dimecres, 31 de desembre del 2008

Barquetes

(Cala Salguer, Palamós. 27 desembre 2008. Foto d'en Wow)

I les onades encara jugaven amb ella. Platja amunt platja avall. I les pedres tremendes l'anaven acaronant. La barqueta somreia tot sabent que eren els seus últims instants. Quan l' amo la trobés, la guardaria per la foguera de Sant Joan.






Això no és cap nou monument. Aquí va anar aquesta barqueta després del temporal de la nit de Sant Esteve. I com veieu, el dia 27, quan en Wow va tirar la foto la mar encara estava revolta. Sembla que vulqui mullar la pineda d'en Gori. I l'aire enredava els nostres cabells i s'emportava gorres i bufandes.
I parlant de mar, el meu/la meva invisible viu lluny del mar


diumenge, 28 de desembre del 2008

Alguna pista pel blocaire invisible i les meves aventures escrivint


El meu personatge blocaire invisible deu estar esperant pistes. Quines pistes li he donat des del meu bloc? Ben poques. Només que no el/la conec personalment i que és una gran persona.




Diré que ja coneixia el seu bloc abans de rebre un email anunciant-me qui seria el/la meu/meva personatge blocaire invisible. Què llarg bufff! Això és una bona pista? Depèn de si l'invisible (abreujo) rep moltes o poques visites... Tampoc he dit si acostumava a fer-li comentaris o no. Clar que la tendència de molts blocaires és deixar un comentari per crear "feed-back" (això queda tan bé. Però si voleu diré crear "resposta". O hauré de fer un post sobre la conveniència o no de comunicar-se emprant anglicismes). Els blocaires deixem comentaris perquè ens agrada que a nosaltres ens en deixin, perquè ens sentim llegits i sabem que els nostres escrits no es queden en el diari de casa com quan érem petits...




Per cert, jo escrivia uns diaris ben avorrits de nena. El primer que vaig tenir va ser el de la primera comunió. Era blanc, com tot el de primera comunió. I com era un diari, creia havia d'explicar tot el que feia, fil per randa. Amb 8 o 9 anys tampoc tenia tantes activitats diferents. El més variat era el cap de setmana, però els dies de cada dia, anar a escola, fer deures, estudiar, mirar la tele, llegir els Hollister o Puck o Santa Clar... Llavors no hi havia wii, ni nintendo, ni ordinadors ni res de res. Els divendres patinatge sobre gel amb l'escola. M'agradava molt, i fins i tot vaig aprendre a fer algunes piruetes. Fa una setmana vaig anar a patinar a Palafrugell,i encara sabia patinar, i ràpid, però no em veia amb cor de fer cap salt. Hauré de repetir i així impressionaré més als nens.




Quan era una mica més grandeta, posa 13 o 14 anys, se'm feia més empipador escriure el diari, ja que llavors tenia més activitats. I això d'explicar detalls de converses amb alguns nois que podien ser el preludi d'alguna bonica història d'amor era cansat. O explicar què havíem parlat amb les amigues, o si anàvem a casa d'una amiga suposadament a fer treballs de grup, i estàvem mirant alguna pel·lícula, ballant, fumant (cigarretes), i havia aparegut el pare de la casa, i algun xicot havia hagut d' amagar-se baixant escales, i la seva jaqueta amagada sota qualsevol lloc, i les finestres obertes en ple hivern... i altres històries variades. Penseu que fins a 3er de BUP jo anava a una escola de només nenes. Quin perill a la sortida de l'escola! El cas és que em feia pena no deixar constància de tot el que havia fet cada dia perquè sabia que algun dia no ho recordaria exactament, i si ho rellegia podria tenir-ho un altre cop en ment i reviure-ho. Perquè llavors ja havia evolucionat una mica , i a part de narracions dels fets també afegia alguns comentaris i sentiments.




Com no tenia temps d'escriure, va arribar un moment que anava fent una llista de notes. Posava la data, i al costat algunes paraules recordant el més significatiu que m'havia passat o fet, i ho deixava en espera. Però va arribar un dia que vaig decidir que no tenia sentit perquè si no escrius les coses al moment, la distància en el temps et fa desdibuixar els records. Bé, això ho acabo de dir ara, en aquell moment suposo que ho vaig deixar estar per falta de temps, i aquí es van acabar els meus diaris personals.




A part del diari, també vaig tenir algunes petites iniciatives "literàries" abans de ser blocaire. Tenia una llibreta de francès inacabada i de vegades si tenia alguna pena d'amor adolescent, em sentia il.lusionada per alguna cosa i tenia ganes d'escriure començava a escriure barreges de sentiments. Eren escrits desordenats que encara conservo i que ara mateix segons com no entenc.



També sempre pensava que escriuria una novel·la però no ho he fet mai. Tenia idees. Anotacions en la llibreta de francès amb personatges, la trama... I començava a escriure (llavors encara ho feia a mà) però ho deixava, i quan ho mirava passat un temps, em convencien més o menys les idees generals dels personatges, la seva psicologia, però no el que passava. Complicat!

També vaig intentar escriure una obra de teatre estil comèdia, però desgraciadament la idea que vaig tenir serviria més per pel·lícula de Paco Martínez Soria. Seria la influència de la televisió de l'època. Potser degut a aquest petit trauma ara procuro no mirar-la gaire, i per això mai més he intentat escriure una obra de teatre. Tot i que he donat idees en alguna obra de teatre escrites per amics, i juntament amb dos de la colla vam adaptar una pel·lícula a obra de teatre, però el bàsic ja estava fet.


I un dia una amiga meva em va crear un bloc. Un bloc amb el seu nom, el seu personatge principal, la seva portada... El que acabo de confessar!, però no puc dir quin bloc era , perquè ja no tindria gràcia...El que jo vivia ho mirava amb els ulls d'ella, les visions traumatitzades per com l'havia tractada la vida; el que m'explicaven ho transformava amb la visió d'ella, una mica d'imaginació i fantasia, bocins de diferents personatges reals units per obtenir persones monstruoses o peculiars o encantadores. El cas és que crec que unint quasi dos anys de posts tindria un llibre. Però un altre cop el temps i sobretot el canvi de feina em van fer tancar una etapa on escrivia amb força regularitat.


També vaig escriure quatre posts en un bloc en castellà khalinablog. I vaig començar una història curta per un concurs que vaig fer amb un bon amic, però no la vaig acabar. Ell va guanyar perquè sí que la va acabar, i a part estava molt bé. A ell el vaig conèixer farà quatre anys pel xat. Ens vam donar els messengers, i li vaig cyberpresentar la meva germana, i vam riure molt. I ara riuríem encara si jo tingués temps de connectar-me al messenger... Quan el meu bloc anava en decliu, ell va començar el seu. Un bloc meravellós. Jo vaig deixar de llegir altres blocs (de nou pel temps), però el seu sempre l'he anat visitant. Em té enganxada I ell va seguir insistint perquè seguís escrivint. I bé des d'agost torno a tenir bloc, i vaig escrivint quan puc. I agraeixo a l'amic Paseante la seva insistència i suport.


Igualment a la nova feina surto com a coordinadora d'alguns llibres, no són precisament llibres artístics, però bé, sempre podré ensenyar-los quan tingui setanta anys i dir que els vaig escriure jo. Tot i que de fet són desenvolupaments de matèries laborals.


Rellegint el post, crec que tot és culpa del temps. Si em toqués la primitiva compraria temps com volia el Quim d'uns posts anteriors. Clar que ell pobret a part de temps necessitaria més bona sort.


I si l'invisible ha llegit fins aquí, pensarà que es mereix alguna pista sobre ell/ella. Doncs diré que ell/ella fa més d'un any que té un bloc, i el seu bloc és d'estil diferent al meu.

dimarts, 23 de desembre del 2008

El blocaire invisible i el llenguatge no sexista


Ja tinc blocaire invisible i també sé de qui ho sóc. Quina emoció!! Encara no sé que regalar-li però queden molts dies encara. Es una persona encantadora (uis ara haig de vigilar amb els sexes per no donar més pistes de les que vull). No la conec personalment ("la conec" perquè em refereixo a una persona) però llegint els seus posts veus que és una gran persona.

Si se'm donés bé la poesia podria fer-li un poema, però no tinc gaire traça. També podria cantar-li una cançó personalment. Podria desafinar bastant, i quan vulgués pluja, amb posar-la en tindria prou. O podria cantar-la bé, una d'estil balada i li serviria per adormir-se. O podria cantar-li una cançó ben marxosa per posar-se-la de bon matí i despertar-se.
Si sabés dibuixar, podria fer un dibuix i escanejar-lo. Podria intentar fer-li un retrat.
I si escric un conte on ell/ella fos el/la prota?

Això de buscar paraules sense sexe per no donar pistes, em fa certa gràcia;però el que anomenen fer servir llenguatge no sexista, de vegades ho trobo massa exagerat. Potser algú em dirà que tinc una mentalitat masclista oculta tot i que jo no vulgui adonar-me, però penso que hi ha un punt on la comunicació és més lògica que la igualtat intransigent. Es cert que si parlem en masculí, les dones ens sentim incloses, en canvi a un home se li faria estrany estar catalogat dins del grup de les catalanes. Potser sí que tenim una neurona masclista implantada al nostre cervell.

Ara bé, no trobeu que parlar de "persones catalanes", "persones treballadores", "persones inmigrades", "part empresarial", "parts progenitores" (enlloc dels progenitors o el pare i la mare, no sigueu malpensats!) pot portar a confusions? He vist alguns textos que són quasi impossibles de comprendre degut a aquest llenguatge. Ai, que en Jordi Pujol hauria de rectificar i dir "és persona catalana qui viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" perquè tal com estan les coses.

Escriure el/la, veí/veïna, ciutadà/ciutadana... si és en una salutació és adequat, però tot un text en aquesta línia pot significar ocupar quasi el doble d'espai. Proveu-ho.

Quina és la solució?? Crear el gènere neutre. Potser enlloc de les persones catalanes podríem dir "lis catalanis", i així ningú se sentiria exclòs. S'enfadaria molt Pompeu Fabra per fer aquests petits retocs? " Es catalí que viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" No sé qui em recorda ara aquesta frase.

I bé, sóc conscient que el llenguatge no sexista no té res a veure amb el/la meu/meva blocaire invisible(sort que són neutres les dues últimes paraules), espero que sabrà perdonar-m'ho. El que si us puc dir que ell/ella escriu sense fer servir el llenguatge no sexiste(jo també). Parla de "tots" podent dir "tots i totes" o "les persones que em llegiu" o "la humanitat blocaire"...

diumenge, 21 de desembre del 2008

La convivència

La convivència és la mare de la ciència. Rima. Sóc una gran poetessa J. Bromes a part! La vida de parella té moltes facetes, i és important que t’agradi la persona, tenir bon sexe...però i la convivència? Anar de vacances o dormir junts els dissabtes pot ser una petita mostra, però enganya. És cert que ja pots veure una mica si l’altre és molt desordenat i això a tu et molesta millor començar a córrer, però només es veuen les grans coses; quan una parella viu el dia a dia, les coses es compliquen.

Per començar s’han de posar d’acord en com decorar la casa si agafen un pis de nou. Llavors descobreix que a l’altre li encanta posar mil i una figuretes barates que tu trobes horribles i horteres, o hi ha la variant de records infumables de viatges com una minitorre Eiffel, una torre de Pisa que fa llums, una verge de Lurdes.... O potser és fanàtic/a de les fotografies familiars, i com pots treure del menjador l’àvia que no fa ni un any que és morta?... O apareix amb uns quants barquets de fusta que al pis compartit no li cabien, i ara la seva mare veient la llum se’ls treu de sobre. O amb pintures que fa la seva tieta des de que s’ha jubilat. Com veieu tot un problema. Uns/es que ho tiren tot, altres que conserven fins el seu primer peluix rebregat o la seva primera pilota de futbol. Un drama! I com els pisos d’avui tampoc tenen espai no pots dir-li “mira tota aquesta habitació serà el teu despatx, decora-la com vulguis” Tot i que voldries dir “posa aquí les teves rampoines”

Anar a viure al que ja era inicialment el pis d’un de la parella també pot posar les coses difícils. Al nouvingut/da se li ha de deixar una mica d’espai, poder tenir algunes coses al seu gust, o mai sentirà la casa seva. Però clar, quina és la mesura justa? I si vol pintar totes les parets amb colors vius? I si vol donar les cortines a La Humana? I si odia els teus mobles rústics i li agradaria un estil més modern??

També poden aparèixer altres problemes com “la il·lusió de la meva vida era tenir un gat” “grrrr, però si tinc al·lèrgia” . O “Reina,i si comprem un aquari?” “oh nooooooooo, que dóna molt mala sort” I en venjança ell li trenca un mirall per tenir encara pitjor sort. I ella es llença tot de sal per sobre. Quin drama!

I què em dieu dels problemes que s’arrosseguen. “Per què no ho has fet?” “el què?” “Tu ja ho saps, ho fas expressament” “però si no sé de què em parles” “fregar el bany” “ja et vaig dir que volia una mampara, aquest és el problema de les cortines” I només fa tres mesos que conviuen.

El bany sempre dóna problemes. Homes que s’afaiten i deixen la pica amb restes. Dones que deixen els raspalls plens de cabells. Pèls varis que es veuen al terra clar. Gent que no tapa el gel de la dutxa, i altres que agafen el gel, i es queden amb el tap a la ma i l’ampolla els cau al peu. Au, quin mal!

També la cuina porta problemes. Potser cap vol cuinar. O de vegades, altres es creuen que la cuina és seva, i només ells/elles saben cuinar. I obliguen a menjar a l’altre sempre els seus menjars preferits, deixant de banda el que no els hi agraden. I es creuen que si la seva mare sempre feia la paella sense pèsols aquesta és l’única i legítima manera de fer-la. I si la seva àvia feia les llenties amb molt caldo, escorre-les és una blasfèmia. Encara que tu li diguis que la teva àvia mai hi posava tan caldo. Si sempre han pres Cola cao no volen saber res del Nesquick. Si tenen diferents tipus de draps a la cuina, pobre de tu com no l’empris acuradament! Em refereixo a aquells/lles que tenen un per assecar-se les mans, un altre per assecar coberts i plats, un altre per assecar gots, un tipus baieta.... i potser algun més que ara no recordo.

Ai, què complicada és la convivència! I encara més es complica quan entren altres personatges en joc com fills, sogres....Per això ha triomfat la modalitat de viure en parella o en solteria, perquè viure en trios encara complicaria més les coses...

Podria seguir i seguir explicant anècdotes i segur que en alguna us hi veuríeu una mica reflectits perquè cada família, cada persona té les seves petites maneres de fer o manies.
Gràcies Òscar per inspirar-me amb el teu post de fa uns dies.

http://lostartsecret.blogspot.com/2008/12/la-insostenible-lleugeresa-del-parlar.html