Girona Temps de Flors

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!





Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.






















Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics















Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.









I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.



Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.