Vacances

Poc a poc arribaven les vacances i a la feina ens vam poder anar relaxant. On treballava abans era el contrari, com era una gestoria fiscal i comptable, sempre acabàvem amb l’aigua al coll,treballant al juliol moltes més hores, i a última hora presentant els comptes anuals,

Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.

I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.

Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?


El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.

Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.

Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.

Bones vacances!

116è joc literari

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.

Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.

Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.

El cafè de nit

Una proposta de relats conjunts

En Pierre mirà el rellotge. Eren quasi les 12h de la nit. Faltava menys per plegar. Quedaven poques taules plenes. En Jean dormia sobre la taula. Havia passat un any des de la mort de la seva dona, i seguia bevent sense mida. Seria difícil animar-lo. En Pierre sospirà mentre anava recollint taules. Ell mai no s'havia casat. Era impossible trobar una dona en tot Arles si la seva vida era sempre al cafè de Place Lamartine. Ja tenia quaranta-sis anys. Els seus records d'infantesa eren al cafè anant a veure al seu pare. La seva mare havia mort pel part, i el seu pare buscava consol en Mademoiselle Michelle, qui també cuidava d'ell. De ben jovenet va començar a ajudar al seu pare, que estimava aquell cafè com la seva vida. Tant estimava el cafè que allà va acabar la seva vida. Un atac de cor fulminant se'l va emportar una nit quan era l'hora de plegar. I en Pierre havia quedat per sempre presoner del cafè.



En Pierre no estimava el cafè com el seu pare. El cafè li havia robat al seu pare de petit, li havia robat una altra vida fent una altra feina, la possibilitat de tenir la seva pròpia de família. Ell havia de limitar-se a gaudir del sexe en companyia de les mateixes meuques que els seus clients. Eren encantadores, però a ell li hagués agradat enamorar-se d'una dolça noia. Passejar junts del bracet per Arles somrients. Dormir cada nit abraçat al seu costat mentre la lluna entrava per la finestra il·luminant el seu bonic rostre.



En François i en Louis discutien com sempre de temes filosòfics. Ells mai no tenien son. La taula de billar era buida. A la taula del fons la Mimi reia desvergonyida mentre Monsier Fôret feia córrer la ma per sota les seves faldilles. Eren a punt de marxar al piset d'ella, mentre Madame Fôret cuidava dels nens. La Lili havia marxat amb Monsieur Coulin. Abans de marxar en Pierre va rebre la seva graciosa picada d'ullet. Se li havia acostat a l'orella preguntant-li si després volia la seva visita, però en Pierre estava massa cansat... En Paul i en Claude reien borratxos. Segur que explicaven els mateixos acudits de sempre.



En Pierre estava cansat. Volia dormir. Aquella nit no havia vingut en Vincent. Alguns deien que aquell holandès estava una mica boig, però a en Pierre li agradava conversar amb ell. En el fons, en Pierre envejava en Vincent. Li hagués agradat poder pintar com ell, haver viatjar i conegut diferents ciutats, haver -se relacionat amb altres pintors a Paris... Però ell només era en Pierre.



I per la porta va aparèixer en Vincent somrient. Portava un quadre de quasi un metre d'alçada. Va ensenyar-li. En Pierre no es podia creure el que veia. Era el seu cafè! Era fantàstic! Els colors que havia triat en Vincent li donaven l'aire melancòlic d'aquella nit. El color que el local prenia cada nit a última hora, quan només quedaven els que no sabien on anar en la vida.



Es va veure a ell davant la taula de billar, el pintor fracassat. Al fons la Mimi amb un client. En Vincent era molt intel·ligent, l'acompanyant de la Mimi no era cap cara coneguda. A la taula del costat, es veia el pobre i abatut Jean. A la dreta en Paul i en Claude quan no tenien més acudits que explicar... I en Pierre va plorar.

El Tour de França ha retornat a la meva vida

Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.

Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.

Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...

També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.

Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.

Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.

Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.

He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.

Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.

Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!

Una fantàstica idea

En Gabriel portava dies donant-li voltes. Com arreglar aquella crisi? Hi havia alguna manera de solucionar-la a nivell europeu? Tot i que a ell li preocupava més aconseguir reconeixements que resoldre problemes. Necessitava una idea que el catapultés a la fama. No volia ser un simple polític que havia passat pel Parlament Europeu, ell volia ser recordat pels segles dels segles.

I la llum li va venir mentre li repassava la lliçó a la seva filla. Galileu! Els planetes! Plutó des del 2006 perd la categoria de planeta. Allò era perfecte! Clar! Primerament es tractaria de donar a cada planeta el seu reconeixement com a dia de la setmana. S’havia d’eliminar el nom de Diumenge que no era massa laic, i d’ara en endavant l’anomenarien Diterra, doncs ja que era el planeta on vivien, tindria el nom del dia de descans.

Dilluns també era un nom a desaparèixer. La Lluna només era un satèl·lit, no podia tenir tanta categoria. El primer dia de la setmana seria Diurà, en honor al primer planeta descobert des de l’època grega.

Faltava Neptú. Aquest planeta va ser descobert a finals del segle XIX, però també mereixia tenir un dia. Per tant afegirien un dia a la setmana. I va pensar a posar-lo el segon. Diurà li semblava un nom lleig, i per tant s’esqueia per començar la setmana. Ja estava, s’havia de planificar el canvi a setmanes de vuit dies : Diurà, Dineptú, Dimarts per Mart, Dimecres per Mercuri, Dijous per Júpiter, Divendres per Venus, Dissabte per Saturn i Diterra per l’estimada Terra.

Ja tenia tots els planetes honorats. Només calia quadrar hores. Fins ara, les setmanes eren de 168 hores, set dies de 24 hores, no? Doncs, serien setmanes de vuit dies de 21 hores. Era perfecte! I el dia afegit seria laborable. Per tant treballant sis dies, si es feien 8 hores diàries, serien 48 hores treballades setmanalment, i després dos dies de descans.

En Gabriel cada cop estava més emocionat amb la seva idea. S’havia enterrat la directiva de les 65 hores, però amb la seva nova idea, afegint un dia, es guanyaven vuit hores. I potser, forçant una mica més, es podrien arribar a pactar jornades legals diàries de 9 hores respectant el descans setmanal de dos dies. Res de pagar hores extraordinàries. Aquestes hores serien d’obligat compliment. Per tant serien 56 hores setmanals de treball. Era perfecte! Era la millor idea de la seva vida. Segur que als companys del partit els agradaria la idea. També als seus companys europeus actuals. I a la gent, no calia explicar-los aquella part. Se’ls havia de distreure amb festes nacionals per celebrar el reconeixement dels planetes oblidats.

Tothom el recordaria com l’home que va decidir canviar els calendaris. I el seu fill petit quan estudiés socials, trobaria a la lliçó el nom del seu pare. Posant el seu nom a google es trobarien milers d’entrades. Apareixeria junt amb Copèrnic , Galileu i Kepler. Quina bona pensada!

(Dedico aquest post a un company de feina, ja que m’he inspirat en una broma que va fer a les amigues d’escola de la seva nena).

113è joc literari

En Jesús Maria Tibau ens ha fet una nova proposta, aquest cop més difícil, no es podia fer servir la "I". Quants cops l'he feta servir en la introducció?? Quina mala idea, perquè la foto és d'una bicicleta... Però bé, he llegit uns quants textos on ho han aconseguit, i jo finalment també, Tot i que queda redactat un pèl estrany. Però crec que s'entèn.




La foto m’ha transportat al passat. Amb calor! De vacances a la platja, la costa Daurada.

Una companya de classe meva s’apropava en tren. Amb els meus pares vam anar a buscar-la en cotxe a la parada. La meva germana junt amb un parent van anar cap allà pedalant, era sorpresa! Anaven molt de pressa. Eren uns nou-cents metres a recorrer.

La meva companya va pujar al cotxe. Els meus pares van anar cap a casa. Nosaltres dues vàrem fer una volta pel mercat.

La meva germana, amb potser dotze anys pedalava, quan de sobte va notar com les seves mans pujaven agafades al volant. Era com l'ET! Però no del tot. El volant se separava de la resta de l'aparell, els peus pedalant, el cos catacloc!. Allò era un bon cop! Per acabar-ho d'adobar, el ferro sense volant va anar a parar a clavar-se a la cama.

El parent es va quedar glaçat. Quanta sang! Va pensar pedalar per buscar ajuda.
Els metges van fer uns quants punts a la cama. Una marca de guerra més. Pobreta!

Nosaltres vam tornar a casa. Allò va ser una bona sorpresa!

Un diumenge de tardor (2)

Diumenge de tardor el trobareu aquí , tot i que ambdós relats poden llegir-se independentment.

http://www.youtube.com/watch?v=MyMfS5OeNEE&feature=related



La Genoveva va despertar-se. No se sentia cap soroll, però això ja era normal, ja no vivien al mig d’ Olot. I a part, ella cada cop estava més sorda. Va obrir els ulls. Una claror minsa entrava per sota la finestra. Encara estava viva! La Genoveva s’anava fent gran, en un any en tindria noranta. I portava uns mesos que mai no sabia si despertaria a casa o al món dels difunts. La Genoveva creia que qualsevol dia moriria dormint, i que seria una mort dolça. A ella no li feia por, tot i que la neguitejava una mica. El desconegut sempre fa por. Potser es reuniria amb en Salvador després de quinze anys de viduïtat. O qui sap on aniria a parar la seva ànima. Però aquell dia encara estava allà. I era... diumenge. Els diumenges per ella eren bons dies. Tindria la companyia de la família. Bé, no de tota, perquè la seva neta potser no hauria arribat encara a casa. Aquella noia els feia anar de cap! Esperava que canviaria. Les seves filles havien estat adolescents més tranquil·les. Però ella mateixa... com hagués estat si no s’hagués trobat en una època de guerra? Al seu pare van trobar-lo mort a la carretera. La seva culpa era tocar el piano a l’església. Ell era un home pacífic, que com no es podia permetre un piano, tocava el de l’església. Ell no era ric. I era creient perquè era el que tocava. Era un home bo i treballador. Però les guerres no entenen de sentiments, només d’enveges i terrors. La seva mare era una dona de poc esperit, i la Genoveva, com a filla gran, va haver de tirar endavant la família.


La Genoveva s’alçà amb l’ajuda dels barrots. L’Assumpta, la seva filla, li deia que els diumenges l’avisés, però la Genoveva no volia molestar encara més. L’Assumpta era un àngel. I en Maurici, el seu gendre un altre. Sempre treballant per pagar aquella bonica casa. Una casa que ells no gaudien, i per la Genoveva era una presó. A la Genoveva li agradava mirar per les finestres i imaginar que veia la gent passar sota el sol, o veure’ls passar amb el paraigües quan queia plugim . Imaginar altres vides. Normalment només veia ocells. Li agradava sentir-los cantar mentre imaginava on podien arribar volant. Imaginar, sempre li havia agradat, des de nena. Potser hagués hagut d’escriure un llibre. Ara ja era massa gran! Si hagués nascut en una altra època...La lectura era la seva alegria. Sempre li havia agradat llegir, i no tenia massa temps. Ara llegia sense parar. L’Assumpta li portava llibres de la biblioteca. Tampoc podien gastar massa. Les novel·les la feien fugir a altres països, a ciutats llunyanes plenes de gent, a ciutats de cultures diferents, a poblets perduts on viu gent vestida amb colors vius, a poblets freds de muntanyes verdes o a poblets costers oblidats del món. Llegint es podia transformar en detectiu, en amant de tots els homes del món, en una actriu en problemes, en una joveneta maltractada, en una madura emprenedora...amb els llibres podia ser qui volgués, viatjar en el temps. Segons els dies era una heroïna invencible i d’altres li agradava ser una pobra perdedora. Preferia llegir novel·les, tot i que també gaudia amb la poesia, amb els assajos i fins i tot amb obres de teatre. Si es trobés millor de tant en tant s’escaparia a Barcelona o Girona a veure teatre. També li faria il·lusió anar al Liceu. Sentir una òpera en directe havia de ser tan fascinant!

Va anar cap el menjador amb l’ajuda del caminador. Li donava més seguretat que el bastó. Cada cop anava a pitjor. Ella no volia caure i trencar-se una cama. Allò carregaria més de feina la seva filla. Per tant, caminador per a tot.

S’havia pentinat i rentat la cara, però no es podia banyar sense ajuda . Era molt trist necessitar ajuda per a tot! Per estar així més valdria morir. I deixar una mica de llibertat a la seva filla. Abans ella els ajudava amb les feines de la casa, cuidant la nena. Però ara era un destorb. Qui sap si seria millor un suïcidi a temps. Tot i que sabia que el que marxava deixava un sentiment de culpabilitat en els que quedaven. Per tant era millor esperar. La mort no trigaria en arribar-li, i tothom l’acceptaria. Arribada certa edat, ja se sap, és el compte enrera.

El menjador era buit. Feia olor a torrades. Sobre la taula encara hi havia el plat ple de molles. Es veien cigarretes gastades al cendrer. No entenia com el seu gendre havia agafat el vici de fumar tan gran!Els vidres regalimaven gotetes de pluja. Les persianes no eren baixades. L'Assumpta hauria de netejar els vidres de nou!La televisió oberta amb el teletext. Bocinets de la Primitiva. Per variar no hi havia hagut sort. Semblava que havien marxat ràpidament. “Assumptaaaaaaaa” “Mauriciiiiiiiiiiii”. El rellotge marcava tres quarts de deu. On haurien anat tan d'hora? I si no era diumenge? I tant que era diumenge.

Va apagar la televisió i va posar un disc compacte. Era diumenge i també estaria sola Volia escoltar òpera. Posaria la Lucia di Lammermour. Li encantava. Pobreta, llàstima que acabés ben boja. Potser ella també s’hi tornaria. Amb la seva edat, tan sola i amb tantes imaginacions.

Va sonar el telèfon. Ara havia d’aixecar-se. No arribaria a temps. I en Maurici la renyaria. Sempre li deia que es posés el telèfon sense fils al costat. Com tenien aquell maleït contestador que a la quarta trucada saltava!. Va tornar a sonar. Semblava que era important. Va arribar-hi sense el caminador, per sort va poder despenjar. La Lúcia refilava la seva bogeria i la Genoveva quasi no sentia el telèfon. No podia parar la música. Semblava que havien penjat. El cor li bategava amb força. Els hauria passat alguna cosa? No se’n recordava dels números dels mòbils. Eren a la nevera. Va voler anar-hi massa ràpid i es va trobar pels terres. El telèfon va tornar a sonar. Ella no podia aixecar-se. Li feia molt mal la cama. Volia plorar. Què farien les heroïnes dels llibres en la seva situació? L’acte III de la Lucia avançava, tot era un drama. La mort s’emporta Lucia i Edgardo, i ella, la Genoveva només estava ferida. Va començar el disc compacte des del principi. La Genoveva creia que embogiria més que la Lucia. Va desmaiar-se de dolor.

Va despertar amb la mirada trista de l’Assumpta clavada al seu damunt mentre la sacsejava . Sonava la Lucia. Encara era viva, tot i que li feia molt mal la cama. En Maurici al seu costat plorava mentre fumava. “Estic bé, nois. Tranquils” va dir amb una veu fluixeta.
L’Assumpta va trencar a plorar desfeta. Com li diria a la seva mare que havien perdut la nena?