Els cinquanta anys de la Rosa

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. La seva vida havia estat monòtona en la seva petita ciutat. Fins feia mig any, sempre tenint cura de la seva mare de salut delicada. Ni un cap de setmana de descans. De dia una dona la cuidava, mentre ella anava a treballar a la gestoria d’en Pere Campany.

La seva feina era avorrida ja que molts cops estava sola passant comptabilitats, fent factures, suportant trucades de clients pesats i atenent els encàrrecs i manies d’en Pere, per qui portava uns trenta anys treballant. D’ell estava enamorada, no ho podia negar. En la vigília del seu aniversari, ara ja feia vint anys, en Pere va desflorar-la en aquell mateix despatx. Ell estava casat, amb la dona embarassada. La Rosa se sentia culpable però a l’hora sempre esperava que qualsevol dia ell la tornaria a prendre. Mai més va tornar a passar.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. Era un dia de tardor i el trist hivern ja s’acostava . Es preguntava amb qui celebraria els seus cinquanta anys. El seu germà vivia a Galícia feliçment casat. Ell quasi mai la trucava, la Rosa ho feia de tant en quant.

No tenia masses relacions amb el veïnat ja que la seva mare no volia amistats, ja va ser ben trist enterrar a la mare. Van ser quatre gats.

Aquell dia la Rosa, després de dinar, va tornar abans al despatx. En obrir la porta una escena terrible es va trobar. En Pere cavalcava sobre una jove noia de pell bruna en el sofà. Va tancar la porta i va començar a córrer. L’escena es repetia però no era ella la protagonista.

Va anar cap a casa entre llàgrimes, i va sortir al terrat, l’única alegria que li permetia la seva mare. Potser el terrat era l’únic lloc on podia ser feliç. Allà regava les seves plantes. Allà li tocava la llum del sol, lluny del seu despatx gris, i lluny de la foscor que regnava a la casa. La seva mare sempre li feia baixar persianes.

Va contemplar els ocells com tantes altres vegades. Els veia volant tan lliures, però a l’hora membres d’un grup. I en canvi ella tan sola. Tenia ganes de ser ocell i fugir cap a terres més càlides buscant nous horitzons. La idea de fugir d’aquella vida cada cop era més forta. I per un moment es va imaginar morta. Qui ploraria per ella? En Pere, l’amor platònic de somnis, segur que contractaria de secretària aquella joveneta de pell bruna. Ell no ploraria, com a molt la maleiria per deixar-li les feines a mitges. El seu germà tampoc trobaria a faltar les comptades trucades de la seva germana catalana. Ell tampoc ploraria, potser fins i tot se’n alegraria. Podria tocar diners venent el pis on ella vivia. I les veïnes? Elles podrien tenir uns dies de comentaris i xafarderies morbosos sobre la Rosa, la policia, qui sap si la visita de periodistes, però passat com a molt un mes ja no en parlarien. I les llàgrimes quasi l’ofegaven. Tenia mal de cap de tant plorar. I notava al pit un ofec que l’engolia. Plorava i plorava, mentre les notes del Rèquiem de Mozart flotaven per la seva ment. Lacrimosa, dies illa, qua resurget ex favilla... Qui ploraria per ella? La seva vida havia estat tan insignificant que pocs la recordarien.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys i mai va fer-los. Va emprendre un vol de pocs segons, no va ser capaç de lluitar per una nova vida. Ara que en una cosa va encertar, ningú va plorar-la.

Entre les dents

Recomanar una pel·lícula, llibre, obra de teatre... sense desvetllar gaires detalls em resulta difícil, i més quan hi ha sorpreses i cops d’efecte.

Vaig poder llegir per primer cop “Entre les dents” ja fa bastant temps. Es tractava de donar la meva opinió sobre l’obra. No havia de comentar si m’agradava com actuaven alguns personatges, si opinava igual que ells... Ells, els autors, els meus amics, només volien escoltar les meves impressions, saber si havia entès l’obra, si hi trobava incoherències...No havia de jutjar cap comportament. Això ja ho faria el públic.

Vaig donar algunes indicacions particulars; tot i que és cert que al teatre hi ha molts detalls que no s’expliquen amb paraules. I tot i les acotacions en guió, la posada en escena dóna a l’espectador moltes més informacions. Aquesta és la màgia del teatre, les mateixes paraules canvien de sentit per un gest, per una mirada... Clar que la comunicació no verbal també és ben present en la vida quotidiana... En tot cas és un encert que “Entre les dents” l’hagi dirigida un dels seus autors. Així reflecteix més fidelment la seva idea..

I van buscar els actors, i van començar assaigs. Sentia curiositat però no en vaig veure cap. Un dia, en Wow i jo vam ser citats participar com a “actors” en una video-projecció que incorporava l’obra. Vam tenir l’honor d’aparèixer a la pre-estrena a la Farinera. Tot i que després el nostre fantàstic primer pla va ser retallat per “exigències del guió”, però els hi podem perdonar ;) Així que actualment ja no apareixem per l’obra, snif. Ara que es faran famosos, nosaltres quedarem difosos entre les masses de públic... Aquell dia tampoc vam veure cap assaig. A seguir esperant uns dies més.

I va arribar la pre-estrena a la Farinera. Jo sabia el que passaria, la resta de públic no. Jugava amb avantatge, coneixia la història,però em van deixar sorpresa. Els actors van transmetre’m la tensió que esperava. Hi havia una bona feina de direcció i d’interpretació. El vestuari, les llums, la cançó, la posada en escena ... tot ajudava. Van haver-hi rialles, i també silencis, patiments i alguna rialla histèrica. Ningú va quedar indiferent, i estic segura que tots els que aneu al Guasch Teatre no us en quedareu.

Aneu-hi i ja m’ho explicareu. Però no hi porteu els nens.





http://www.elfantastic.com/catala/ELD/

Els peixets de la Khalina

Us fa angúnia la foto? Doncs penseu que és un sistema fashion de la mort a Estats Units per fer la pedicura. A mi la veritat em faria una mica d’impressió, però aquest sistema es va aplicar per primer cop a Turquia, i és molt popular als països asiàtics. Aquí encara no hi ha arribat segons deien a la televisió, però no trigarà en arribar. Jo penso que és un bon negoci. Només heu de comprar aquestes carpes sense dents que són conegudes com a “Peix Doctor”, i apa, a buscar clients. Clar que després d’estar un quart o mitja hora amb els peixets retirant les pelletes dels peus, cal rematar la feina amb una mica de sessió de pedicura, i queden uns peus... que enamoren :)

Jo no sé si tindria prou valor per posar els peus a la galleda, però per si de cas, vaig fent petites passes per anar-me preparant. Dos dies després de veure el reportatge, vaig anar a la platja gran de Palamós. Vaig anar entrant poc a poc a l’aigua, però molt a poc a poc, i això que eren finals d’agost. Encara no acabo d’acostumar-me a la fredor de les aigües de la Costa Brava. Jo sempre havia anat cap a la Costa Daurada, no sé si cola com excusa, però allà l’aigua està més calenta. Anava avançant lentament de puntetes, mullar la panxa fa molta impressió, i els pits, i cada part del cos... i de cop i volta vaig notar unes pessigolles als peus. I després que alguna cosa xocava contra el meu dit gros. Ai, que passava? Com aquella aigua sempre és transparent, vaig mirar amb por. Quina mena d’animal seria? I vaig veure uns peixets agosserats jugant amb els meus peus. Que no em tenien por? I per un moment vaig imaginar-me que podien ser les carpes. Encara em sortiria la pedicura gratis. Una idea estúpida perquè les “garra rufes” són peixos que viuen a rius de Turquia i Síria, però aquells peixets seguien jugant a “cuita amagar” entre els meus peus sense importar-los xocar, ara de pedicura res de res. No sé si podrien arribar a ensinistrar-se. Què en penseu? Podria ser la manera de fer un canvi de vida. “Saló de bellesa ELS PEIXETS DE LA KHALINA”. Vosaltres vindrieu? Ja us faria una mica de descompte.

Meme: La meva bossa, que jo anomeno bolso

Em costa parlar de la meva bossa, i encara més que del meu bolso. Sóc d’ aquelles que empra barbarismes fins i tot en la Diada. Però deixeu-me que li digui bolso com a nom. Igual que hi ha gent que li diu Saltimbanco al cotxe o Niki a la moto...

Començaré dient que jo tinc dues tipologies de bolso : el bolso del dia a dia, de quan vas a treballar, i després el bolso del cap de setmana o vacances. Quina és la diferència? El del cap de setmana és més de la meitat de petit que l’altre. Llavors no m’agrada anar carregada. Això és reminiscència de quan anava a ballar a discos o pub musicals. I ho dic en passat perquè ara quasi mai vaig a ballar. Encara algun cop de bars musicals, però últimament som més de sopars, xerrar en taules, terrasses o barres. Per guardar la línia. Clar que si no en tens, tampoc cal guardar-la.

Anem al gra, i us descriuré el bolso del dia a dia, que hi caben més coses. Pensar en perdre’l em sembla impossible. Notaria la seva pèrdua. Les meves espatlles se sentirien alleugerides. A part que acostumo no perdre’l de vista. Sóc desconfiada en deixar-lo penjat al darrera cadires o segons quins llocs. He vist masses robatoris, i sé que desapareixen en un segon. Clar que sempre pot haver un segon de distracció, i adéu bolso.

Al meu bolso ja fa més de tres anys que no hi trobareu tabac ni encenedors. I és una sort, perquè sempre hi havia pel bolso restes de tabac ben molestes que acabaven colant-se per totes parts.

Com a bon bolso hi ha un moneder gran de pell morat. Es regal de la meva antiga companya de feina. Si obriu la cremallera, hi trobareu monedes. De vegades hi ha moltíssimes, i altres dies poques i de dos o cinc cèntims. Quasi mai hi ha allà cap bitllet. Potser un despistat bitllet de cinc euros. I el que sí hi ha és una primitiva i/o un euromillon. De vegades conserven la il·lusió d’un premi milionari. I altres dies estan pendents de la segona comprovació a la tenda de loteria.

Si obrim el moneder, trobarem tres fotos carnet. Són de les meves germanes i d’en Wow. Fa anys n’havia portat meves, d’alguns amics... però me les van robar. I em va fer molta ràbia perdre-les i no poder-les recuperar. Així que amb els anys he reduït al mínim.

També hi ha dos o tres T-10. Intento no apurar-les, no fos cas que un dia pugés a un bus i per no tenir T-10 hagués de pagar un bitllet sencer.

I vaig a seguir mirant que no ho recordo. Porto un calendari, la targeta de la dentista, on per sort de moment no hi haig d’anar, la targeta de la quiropràctica que anava un cop al mes, però que per falta de temps des del febrer no he tornat. També hi ha el carnet del Liceu, i el resum d’òperes i dies que em toquen de la temporada 2008/2009. Un carnet 3x2 de depilació (em queda una). El carnet de l’Abacus. El de donant de sang, tot i que no hi vaig per motius diversos. Un full doblegat en quatre amb tot de noms i telèfons. Es el meu kit salvació per si algun dia em quedo sense bateria al mòbil. Ja sé que hi ha agendes, però el full aquest és més pràctic perquè no ocupa res... El carnet de biblioteques de Barcelona, que fa pensar que sóc una gran lectora, però tampoc no hi vaig... I també porto el recordatori funerari de la meva tieta. Igualment no l’oblidaria, però és una manera de tenir-la més present. També vaig portar durant anys la del meu avi. Fins que vaig decidir que li tocava descansar a casa. Ais. Això dels recordatoris de difunts molts cops no saps què fer-ne. Si és dels teus estimats, els guardes, però i quan són de difunts estimats pels teus amics? Quan fas neteja els vas trobant, i com vas a llençar-los? La meva àvia en els àlbums de fotos, a part de fotos va enganxant postals que rep, recordatoris de difunts i comunions... Pot ser una idea.

I donem per acabat el bitlleter. Porto dos mòbils: el particular i el de la feina. Tots dos molt normalets. I el pendrive. També porto un o dos paquetets de mocadors de paper. Una o dues gomes de cabell de colors. Un monederet amb les claus de casa, la del cotxe i la de casa dels meus pares. Allà també hi ha sempre una moneda d’un euro i una de cinquanta cèntims. Són per agafar carro al Mercadona o deixar objectes en consigna. Estava cansada de no tenir monedes sempre quan anava al super.

També porto un o més bolígrafs, un o més llapis, un retolador fosforescent, una maquineta, una petita calculadora. La petita agenda de feina per no oblidar per quins pobles paro durant el mes, i el que haig de fer. I de vegades alguna capsa de Trident de maduixa. Els de menta no m’agraden perquè piquen

Tinc un necesser vermell amb un mirallet, un joc de lentilles per estrenar i el pot de les lentilles. Ara ja sabeu que sóc miope. També hi porto un pintallavis, clar que no em pinto mai els llavis si no és cap de setmana. Allà hi ha algun parell d’arrecades. Porto algunes de recanvi per quan vaig canviant de cases. I la targeta de dèbit. Què hi fa aquí? Doncs si em roben el bolso, se’n va amb els lladres, però si només em prenen el bitlleter, seguirà amb mi.

També tinc un necesser verd més grandet. Allà sempre hi van tampons (més o menys segons el moment). Iboprufenos per si de cas, i si hagués de prendre algun medicament més, allà el posaria. I ara, potser us xocarà, però també porto la llibreta del compte corrent de La Caixa. I un monederet blau rectangular comprat a Turquia o Tunísia. En el moneder porto els bitllets, més o menys segons els dies. També hi va dins el DNI, la visa, el carnet de conduir, la targeta sanitària i una targeta per acumular punts de benzineres BP, però que ara quasi mai hi vaig. Aquest moneder està aquí de nou per si em roben. Ara ja ho sabeu. Si penseu robar-me, res del bitlleter, a pel necesser verd.

I ja estic acabant. Les ulleres, i de vegades les ulleres de sol. On sempre tinc unes ulleres de sol és al cotxe. I allà també guardo les ulleres antigues.... I bé, ara no, però a mesura que avança el curs, pot ser que porti algun paper al bolso amb les coses pendents de fer, sobretot de feina, que vaig tatxant amb groc que les vaig fent. També pot ser que porti el programa d’alguna obra de teatre o del Liceu pendent que el guardi a la capsa de programes de casa.

I prou coses, no? O m’hauré de comprar el bolso de la Mary Poppins. Allò sí que era un bon bolso. Hi portava tots els mobles. On en deuen vendre d’aquests?

8 de setembre

Avui és el meu sant. O més bé ahir, però com encara no he anat a dormir, sembla que no ha passat el dia: 8 de setembre.

Nativitat, Maria del Puig, Farners, Queralt, Arlet, Meritxell, Núria, Gràcia, Avellà, Balma, Ortisella, Oliveral, Maria Llet, Maria de la Fontsanta, Loreto, Vallivana, Maria Sales, Salut… Tots aquests podrien ser els meus noms, perquè el 8 de setembre celebren el sant les mare de déus trobades. Prefereixo dir mare de déus, perquè si trobades fa gràcia, més en fa dir verges… trobades. Perquè on es troben verges avui en dia? Suposo que només a contes, ah i a les guarderies .

Avui m’han dit verge perduda. Argumentaven que si eren mares de déus trobades, era perquè algun dia s’havien perdut. Si no et perds, no et poden trobar. Han trobat ràpid la solució per a no perdre a ningú més. Un GPS. Es el millor regal per una verge perduda poder passar a verge trobada.

A la tarda m’han dit mare de déu desapareguda. Pobres verges patint abduccions!

I és que dóna per a molta conya tot plegat! Però jo em sé l’explicació seriosa. El 8 de setembre es celebra el naixement de la verge Maria, per això celebren el sant les Natis, de nativitat. Però a part, a molts pobles hi ha boniques llegendes sobre pastors descobrint estàtues de la verge en coves per les muntanyes. Històries plenes de poesia, algunes acompanyades de tempestes o algun fenòmen miraculós… Llavors li construïen una ermita, capella o similar a la mare de déu… I com no se sap el dia en que van ser trobades, van decidir unificar sant, i totes les trobades tenen festa el 8 de setembre.

I Montserrat, no és mare de deu trobada? I Lourdes? Doncs sí, però aquestes com són més importants, tenen festa pròpia. I les altres a compartir dia… Igual que jo i ma germana. Ma mare va començar la seva descendència de mare de déus trobades amb mi, va seguir amb la meva segona germana, però a la tercera va desertar i es va decidir pel nom d’una reina catalana. No seria per falta de noms! Ja ho diuen que les petites sempre són les mimades. Però bé, per sort totes les germanes tenim uns noms que no ens podem queixar.

Felicitats a totes les trobades, perdudes i aparegudes !

Posts congelats

El Paseante m’anima a escriure, i és cert que en tinc ganes. Potser no tinc moltes coses a explicar, però aprofitaré el dia a dia, o sinó aniré a buscar records del passat, velles històries viscudes o que m’han explicat altres, barreges de sentiments propis.

O m’imaginaré que sóc una heroïna passejant per Catalunya, i quan camini pels carrers de Barcelona o Badalona, quan passegi per les platges empordaneses a la tardor em sentiré ella, observaré com ella, ensumaré com ella... i ho escriuré com ella ho faria. Les meves experiències les adaptaré a la vida de la heroïna, i així tindré sensacions per partida doble. Espero no acabar-me provocant un trastorn de personalitat.

També podria opinar sobre notícies polèmiques. O comentar notícies curioses o sensacionalistes. No sé fins a quin punt poden interessar les meves opinions. Potser se’m dóna millor narrar històries.

Però, i el temps? Què passarà quan cada vegada tingui més i més feina? Què passarà quan cada dia matini més i més, i arribi més i més tard a casa? Què passarà si per mala sort cada cop m’envien a passar els dies a destins més llunyans? Què passarà dissabte que sorti del curs ansiosa per correr cap el Nord a veure en Wow i júniors? Què passarà quan arribi a casa i encara hagi de preparar coses pel dia següent?Què passarà quan la son vagi colpejant les meves parpelles?....

Potser hauré d’aprofitar els dies de més calma d’aquestes primeres setmanes i escriure sense parar. Seré com aquella gent que cuina el diumenge, ho congela en recipients diferents i ja té el dinar diari de la setmana. Jo congelaré els escrits que aconsegueixi fer la propera setmana i en descongelaré un per setmana. Tenint en compte que falten unes catorze setmanes per les vacances de Nadal, n’hauria d’escriure dos al dia la propera setmana. I em deixo aquest cap de setmana a la Costa Brava com a font d’inspiració.

Ja m’agradaria poder fer-ho, però tampoc la meva ment és tan artística per ser tan productiva. Així que faré el que bonament pugui fins que arribi l’Any Nou 2009 (em fa gràcia perquè rima). I per Nadals, entre nadales, turrons, postals i regals, a tornar a escriure posts per a congelar. Què us sembla la meva idea?

Primer de setembre

Avui molta gent tornava a treballar. O almenys això és el que volia pensar aquest matí mentre viatjava en la línia lila del metro. Les cares eren de son, de molta son. Clar que també influiria el fet de ser dilluns...
En sortir del metro , he caminat uns metres i sentit com cridaven el meu nom. Era una companya des de la porta d’una cafeteria. Estava endarrerint la tornada a la feina. Ha fumant com dos o tres cigarretes seguides. Sort que jo ja fa més de tres anys que no fumo. I al sortir de la cafeteria al costat la tenda de loteries. “Si m’ha tocat no pujo”. I ella ha contestat “I jo t’acompanyo” Però res de res. La meva esperança ara és el Gordo de la Primitiva que li vaig fer fer a en Wow, perquè ell encara no l’ha mirat. O si li ha tocat dissimula preparant la fugida amb els nens a les Bahames.

Aquestes dues setmanes els companys de feina estem per Barcelona, ens estalviarem quilòmetres ,així que no serà un tant dur inici. Una companya venia indignada de Cuba. Com ha pogut acabar així la revolució cubana? I al llarg esmorzar s’ha obert un diàleg sobre Cuba dictadura on només tens garantit ensenyament i salut però no pots ni comprar paper de WC o pasta de dents... S’ha passat al tema de Nicaragua, als antics països de l’Est. El socialisme es transforma en un monstre a la pràctica? Com arribar a un sistema mixte entre socialisme i capitalisme? El poder corromp?

Les vacances dels altres han estat més tranquil·les i familiars o més típiques. Com per exemple les meves: Itàlia, Badalona, Barcelona i Palamós. Com sempre entre les tres cases.

Avui he dinat a la casa poblenovina junt amb els meus pares i les meves germanetes. Les meves germanetes són més altetes que jo que sóc la gran. I tampoc són nenes, però jo sempre seré la gran, per això parlo de germanetes, però no són ni nenes ni adolescents.

Aprofitant la tarda de jornada intensiva m’he dirigit al Mercadona de Badalona. Potser no està bé fer publicitat, i menys si no em paguen comissió, però jo normalment vaig al Mercadona, i en sóc una fan per culpa de la meva mare. Ella sempre diu que quan li van posar un Mercadona a la travessia de casa va experimentar una gran sensació de felicitat. I deuria ser veritat perquè pel seu aniversari, un amic va fer-li una felicitació on sortia la seva caricatura amb el carro camí del Mercadona... Doncs jo vaig al Mercadona perquè no tinc temps d’anar de supermercat en supermercat comparant preus, i després comprant a cadascun d’ells les ofertes. Hi ha gent que ho fa, com els meus tiets des de que ell es va jubilar. I alguns preus els apuntaven, però la majoria de coses les porten al cap. Es un bon exercici de memòria, no? Però jo no tinc temps d’això. I a part, si tinc sort que hi hagi poca gent, sóc feliç de passejar amb el carret amunt i avall pels passadissos ordenats del Mercadona. La frescor de l’aire condicionat a les galtes a la zona dels congelats. Anar mirant novetats que han incorporat. Jo no sóc massa Maruja però si la cosa està tranquil·la puc relaxar-me al Mercadona. I repeteixo, segur que d’això en tenen culpa els gens de ma mare... No us ha passat mai que un dia de cop i volta, sense pensar-ho, instintivament, surt de la vostra boca unes paraules típiques del vostre pare o la vostra mare? No teniu alguna reacció on us veieu reflectits en ells? Digueu-me que sí, perquè a mi de vegades em passa, i una mica m’espanta pensar que em semblo a ells més del que em pensava.

Avui al Mercadona la cosa no estava precisament relaxada. Això em fa pensar de nou que molta gent tornava de vacances i tenia la nevera buida. Pels passadissos costava avançar perquè tothom es parava amb el carro al mig molestant. Grrr. Llavors m’ha sortit la meva personalitat més terrible. Volia apartar els carros amb força i amb les rodes colpejar els turmells dels seus amos per fer-los caure pels terres. I els carros abandonats a mig omplir canviar-los de lloc perquè quan tornessin els costés una mica trobar-los. I xocar amb el cul gros d’aquella senyora que sempre va frenant. I si fos prim també ho faria, però si és gros rebota més. I aquell tio que anava mirant tots els congelats amb el carro travessat, fer-lo caure dins el congelador a veure si se li posava la cara blava... Però no ho he fet, he pogut controlar-me. I ara no penseu que sóc una futura psicòpata. Algun pensament malvat de tant en tant es passeja per qualsevol ment. Però no és dolent, us ho asseguro. Pitjors pensaments vénen al cap dels guionistes de pel·lícules de por o de suspens. Ai, si algú llegeix alguna notícia de violència en un supermercat no penseu en mi. Els autors han estat l’Alaska i els Pegamoides que van quedar marcats amb “Terror en el hipermercado, horror en el ultramarinos...”

Quan per fi he omplert el carro de mala gana sense cap mena de relax, la cua de pagar. Buff, per què sempre em poso a la que triga més, a la que hi ha problemes? Em passa el mateix en els peatges. I a sobre una “encantadora” nena darrera amb una maquineta de música que regalen al McDonalds. La conec perquè per desgràcia van aconseguir-ne una els nens a Itàlia. Ja sé que és culpa d’en Wow i meva per anar a aquesta mena de llocs i demanar un Happy meal infantil. Doncs bé, sort que el pare de la nena del vestidet vermell al final li ha fet parar la matxacona musiqueta de males maneres.

I ja em tocava a mi, La nena de darrera pesadeta que volia la barra per separar els productes entre clients. I després m’acostava el seu carro als talons. Volia fer-me caure? Volia colpejar-me amb les rodetes els turmells? Telepàticament havia llegit les meves anteriors idees?


Quin dia més esgotador. No em prova el setembre. I això que corre un airet fresquet, però que m’ha fet voltar uns quants papers. I demà tinc curset fins les 9h de la nit. Ho podré resistir?