dissabte, 30 de maig de 2009

Girona Temps de Flors

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!





Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.






















Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics















Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.









I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.



Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.

24 comentaris:

Striper ha dit...

Visita pendent a les flors a Girona.

Carme ha dit...

Khalina, la història és molt bonica, amb final feliç i jo una mica bleda, ja ho sé, però m'has fet venir les llàgrimes als ulls. Quin temps de flors més bonic! Jo també tinc pendent com Striper d'anar-hi pel temps de flors. Sóc una enamorada de Girona, hi vaig de tant en tant però fins ara mai pel temps de flors.

fra miquel ha dit...

Buenuuu!
Preciosa història d'amor a Girona!
Jo, que sóc un malpensat, creia que el Sergi aquest estaria casat i amb fills i tot això.
Mentre llegia anava pensant... li diras que el proper cop que se li acudeixi una idea esbojarrada com aquesta que m'avisi, però ja he vist que no cal.
M'has fet venir una mica d'enveja, més que res per lo de Girona Temps de Flors a la nit.
B7s i bon cap de setmana

fra miquel ha dit...

Ah! Falta la foto que et va fer el Sergi!

garbi24 ha dit...

I es que es ben veritat que Girona ens enamora i almenys a mi encara em dura..............

Joana ha dit...

Pot ser real o de ficció però m'ha enganxat i esperava un final...feliç!
Quina passejada més bonica!!

Emily ha dit...

Ella va patir igual o més. No calia amagar res. Però si es van retrobar...

estrip ha dit...

a Girona de nit i en temps de flors, tot és possible!
molt bonic.

- assumpta - ha dit...

Em feies patir, però al final veig que ha acabat bé!
No sé si és imaginari o real, però és molt maco aquest escrit.
Girona està preciosa sempre i en temps de flors... ufff!
;)

El veí de dalt ha dit...

Vaja, Girona i les flors redimeixen...Enguany no he estat pel temps de flors. Però Girona la conec bé i bé al un amor retrobat sobre un pont. O sota un llessamí.

khalina ha dit...

t'agradarà molt Striper.

Carme, haurem de fer una excursió de blocaires pel temps de flors. Jo també sóc de les bledes, i de vegades m'apareixen llagrimetes inesperades d'emoció.

Fra Miquel, tu tens unes magnífiques flors de dia. L'ideal deu ser passar el cap de setmana per veure dia i nit :) I bé, volia que el final fos feliç. Clar que tampoc sabem si en Sergi deia la veritat...
Tinc una foto meva al pont... però jo vaig arribar a Girona ja ben acompanyada.

Garbi, suposo que quan estàs enamorat, pots trobar romàntics molts llocs. Però Girona et predisposa...

Joana, potser a algú li ha passat alguna història similar. Però en aquest cas, l'única cosa real va ser el passeig i les fotos fetes per mi o per en Wow.

Emily, clar que va patir ella. De vegades s'oculten situacions per amor... però qui sap quina és la millor resposta al dilema.

Estrip, i tant que tot és possible. De vegades hi ha coincidències que semblen realment fruit de telepatia.

Assumpta, de vegades em poso "tremendista" i tot em sembla un drama.Però a la vida també hi ha històries maques.

Veí, veig que en general Girona, i en especial el temps de flors ens porta a tots al romanticisme

Rita ha dit...

No entenc com se m'havia passat aquest post... És preciós!

M'ha encantat, khalina, i les fotografies també! Quina història més romàntica...

Saps, la meva visita al Temps de flors d'enguany ha tingut alguna cosa d'aquesta història...

Dispensa que hagi trigat a comentar-te, però l'actualització de blocs diria que no m'acaba d'anar prou bé...
Felicitats pel text i molts petons!

The Horror ha dit...

Molt bones fotos i historia. Jo tambe m'imaginava al Sergi com un bigam o traficant de drogues empresonat o un capella sense sotana, jaja.

khalina ha dit...

Rita, no et preocupis. A mi tampoc em va passa bé l'actualitzador de blogs. I a part, de vegades anem enfeinats.

M'alegro que t'hagi agradat.

Es fantàstic que la teva visita al temps de flors tingués un toc de romanticisme.

The Horror, gràcies. Bé, no tothom ha de tenir vides truculentes (m'ha agradat la paraula)

Marta Rieradevallink ha dit...

Quina història d'amor més bonica. La primavera ens torna romàntics.

khalina ha dit...

Tens raó Marta, la primavera ens acostuma a tornar romàntics. Clar que també hi ha gent en contra,els li empipa i no són gens romàntics

el paseante ha dit...

Ja ho tenen les flors: desperten el romanticisme. Però millor que el pescador no tingui notícies d'aquest Sergi :-)

Kudifamily ha dit...

L'escrit, preciós i sensible (et confesso que he plorat...)
Les fotografies molt boniques.
I Temps de Flors... genial!

M'agrada veure que de vegades les històries on apareix la maleïda paraula "càncer" tenen final feliç...

Manel Marqués ha dit...

Bonica història. Tant fa que sigui certa, fictícia o barreja. Si non é vero, e ben trovato.
Certament Girona és un marc perfecte per a viure històries d'amor, parlo per experiència :)
M'apunto anar a veure les flors de Girona. jo hi vaig sempre per fires, però mai en aquesta època de l'any...

khalina ha dit...

Paseante, les flors són molt romàntiques. El pescador no s'ha de preocupar de cap Sergi. El primer cop que he visitat el Temps de Flors ha estat aquest any, i va ser en companyia d'ell

Moltes gràcies Kudifamily. Per sort no sempre "càncer" és tan terrible, malgrat que inquieta sempre.

Manel, Girona sempre està bonica, les fires o les flors l'animen més.

Salva Piqueras ha dit...

Ooooooh! un conte ben maco amb final feliç i a la meva estimada Girona... bona manera de començar un dimarts!

khalina ha dit...

Salva, m'alegra que t'agradés començar el dimarts visitant Girona virtualment.

alatrencada ha dit...

Ai... jo també sóc malpensada i ja el feia casat i amb criatures!

Em sembla que si escoltés el "Dancing queen" en un cotxe se'm posarien els pèls de punta, a tu no et passa?

khalina ha dit...

Alatrencada, normalment en el cotxe passo aquesta cançó :)

Però a la Júlia li agrada.