Girona Temps de Flors

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!





Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.






















Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics















Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.









I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.



Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.

Pobre Quixot! (108è joc literari de Jesús Maria Tibau)

En Sanxo estava indignat i trist. En Quixot i ell sempre havien estat junts. I ara què? Serien tots dos llençats a les escombraries?

Encara recordava el viatge en camió, ple de sotracs,dins unes capses quan van sortir de la fàbrica on van néixer. Ell i el seu Quixot van anar a parar a una tenda de Toledo. Allà tampoc van estar molts dies. Era distret perquè entraven molts turistes a mirar, i els senyalaven, i ells orgullosos esperaven ser els escollits. Fins que un dia va entrar l’Arnau, i no va parar fins que els seus pares van comprar-los. Quin viatge més alegre fins Manresa! En el cotxe, l’Arnau i el seu germà els van fer viure aventures de gegants, bruixot i belles dames.

Un cop a Manresa van ser una mica oblidats. Els nens havien d’anar a escola. I quan tornaven jugaven amb aparells estranys anomenats wii, ordinador o DC. Però ells estaven tranquils al prestatge contemplnat-los. Estaven tan a gust a Can Planella... fins que va haver de venir en Roger, el cosinet maleducat dels nens, que enfadat perquè no el deixaven jugar a la wii, va venjar-se llençant en Quixot per terra.

Un joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món

Fins aviat, Sweeney!

Dilluns 11 de maig vaig tenir el plaer, i també la pena de veure l’ultima funció de Sweeney Todd al teatre Apolo de Barcelona. Dic l' última, però no perdo l’esperança. Si hi ha possibilitats que la representin de nou a Madrid, potser la vaig a veure, o potser després tornen a Barcelona, qui sap!. I cada cop Madrid està més a prop. Hi ha l’Ave, alguna oferta de vol de baix preu...

Dilluns el teatre era ple de gom a gom. Com els dilluns els teatres no acostumen a oferir representacions, molts actors van poder venir a gaudir de l’obra. Tots els dies les funcions han acabat amb llargs aplaudiments i dilluns 11 les emocions estaven a flor de pell. No només actors i músics van sortir a saludar, tot l’equip de tècnics, perruqueria, atrezzo... totes les persones "ocultes", que són una peça més pel bon funcionament del muntatge, i que també tenen una importància cabdal, encara que alguns no els recordin, van sortir a rebre la seva part de calor del públic. Algunes llagrimetes, el bis de la Balada de Sweeney Todd, i tothom estava content. Fins i tot la meva companya de feina que al dia següent l’esperaven a les 9h a Figueres.

A part, en les últimes funcions, els actors poden permetre’s la llicència d’afegir alguna petita brometa sense alterar el contingut de l’obra. Si algú no l’ha vista no percep el detall, però sempre és agraït pels repetidors copsar aquestes petites variacions.

Quants cops he vist Sweeney Todd? La veig veure per primera vegada al Poliorama en el 1995, en versió catalana. Vaig sortir tan encantada que vam comprar el CD, i quan va tornar a l’Apolo en el 1997,no vaig poder evitar repetir. Algú dirà que la història és morbosa. Un barber assassí i venjatiu. Una dona que fa pastissets amb carn de procedència dubtosa. Sang! Però és una història amb força. On els personatges queden una mica disculpats degut a l’entorn del miserable Londres i les seves vivències.
I la música acompanya prodigiosament tota la història. Només per començar, la balada de Sweeney Todd posa els pèls de punta a qualsevol. Es impactant!

A l’any 2004, a Londres, vaig poder veure a Trafalgar Studios un original muntatge on els actors eren a l’hora els músics, sent els instruments una extensió dels seus personatges. Una delícia que demostra que Sondheim dóna per molt. I que és d’agrair que no sempre es facin obres clons, que són respectables, però el teatre ha de permetre adaptacions i variacions. I si després no agraden, ja seran criticades.

Després Tim Burton va fer la pel·lícula. Tenia un aire molt més tètric que a les versions que havia vist. El blanc i negre, els primer plans, la manca del cor cantant, l’aire que li va donar va ser molt més sinistre i esgarrifós.

Va ser una bona notícia saber que Mario Gas havia decidit reposar Sweeney al Teatro Español de Madrid. Conservava la majoria del repartiment, un gran encert! Però quan vaig saber que dues noies molt especials per a mi participarien a l’obra, encara em va fer més il·lusió. Poder saber de primera mà com anaven els assajos i preparatius, era genial. I van estrenar. Amb feina i cursos, complicat d'anar-hi, però la Constitució ens va donar un bon pont per passejar per Madrid vestida de Nadal, contemplar la gent disfressada amb perruques, prendre tapes i veure l’obra dues vegades. Així vam poder fixar-nos millor en tots els detalls. Tothom estava pletòric! Destacant en Joan Crosas i la Vicky Peña com a grans protagonistes, perquè no paren en tota l’obra, però hauríem d’anomenar a tothom.

Un cop a Barcelona, els nens volien veure-la. Potser el tema no sembla el més indicat, però explicant-los com sortia aquella sang, i com només és teatre, i ells volien veure a les seves amigues,vam portar-los. Ells sempre gaudeixen dels musicals. I van ser l’excusa ideal per poder entrar a la mitja part als camerinos a saludar i veure una mica com anaven preparant l’escenari.

I dilluns 11 de maig, Sweeney va aixecar per últim cop la navalla... o almenys per última vegada en el mes de maig del 2009. I a mi em fa una mica de pena.

La fotografia que adjunto la va fer en Wow l’1 de maig, al final del col·loqui de portes obertes amb el públic. Va ser una trobada agradable. El moment més emocionant va ser quan un home va explicar que era l’aniversari del seu fill, crec que feia 12 anys, i havia demanat com a regal venir a Barcelona amb la família, per veure l’obra per setena vegada. De propina inesperada, el nen va poder escoltar el “Cumpleaños feliz” cantat per tota la companyia.