Cada matí surt el sol

Cada matí surt el sol, encara que els núvols no ens el deixin veure. Igualment cada vespre va amagant-se fins marxar. De vegades penso si fóssim com el sol tot seria ben senzill. Sabríem sempre què hem de fer.  Però una vida plena de rutina també seria ben avorrida, no? Hem de donar-li emoció a la vida. Algunes emocions venen soles. Altres hem de buscar-les, o almenys saber-les veure.

Segons com ho mirem, nosaltres som com el sol. Cada dia ens despertem i cada dia anem a dormir. Rutina! Però a la vegada, cada nit tenim somnis diferents. Alguns canvien de llit, altres de company o companya de llit, i almenys un cop a la setmana canviareu de llençols, no? Per no parlar dels canvis del dia. No tot és tan senzill. Tampoc és complicat.Vivim en un món canviant. Cada segon alguna cosa varia, i això ens fa sentir vius.

Potser la vida del sol no és tan monòtona. El que des d'una perspectiva sembla rutinari, des d'una altra mirada pot ser ben emocionant. Però mai sabrem el que pensa, ens ho haurem d'imaginar, igual que imaginem cada dia en la nostra ment la nostra realitat.


Imagino el 2013 com un any de canvis. De moment el començo de manera ben diferent a l'anterior, cercant feina. Però el començo acompanyada de noves esperances, altres il·lusions, amb el suport de moltes persones i amb positivisme.

Els meus millors desitjos per a tots en tots els diferents 365 dies del 2013. Seguiu el vostre camí variat de la vida i gaudiu-la.

Núvols d'estiu

La Marta es va despertar ben suada, tot i que en el seu somni feia molt fred. Era petita, potser tindria deu anys. Portava les cues que li feia la seva mare, i aquell vestidet de floretes primaverals. La tieta deia que se semblava als de les Infantes. Pensar que de petita portava vestits com "donya" Elena i "donya" Cristina l'horroritzava ara mateix, però en aquella època li semblava encantador mirar les fotos a la revista "Lecturas" i comparar els vestits. Estava en una masia que no coneixia. Li semblava que estava sola. Ella mirava per la finestra, apretant el nas contra el vidre. A fora uns núvols blancs gruixuts, que feien bultets tapaven la claror del sol.  L'escalfor de la seva respiració entelava el vidre de la finestra. Ella s'apartava i  escrivia  amb el dit la paraula POR ben gran, en majúscules. Quin esglai!

Què passava? Aquell silenci. Aquell cel amb núvols de formes misterioses! Li agradaven els núvols. Per què havia de tenir por? Els núvols de fora eren com flocs de cotó. També podien ser núvols de sucre de la fira, esperant  ser menjats. A la Marta li agradava imaginar figures amb els núvols per deixar anar la seva fantasia.  Inventava històries boniques i agradables. A ella mai li havia agradat la por. Mai veia pel·lícules de por. Així la seva imaginació no li feia patir pors inventades.

La paraula por l'havia despertat. Volia seguir somiant i canviar el somni. Va provar de tancar els ulls. Tornava a ser petita, amb les cuetes. Estava tan bufona!. Tornava a ser a la masia una altra vegada. Però no estava sola, estava amb en Tom, el seu pastor alemany. En Tom  li llepava les seves cametes, volia jugar. En Tom li donava confiança i seguretat.  Ella apretava el naset contra el vidre. Mirava els núvols fixament, i de cop i volta començaven a sortir-ne ninots de la Michelin que anaven caient cap a la gespa. Tot plegat era ben graciós! Feia riure. Estaven plovent ninots neumàtics.

La Marta va tornar a obrir els ulls més relaxada. No entrava massa claror per les escletxes de la persiana. On era? A un hostal clar. Era de vacances. Se sentia pluja fora. Era d'agrair després d'uns dies de tanta xafogor. Tot i que hauria de canviar de plans. Seguiria fent la turista  però amb pluja.

El mar i la vida

El mar és immens, igual que la vida.  Una immensitat indescriptible. De vegades ple de serenor i calma, d'altres inquiet i remogut.

El mar canvia de color amb l'ajuda de les llums, nosaltres canviem la vida amb l'ajuda dels altres, però sobretot de la nostra pròpia llum. Hem de saber triar les llums adequades per nosaltres, les llums desitjades, les llums que ens faran gaudir de la immensitat de la vida. 

A la vida avancem cap un horitzó que mai sabem  quan arriba. Hi és, per uns abans, per altres després, però no hem de preocupar-nos, no el podem controlar i fer-lo tirar enrera, per tant per molt que ens preocupem, res variarà.

 Trobarem roques que  haurem de saber superar,  potser passant-hi per sobre, potser donant mitja volta, abans d’estavellar-se o encallar-nos,  rodegem-les, no fos que l’horitzó s’avancés massa ràpid. Si volem podem seguir.  Hem de trobar la nostra pròpia manera. Hi  haurà  roques grans,  mitjanes, petites. No ens espantem. Encara no han inventat cap gps de la nostra vida, però confiança, nosaltres som capaços de conduir-la.

Unes vacances diferents

La Marta somreia. Era lliure. Havia començat vacances. Quatre setmanes per oblidar-se de comptabilitats, comptes anuals, impostos...i sobretot de la seva insuportable cap. Encara estaria a la feina? Bah, li era igual. Ella a les tres havia plegat. Eren vacances ja.

Aquestes vacances havia decidit que serien diferents. No sabia fins quin punt, però serien diferents. Feia un parell de mesos que l'Enric li havia proposat anar a algun lloc plegats, però no en tenia ganes. La seva relació era fum, cada cop es veien menys, i quan es veien més avorrit era... La Sara i la Sandra anaven d'aventura al Marroc, de fet era un viatge organitzat, d'aventura, anant en jeep i dormint en tendes, però organitzat. Podia estar bé, però ella volia alguna cosa diferent, i el més diferent que podia fer era marxar sola de vacances.

I havia arribat el tres d'agost, el dia d'inici de les vacances diferents. L'opció d'anar la primera setmana a Roda de Barà amb els seus pares, germana, cunyat i  nebodeta  va temptar-la, però no, ja hi aniria cap a finals d'agost. Estava bé amb ells, retrobant amistats de sempre, però no era diferent.

Havia carregat el cotxe amb roba variada, en general còmoda estiuenca, però també algun vestit més arreglat, i alguna roba per si anava cap algun lloc més fresquet, i havia enfilat cap el Nord, no fos que a Barà el cotxe es parés.

 No volia pagar cap autopista, això també ho tenia clar. Així que a Montgat va agafar la nacional. Era agradable veure el mar malgrat les vies del tren. Hi havia cotxes,  però no tenia pressa. La Marta somreia. Era lliure. Tenia aire refrigerat al cotxe. Música dels vuitanta sonava pels altaveus. Ella també cantava "Like a virgin", "La isla bonita"...Era feliç!

Quan de sobte va decidir parar. Passejaria. Estava entre Sant Pol i Calella. Davant del camping Roca Grossa. Alguns turistes feien fotos pujats a la suposada roca grossa. Ella també era una turista. Va somriure de nou mirant el mar, blau i immens, respirant tranquil·litat. Un veler el solcava. Va fotografiar-lo. Era una imatge preciosa. Una imatge de la llibertat que s'havia guanyat aquelles vacances.

Gavines

La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Ella era poc de platja. Sempre havia viscut a un poblet del Pirineu lleidatà. Allà era feliç. Treballava a la tenda d' embotits de la seva mare. Era la vida que havia desitjat de petita. Només li havia fallat una part. L'Albert. Quan ella va fer setze van començar a sortir. No havien tingut fills, eren feliços, o això creia ella, fins que va descobrir feia un any que l'havia enganyada unes quantes vegades. Però no valia la pena lamentar-se. Tenia quaranta anys i molta vida per endavant.



Però des del dia que va descobrir l’engany, va començar a somiar amb gavines. No entenia per què, però sempre apareixien gracioses passejant per la platja al capvespre, elegants volant sobre el blau del cel, però sempre la imatge canviava de cop i volta cap cap escenes de sang i fetge, les gavines assassinaven coloms, o atacaven a nens que ella intentava defendre sense èxit o de vegades anaven a per ella... Sempre s’aixecava suada, amb el cor que li sortia per la boca. S’aixeca marejada per mirar per la finestra i s’alegrava de ser al poble, lluny de les gavines. La seva mare li deia d’anar al metge o al psicòleg, però li feia una mica de vergonya anar explicant segons què.



Després de l'engany de l'Albert va decidir entrar als xats a conèixer homes. L’Albert li havia confessat que algunes noies només eren rotllets de xat. La Mireia va trobar distret xerrar de nit amb gent que també estava sola davant l’ordinador. Potser tot el que explicaven era mentida, però i què. Més endavant es va animar a anar quedant amb algun noi sense compromís, un sopar, que podia acabar en ball o follant o en un adéu (i per dins fins mai) Algun cop repetia, però la majoria de cops ells semblaven no voler crear addiccions. I a ella ja li anava bé.



Però va conèixer en Shin shan, aquest era el seu nick. Era un noi molt trempat. La feia riure molt cada nit. Li agradava molt parlar amb ell. Explicar-li les petiteses del dia a dia. Ell li explicava les seves al despatx. Però ell no volia quedar. Certament vivien lluny. La Mireia seguia quedant amb altres nois, però al seu cap sempre hi era en Shin Shan. Fins que un any després, un cap de setmana la va convidar a la Costa Brava. Va ser meravellós estar tot el dia amb ell, nedar en una preciosa cala, dinar al passeig marítim, la migdiada al seu apartament. Dolços petons recorrent-li el cos. El sexe encès després de tantes nits somiant amb ell...

Van sortir a passejar al capvespre. La Mireia estava contenta passejant per la Costa Brava. Anava de la mà d’en Shin Shan. Era a un altre món, quan va veure totes les gavines passejant per la platja, vora el mar, esperant-la, rient-se d’ella. El cor li bategava molt fort. De què reien? Quan canviaria l’escena a l’esglai dels somnis? Seria en Shin Shan un boig retorçat que la mataria? No podia explicar-li res a ell. Creuria que estava boja! Merda! Per què no seguir quedant amb nois de muntanya? Què se li havia perdut a la platja? Estava angoixada, quasi no podia ni respirar. Van anar cap el cotxe per anar a sopar. Una gavina remenava les escombraries. Feien pudor. Tot era fastigós! Havia de fugir. Quina excusa li donaria? No podia explicar-li. Va dir-li que anava al seu cotxe un moment, que no trigava gens. Va pujar al cotxe  i va marxar. Passats deu minuts el seu mòbil no parava de sonar. Era en Shin Shan. Però ella tenia por. Volia salvar-se. No sabia ben bé de què. Notava un fort dolor al cor. No sabia si feia bé marxant. Semblava un noi tan encantador. Les llàgrimes rodolaven salades per les seves galtes.

Va arribar al seu poble, no es trobava bé, el viatge havia estat massa llarg. Va parar davant de la casa de la seva mare. Va picar la porta. Quan la seva mare va obrir la Mireia jeia al terra.



Quatre dies després enterraven la Mireia. Li havia fallat el cor, i amb les retallades, menys ambulàncies, menys serveis mèdics, si vius a un poblet, viure és més difícil.



La seva mare plorava. Maleïdes retallades! Ara entenia les gavines del malson de la Mireia. Eren les gavines del PP, que amb l’excusa de la crisi li havien pres la filla, havien permès que l’enganyessin els bancs,estaven a punt de prendre-li la botiga, li volien prendre la llengua... Massa dolor seguir pensant!



En Shin Shan cada nit esperava la Mireia al xat. Però ella mai es connectava. El mòbil d’ella ja no funcionava. Hauria canviat de nick? Sempre repassava els nicks desconeguts de noia. Hi havia una tal "gavineta". Provaria de parlar amb ella.

Un diumenge de juliol del 2012, concretament el 8, es va presentar el llibre "Històries veïnals".

La Khalina feia dies que esperava aquest dia. Li feia molta il·lusió que el Veí de Dalt hagués aconseguit que el llibre sortís a la llum, perquè aquell llibre era obra de molts blocaires, i fins i tot d'ella mateixa.

Es va mirar al mirall. El blau era un bon color per anar a la presentació del llibre. Aniria de conjunt amb la seva tapa. Una tapa blavosa del cel nocturn de Blogville. La lluna  riallera il·lumina totes les cases del barri.  Dins seus, uns veïns busquen donar forma a les històries veïnals, d'altres teclegen posts, compartint les seves imaginacions. Hi ha que expliquen les seves realitats, d'altres protesten, alguns comparteixen boniques fotografies, o dibuixos que han fet, cadascú al seu ritme, seguint el seu cor o la  seva ment o el seus dits ansiosos.

La Khalina va agafar el cotxe cap a l'estació de tren. Tenia mitja hora conduint, però volia anar amb temps, de fet com sempre.  Va seure al banc de l'andana, no hi havia massa gent tot i ser diumenge. Els barcelonins voldrien aprofitar la tarda abans de tornar a casa. Va sentir tren va arribar, xiulant perquè ningú creués. El mitja distància és un tren llarg, amb molts vagons. Va pujar buscant cares conegudes, a dins l'esperaven una parella lluminosa.

Tots tres van arribar a l'estació en obres de Passeig de Gràcia, van seguir la línea pintada al carrer Aragó fins l'entrada del metro. Com sempre hi havia turistes a la casa Milà....Propera parada Paral·lel. Ja quasi hi eren!  A la porta del bar la PAPA xerraven uns quants blocaires. L'esperit de Blogville de la virtualitat a la realitat.

La Khalina va entrar al local i finalment va poder tenir entre mans el llibre!! Era fantàstic! Ara bé, quasi no va poder fullejar-lo, els veïns van començar a felicitar-se, a fer-los signar, a xerrar... Estava contenta de retornar a veure alguns blocaires i poder parlar amb d'altres que no coneixia.

L'acte se li va fer ben curt.  Ella no va notar gaire la calor. L'editor finalment no va poder venir, però el Veí va suplir-lo de meravella. Ella va poder llegir una de les Històries veïnals en companyia d'en Puji , la Joana,  i el Sergi Oset.  Una història molt addient perquè s'enmarcava en el Paral·lel. El seu desenllaç  força inesperat, però llegiu-la,   us convido a llegir totes les històries veïnals. Al llibre no es van poder publicar totes, però com va dir el Veí, sempre es podria fer un segon o tercer tom, no? Vinga, ara la dotzena tongada ja està en marxa, però apunteu-vos a les properes, que el tretze porta sort! Les regles són ben fàcils.

Signatures, fotografies, riures, petons de salutació, després de comiat...Era l'hora de marxar de la gran ciutat. La Khalina, la Llum de dona i el seu home van caminar pels carrers del Raval fins a Pelai, per enfilar Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia amunt cap a l'estació. Era l'últim tren. Estaven somrients al vagó amb l'aire acondicionat fullejant finalment el seu llibre de les Històries Veïnals.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre!

El carril bici del Parc de la Ciutadella

Després que l'altra dia la Rateta fes un post "Días pares", en honor al "blog de los días impares", jo avui faré un post inspirat en el blog Banc amb vistes , on sempre el nostre frare de Blogsville en capta alguna de bona.

De fet serà un post denúncia que potser hauria de presentar a l'ajuntament de Barcelona, tot i que no hi visqui. Denúncia per evitar ensurts. Jo ja he vist dos petits incidents, i això que no hi passo cada dia.

Us situo. Aquest és el carril bici del Parc de la Ciutadella. No sé si es veu massa bé a la foto, però és impossible mirar el mapa del parc sense ser atropellat per algun ciclista. Un fort aplaudiment per qui va posar aquí el mapa!! Bravoooooooooo. Bé, potser el mapa ja hi era, i després van posar el carril bici. Doncs aplaudim a la persona que va decidir pintar el carril bici sense moure el mapa. Bravooooooooooo! Algun cop algun turista despistat ha intentat mirar el mapa des de fora del carril bici, però com no porta prismàtics, i amb les bicicletes que van passant, finalment ho deixen estar. També he vist algun turista despistat fer bots en veure's a punt de ser esclafat per dues bicicletes venint d'ambdós sentits. Per sort, després d' espantar-los,  sempre frenen.

Ara bé, els incidents es produeixen a la sortida del parc.  Els ciclistes tenen un cedeixi el pas, com s'observa a la foto, però caldria un stop, doncs realment no hi ha visió completa. Els vianants que no ho saben surten sense mirar. No saben que se la juguen.  Si surten pel mig encara, però si surten vora la paret, augmenta la probabilitat de ser atropellats. Un cop vaig veure com un era envestit. Per sort el ciclista no corria, i el que caminava era jove. Li va dir de tot, però sembla que va acabar així.

He de dir que alguns ciclistes , no tots,aprofiten la zona de les portes per avançar a altres ciclistes, i per tant no fan el cedeixi el pas. Tu frenes per no atropellar ningú, i ells et passen com bojos pel costat despentinant-te. No veuen que si frenes és per si de cas ve algú? Doncs una vegada, un ciclista dels que avancen imprudentment va xafar-li el peu a una senyora. No va parar. Jo vaig fer-ho, però ella després d'insultar-lo va dir-me que podia seguir.

Doncs bé, si aneu de passeig al parc de la Ciutadella, vigileu a les sortides per on passa el carril bici.  Haurien de posar un senyal de "perill bicicletes".Ho dic de veritat.  De fet, ja es veu de vegades a vianants dubtant de si sortir o no, si treuen massa el nas...

 Amb més civisme de vianants i ciclistes podem millorar la situació, però si es canviés el disseny del carril bici, sortiríem guanyant tots.


I per acabar un gran dubte. Per què els corredors de footing (del parc de la Ciutadella i en general) es posen a córrer pel carril bici pensant-se que aniran més ràpid que una bicicleta?