesta pobra Genoveva, però sí que deu ser veritat que es canviaria per la nena.
Ara veuré si realment has fet alguna coseta més alegre, eh?
;-)
la bici no és superalegre, però la idea de la setmana de 8 dies almenys és irònica
Molt ben escrit, Khalina. Tot i que no m'agraden gens els drames i sóc més aviat "escapista" per la literatura i el cine, m'ha agradat molt. I l'altre també, és clar.
Gràcies Manel
Publica un comentari a l'entrada