diumenge, 12 de juliol de 2009

El cafè de nit




Una proposta de relats conjunts








En Pierre mirà el rellotge. Eren quasi les 12h de la nit. Faltava menys per plegar. Quedaven poques taules plenes. En Jean dormia sobre la taula. Havia passat un any des de la mort de la seva dona, i seguia bevent sense mida. Seria difícil animar-lo. En Pierre sospirà mentre anava recollint taules. Ell mai no s'havia casat. Era impossible trobar una dona en tot Arles si la seva vida era sempre al cafè de Place Lamartine. Ja tenia quaranta-sis anys. Els seus records d'infantesa eren al cafè anant a veure al seu pare. La seva mare havia mort pel part, i el seu pare buscava consol en Mademoiselle Michelle, qui també cuidava d'ell. De ben jovenet va començar a ajudar al seu pare, que estimava aquell cafè com la seva vida. Tant estimava el cafè que allà va acabar la seva vida. Un atac de cor fulminant se'l va emportar una nit quan era l'hora de plegar. I en Pierre havia quedat per sempre presoner del cafè.



En Pierre no estimava el cafè com el seu pare. El cafè li havia robat al seu pare de petit, li havia robat una altra vida fent una altra feina, la possibilitat de tenir la seva pròpia de família. Ell havia de limitar-se a gaudir del sexe en companyia de les mateixes meuques que els seus clients. Eren encantadores, però a ell li hagués agradat enamorar-se d'una dolça noia. Passejar junts del bracet per Arles somrients. Dormir cada nit abraçat al seu costat mentre la lluna entrava per la finestra il·luminant el seu bonic rostre.



En François i en Louis discutien com sempre de temes filosòfics. Ells mai no tenien son. La taula de billar era buida. A la taula del fons la Mimi reia desvergonyida mentre Monsier Fôret feia córrer la ma per sota les seves faldilles. Eren a punt de marxar al piset d'ella, mentre Madame Fôret cuidava dels nens. La Lili havia marxat amb Monsieur Coulin. Abans de marxar en Pierre va rebre la seva graciosa picada d'ullet. Se li havia acostat a l'orella preguntant-li si després volia la seva visita, però en Pierre estava massa cansat... En Paul i en Claude reien borratxos. Segur que explicaven els mateixos acudits de sempre.



En Pierre estava cansat. Volia dormir. Aquella nit no havia vingut en Vincent. Alguns deien que aquell holandès estava una mica boig, però a en Pierre li agradava conversar amb ell. En el fons, en Pierre envejava en Vincent. Li hagués agradat poder pintar com ell, haver viatjar i conegut diferents ciutats, haver -se relacionat amb altres pintors a Paris... Però ell només era en Pierre.



I per la porta va aparèixer en Vincent somrient. Portava un quadre de quasi un metre d'alçada. Va ensenyar-li. En Pierre no es podia creure el que veia. Era el seu cafè! Era fantàstic! Els colors que havia triat en Vincent li donaven l'aire melancòlic d'aquella nit. El color que el local prenia cada nit a última hora, quan només quedaven els que no sabien on anar en la vida.



Es va veure a ell davant la taula de billar, el pintor fracassat. Al fons la Mimi amb un client. En Vincent era molt intel·ligent, l'acompanyant de la Mimi no era cap cara coneguda. A la taula del costat, es veia el pobre i abatut Jean. A la dreta en Paul i en Claude quan no tenien més acudits que explicar... I en Pierre va plorar.

17 comentaris:

Rita ha dit...

Un post preciós, khalina!!!

Molt ben ambientat i explicat.
Petons, bonica!

Emily ha dit...

Très jolie, Madame!

khalina ha dit...

gràcies Rita.

Merci, Madame Emily.

Marta ha dit...

Quina prosa més bonica que tens i com lligues de bé les històries!

Salva Piqueras ha dit...

Bonic, trist, original... se'n sap quelcom més del Pierre o va quedar atrapat al quadre per sempre més?

M'ha encantat.

khalina ha dit...

Marta, moltes gràcies.

Salva, potser en Pierre es va quedar atrapat al quadre.

Els del PiT ha dit...

Aquest en Pierre no va saber treure prou suc de la seva vida al cafè, si almenys hagués pogut escriure en un blog tot allò que passava allà dins...
Sempre es desitja el que no es té, sembla, oi?
No sé per què no m'ha fet pena aquest personatge khalina, deu ser que no tinc prou cor?

khalina ha dit...

En Pierre ho tenia complicat per canviar la seva vida, però si desitges molt alguna cosa, pots arriscar-te, suposo. Es fàcil de dir, però cal valentia.

Potser arrel de veure el quadre la seva vida dóna un gir. Potser va fer el primer blog del món mundial :D

Que no t'hagi fet pena, no vol dir que no tinguis cor. La vida està plena de tristeses i penes. A mi directament no m'ha passat res, però aquest cap de setmana al meu voltant n'han caigut unes quantes...
Tot i això a mi sí que em fa llàstima en Pierre, que es tanca en el seu propi cercle... Però potser en Van Gogh, les seves converses, el quadre...Qui sap si hi ha alguna esperança

khalina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Uaaaaaaaaaaaauuuuuu!!! :-))

Anava llegint amb interés el que passava a cada personatge... Em feia patir en Pierre, condemnat a treballar a una feina que no li agradava, veient com s'escapen els anys i les possibilitats d'acomplir el seu dolç somni...

I llavors, quan he llegit "per la porta va aparèixer en Vincent somrient" jo també he somrigut!! :-))

Has fet el relat de com en Vincent va pintar el cafè!!! :-))

Pierre, no ploris ja més... lluita pel teu somni, tanca el cafè si no et fa feliç, ara en Vincent ja l'ha immortalitzat... mira de seguir endavant :-))

khalina ha dit...

Quin optimisme Assumpta! Crec que sí, que en Pierre, veient el quadre va reaccionar, va vendre el cafè i va anar a París a estudiar pintura.

Assumpta ha dit...

A estudiar pintura!!! què bé!! :-))

Elvira FR ha dit...

Xapeau!!! molt bé! m'ha agradat molt! Uns personatges de carn i ossos!

khalina ha dit...

Moltes gràcies Elvira. M'alegra que t'agradin els personatges de la història

el paseante ha dit...

Ja saps de sempre com m'agrada la teva manera d'escriure. Però poses massa morts als teus relats, noia. Ja ho vam discutir un dia :-)

alatrencada ha dit...

M'ha encantat khalineta!

khalina ha dit...

Paseante, és que en el món hi ha hagut més morts que vius hi ha ara :D
Tampoc era tan trista aquesta història. Pot haver-hi una esperança de canvi.

Gràcies aleta