Gavines

La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Ella era poc de platja. Sempre havia viscut a un poblet del Pirineu lleidatà. Allà era feliç. Treballava a la tenda d' embotits de la seva mare. Era la vida que havia desitjat de petita. Només li havia fallat una part. L'Albert. Quan ella va fer setze van començar a sortir. No havien tingut fills, eren feliços, o això creia ella, fins que va descobrir feia un any que l'havia enganyada unes quantes vegades. Però no valia la pena lamentar-se. Tenia quaranta anys i molta vida per endavant.



Però des del dia que va descobrir l’engany, va començar a somiar amb gavines. No entenia per què, però sempre apareixien gracioses passejant per la platja al capvespre, elegants volant sobre el blau del cel, però sempre la imatge canviava de cop i volta cap cap escenes de sang i fetge, les gavines assassinaven coloms, o atacaven a nens que ella intentava defendre sense èxit o de vegades anaven a per ella... Sempre s’aixecava suada, amb el cor que li sortia per la boca. S’aixeca marejada per mirar per la finestra i s’alegrava de ser al poble, lluny de les gavines. La seva mare li deia d’anar al metge o al psicòleg, però li feia una mica de vergonya anar explicant segons què.



Després de l'engany de l'Albert va decidir entrar als xats a conèixer homes. L’Albert li havia confessat que algunes noies només eren rotllets de xat. La Mireia va trobar distret xerrar de nit amb gent que també estava sola davant l’ordinador. Potser tot el que explicaven era mentida, però i què. Més endavant es va animar a anar quedant amb algun noi sense compromís, un sopar, que podia acabar en ball o follant o en un adéu (i per dins fins mai) Algun cop repetia, però la majoria de cops ells semblaven no voler crear addiccions. I a ella ja li anava bé.



Però va conèixer en Shin shan, aquest era el seu nick. Era un noi molt trempat. La feia riure molt cada nit. Li agradava molt parlar amb ell. Explicar-li les petiteses del dia a dia. Ell li explicava les seves al despatx. Però ell no volia quedar. Certament vivien lluny. La Mireia seguia quedant amb altres nois, però al seu cap sempre hi era en Shin Shan. Fins que un any després, un cap de setmana la va convidar a la Costa Brava. Va ser meravellós estar tot el dia amb ell, nedar en una preciosa cala, dinar al passeig marítim, la migdiada al seu apartament. Dolços petons recorrent-li el cos. El sexe encès després de tantes nits somiant amb ell...

Van sortir a passejar al capvespre. La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Anava de la mà d’en Shin Shan. Era a un altre món, quan va veure totes les gavines passejant per la platja, vora el mar, esperant-la, rient-se d’ella. El cor li bategava molt fort. De què reien? Quan canviaria l’escena a l’esglai dels somnis? Seria en Shin Shan un boig retorçat que la mataria? No podia explicar-li res a ell. Creuria que estava boja! Merda! Per què no seguir quedant amb nois de muntanya? Què se li havia perdut a la platja? Estava angoixada, quasi no podia ni respirar. Van anar cap el cotxe per anar a sopar. Una gavina remenava les escombraries. Feien pudor. Tot era fastigós! Havia de fugir. Quina excusa li donaria? No podia explicar-li. Va dir-li que anava al seu cotxe un moment, que no trigava gens. Va pujar al cotxe  i va marxar. Passats deu minuts el seu mòbil no parava de sonar. Era en Shin Shan. Però ella tenia por. Volia salvar-se. No sabia ben bé de què. Notava un fort dolor al cor. No sabia si feia bé marxant. Semblava un noi tan encantador. Les llàgrimes rodolaven salades per les seves galtes.

Va arribar al seu poble, no es trobava bé, el viatge havia estat massa llarg. Va parar davant de la casa de la seva mare. Va picar la porta. Quan la seva mare va obrir la Mireia jeia al terra.



Quatre dies després enterraven la Mireia. Li havia fallat el cor, i amb les retallades, menys ambulàncies, menys serveis mèdics, si vius a un poblet, viure és més difícil.



La seva mare plorava. Maleïdes retallades! Ara entenia les gavines del malson de la Mireia. Eren les gavines del PP, que amb l’excusa de la crisi li havien pres la filla, havien permès que l’enganyessin els bancs,estaven a punt de prendre-li la botiga, li volien prendre la llengua... Massa dolor seguir pensant!



En Shin Shan cada nit esperava la Mireia al xat. Però ella mai es connectava. El mòbil d’ella ja no funcionava. Hauria canviat de nick? Sempre repassava els nicks desconeguts de noia. Hi havia una tal "gavineta". Provaria de parlar amb ella.

Un diumenge de juliol del 2012, concretament el 8, es va presentar el llibre "Històries veïnals".

La Khalina feia dies que esperava aquest dia. Li feia molta il·lusió que el Veí de Dalt hagués aconseguit que el llibre sortís a la llum, perquè aquell llibre era obra de molts blocaires, i fins i tot d'ella mateixa.

Es va mirar al mirall. El blau era un bon color per anar a la presentació del llibre. Aniria de conjunt amb la seva tapa. Una tapa blavosa del cel nocturn de Blogville. La lluna  riallera il·lumina totes les cases del barri.  Dins seus, uns veïns busquen donar forma a les històries veïnals, d'altres teclegen posts, compartint les seves imaginacions. Hi ha que expliquen les seves realitats, d'altres protesten, alguns comparteixen boniques fotografies, o dibuixos que han fet, cadascú al seu ritme, seguint el seu cor o la  seva ment o el seus dits ansiosos.

La Khalina va agafar el cotxe cap a l'estació de tren. Tenia mitja hora conduint, però volia anar amb temps, de fet com sempre.  Va seure al banc de l'andana, no hi havia massa gent tot i ser diumenge. Els barcelonins voldrien aprofitar la tarda abans de tornar a casa. Va sentir tren va arribar, xiulant perquè ningú creués. El mitja distància és un tren llarg, amb molts vagons. Va pujar buscant cares conegudes, a dins l'esperaven una parella lluminosa.

Tots tres van arribar a l'estació en obres de Passeig de Gràcia, van seguir la línea pintada al carrer Aragó fins l'entrada del metro. Com sempre hi havia turistes a la casa Milà....Propera parada Paral·lel. Ja quasi hi eren!  A la porta del bar la PAPA xerraven uns quants blocaires. L'esperit de Blogville de la virtualitat a la realitat.

La Khalina va entrar al local i finalment va poder tenir entre mans el llibre!! Era fantàstic! Ara bé, quasi no va poder fullejar-lo, els veïns van començar a felicitar-se, a fer-los signar, a xerrar... Estava contenta de retornar a veure alguns blocaires i poder parlar amb d'altres que no coneixia.

L'acte se li va fer ben curt.  Ella no va notar gaire la calor. L'editor finalment no va poder venir, però el Veí va suplir-lo de meravella. Ella va poder llegir una de les Històries veïnals en companyia d'en Puji , la Joana,  i el Sergi Oset.  Una història molt addient perquè s'enmarcava en el Paral·lel. El seu desenllaç  força inesperat, però llegiu-la,   us convido a llegir totes les històries veïnals. Al llibre no es van poder publicar totes, però com va dir el Veí, sempre es podria fer un segon o tercer tom, no? Vinga, ara la dotzena tongada ja està en marxa, però apunteu-vos a les properes, que el tretze porta sort! Les regles són ben fàcils.

Signatures, fotografies, riures, petons de salutació, després de comiat...Era l'hora de marxar de la gran ciutat. La Khalina, la Llum de dona i el seu home van caminar pels carrers del Raval fins a Pelai, per enfilar Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia amunt cap a l'estació. Era l'últim tren. Estaven somrients al vagó amb l'aire acondicionat fullejant finalment el seu llibre de les Històries Veïnals.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre!

El carril bici del Parc de la Ciutadella

Després que l'altra dia la Rateta fes un post "Días pares", en honor al "blog de los días impares", jo avui faré un post inspirat en el blog Banc amb vistes , on sempre el nostre frare de Blogsville en capta alguna de bona.

De fet serà un post denúncia que potser hauria de presentar a l'ajuntament de Barcelona, tot i que no hi visqui. Denúncia per evitar ensurts. Jo ja he vist dos petits incidents, i això que no hi passo cada dia.

Us situo. Aquest és el carril bici del Parc de la Ciutadella. No sé si es veu massa bé a la foto, però és impossible mirar el mapa del parc sense ser atropellat per algun ciclista. Un fort aplaudiment per qui va posar aquí el mapa!! Bravoooooooooo. Bé, potser el mapa ja hi era, i després van posar el carril bici. Doncs aplaudim a la persona que va decidir pintar el carril bici sense moure el mapa. Bravooooooooooo! Algun cop algun turista despistat ha intentat mirar el mapa des de fora del carril bici, però com no porta prismàtics, i amb les bicicletes que van passant, finalment ho deixen estar. També he vist algun turista despistat fer bots en veure's a punt de ser esclafat per dues bicicletes venint d'ambdós sentits. Per sort, després d' espantar-los,  sempre frenen.

Ara bé, els incidents es produeixen a la sortida del parc.  Els ciclistes tenen un cedeixi el pas, com s'observa a la foto, però caldria un stop, doncs realment no hi ha visió completa. Els vianants que no ho saben surten sense mirar. No saben que se la juguen.  Si surten pel mig encara, però si surten vora la paret, augmenta la probabilitat de ser atropellats. Un cop vaig veure com un era envestit. Per sort el ciclista no corria, i el que caminava era jove. Li va dir de tot, però sembla que va acabar així.

He de dir que alguns ciclistes , no tots,aprofiten la zona de les portes per avançar a altres ciclistes, i per tant no fan el cedeixi el pas. Tu frenes per no atropellar ningú, i ells et passen com bojos pel costat despentinant-te. No veuen que si frenes és per si de cas ve algú? Doncs una vegada, un ciclista dels que avancen imprudentment va xafar-li el peu a una senyora. No va parar. Jo vaig fer-ho, però ella després d'insultar-lo va dir-me que podia seguir.

Doncs bé, si aneu de passeig al parc de la Ciutadella, vigileu a les sortides per on passa el carril bici.  Haurien de posar un senyal de "perill bicicletes".Ho dic de veritat.  De fet, ja es veu de vegades a vianants dubtant de si sortir o no, si treuen massa el nas...

 Amb més civisme de vianants i ciclistes podem millorar la situació, però si es canviés el disseny del carril bici, sortiríem guanyant tots.


I per acabar un gran dubte. Per què els corredors de footing (del parc de la Ciutadella i en general) es posen a córrer pel carril bici pensant-se que aniran més ràpid que una bicicleta?

Xafogor de maig

Era divendres, finals de maig. La calor de la primavera havia tornat, i si treballes com a depiladora encara es nota més. La Maria estava cansada. Era una tarda de força feina. No paraven de venir dones peludes. Per què no venia alguna a fer-se les ungles? Tot i que preferia dones que homes de pèls gruixuts i resistents. Buff, li feia mal el braç de tant estirar les tires amb cera, sort que ja no treballaven amb cera calenta. La senyora d'ara no xerrava. Li anava bé treballar en silenci, així no havia de forçar la veu, i podia fer un descans mental, però  aquell divendres li apareixia la Sandra al cap. No hi havia dret el que li havia passat!

Coneixia la Sandra des del novembre. En aquests mesos havia demostrat ser bona companya, excel·lent treballadora i gran persona. Però semblava que totes aquestes qualitats no eren valorades per la bruixa de la madam. La madam era la Magdalena, la propietària d'una cadena de locals d'estètica. La madam era tot el contrari de la Sandra, una persona abominable que no havia pencat a la vida, i que no tenia cap idea sobre motivació ni empatia. Avui mateix havia vingut a donar la bronca sobre si gastaven masses papers per treure la cera freda. No volia qualitat de cara al client? Histèrica! Sempre amb aquell to de veu irritant i despectiu. També li havia dit que demà dissabte havia d'allargar horaris. Una altra tarda de dissabte sense les nenes. Almenys no l'havia avisada cinc minuts abans...

El delicte de la Sandra era que es  casava al juliol, i clar, la madam no estava disposada a pagar-li els quinze dies de permís.  La Maria va sonriure contemplant la seva silenciosa clienta.Una altra dona amb cames com noves. Eren unes cames llargues realment maques. La seva feina era molt satisfactòria. No era només fer fora els pèls, gràcies a ella, aquelles dones podien tornar a lluir els seus cossos alegres sentint-se sensuals, esperant notar el tacte de les mans dels seus amants.

La Maria va rebre una altra peluda. Aquesta era poc peluda de cames, però portava unes aixelles estil goril·la! Però ella la lliuraria de ser la protagonista de "El llibre de la selva" Aquella noia seria la reina de la platja dissabte! Va pensar en la Sandra. Ella també podria anar a la platja dissabte, però segurament preferiria seguir depilant dones i poder cobrar a final de mes. No tenia atur. Amb quina il·lusió havia de casar-se? Ella s'havia esforçat sempre. Es mereixia seguir treballant. Oficialment havia acabat el seu contracte temporal. Però la feina seguia, i la madam ja estava entrevistant altres noies. Aquella dona només volia esclaves. Una clienta sindicalista li havia comentat que hi havia un frau de llei , que denunciés, però bé, no sortia a compte pagar advocats per una indemnització de sis mesos. El cap de la Maria seguia "Quina merda de protecció tenim els treballadors! Buf, quins pèls més resistents a l'aixella! Quina calorada!"

Divendres passat, la Sandra tenia visita al ginecòleg de l'ambulatori a la tarda. Feia mesos que tenia aquella hora. Ella treballava de matí, i a les dues, la madam li va dir que havia de quedar-se perquè es preveia feina. Sempre que els hi demanava, es  quedaven a fer hores de més, que després la madam pagava per sota de preu de conveni, segons els havia comentat la sindicalista; però aquell dia, la Sandra havia d'anar al metge, era important anar-hi. Li va explicar, però la madam només va dir " Tu mateixa".

Dimecres acabaven els sis mesos de contracte. La madam va aparèixer a última hora, les va juntar a totes lluny les clientes, i llavors li va dir a la Sandra "Jo també vaig ser jove, i sabia perfectament si em convenia més anar al metge o a treballar" Portava els papers amb la quitança. Encara veia les llàgrimes rodolant per la cara de la Sandra. Recordaca com va anar a abraçar-la, però la madam l'havia aturada. "Torneu a treballar totes! Ella ja no cal!"No havien replicat. La por a perdre la feina. La por als rebuts de les factures....No van defendre la Sandra. Eren tan miserables com la madam.

Va venir una clienta que volia ungles. Quin descans pels braços canviar de moviments! Eren les vuit. El divendres s'acabava. Faltava un dur dissabte, però després vindria el diumenge i podria passejar amb les seves filles. "Les feines ja no permeten tenir una vida personal." va dir sense adonar-se en veu alta. La clienta de les ungles va recolzar la seva opinió. A la seva empresa, no permetien ni estar malalt. La seva companya havia estat acomiadada per tenir una forta grip d'una setmana i al mes següent una forta lumbàlgia de tres dies...

Lluna plena de maig

Hi ha dies que tot sembla negre, tot és foscor. Però si tanques els ulls i desitges la llum, quan tornis a obrir-los allà estarà.

Es una llum llunyana, però a l'hora potent. Amb prou força per travessar el cel i reflectir-se en el mar calmat. Només cal seguir endavant, no aturar-se, no capficar-se...






(Aquesta foto la vaig fer el 6 de maig pel Maresme. Ja sabia que al juliol "provisionalment" em quedaria sense feina,  però venia feliç de cantar i actuar, i contemplant la lluna plena de maig, em vaig esperançar.)

Hecatombe final

No sé si explicar aquí la següent desventura podria servir per aturar-la. En tot cas, em proposo no escriure més sobre desventures. En tot cas n'admeto d'inventades, però vull deixar enrera a les de protagonistes reals.

La mateixa setmana de Sant Jordi, el divendres, el gerent de la nostra empresa va comunicar al comitè d'empresa una notícia que els va deixar petrificats. El 100% de la plantilla susceptible de ser afectat per un expedient de suspensió entre 1 de juliol i 31 de desembre. Els que cridessin per treballar durant aquest periode, reducció del 20% de sou i seguint amb 100% de jornada. Per sort jo tinc poques possibilitats de ser cridada.

Bé, no vull donar detalls sobre quina és la meva empresa. Potser algú de vosaltres ho sap, però us demano sigil. Segurament després vindrà un acomiadament col·lectiu de bastants de nosaltres.  M'imagino que arribant a desembre. I de mentres una agonia d'atur cobrant menys,sense saber si buscar feina, esperar a si canvien les coses, o esperar cobrar la indemnització.

Jo crec que es volen desfer del meu departament, però tampoc ho sé. Encara no hi ha gaire informació. Dimecres presenten papers i s'inicien els 15 dies de consultes. Potser finalment les condicions no són tan desastroses, tot i que la nova reforma laboral dóna tantes possibilitats a les empreses.

Per sort jo volto bastant, i així desconecto de veure les cares tristes, les ploroses, les rabioses, les decebudes, les que pateixen insomni, angoixa...Hi ha un ambient desquiciat. Avui hi ha hagut una llarga assemblea de treballadors. Alguns atacs,discussions, desconfiances, pors... També alguna bona proposta. Persones vençudes, d'altres guerreres, altres callades creient que així se salvaran. Tot és força complicat!

Però avui és divendres i vull  gaudir del meu cap de setmana. Com deia l'Escalata "Demà ja pensaré què  faré" O millor, "ho pensaré dilluns".

Sant Jordi desventurat

Era diumenge, preludi de Sant Jordi, feia sol. Un dia ideal per passejar pel mercat de Sant Antoni si estàs a Barcelona.


En Wow i jo vam agafar el bicing. Jo em sentia una mica com flotant. Seria la primavera? M'afectava de nou el pòl·len? O m'havia baixat la tensió? Un cafè amb llet i una pasta podien ser una solució, però el meu cap volava. Hi havia molta gent. No es podien veure bé les parades. Em veia ascendint cap el cel i contemplant Barcelona sota els meus peus.


No vaig levitar, però de tornada en bicing vaig marejar-me que quasi no arribo. Estalvio explicar-vos la tarda de vòmits que vaig passar. La febre pujava. No podia anar a treballar dilluns, ni tampoc podia celebrar Sant Jordi, no podria fer un passeig per Barcelona amb en Wow com havíem planejat.


Dilluns, Catalunya es va vestir de festa. Les parades de roses i llibres esperaven alegres ser envoltades de gent. En canvi jo no tenia esma de res. Dormia i dormia. Vaig enviar en Wow a fer un reportatge fotogràfic del matí, del qual va tornar amb una rosa solidària, i de la tarda per Plaça Catalunya i Rambles. Els seus ulls serien els meus.


Jo seguia dormint. Em sentia desventurada per no poder gaudir del dia. Seguien les desventures de la Khalina? Però pensant-ho bé, per veure la festa de Sant Jordi als carrers caldria esperar un any, però llibres sempre en venen a les llibreries, i l'amor es pot viure cada dia, es pot celebrar a cada instant, no cal esperar al 23 d'abril. Una grip intestinal em podia deixar aixafada però no aconseguiria treure'm el meu optimisme. Tinc l'amor de la parella, de la família, dels amics, de Blogville... tinc molt d'amor, cadascun de la seva manera particular. No em puc queixar.


Cada dia és Sant Jordi a la meva vida. Si tanco els ulls puc ensumar l'aroma de tots els pètals vermells de les roses que m'envolten. La seva fragància traspassa els porus de la meva pell donant-me força per seguir endavant. Un amor que m'acarona davant les pors i desventures que et porta la vida. Un amor que comparteix també les alegries. Un amor que m’empeny a emprendre noves aventures. Un amor real que a l'hora és vida.