Tots Sants

La Mònica va xupar amb delit l’última cullerada de la Mouse de xocolata. Què bona estava! Ara divendres i tenia dret a permetre’s algun caprici. Ja ho cremaria per la nit anant a ballar amb les companyes del gimnàs!

Els divendres li encantaven. Primer perquè a les 15h plegava, i a gaudir del cap de setmana! En David treballava divendres tarda i ella aprofitava per fer encàrrecs, o per depilar-se, anar a la perruqueria, mirar tendes, potser un massatge… I a la nit ell anava a jugar el partit de futbol, i ella sortia amb les noies del gimnàs, o anava al cinema, ja que amb ell no coincidia en l’estil de pel·lícules. De vegades sopava amb la boja de la Sandra, quan tenia temps entre amant i amant. Era divertit escoltar les seves històries. En el fons ho passava bé saltant d’home en home, per molt que després critiqués a varis… Clar que a la Mònica no li agradaria aquesta mena de vida per a ella. Ja va tenir una època d’amors més inestables, però ella sempre havia desitjat estar casada. I ara era tan feliç amb en David i el seu piset. Era el seu somni de felicitat.

Va sonar el telèfon, la seva mare. Volia saber com estava, i si diumenge anirien a dinar. Sí que ho farien. I dissabte a casa els sogres. Així tots contents, i ells dos s’estalviaven cuinar. Ai, la seva mare, sort que ja estava bé. Dos anys enrere havien passat una mala època. La detecció d’aquell càncer de pit a la seva mare, la quimioteràpia, i per sort la recuperació. I mentrestant l’embòlia de la iaia, l´única que li quedava, i la seva mort. Realment les coses dolentes mai venen soles. Clar que millor era pensar en el novembre passat, quan ella i el David s’havien casat. Havia estat una cerimònia tan maca. Faltava l’àvia és cert, però segur que ella havia estat en esperit. La Mònica va anar cap a la seva habitació, i va remenar per l’armari. Allà estava el seu vestit de núvia, ben blanc, i se’l va posar. Era agradable recordar les emocions d’aquell dia. La marxa nupcial del braç del seu pare, les seves nebodetes agafant-li la cua, i tota l’església la mirava. I ella somreia, se sentia tan feliç i guapa! I al final allà estava en David esperant-la. Va sospirar. Era tan maco en David. Tot anava perfecte. Cada dia 3 de cada mes rebia una rosa vermella d’ell, perquè un 3 de febrer , tres anys enrere s’havien besat per primera vegada. Creia que encara podia sentir els seus llavis amb el mateix ardor que el primer cop que van besar-se. El recordava ple de passió, però de manera moderada anava acariciant-la i explorant poc a poc el seu cos.

Un missatge al mòbil. Era en David. “guapa, sento no tenir el valor de trucar-te i haver-t’ho dit per carta. Marxo fora el cap de setmana, no intentis trucar-me. Ja miraré com recullo les coses. Perdona”

Què volia dir allò? Seria un error? Una broma? Va anar cap el menjador. Era cert, allà hi havia un sobre. La vista se li va ennuvolar i va caure.

Va despertar sense saber quan temps havia estat inconscient. Es va aixecar amb compte. Estaria embarassada? Només li faltaria aquella última broma, però no, era impossible. En David volia esperar un any més, i ella no havia descuidat cap pastilla. I aquell sobre? Havia de llegir-lo, però primer seuria al sofà, per si de cas. Potser seria millor trucar a la Sandra, o al seu germà o a la seva mare. Però primer havia de llegir aquella maleïda carta. No tenia valor. Les llàgrimes rodolaven per les seves galtes. Era ben irònic que vestida de núvia hagués de llegir la carta de separació. Ella que es creia en la millor època de la seva vida, contenta a la feina, tothom amb salut, amb el pis ja arreglat, sense problemes econòmics, la rosa cada dia 3...

Va apropar la mirada a la carta. Potser no era un adéu definitiu. Potser en David feia una escapada amb els del futbol. I si tenia alguna malaltia greu i havia d’hospitalitzar-se, i volia evitar-li a ella patiments? O potser necessitava marxar sol i desconnectar... Havia de llegir-la... La deixava. Deia que ja no l’estimava. Que no hi havia cap tercera persona, que no sabia què li havia passat però que no podia seguir vivint una farsa... Per què no li hauria dit res abans? Totes les coses tenen un procés, i sempre es poden intentar canviar. Però no, ell havia estat ben radical. I el pitjor de tot era que ella envolta en la seva autofelicitat no havia estat capaç d’adonar-se de res. I el molt cínic li havia discutit deia dos dies,que a l’estiu res de viatges a països de calor, que volia algun país Nòrdic. I molta farsa, però no semblava haver fingit gaire en l’orgasme de la nit d’abans. La Mònica tenia una reacció de ràbia que va convertir-se en desconcert. Necessitava una explicació. No podia acabar tot així. Com es prendrien allò els seus pares? Seria una notícia de safareig segur pel barri. I els seus sogres? Quina cara farien! Clar que ells eren els pares del David i segur que el defendrien. Però no podien obligar-lo a tornar amb ella? Li havien donat bones carabasses en Halloween. Tot molt irònic!

Aquella nit, festes de Halloween a les discoteques, la Mònica va sortir amb les noies del gimnàs. Els gintonics van aconseguir que despertés al llit d’un estrany. Mai havia posat banyes a en David, però ara era diferent, ell l’havia deixat. No se sentia orgullosa, però així se sentia més forta. Encara algú la desitjava. Només tenia trenta anys. Era guapa, intel·ligent. Per què l’hauria deixada?

Va anar a casa. Seguia tancat el pany, en David no havia tornat. I plora i plora. Per què m’haurà deixat? A les 14.30 una trucada de la seva sogra. Nens no veniu a dinar? I la Mònica va optar per dir una mentideta, que el seu fill expliqués la veritat.

Tarda de dissabte buscant consol en els panellets que havia comprat per casa els seus sogres. Va trucar a en David unes vint vegades, però el mòbil estava tancat. Tot era desesperant. A la tele no feien res de bo. Va posar-se el dvd de Casablanca, així ploraria amb més ganes.

Matinada de dissabte a diumenge. Una trucada. Eren els mossos. Era el dia dels difunts. I en David ara era un d’ells. Aquell 3 de novembre no rebria cap rosa, ni mai més cap dia tres. Accident de cotxe. La pluja, un camió. Una mala jugada del destí? A ella sempre li quedaria el dubte d’un possible suïcidi. Però ell s’havia endut tots els secrets, els sentiments, el que havia al darrera de les lletres d’aquella fatídica carta.... I com pagaria ara la hipoteca? Podria cobrar viduïtat? I mentre aquests pensaments creuaven la seva ment es va sentir una persona mesquina. Realment ella estimava al David? S’havia autoenganyat volent creure el seu somni d’amor ideal? Com podia pensar en els diners, mentre en David acabava de morir? Però no podia deixar de pensar en que era una vídua. Això sempre feia certa angúnia als homes... Va anar a la nevera per menjar una altra mousse de xocolata. Sabia que li tocaria anar amb els seus sogres a identificar el cadàver. I no era un cadàver qualsevol, era el del seu marit que acabava d’abandonar-la. Més valia anar alimentada. I va treure la tapa, i va passar-hi la llengua per assaborir les restes de xocolata. I va anar menjant cullerada a cullerada sentint aquella deliciosa dolçor sense ser encara conscient de l’amargor dels dies que venien.

Sorpresa Àngela!

Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.

I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”

L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.

I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.

Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant

L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.

Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.

Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.