Barquetes

(Cala Salguer, Palamós. 27 desembre 2008. Foto d'en Wow)

I les onades encara jugaven amb ella. Platja amunt platja avall. I les pedres tremendes l'anaven acaronant. La barqueta somreia tot sabent que eren els seus últims instants. Quan l' amo la trobés, la guardaria per la foguera de Sant Joan.

Això no és cap nou monument. Aquí va anar aquesta barqueta després del temporal de la nit de Sant Esteve. I com veieu, el dia 27, quan en Wow va tirar la foto la mar encara estava revolta. Sembla que vulqui mullar la pineda d'en Gori. I l'aire enredava els nostres cabells i s'emportava gorres i bufandes.

I parlant de mar, el meu/la meva invisible viu lluny del mar

Alguna pista pel blocaire invisible i les meves aventures escrivint

El meu personatge blocaire invisible deu estar esperant pistes. Quines pistes li he donat des del meu bloc? Ben poques. Només que no el/la conec personalment i que és una gran persona.

Diré que ja coneixia el seu bloc abans de rebre un email anunciant-me qui seria el/la meu/meva personatge blocaire invisible. Què llarg bufff! Això és una bona pista? Depèn de si l'invisible (abreujo) rep moltes o poques visites... Tampoc he dit si acostumava a fer-li comentaris o no. Clar que la tendència de molts blocaires és deixar un comentari per crear "feed-back" (això queda tan bé. Però si voleu diré crear "resposta". O hauré de fer un post sobre la conveniència o no de comunicar-se emprant anglicismes). Els blocaires deixem comentaris perquè ens agrada que a nosaltres ens en deixin, perquè ens sentim llegits i sabem que els nostres escrits no es queden en el diari de casa com quan érem petits...

Per cert, jo escrivia uns diaris ben avorrits de nena. El primer que vaig tenir va ser el de la primera comunió. Era blanc, com tot el de primera comunió. I com era un diari, creia havia d'explicar tot el que feia, fil per randa. Amb 8 o 9 anys tampoc tenia tantes activitats diferents. El més variat era el cap de setmana, però els dies de cada dia, anar a escola, fer deures, estudiar, mirar la tele, llegir els Hollister o Puck o Santa Clar... Llavors no hi havia wii, ni nintendo, ni ordinadors ni res de res. Els divendres patinatge sobre gel amb l'escola. M'agradava molt, i fins i tot vaig aprendre a fer algunes piruetes. Fa una setmana vaig anar a patinar a Palafrugell,i encara sabia patinar, i ràpid, però no em veia amb cor de fer cap salt. Hauré de repetir i així impressionaré més als nens.

Quan era una mica més grandeta, posa 13 o 14 anys, se'm feia més empipador escriure el diari, ja que llavors tenia més activitats. I això d'explicar detalls de converses amb alguns nois que podien ser el preludi d'alguna bonica història d'amor era cansat. O explicar què havíem parlat amb les amigues, o si anàvem a casa d'una amiga suposadament a fer treballs de grup, i estàvem mirant alguna pel·lícula, ballant, fumant (cigarretes), i havia aparegut el pare de la casa, i algun xicot havia hagut d' amagar-se baixant escales, i la seva jaqueta amagada sota qualsevol lloc, i les finestres obertes en ple hivern... i altres històries variades. Penseu que fins a 3er de BUP jo anava a una escola de només nenes. Quin perill a la sortida de l'escola! El cas és que em feia pena no deixar constància de tot el que havia fet cada dia perquè sabia que algun dia no ho recordaria exactament, i si ho rellegia podria tenir-ho un altre cop en ment i reviure-ho. Perquè llavors ja havia evolucionat una mica , i a part de narracions dels fets també afegia alguns comentaris i sentiments.

Com no tenia temps d'escriure, va arribar un moment que anava fent una llista de notes. Posava la data, i al costat algunes paraules recordant el més significatiu que m'havia passat o fet, i ho deixava en espera. Però va arribar un dia que vaig decidir que no tenia sentit perquè si no escrius les coses al moment, la distància en el temps et fa desdibuixar els records. Bé, això ho acabo de dir ara, en aquell moment suposo que ho vaig deixar estar per falta de temps, i aquí es van acabar els meus diaris personals.

A part del diari, també vaig tenir algunes petites iniciatives "literàries" abans de ser blocaire. Tenia una llibreta de francès inacabada i de vegades si tenia alguna pena d'amor adolescent, em sentia il.lusionada per alguna cosa i tenia ganes d'escriure començava a escriure barreges de sentiments. Eren escrits desordenats que encara conservo i que ara mateix segons com no entenc.

També sempre pensava que escriuria una novel·la però no ho he fet mai. Tenia idees. Anotacions en la llibreta de francès amb personatges, la trama... I començava a escriure (llavors encara ho feia a mà) però ho deixava, i quan ho mirava passat un temps, em convencien més o menys les idees generals dels personatges, la seva psicologia, però no el que passava. Complicat!

També vaig intentar escriure una obra de teatre estil comèdia, però desgraciadament la idea que vaig tenir serviria més per pel·lícula de Paco Martínez Soria. Seria la influència de la televisió de l'època. Potser degut a aquest petit trauma ara procuro no mirar-la gaire, i per això mai més he intentat escriure una obra de teatre. Tot i que he donat idees en alguna obra de teatre escrites per amics, i juntament amb dos de la colla vam adaptar una pel·lícula a obra de teatre, però el bàsic ja estava fet.

I un dia una amiga meva em va crear un bloc. Un bloc amb el seu nom, el seu personatge principal, la seva portada... El que acabo de confessar!, però no puc dir quin bloc era , perquè ja no tindria gràcia...El que jo vivia ho mirava amb els ulls d'ella, les visions traumatitzades per com l'havia tractada la vida; el que m'explicaven ho transformava amb la visió d'ella, una mica d'imaginació i fantasia, bocins de diferents personatges reals units per obtenir persones monstruoses o peculiars o encantadores. El cas és que crec que unint quasi dos anys de posts tindria un llibre. Però un altre cop el temps i sobretot el canvi de feina em van fer tancar una etapa on escrivia amb força regularitat.

També vaig escriure quatre posts en un bloc en castellà khalinablog. I vaig començar una història curta per un concurs que vaig fer amb un bon amic, però no la vaig acabar. Ell va guanyar perquè sí que la va acabar, i a part estava molt bé. A ell el vaig conèixer farà quatre anys pel xat. Ens vam donar els messengers, i li vaig cyberpresentar la meva germana, i vam riure molt. I ara riuríem encara si jo tingués temps de connectar-me al messenger... Quan el meu bloc anava en decliu, ell va començar el seu. Un bloc meravellós. Jo vaig deixar de llegir altres blocs (de nou pel temps), però el seu sempre l'he anat visitant. Em té enganxada I ell va seguir insistint perquè seguís escrivint. I bé des d'agost torno a tenir bloc, i vaig escrivint quan puc. I agraeixo a l'amic Paseante la seva insistència i suport.

Igualment a la nova feina surto com a coordinadora d'alguns llibres, no són precisament llibres artístics, però bé, sempre podré ensenyar-los quan tingui setanta anys i dir que els vaig escriure jo. Tot i que de fet són desenvolupaments de matèries laborals.

Rellegint el post, crec que tot és culpa del temps. Si em toqués la primitiva compraria temps com volia el Quim d'uns posts anteriors. Clar que ell pobret a part de temps necessitaria més bona sort.

I si l'invisible ha llegit fins aquí, pensarà que es mereix alguna pista sobre ell/ella. Doncs diré que ell/ella fa més d'un any que té un bloc, i el seu bloc és d'estil diferent al meu.

El blocaire invisible i el llenguatge no sexista

Ja tinc blocaire invisible i també sé de qui ho sóc. Quina emoció!! Encara no sé que regalar-li però queden molts dies encara. Es una persona encantadora (uis ara haig de vigilar amb els sexes per no donar més pistes de les que vull). No la conec personalment ("la conec" perquè em refereixo a una persona) però llegint els seus posts veus que és una gran persona.

Si se'm donés bé la poesia podria fer-li un poema, però no tinc gaire traça. També podria cantar-li una cançó personalment. Podria desafinar bastant, i quan vulgués pluja, amb posar-la en tindria prou. O podria cantar-la bé, una d'estil balada i li serviria per adormir-se. O podria cantar-li una cançó ben marxosa per posar-se-la de bon matí i despertar-se.
Si sabés dibuixar, podria fer un dibuix i escanejar-lo. Podria intentar fer-li un retrat.
I si escric un conte on ell/ella fos el/la prota?

Això de buscar paraules sense sexe per no donar pistes, em fa certa gràcia;però el que anomenen fer servir llenguatge no sexista, de vegades ho trobo massa exagerat. Potser algú em dirà que tinc una mentalitat masclista oculta tot i que jo no vulgui adonar-me, però penso que hi ha un punt on la comunicació és més lògica que la igualtat intransigent. Es cert que si parlem en masculí, les dones ens sentim incloses, en canvi a un home se li faria estrany estar catalogat dins del grup de les catalanes. Potser sí que tenim una neurona masclista implantada al nostre cervell.

Ara bé, no trobeu que parlar de "persones catalanes", "persones treballadores", "persones inmigrades", "part empresarial", "parts progenitores" (enlloc dels progenitors o el pare i la mare, no sigueu malpensats!) pot portar a confusions? He vist alguns textos que són quasi impossibles de comprendre degut a aquest llenguatge. Ai, que en Jordi Pujol hauria de rectificar i dir "és persona catalana qui viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" perquè tal com estan les coses.

Escriure el/la, veí/veïna, ciutadà/ciutadana... si és en una salutació és adequat, però tot un text en aquesta línia pot significar ocupar quasi el doble d'espai. Proveu-ho.

Quina és la solució?? Crear el gènere neutre. Potser enlloc de les persones catalanes podríem dir "lis catalanis", i així ningú se sentiria exclòs. S'enfadaria molt Pompeu Fabra per fer aquests petits retocs? " Es catalí que viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" No sé qui em recorda ara aquesta frase.

I bé, sóc conscient que el llenguatge no sexista no té res a veure amb el/la meu/meva blocaire invisible(sort que són neutres les dues últimes paraules), espero que sabrà perdonar-m'ho. El que si us puc dir que ell/ella escriu sense fer servir el llenguatge no sexiste(jo també). Parla de "tots" podent dir "tots i totes" o "les persones que em llegiu" o "la humanitat blocaire"...

La convivència

La convivència és la mare de la ciència. Rima. Sóc una gran poetessa J. Bromes a part! La vida de parella té moltes facetes, i és important que t’agradi la persona, tenir bon sexe...però i la convivència? Anar de vacances o dormir junts els dissabtes pot ser una petita mostra, però enganya. És cert que ja pots veure una mica si l’altre és molt desordenat i això a tu et molesta millor començar a córrer, però només es veuen les grans coses; quan una parella viu el dia a dia, les coses es compliquen.

Per començar s’han de posar d’acord en com decorar la casa si agafen un pis de nou. Llavors descobreix que a l’altre li encanta posar mil i una figuretes barates que tu trobes horribles i horteres, o hi ha la variant de records infumables de viatges com una minitorre Eiffel, una torre de Pisa que fa llums, una verge de Lurdes.... O potser és fanàtic/a de les fotografies familiars, i com pots treure del menjador l’àvia que no fa ni un any que és morta?... O apareix amb uns quants barquets de fusta que al pis compartit no li cabien, i ara la seva mare veient la llum se’ls treu de sobre. O amb pintures que fa la seva tieta des de que s’ha jubilat. Com veieu tot un problema. Uns/es que ho tiren tot, altres que conserven fins el seu primer peluix rebregat o la seva primera pilota de futbol. Un drama! I com els pisos d’avui tampoc tenen espai no pots dir-li “mira tota aquesta habitació serà el teu despatx, decora-la com vulguis” Tot i que voldries dir “posa aquí les teves rampoines”

Anar a viure al que ja era inicialment el pis d’un de la parella també pot posar les coses difícils. Al nouvingut/da se li ha de deixar una mica d’espai, poder tenir algunes coses al seu gust, o mai sentirà la casa seva. Però clar, quina és la mesura justa? I si vol pintar totes les parets amb colors vius? I si vol donar les cortines a La Humana? I si odia els teus mobles rústics i li agradaria un estil més modern??

També poden aparèixer altres problemes com “la il·lusió de la meva vida era tenir un gat” “grrrr, però si tinc al·lèrgia” . O “Reina,i si comprem un aquari?” “oh nooooooooo, que dóna molt mala sort” I en venjança ell li trenca un mirall per tenir encara pitjor sort. I ella es llença tot de sal per sobre. Quin drama!

I què em dieu dels problemes que s’arrosseguen. “Per què no ho has fet?” “el què?” “Tu ja ho saps, ho fas expressament” “però si no sé de què em parles” “fregar el bany” “ja et vaig dir que volia una mampara, aquest és el problema de les cortines” I només fa tres mesos que conviuen.

El bany sempre dóna problemes. Homes que s’afaiten i deixen la pica amb restes. Dones que deixen els raspalls plens de cabells. Pèls varis que es veuen al terra clar. Gent que no tapa el gel de la dutxa, i altres que agafen el gel, i es queden amb el tap a la ma i l’ampolla els cau al peu. Au, quin mal!

També la cuina porta problemes. Potser cap vol cuinar. O de vegades, altres es creuen que la cuina és seva, i només ells/elles saben cuinar. I obliguen a menjar a l’altre sempre els seus menjars preferits, deixant de banda el que no els hi agraden. I es creuen que si la seva mare sempre feia la paella sense pèsols aquesta és l’única i legítima manera de fer-la. I si la seva àvia feia les llenties amb molt caldo, escorre-les és una blasfèmia. Encara que tu li diguis que la teva àvia mai hi posava tan caldo. Si sempre han pres Cola cao no volen saber res del Nesquick. Si tenen diferents tipus de draps a la cuina, pobre de tu com no l’empris acuradament! Em refereixo a aquells/lles que tenen un per assecar-se les mans, un altre per assecar coberts i plats, un altre per assecar gots, un tipus baieta.... i potser algun més que ara no recordo.

Ai, què complicada és la convivència! I encara més es complica quan entren altres personatges en joc com fills, sogres....Per això ha triomfat la modalitat de viure en parella o en solteria, perquè viure en trios encara complicaria més les coses...

Podria seguir i seguir explicant anècdotes i segur que en alguna us hi veuríeu una mica reflectits perquè cada família, cada persona té les seves petites maneres de fer o manies.
Gràcies Òscar per inspirar-me amb el teu post de fa uns dies.

http://lostartsecret.blogspot.com/2008/12/la-insostenible-lleugeresa-del-parlar.html

Animals

A casa meva mai han estat d’animals. El meu pare algun cop ha dit que si tingués una casa amb pati tindria un gos. Ma mare diu que ella no està acostumada a tractar-los, però no els hi vol cap mal. A la meva tieta no li feien gràcia, potser era una mica de por.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.

També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.

Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.

I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.

A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.

La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.

Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.

A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.

Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.

Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.

Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.

I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.

Un diumenge de tardor

En Maurici es va despertar. Era diumenge,eren les vuit del matí. Es llevaria per tenir una mica de temps lliure. Li va fer un petó a l’Assumpta, i ella va girar-se en els seus sons cap a l’altra banda. En Maurici va somriure. Ja no era la nena que va conèixer, ara tenia unes quantes arruguetes, però ell la trobava tan bonica com feia trenta anys. Tenia divuit anys quan van començar a festejar. Ell dinou.

Va aixecar-se i va mirar per la finestra del menjador. Plovia, però allò no li espatllaria el diumenge. Només se sentia el tictac del rellotge del menjador. Tothom dormia. Va anar al bany, i en passar per davant de l’habitació de la sogra va sentir el seu roncar. La pobra dona tenia quasi noranta anys. Estava bé de cap, tot i cada vegada perdia més memòria, però ella es passava el dia llegint. Sempre es queixava que estava a casa moltes hores sola, i que Déu ja podria emportar-se-la. La veritat és que caminava amb dificultat amb l’ajuda del bastó, i per tant ja no podia entretenir-se fent el dinar com abans. Ara si li calia podia arribar a la cuina a agafar una fruita per menjar o un got de llet, però no podia estar-se massa de peu. En Maurici l' apreciava tot i que li agradaria tenir algun cop una mica més d’intimitat amb l’Assumpta. Si algú cuidés de la sogra podrien algun diumenge sortir a passar el dia sola. Però l’Assumpta deia que un dia que podien fer companyia a l’àvia no la deixarien sola.

En Maurici no volia pensar en coses preocupants aquell diumenge. De moment estava sol i pensava fer-se unes torrades per sucar-hi tomàquet i posar molt d’oli, i acompanyar-les d’un bon pernil. Malgrat portar molts anys treballant en el sector carni, en Maurici seguia sent un amant dels embotits. I havia decidit no pensar en res preocupant. Res de feina.

Va encendre una cigarreta. Fumar el relaxava. I això que mai havia fumat, però portava tres anys que no parava de fumar. Així es calmava quan venien els problemes de la nena. I enlloc de clavar-li una pallissa, es fumava una cigarreta, i després intentava dialogar. La nena que ja tenia setze anys, la nineta dels seus ulls, però l’adolescència l’havia transformada en una criatura rebel que només feia patir a l’Assumpta i a ell. No estudiava gens. L’haurien de posar a treballar? Ells volien que la seva feina tingués una vida millor que la seva. A part es discutia amb l’àvia. No ajudava a casa. Sortia no només els dissabtes, també entre setmana. Ja li havien hagut de donar un cop la pastilla del dia després, i per estalviar problemes ara prenia anticonceptius. I a part havia fet unes amistats.... I com en el seu poble i a Olot tothom es coneix...Esperava que no caigués en el món de la droga. Potser no li havien dedicat prou temps. Sempre treballant. Però en Maurici tampoc no volia pensar en la seva filla.

Es va posar a preparar les torrades. Potser l’olor despertaria a l’Assumpta. Per un moment va tenir temptacions de fer un despertar sorpresa a la seva dona, però segur que la sogra o la nena els interromprien. Un altre dia seria.

Va menjar el seu meravellós esmorzar segut a la taula. La taula que havia triat l’Assumpta per aquella casa. Aquella casa que tants esforços els estava costant. Havien comprat una casa per estar més còmodes que al piset d’Olot, però com havien d’anar fent hores extres no podien gaudir-la. Havien comprat aquella casa prop la Fageda i mai anaven a passejar per ella. I la hipoteca que pujava i pujava. En Maurici va encendre una cigarreta.

I va recordar-se de la primitiva. Els hi hauria tocat? El seu cap va començar a somiar. A ell li agradaria comprar temps. Això el faria feliç. Li agradaria llevar-se d’hora cada dia, esmorzar i poder passejar amb l’Assumpta una estona, i després tornarien amb la sogra. O llogarien a una dona que li fes companyia mentre ells passejaven. I faria cas als consells del seu pare i menjaria com calia. El seu pare sempre deia “si no sopéssim, els metges no dinarien”. I ell com tindria temps esmorzaria fort. Dinaria bé, i no com ara. Sempre corrents des de la feina, molts cops menjava una fruita o qualsevol cosa ja que preferia estirar-se. I clar, a l’hora de sopar tenia gana. Però si no treballés podria dinar bé, i llavors la fruita o el iogurt seria per sopar, i així viuria sanament molts anys.
I després de dinar, podrien ell i l’Assumpta jeure una estoneta al sofà . Allò seria vida. I podrien dedicar més temps a la nena, potser així podrien encarrilar-la. I ell deixaria de fumar.

Estava abstret en els seus pensaments quan va sonar el telèfon. Merda! La nena a l’hospital! Coma etílic! Havia de despertar l’Assumpta. I a veure què li dirien a l’àvia per no preocupar-la. Va encendre una cigarreta i va posar el teletext de la tele. Sorteig de la primtiva. El cor li tremolava. Potser encara podia arribar la salvació de la família. Res. No havia encertat ni un. El cercle de vida fatal que portaven no el podia trencar. Semblava que cada cop es feia més petit per ofegar-lo més. Havia de despertar a l’Assumpta i anar a l’hospital. Almenys havia pogut esmorzar seves torrades.

Tots Sants

La Mònica va xupar amb delit l’última cullerada de la Mouse de xocolata. Què bona estava! Ara divendres i tenia dret a permetre’s algun caprici. Ja ho cremaria per la nit anant a ballar amb les companyes del gimnàs!

Els divendres li encantaven. Primer perquè a les 15h plegava, i a gaudir del cap de setmana! En David treballava divendres tarda i ella aprofitava per fer encàrrecs, o per depilar-se, anar a la perruqueria, mirar tendes, potser un massatge… I a la nit ell anava a jugar el partit de futbol, i ella sortia amb les noies del gimnàs, o anava al cinema, ja que amb ell no coincidia en l’estil de pel·lícules. De vegades sopava amb la boja de la Sandra, quan tenia temps entre amant i amant. Era divertit escoltar les seves històries. En el fons ho passava bé saltant d’home en home, per molt que després critiqués a varis… Clar que a la Mònica no li agradaria aquesta mena de vida per a ella. Ja va tenir una època d’amors més inestables, però ella sempre havia desitjat estar casada. I ara era tan feliç amb en David i el seu piset. Era el seu somni de felicitat.

Va sonar el telèfon, la seva mare. Volia saber com estava, i si diumenge anirien a dinar. Sí que ho farien. I dissabte a casa els sogres. Així tots contents, i ells dos s’estalviaven cuinar. Ai, la seva mare, sort que ja estava bé. Dos anys enrere havien passat una mala època. La detecció d’aquell càncer de pit a la seva mare, la quimioteràpia, i per sort la recuperació. I mentrestant l’embòlia de la iaia, l´única que li quedava, i la seva mort. Realment les coses dolentes mai venen soles. Clar que millor era pensar en el novembre passat, quan ella i el David s’havien casat. Havia estat una cerimònia tan maca. Faltava l’àvia és cert, però segur que ella havia estat en esperit. La Mònica va anar cap a la seva habitació, i va remenar per l’armari. Allà estava el seu vestit de núvia, ben blanc, i se’l va posar. Era agradable recordar les emocions d’aquell dia. La marxa nupcial del braç del seu pare, les seves nebodetes agafant-li la cua, i tota l’església la mirava. I ella somreia, se sentia tan feliç i guapa! I al final allà estava en David esperant-la. Va sospirar. Era tan maco en David. Tot anava perfecte. Cada dia 3 de cada mes rebia una rosa vermella d’ell, perquè un 3 de febrer , tres anys enrere s’havien besat per primera vegada. Creia que encara podia sentir els seus llavis amb el mateix ardor que el primer cop que van besar-se. El recordava ple de passió, però de manera moderada anava acariciant-la i explorant poc a poc el seu cos.

Un missatge al mòbil. Era en David. “guapa, sento no tenir el valor de trucar-te i haver-t’ho dit per carta. Marxo fora el cap de setmana, no intentis trucar-me. Ja miraré com recullo les coses. Perdona”

Què volia dir allò? Seria un error? Una broma? Va anar cap el menjador. Era cert, allà hi havia un sobre. La vista se li va ennuvolar i va caure.

Va despertar sense saber quan temps havia estat inconscient. Es va aixecar amb compte. Estaria embarassada? Només li faltaria aquella última broma, però no, era impossible. En David volia esperar un any més, i ella no havia descuidat cap pastilla. I aquell sobre? Havia de llegir-lo, però primer seuria al sofà, per si de cas. Potser seria millor trucar a la Sandra, o al seu germà o a la seva mare. Però primer havia de llegir aquella maleïda carta. No tenia valor. Les llàgrimes rodolaven per les seves galtes. Era ben irònic que vestida de núvia hagués de llegir la carta de separació. Ella que es creia en la millor època de la seva vida, contenta a la feina, tothom amb salut, amb el pis ja arreglat, sense problemes econòmics, la rosa cada dia 3...

Va apropar la mirada a la carta. Potser no era un adéu definitiu. Potser en David feia una escapada amb els del futbol. I si tenia alguna malaltia greu i havia d’hospitalitzar-se, i volia evitar-li a ella patiments? O potser necessitava marxar sol i desconnectar... Havia de llegir-la... La deixava. Deia que ja no l’estimava. Que no hi havia cap tercera persona, que no sabia què li havia passat però que no podia seguir vivint una farsa... Per què no li hauria dit res abans? Totes les coses tenen un procés, i sempre es poden intentar canviar. Però no, ell havia estat ben radical. I el pitjor de tot era que ella envolta en la seva autofelicitat no havia estat capaç d’adonar-se de res. I el molt cínic li havia discutit deia dos dies,que a l’estiu res de viatges a països de calor, que volia algun país Nòrdic. I molta farsa, però no semblava haver fingit gaire en l’orgasme de la nit d’abans. La Mònica tenia una reacció de ràbia que va convertir-se en desconcert. Necessitava una explicació. No podia acabar tot així. Com es prendrien allò els seus pares? Seria una notícia de safareig segur pel barri. I els seus sogres? Quina cara farien! Clar que ells eren els pares del David i segur que el defendrien. Però no podien obligar-lo a tornar amb ella? Li havien donat bones carabasses en Halloween. Tot molt irònic!

Aquella nit, festes de Halloween a les discoteques, la Mònica va sortir amb les noies del gimnàs. Els gintonics van aconseguir que despertés al llit d’un estrany. Mai havia posat banyes a en David, però ara era diferent, ell l’havia deixat. No se sentia orgullosa, però així se sentia més forta. Encara algú la desitjava. Només tenia trenta anys. Era guapa, intel·ligent. Per què l’hauria deixada?

Va anar a casa. Seguia tancat el pany, en David no havia tornat. I plora i plora. Per què m’haurà deixat? A les 14.30 una trucada de la seva sogra. Nens no veniu a dinar? I la Mònica va optar per dir una mentideta, que el seu fill expliqués la veritat.

Tarda de dissabte buscant consol en els panellets que havia comprat per casa els seus sogres. Va trucar a en David unes vint vegades, però el mòbil estava tancat. Tot era desesperant. A la tele no feien res de bo. Va posar-se el dvd de Casablanca, així ploraria amb més ganes.

Matinada de dissabte a diumenge. Una trucada. Eren els mossos. Era el dia dels difunts. I en David ara era un d’ells. Aquell 3 de novembre no rebria cap rosa, ni mai més cap dia tres. Accident de cotxe. La pluja, un camió. Una mala jugada del destí? A ella sempre li quedaria el dubte d’un possible suïcidi. Però ell s’havia endut tots els secrets, els sentiments, el que havia al darrera de les lletres d’aquella fatídica carta.... I com pagaria ara la hipoteca? Podria cobrar viduïtat? I mentre aquests pensaments creuaven la seva ment es va sentir una persona mesquina. Realment ella estimava al David? S’havia autoenganyat volent creure el seu somni d’amor ideal? Com podia pensar en els diners, mentre en David acabava de morir? Però no podia deixar de pensar en que era una vídua. Això sempre feia certa angúnia als homes... Va anar a la nevera per menjar una altra mousse de xocolata. Sabia que li tocaria anar amb els seus sogres a identificar el cadàver. I no era un cadàver qualsevol, era el del seu marit que acabava d’abandonar-la. Més valia anar alimentada. I va treure la tapa, i va passar-hi la llengua per assaborir les restes de xocolata. I va anar menjant cullerada a cullerada sentint aquella deliciosa dolçor sense ser encara conscient de l’amargor dels dies que venien.

Sorpresa Àngela!

Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.

I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”

L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.

I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.

Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant

L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.

Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.

Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.

Els cinquanta anys de la Rosa

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. La seva vida havia estat monòtona en la seva petita ciutat. Fins feia mig any, sempre tenint cura de la seva mare de salut delicada. Ni un cap de setmana de descans. De dia una dona la cuidava, mentre ella anava a treballar a la gestoria d’en Pere Campany.

La seva feina era avorrida ja que molts cops estava sola passant comptabilitats, fent factures, suportant trucades de clients pesats i atenent els encàrrecs i manies d’en Pere, per qui portava uns trenta anys treballant. D’ell estava enamorada, no ho podia negar. En la vigília del seu aniversari, ara ja feia vint anys, en Pere va desflorar-la en aquell mateix despatx. Ell estava casat, amb la dona embarassada. La Rosa se sentia culpable però a l’hora sempre esperava que qualsevol dia ell la tornaria a prendre. Mai més va tornar a passar.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys. Era un dia de tardor i el trist hivern ja s’acostava . Es preguntava amb qui celebraria els seus cinquanta anys. El seu germà vivia a Galícia feliçment casat. Ell quasi mai la trucava, la Rosa ho feia de tant en quant.

No tenia masses relacions amb el veïnat ja que la seva mare no volia amistats, ja va ser ben trist enterrar a la mare. Van ser quatre gats.

Aquell dia la Rosa, després de dinar, va tornar abans al despatx. En obrir la porta una escena terrible es va trobar. En Pere cavalcava sobre una jove noia de pell bruna en el sofà. Va tancar la porta i va començar a córrer. L’escena es repetia però no era ella la protagonista.

Va anar cap a casa entre llàgrimes, i va sortir al terrat, l’única alegria que li permetia la seva mare. Potser el terrat era l’únic lloc on podia ser feliç. Allà regava les seves plantes. Allà li tocava la llum del sol, lluny del seu despatx gris, i lluny de la foscor que regnava a la casa. La seva mare sempre li feia baixar persianes.

Va contemplar els ocells com tantes altres vegades. Els veia volant tan lliures, però a l’hora membres d’un grup. I en canvi ella tan sola. Tenia ganes de ser ocell i fugir cap a terres més càlides buscant nous horitzons. La idea de fugir d’aquella vida cada cop era més forta. I per un moment es va imaginar morta. Qui ploraria per ella? En Pere, l’amor platònic de somnis, segur que contractaria de secretària aquella joveneta de pell bruna. Ell no ploraria, com a molt la maleiria per deixar-li les feines a mitges. El seu germà tampoc trobaria a faltar les comptades trucades de la seva germana catalana. Ell tampoc ploraria, potser fins i tot se’n alegraria. Podria tocar diners venent el pis on ella vivia. I les veïnes? Elles podrien tenir uns dies de comentaris i xafarderies morbosos sobre la Rosa, la policia, qui sap si la visita de periodistes, però passat com a molt un mes ja no en parlarien. I les llàgrimes quasi l’ofegaven. Tenia mal de cap de tant plorar. I notava al pit un ofec que l’engolia. Plorava i plorava, mentre les notes del Rèquiem de Mozart flotaven per la seva ment. Lacrimosa, dies illa, qua resurget ex favilla... Qui ploraria per ella? La seva vida havia estat tan insignificant que pocs la recordarien.

La Rosa estava a un dia de fer cinquanta anys i mai va fer-los. Va emprendre un vol de pocs segons, no va ser capaç de lluitar per una nova vida. Ara que en una cosa va encertar, ningú va plorar-la.

Entre les dents

Recomanar una pel·lícula, llibre, obra de teatre... sense desvetllar gaires detalls em resulta difícil, i més quan hi ha sorpreses i cops d’efecte.

Vaig poder llegir per primer cop “Entre les dents” ja fa bastant temps. Es tractava de donar la meva opinió sobre l’obra. No havia de comentar si m’agradava com actuaven alguns personatges, si opinava igual que ells... Ells, els autors, els meus amics, només volien escoltar les meves impressions, saber si havia entès l’obra, si hi trobava incoherències...No havia de jutjar cap comportament. Això ja ho faria el públic.

Vaig donar algunes indicacions particulars; tot i que és cert que al teatre hi ha molts detalls que no s’expliquen amb paraules. I tot i les acotacions en guió, la posada en escena dóna a l’espectador moltes més informacions. Aquesta és la màgia del teatre, les mateixes paraules canvien de sentit per un gest, per una mirada... Clar que la comunicació no verbal també és ben present en la vida quotidiana... En tot cas és un encert que “Entre les dents” l’hagi dirigida un dels seus autors. Així reflecteix més fidelment la seva idea..

I van buscar els actors, i van començar assaigs. Sentia curiositat però no en vaig veure cap. Un dia, en Wow i jo vam ser citats participar com a “actors” en una video-projecció que incorporava l’obra. Vam tenir l’honor d’aparèixer a la pre-estrena a la Farinera. Tot i que després el nostre fantàstic primer pla va ser retallat per “exigències del guió”, però els hi podem perdonar ;) Així que actualment ja no apareixem per l’obra, snif. Ara que es faran famosos, nosaltres quedarem difosos entre les masses de públic... Aquell dia tampoc vam veure cap assaig. A seguir esperant uns dies més.

I va arribar la pre-estrena a la Farinera. Jo sabia el que passaria, la resta de públic no. Jugava amb avantatge, coneixia la història,però em van deixar sorpresa. Els actors van transmetre’m la tensió que esperava. Hi havia una bona feina de direcció i d’interpretació. El vestuari, les llums, la cançó, la posada en escena ... tot ajudava. Van haver-hi rialles, i també silencis, patiments i alguna rialla histèrica. Ningú va quedar indiferent, i estic segura que tots els que aneu al Guasch Teatre no us en quedareu.

Aneu-hi i ja m’ho explicareu. Però no hi porteu els nens.





http://www.elfantastic.com/catala/ELD/

Els peixets de la Khalina

Us fa angúnia la foto? Doncs penseu que és un sistema fashion de la mort a Estats Units per fer la pedicura. A mi la veritat em faria una mica d’impressió, però aquest sistema es va aplicar per primer cop a Turquia, i és molt popular als països asiàtics. Aquí encara no hi ha arribat segons deien a la televisió, però no trigarà en arribar. Jo penso que és un bon negoci. Només heu de comprar aquestes carpes sense dents que són conegudes com a “Peix Doctor”, i apa, a buscar clients. Clar que després d’estar un quart o mitja hora amb els peixets retirant les pelletes dels peus, cal rematar la feina amb una mica de sessió de pedicura, i queden uns peus... que enamoren :)

Jo no sé si tindria prou valor per posar els peus a la galleda, però per si de cas, vaig fent petites passes per anar-me preparant. Dos dies després de veure el reportatge, vaig anar a la platja gran de Palamós. Vaig anar entrant poc a poc a l’aigua, però molt a poc a poc, i això que eren finals d’agost. Encara no acabo d’acostumar-me a la fredor de les aigües de la Costa Brava. Jo sempre havia anat cap a la Costa Daurada, no sé si cola com excusa, però allà l’aigua està més calenta. Anava avançant lentament de puntetes, mullar la panxa fa molta impressió, i els pits, i cada part del cos... i de cop i volta vaig notar unes pessigolles als peus. I després que alguna cosa xocava contra el meu dit gros. Ai, que passava? Com aquella aigua sempre és transparent, vaig mirar amb por. Quina mena d’animal seria? I vaig veure uns peixets agosserats jugant amb els meus peus. Que no em tenien por? I per un moment vaig imaginar-me que podien ser les carpes. Encara em sortiria la pedicura gratis. Una idea estúpida perquè les “garra rufes” són peixos que viuen a rius de Turquia i Síria, però aquells peixets seguien jugant a “cuita amagar” entre els meus peus sense importar-los xocar, ara de pedicura res de res. No sé si podrien arribar a ensinistrar-se. Què en penseu? Podria ser la manera de fer un canvi de vida. “Saló de bellesa ELS PEIXETS DE LA KHALINA”. Vosaltres vindrieu? Ja us faria una mica de descompte.

Meme: La meva bossa, que jo anomeno bolso

Em costa parlar de la meva bossa, i encara més que del meu bolso. Sóc d’ aquelles que empra barbarismes fins i tot en la Diada. Però deixeu-me que li digui bolso com a nom. Igual que hi ha gent que li diu Saltimbanco al cotxe o Niki a la moto...

Començaré dient que jo tinc dues tipologies de bolso : el bolso del dia a dia, de quan vas a treballar, i després el bolso del cap de setmana o vacances. Quina és la diferència? El del cap de setmana és més de la meitat de petit que l’altre. Llavors no m’agrada anar carregada. Això és reminiscència de quan anava a ballar a discos o pub musicals. I ho dic en passat perquè ara quasi mai vaig a ballar. Encara algun cop de bars musicals, però últimament som més de sopars, xerrar en taules, terrasses o barres. Per guardar la línia. Clar que si no en tens, tampoc cal guardar-la.

Anem al gra, i us descriuré el bolso del dia a dia, que hi caben més coses. Pensar en perdre’l em sembla impossible. Notaria la seva pèrdua. Les meves espatlles se sentirien alleugerides. A part que acostumo no perdre’l de vista. Sóc desconfiada en deixar-lo penjat al darrera cadires o segons quins llocs. He vist masses robatoris, i sé que desapareixen en un segon. Clar que sempre pot haver un segon de distracció, i adéu bolso.

Al meu bolso ja fa més de tres anys que no hi trobareu tabac ni encenedors. I és una sort, perquè sempre hi havia pel bolso restes de tabac ben molestes que acabaven colant-se per totes parts.

Com a bon bolso hi ha un moneder gran de pell morat. Es regal de la meva antiga companya de feina. Si obriu la cremallera, hi trobareu monedes. De vegades hi ha moltíssimes, i altres dies poques i de dos o cinc cèntims. Quasi mai hi ha allà cap bitllet. Potser un despistat bitllet de cinc euros. I el que sí hi ha és una primitiva i/o un euromillon. De vegades conserven la il·lusió d’un premi milionari. I altres dies estan pendents de la segona comprovació a la tenda de loteria.

Si obrim el moneder, trobarem tres fotos carnet. Són de les meves germanes i d’en Wow. Fa anys n’havia portat meves, d’alguns amics... però me les van robar. I em va fer molta ràbia perdre-les i no poder-les recuperar. Així que amb els anys he reduït al mínim.

També hi ha dos o tres T-10. Intento no apurar-les, no fos cas que un dia pugés a un bus i per no tenir T-10 hagués de pagar un bitllet sencer.

I vaig a seguir mirant que no ho recordo. Porto un calendari, la targeta de la dentista, on per sort de moment no hi haig d’anar, la targeta de la quiropràctica que anava un cop al mes, però que per falta de temps des del febrer no he tornat. També hi ha el carnet del Liceu, i el resum d’òperes i dies que em toquen de la temporada 2008/2009. Un carnet 3x2 de depilació (em queda una). El carnet de l’Abacus. El de donant de sang, tot i que no hi vaig per motius diversos. Un full doblegat en quatre amb tot de noms i telèfons. Es el meu kit salvació per si algun dia em quedo sense bateria al mòbil. Ja sé que hi ha agendes, però el full aquest és més pràctic perquè no ocupa res... El carnet de biblioteques de Barcelona, que fa pensar que sóc una gran lectora, però tampoc no hi vaig... I també porto el recordatori funerari de la meva tieta. Igualment no l’oblidaria, però és una manera de tenir-la més present. També vaig portar durant anys la del meu avi. Fins que vaig decidir que li tocava descansar a casa. Ais. Això dels recordatoris de difunts molts cops no saps què fer-ne. Si és dels teus estimats, els guardes, però i quan són de difunts estimats pels teus amics? Quan fas neteja els vas trobant, i com vas a llençar-los? La meva àvia en els àlbums de fotos, a part de fotos va enganxant postals que rep, recordatoris de difunts i comunions... Pot ser una idea.

I donem per acabat el bitlleter. Porto dos mòbils: el particular i el de la feina. Tots dos molt normalets. I el pendrive. També porto un o dos paquetets de mocadors de paper. Una o dues gomes de cabell de colors. Un monederet amb les claus de casa, la del cotxe i la de casa dels meus pares. Allà també hi ha sempre una moneda d’un euro i una de cinquanta cèntims. Són per agafar carro al Mercadona o deixar objectes en consigna. Estava cansada de no tenir monedes sempre quan anava al super.

També porto un o més bolígrafs, un o més llapis, un retolador fosforescent, una maquineta, una petita calculadora. La petita agenda de feina per no oblidar per quins pobles paro durant el mes, i el que haig de fer. I de vegades alguna capsa de Trident de maduixa. Els de menta no m’agraden perquè piquen

Tinc un necesser vermell amb un mirallet, un joc de lentilles per estrenar i el pot de les lentilles. Ara ja sabeu que sóc miope. També hi porto un pintallavis, clar que no em pinto mai els llavis si no és cap de setmana. Allà hi ha algun parell d’arrecades. Porto algunes de recanvi per quan vaig canviant de cases. I la targeta de dèbit. Què hi fa aquí? Doncs si em roben el bolso, se’n va amb els lladres, però si només em prenen el bitlleter, seguirà amb mi.

També tinc un necesser verd més grandet. Allà sempre hi van tampons (més o menys segons el moment). Iboprufenos per si de cas, i si hagués de prendre algun medicament més, allà el posaria. I ara, potser us xocarà, però també porto la llibreta del compte corrent de La Caixa. I un monederet blau rectangular comprat a Turquia o Tunísia. En el moneder porto els bitllets, més o menys segons els dies. També hi va dins el DNI, la visa, el carnet de conduir, la targeta sanitària i una targeta per acumular punts de benzineres BP, però que ara quasi mai hi vaig. Aquest moneder està aquí de nou per si em roben. Ara ja ho sabeu. Si penseu robar-me, res del bitlleter, a pel necesser verd.

I ja estic acabant. Les ulleres, i de vegades les ulleres de sol. On sempre tinc unes ulleres de sol és al cotxe. I allà també guardo les ulleres antigues.... I bé, ara no, però a mesura que avança el curs, pot ser que porti algun paper al bolso amb les coses pendents de fer, sobretot de feina, que vaig tatxant amb groc que les vaig fent. També pot ser que porti el programa d’alguna obra de teatre o del Liceu pendent que el guardi a la capsa de programes de casa.

I prou coses, no? O m’hauré de comprar el bolso de la Mary Poppins. Allò sí que era un bon bolso. Hi portava tots els mobles. On en deuen vendre d’aquests?

8 de setembre

Avui és el meu sant. O més bé ahir, però com encara no he anat a dormir, sembla que no ha passat el dia: 8 de setembre.

Nativitat, Maria del Puig, Farners, Queralt, Arlet, Meritxell, Núria, Gràcia, Avellà, Balma, Ortisella, Oliveral, Maria Llet, Maria de la Fontsanta, Loreto, Vallivana, Maria Sales, Salut… Tots aquests podrien ser els meus noms, perquè el 8 de setembre celebren el sant les mare de déus trobades. Prefereixo dir mare de déus, perquè si trobades fa gràcia, més en fa dir verges… trobades. Perquè on es troben verges avui en dia? Suposo que només a contes, ah i a les guarderies .

Avui m’han dit verge perduda. Argumentaven que si eren mares de déus trobades, era perquè algun dia s’havien perdut. Si no et perds, no et poden trobar. Han trobat ràpid la solució per a no perdre a ningú més. Un GPS. Es el millor regal per una verge perduda poder passar a verge trobada.

A la tarda m’han dit mare de déu desapareguda. Pobres verges patint abduccions!

I és que dóna per a molta conya tot plegat! Però jo em sé l’explicació seriosa. El 8 de setembre es celebra el naixement de la verge Maria, per això celebren el sant les Natis, de nativitat. Però a part, a molts pobles hi ha boniques llegendes sobre pastors descobrint estàtues de la verge en coves per les muntanyes. Històries plenes de poesia, algunes acompanyades de tempestes o algun fenòmen miraculós… Llavors li construïen una ermita, capella o similar a la mare de déu… I com no se sap el dia en que van ser trobades, van decidir unificar sant, i totes les trobades tenen festa el 8 de setembre.

I Montserrat, no és mare de deu trobada? I Lourdes? Doncs sí, però aquestes com són més importants, tenen festa pròpia. I les altres a compartir dia… Igual que jo i ma germana. Ma mare va començar la seva descendència de mare de déus trobades amb mi, va seguir amb la meva segona germana, però a la tercera va desertar i es va decidir pel nom d’una reina catalana. No seria per falta de noms! Ja ho diuen que les petites sempre són les mimades. Però bé, per sort totes les germanes tenim uns noms que no ens podem queixar.

Felicitats a totes les trobades, perdudes i aparegudes !

Posts congelats

El Paseante m’anima a escriure, i és cert que en tinc ganes. Potser no tinc moltes coses a explicar, però aprofitaré el dia a dia, o sinó aniré a buscar records del passat, velles històries viscudes o que m’han explicat altres, barreges de sentiments propis.

O m’imaginaré que sóc una heroïna passejant per Catalunya, i quan camini pels carrers de Barcelona o Badalona, quan passegi per les platges empordaneses a la tardor em sentiré ella, observaré com ella, ensumaré com ella... i ho escriuré com ella ho faria. Les meves experiències les adaptaré a la vida de la heroïna, i així tindré sensacions per partida doble. Espero no acabar-me provocant un trastorn de personalitat.

També podria opinar sobre notícies polèmiques. O comentar notícies curioses o sensacionalistes. No sé fins a quin punt poden interessar les meves opinions. Potser se’m dóna millor narrar històries.

Però, i el temps? Què passarà quan cada vegada tingui més i més feina? Què passarà quan cada dia matini més i més, i arribi més i més tard a casa? Què passarà si per mala sort cada cop m’envien a passar els dies a destins més llunyans? Què passarà dissabte que sorti del curs ansiosa per correr cap el Nord a veure en Wow i júniors? Què passarà quan arribi a casa i encara hagi de preparar coses pel dia següent?Què passarà quan la son vagi colpejant les meves parpelles?....

Potser hauré d’aprofitar els dies de més calma d’aquestes primeres setmanes i escriure sense parar. Seré com aquella gent que cuina el diumenge, ho congela en recipients diferents i ja té el dinar diari de la setmana. Jo congelaré els escrits que aconsegueixi fer la propera setmana i en descongelaré un per setmana. Tenint en compte que falten unes catorze setmanes per les vacances de Nadal, n’hauria d’escriure dos al dia la propera setmana. I em deixo aquest cap de setmana a la Costa Brava com a font d’inspiració.

Ja m’agradaria poder fer-ho, però tampoc la meva ment és tan artística per ser tan productiva. Així que faré el que bonament pugui fins que arribi l’Any Nou 2009 (em fa gràcia perquè rima). I per Nadals, entre nadales, turrons, postals i regals, a tornar a escriure posts per a congelar. Què us sembla la meva idea?

Primer de setembre

Avui molta gent tornava a treballar. O almenys això és el que volia pensar aquest matí mentre viatjava en la línia lila del metro. Les cares eren de son, de molta son. Clar que també influiria el fet de ser dilluns...
En sortir del metro , he caminat uns metres i sentit com cridaven el meu nom. Era una companya des de la porta d’una cafeteria. Estava endarrerint la tornada a la feina. Ha fumant com dos o tres cigarretes seguides. Sort que jo ja fa més de tres anys que no fumo. I al sortir de la cafeteria al costat la tenda de loteries. “Si m’ha tocat no pujo”. I ella ha contestat “I jo t’acompanyo” Però res de res. La meva esperança ara és el Gordo de la Primitiva que li vaig fer fer a en Wow, perquè ell encara no l’ha mirat. O si li ha tocat dissimula preparant la fugida amb els nens a les Bahames.

Aquestes dues setmanes els companys de feina estem per Barcelona, ens estalviarem quilòmetres ,així que no serà un tant dur inici. Una companya venia indignada de Cuba. Com ha pogut acabar així la revolució cubana? I al llarg esmorzar s’ha obert un diàleg sobre Cuba dictadura on només tens garantit ensenyament i salut però no pots ni comprar paper de WC o pasta de dents... S’ha passat al tema de Nicaragua, als antics països de l’Est. El socialisme es transforma en un monstre a la pràctica? Com arribar a un sistema mixte entre socialisme i capitalisme? El poder corromp?

Les vacances dels altres han estat més tranquil·les i familiars o més típiques. Com per exemple les meves: Itàlia, Badalona, Barcelona i Palamós. Com sempre entre les tres cases.

Avui he dinat a la casa poblenovina junt amb els meus pares i les meves germanetes. Les meves germanetes són més altetes que jo que sóc la gran. I tampoc són nenes, però jo sempre seré la gran, per això parlo de germanetes, però no són ni nenes ni adolescents.

Aprofitant la tarda de jornada intensiva m’he dirigit al Mercadona de Badalona. Potser no està bé fer publicitat, i menys si no em paguen comissió, però jo normalment vaig al Mercadona, i en sóc una fan per culpa de la meva mare. Ella sempre diu que quan li van posar un Mercadona a la travessia de casa va experimentar una gran sensació de felicitat. I deuria ser veritat perquè pel seu aniversari, un amic va fer-li una felicitació on sortia la seva caricatura amb el carro camí del Mercadona... Doncs jo vaig al Mercadona perquè no tinc temps d’anar de supermercat en supermercat comparant preus, i després comprant a cadascun d’ells les ofertes. Hi ha gent que ho fa, com els meus tiets des de que ell es va jubilar. I alguns preus els apuntaven, però la majoria de coses les porten al cap. Es un bon exercici de memòria, no? Però jo no tinc temps d’això. I a part, si tinc sort que hi hagi poca gent, sóc feliç de passejar amb el carret amunt i avall pels passadissos ordenats del Mercadona. La frescor de l’aire condicionat a les galtes a la zona dels congelats. Anar mirant novetats que han incorporat. Jo no sóc massa Maruja però si la cosa està tranquil·la puc relaxar-me al Mercadona. I repeteixo, segur que d’això en tenen culpa els gens de ma mare... No us ha passat mai que un dia de cop i volta, sense pensar-ho, instintivament, surt de la vostra boca unes paraules típiques del vostre pare o la vostra mare? No teniu alguna reacció on us veieu reflectits en ells? Digueu-me que sí, perquè a mi de vegades em passa, i una mica m’espanta pensar que em semblo a ells més del que em pensava.

Avui al Mercadona la cosa no estava precisament relaxada. Això em fa pensar de nou que molta gent tornava de vacances i tenia la nevera buida. Pels passadissos costava avançar perquè tothom es parava amb el carro al mig molestant. Grrr. Llavors m’ha sortit la meva personalitat més terrible. Volia apartar els carros amb força i amb les rodes colpejar els turmells dels seus amos per fer-los caure pels terres. I els carros abandonats a mig omplir canviar-los de lloc perquè quan tornessin els costés una mica trobar-los. I xocar amb el cul gros d’aquella senyora que sempre va frenant. I si fos prim també ho faria, però si és gros rebota més. I aquell tio que anava mirant tots els congelats amb el carro travessat, fer-lo caure dins el congelador a veure si se li posava la cara blava... Però no ho he fet, he pogut controlar-me. I ara no penseu que sóc una futura psicòpata. Algun pensament malvat de tant en tant es passeja per qualsevol ment. Però no és dolent, us ho asseguro. Pitjors pensaments vénen al cap dels guionistes de pel·lícules de por o de suspens. Ai, si algú llegeix alguna notícia de violència en un supermercat no penseu en mi. Els autors han estat l’Alaska i els Pegamoides que van quedar marcats amb “Terror en el hipermercado, horror en el ultramarinos...”

Quan per fi he omplert el carro de mala gana sense cap mena de relax, la cua de pagar. Buff, per què sempre em poso a la que triga més, a la que hi ha problemes? Em passa el mateix en els peatges. I a sobre una “encantadora” nena darrera amb una maquineta de música que regalen al McDonalds. La conec perquè per desgràcia van aconseguir-ne una els nens a Itàlia. Ja sé que és culpa d’en Wow i meva per anar a aquesta mena de llocs i demanar un Happy meal infantil. Doncs bé, sort que el pare de la nena del vestidet vermell al final li ha fet parar la matxacona musiqueta de males maneres.

I ja em tocava a mi, La nena de darrera pesadeta que volia la barra per separar els productes entre clients. I després m’acostava el seu carro als talons. Volia fer-me caure? Volia colpejar-me amb les rodetes els turmells? Telepàticament havia llegit les meves anteriors idees?


Quin dia més esgotador. No em prova el setembre. I això que corre un airet fresquet, però que m’ha fet voltar uns quants papers. I demà tinc curset fins les 9h de la nit. Ho podré resistir?

Hola!

Aquest és el meu primer post, i realment no sé com hauria de començar. Escric un text i ja està? Massa “a saco”, no?. Em presento? O potser amb el que posa a les dades personals ja n’hi ha prou? De fet vaig escriure-ho sense pensar-ho massa per seguir endavant. Ja sé que el format del blog és una mica cutre, però poc a poc, a mesura que vagi aprenent coses aniré millorant-lo. De moment es poden penjar posts, i això ja és important.

Segueixo sense saber si presentar-me. Es cert que hi ha la foto, que per cert no és meva. La va fer en Wow, les fotos les acostuma a fer ell perquè és el propietari de la càmera. I qui és un Wow? Un japonès? Amb aquest nick recorda aquesta cadena de buffets japonesos que es diuen Wok, però no, ell no és japonès, és empordanès, i Wow són unes inicials. L’altre dia, quan li vaig ensenyar que havia creat una plantilla de blog, vaig comentar-li que no sabia com batejar-lo. Dir-li Khalino era treure-li personalitat. A ell tampoc li va agradar. Ell és la meva parella o company o home o xicot o com vulguis dir-li, avui en dia no s’estila dir nuvi o promès. Clar que a mi no m’ha regalat cap anell amb “pedrusco” o sigui que no hi ha prometatge. Però tornem a en Wow. Aquest nick me’l va suggerir ell. Són les inicials de World of Warcraft, un joc interactiu per internet al qual ell i el seu fill gran estan una mica viciats o deixem-ho en enganxats o que els hi agrada jeje. Un és un mag, l’altre un cavaller, hi ha trolls, nans, elfos, tàurens i altres personatges fantàstics, però no us en puc parlar massa perquè jo no hi jugo, tot i que en Wow Junior (a ell encara no sé com batejar-lo) em va crear un personatge.

La foto del mar d’en Wow és com no de la Costa Brava. A mi em va agradar i me la vaig posar de salvapantalles, i ara l’he posat al blog. Aquesta foto us pot fer pensar que sóc una entusiasta marinera, i no és el cas. A mi m’agrada molt nedar, banyar-me,i passejar els hiverns per les platges solitàries... però si pujo en barca acostumo a acabar marejada, i és una pena perquè el germà d’en Wow en té una. A ell podríem anomenar-lo el cunyat o millor el pescador, tot i que no ho sigui. Ell pesca per hobbie, o potser per vici, per què no és un vici anar a les quatre o cinc de la matinada a pescar i després anar a treballar a les 8h? Com diuen “sarna con gusto no pica”. I el seu còmplice d’aventures és el sogre en funcions. Dic en funcions perquè en Wow i jo no som casats, així que no pot ser sogre de fets.... I què bons són els calamars frescos que porten. Mmmm. A la planxa o arrebossats. I les tonyines quan és l’època... Però jo no sóc marinera, ni capitana ni ballo la bamba, “allá arriba y arriba” Però sí que canto. Canto a la dutxa. I també canto en un cor. I he fet una mica de teatre. I per assajar he matinat sense haver quasi dormit. O he anat a dormir a les tantes, sabent que al dia següent era un dur dia a la feina. “Sarna con gusto no pica”. Com es deu dir aquest refrany en català?

La foto del mar potser l’he posada perquè en el fons m’hi sento lligada. Sempre he viscut prop del mar. De fet les meves tres cases són ben a la vora. I bé, de fet cap de les cases és meva. La que està escripturada al meu nom, de fet encara és del banc per no sé quants anys. Bé, sí ho sé, de moment fins el 2033. Quina cara faré al 20033? Ui, en aquest any estaré desintegrada. Però al 2033, hauran fet efecte les cremes hidratants? Em faltarà poc per jubilar-me o llavors ja hauran canviat l’edat mínima als 75anys?

La meva casa hipotecada està a Badalona, banda mar, no on hi ha tot de pisos nous i cars, perquè el meu era de segona mà i té més de cinquanta anys, però també està molt bé, eh? Petitet, que no mini de 30 metres quadrats. En té 60 però molt ben aprofitats.

L’altra casa és la dels meus pares, a Barcelona, vora el mar. Del meu Poblenou independent. Del barri d’on jo sempre seré... Allà de vegades em quedo a dormir. Segons cap on vagi a treballar, de bon matí, sortir per la Ronda Litoral direcció Tarragona, varia molt si surts de Badalona o del Poblenou. Pot significar dormir més de mitja hora més. I els meus pares contents que dormi allà, encara que quasi no em vegin.

I per acabar està la casa on viu en Wow a l’Empordà, on hi pujo cap de setmana sí, cap de setmana no, i altres dies segons per on em cau la feina..

Així que em passo la vida voltant i carregant bosses amb roba cap aquí i cap allà. Pot semblar complicat, però una s’acostuma a tot.

I crec que aquest post ha estat massa llarg. Si segueixo així ningú em llegirà. Per tant acabo recomanant una web des d’on podeu accedir a webcams situades a les costes catalanes i espanyoles. Mireu, mireu, que algunes són en directe constant. Us imagineu que la vostra parella que en teoria està treballant apareix a la webcam de Calella de la Costa? Tranquils, no es veu tant detall

http://www.instantnautic.com/