Primer de setembre

Avui molta gent tornava a treballar. O almenys això és el que volia pensar aquest matí mentre viatjava en la línia lila del metro. Les cares eren de son, de molta son. Clar que també influiria el fet de ser dilluns...
En sortir del metro , he caminat uns metres i sentit com cridaven el meu nom. Era una companya des de la porta d’una cafeteria. Estava endarrerint la tornada a la feina. Ha fumant com dos o tres cigarretes seguides. Sort que jo ja fa més de tres anys que no fumo. I al sortir de la cafeteria al costat la tenda de loteries. “Si m’ha tocat no pujo”. I ella ha contestat “I jo t’acompanyo” Però res de res. La meva esperança ara és el Gordo de la Primitiva que li vaig fer fer a en Wow, perquè ell encara no l’ha mirat. O si li ha tocat dissimula preparant la fugida amb els nens a les Bahames.

Aquestes dues setmanes els companys de feina estem per Barcelona, ens estalviarem quilòmetres ,així que no serà un tant dur inici. Una companya venia indignada de Cuba. Com ha pogut acabar així la revolució cubana? I al llarg esmorzar s’ha obert un diàleg sobre Cuba dictadura on només tens garantit ensenyament i salut però no pots ni comprar paper de WC o pasta de dents... S’ha passat al tema de Nicaragua, als antics països de l’Est. El socialisme es transforma en un monstre a la pràctica? Com arribar a un sistema mixte entre socialisme i capitalisme? El poder corromp?

Les vacances dels altres han estat més tranquil·les i familiars o més típiques. Com per exemple les meves: Itàlia, Badalona, Barcelona i Palamós. Com sempre entre les tres cases.

Avui he dinat a la casa poblenovina junt amb els meus pares i les meves germanetes. Les meves germanetes són més altetes que jo que sóc la gran. I tampoc són nenes, però jo sempre seré la gran, per això parlo de germanetes, però no són ni nenes ni adolescents.

Aprofitant la tarda de jornada intensiva m’he dirigit al Mercadona de Badalona. Potser no està bé fer publicitat, i menys si no em paguen comissió, però jo normalment vaig al Mercadona, i en sóc una fan per culpa de la meva mare. Ella sempre diu que quan li van posar un Mercadona a la travessia de casa va experimentar una gran sensació de felicitat. I deuria ser veritat perquè pel seu aniversari, un amic va fer-li una felicitació on sortia la seva caricatura amb el carro camí del Mercadona... Doncs jo vaig al Mercadona perquè no tinc temps d’anar de supermercat en supermercat comparant preus, i després comprant a cadascun d’ells les ofertes. Hi ha gent que ho fa, com els meus tiets des de que ell es va jubilar. I alguns preus els apuntaven, però la majoria de coses les porten al cap. Es un bon exercici de memòria, no? Però jo no tinc temps d’això. I a part, si tinc sort que hi hagi poca gent, sóc feliç de passejar amb el carret amunt i avall pels passadissos ordenats del Mercadona. La frescor de l’aire condicionat a les galtes a la zona dels congelats. Anar mirant novetats que han incorporat. Jo no sóc massa Maruja però si la cosa està tranquil·la puc relaxar-me al Mercadona. I repeteixo, segur que d’això en tenen culpa els gens de ma mare... No us ha passat mai que un dia de cop i volta, sense pensar-ho, instintivament, surt de la vostra boca unes paraules típiques del vostre pare o la vostra mare? No teniu alguna reacció on us veieu reflectits en ells? Digueu-me que sí, perquè a mi de vegades em passa, i una mica m’espanta pensar que em semblo a ells més del que em pensava.

Avui al Mercadona la cosa no estava precisament relaxada. Això em fa pensar de nou que molta gent tornava de vacances i tenia la nevera buida. Pels passadissos costava avançar perquè tothom es parava amb el carro al mig molestant. Grrr. Llavors m’ha sortit la meva personalitat més terrible. Volia apartar els carros amb força i amb les rodes colpejar els turmells dels seus amos per fer-los caure pels terres. I els carros abandonats a mig omplir canviar-los de lloc perquè quan tornessin els costés una mica trobar-los. I xocar amb el cul gros d’aquella senyora que sempre va frenant. I si fos prim també ho faria, però si és gros rebota més. I aquell tio que anava mirant tots els congelats amb el carro travessat, fer-lo caure dins el congelador a veure si se li posava la cara blava... Però no ho he fet, he pogut controlar-me. I ara no penseu que sóc una futura psicòpata. Algun pensament malvat de tant en tant es passeja per qualsevol ment. Però no és dolent, us ho asseguro. Pitjors pensaments vénen al cap dels guionistes de pel·lícules de por o de suspens. Ai, si algú llegeix alguna notícia de violència en un supermercat no penseu en mi. Els autors han estat l’Alaska i els Pegamoides que van quedar marcats amb “Terror en el hipermercado, horror en el ultramarinos...”

Quan per fi he omplert el carro de mala gana sense cap mena de relax, la cua de pagar. Buff, per què sempre em poso a la que triga més, a la que hi ha problemes? Em passa el mateix en els peatges. I a sobre una “encantadora” nena darrera amb una maquineta de música que regalen al McDonalds. La conec perquè per desgràcia van aconseguir-ne una els nens a Itàlia. Ja sé que és culpa d’en Wow i meva per anar a aquesta mena de llocs i demanar un Happy meal infantil. Doncs bé, sort que el pare de la nena del vestidet vermell al final li ha fet parar la matxacona musiqueta de males maneres.

I ja em tocava a mi, La nena de darrera pesadeta que volia la barra per separar els productes entre clients. I després m’acostava el seu carro als talons. Volia fer-me caure? Volia colpejar-me amb les rodetes els turmells? Telepàticament havia llegit les meves anteriors idees?


Quin dia més esgotador. No em prova el setembre. I això que corre un airet fresquet, però que m’ha fet voltar uns quants papers. I demà tinc curset fins les 9h de la nit. Ho podré resistir?