dimarts, 30 de setembre de 2008

Els cinquanta anys de la Rosa


La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. La seva vida havia estat monòtona en la seva petita ciutat. Fins feia mig any, sempre tenint cura de la seva mare de salut delicada. Ni un cap de setmana de descans. De dia una dona la cuidava, mentre ella anava a treballar a la gestoria d’en Pere Campany.

La seva feina era avorrida ja que molts cops estava sola passant comptabilitats, fent factures, suportant trucades de clients pesats i atenent els encàrrecs i manies d’en Pere, per qui portava uns trenta anys treballant. D’ell estava enamorada, no ho podia negar. En la vigília del seu aniversari, ara ja feia vint anys, en Pere va desflorar-la en aquell mateix despatx. Ell estava casat, amb la dona embarassada. La Rosa se sentia culpable però a l’hora sempre esperava que qualsevol dia ell la tornaria a prendre. Mai més va tornar a passar.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. Era un dia de tardor i el trist hivern ja s’acostava . Es preguntava amb qui celebraria els seus cinquanta anys. El seu germà vivia a Galícia feliçment casat. Ell quasi mai la trucava, la Rosa ho feia de tant en quant.

No tenia masses relacions amb el veïnat ja que la seva mare no volia amistats, ja va ser ben trist enterrar a la mare. Van ser quatre gats.

Aquell dia la Rosa, després de dinar, va tornar abans al despatx. En obrir la porta una escena terrible es va trobar. En Pere cavalcava sobre una jove noia de pell bruna en el sofà. Va tancar la porta i va començar a córrer. L’escena es repetia però no era ella la protagonista.

Va anar cap a casa entre llàgrimes, i va sortir al terrat, l’única alegria que li permetia la seva mare. Potser el terrat era l’únic lloc on podia ser feliç. Allà regava les seves plantes. Allà li tocava la llum del sol, lluny del seu despatx gris, i lluny de la foscor que regnava a la casa. La seva mare sempre li feia baixar persianes.

Va contemplar els ocells com tantes altres vegades. Els veia volant tan lliures, però a l’hora membres d’un grup. I en canvi ella tan sola. Tenia ganes de ser ocell i fugir cap a terres més càlides buscant nous horitzons. La idea de fugir d’aquella vida cada cop era més forta. I per un moment es va imaginar morta. Qui ploraria per ella? En Pere, l’amor platònic de somnis, segur que contractaria de secretària aquella joveneta de pell bruna. Ell no ploraria, com a molt la maleiria per deixar-li les feines a mitges. El seu germà tampoc trobaria a faltar les comptades trucades de la seva germana catalana. Ell tampoc ploraria, potser fins i tot se’n alegraria. Podria tocar diners venent el pis on ella vivia. I les veïnes? Elles podrien tenir uns dies de comentaris i xafarderies morbosos sobre la Rosa, la policia, qui sap si la visita de periodistes, però passat com a molt un mes ja no en parlarien. I les llàgrimes quasi l’ofegaven. Tenia mal de cap de tant plorar. I notava al pit un ofec que l’engolia. Plorava i plorava, mentre les notes del Rèquiem de Mozart flotaven per la seva ment. Lacrimosa, dies illa, qua resurget ex favilla... Qui ploraria per ella? La seva vida havia estat tan insignificant que pocs la recordarien.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys i mai va fer-los. Va emprendre un vol de pocs segons, no va ser capaç de lluitar per una nova vida. Ara que en una cosa va encertar, ningú va plorar-la.

15 comentaris:

Rita ha dit...

Molt trist, noia.

La vida, la felicitat, se l'ha d'anar construïnt un/a mica en mica. No es pot anar esperant que el demés te la facin.

Allò de les petites coses no és mentida.
Bona setmana, maca!

Striper ha dit...

Malgrat la seva tristessa m'agradat la teva historia a vegades la vida es aixi.

nimue ha dit...

glups!!!! quina història més trista! llàstima que algunes persones hagen de viure i morir així...

Salva Piqueras ha dit...

Noia, quina manera de fer-me començar el dia!! Busca a l'apartat O d'optimisme o V de vitalitat i escriu alguna cosa per aixecar-nos l'ànima!!

Ara, deixant de banda la tristor, la història i la manera de narrar-la m'ha encantat!

estrip ha dit...

malaguanyada Rosa. Segur que ella sabia estimar.

Albanta ha dit...

Qué història tan trista i quantes Roses hi haurà ara en aquests moments que no arribaràn a complir els 50!!
Un petó per totes elles!!

el paseante ha dit...

Ignoro si el relat és veritat o no (espero que sigui que no -tot i que dones molts detalls). Fa temps que tenim un concurs d'escriptura pendent la noieta de Madrid, tu i jo. Mentre ella no escrigui el seu, ja et dic ara que has guanyat. És molt difícil escriure una història tan ben trenada com aquesta. És molt trista, però està tan ben parida... Un petonet.

Khali ha dit...

La gent és molt més valenta del que ens pensem... sinó, el carrer estaria ple de cadàvers.

khalina ha dit...

Porto una setmana complicada. Ais quilòmetres amunt i avall.

Rita,són molt importants les petites coses i saber valorar-les.

Striper, per desgràcia algunes vides poden ser així.

Nimue, sí que és trista.

Salva, crec que aniré combinant posts d'històries tristes amb històries optimistes. Que jo sóc optimista!

Estrip, malaguanyada.

Albanta, animem-les a complir anys i viure'ls

El paseante, no m'afalaguis. Tu vas acabar la història del concurs, i va ser un relat que em va encantar. REcordes? Era una història ben trenada molt més llarga i que seguia les regles del concurs.

Khali, per sort l'esperit humà tendeix a la valentia, encara que no ho sembli

El veí de dalt ha dit...

Colló, nena! Espero que en la vida se t'acudeixi fer res com la Rosa! "Lacrimosa", curiosa coincidència amb el darrer relat de les HV!

The Horror ha dit...

Be, espero que la "Rosa" de veritat (o les varies Roses que corren pel mon) no s'hagi suicidat de veritat, perque porto una setmana de gent que la palma, que ja et dire....

khalina ha dit...

Tranquil Veí que sóc molt diferent a la Rosa i també la situació meva és molt diferent per sort.
Curiosa coincidència amb el rela d'HV sí.

The horror, per desgràcia els morts venen de cop moltes vegades.

Violette ha dit...

M'ha enganxat... i m'ha agradat. Una història senzilla però molt punyent, segurament degut a la familiaritat que té amb tothom, sigui per una cosa o per una altra.
Una abraçada, Khalina!

Efrem ha dit...

Una història preciosa, m'ha encantat!!!!!

T'afageixo a favorits per anar-te visitant i llegir els escrits de dies passats :)

khalina ha dit...

moltes gràcies Violette!Totes les històries poden ser suma de parts d'altres històries, i per això poden ser-nos familiars.

Gràcies Efrem. Ja passaré pel teu blog