diumenge, 26 de desembre del 2010

Pre-Nadal

Era dimecres, 22 de desembre, tocant el Nadal. El dinar amb els companys de feina havia estat animat, però tanta animació s'havia convertit en mal de cap. El vi i el cava si no hi estàs acostumat passen factura. I menjar quelcom diferent a verdures, amanides o planxa tampoc ajuda.

Estava amb la seva companya de feina per Portal de l'Angel camí de Decathlon. Les dues es repetien els regals a comprar, com si no vulguessin oblidar-los. Els tenien marcats amb foc a la seva ment, però elles per si de cas, els marcaven més forts.

 Eren les cinc de la tarda i Portal de l'Angel era ple de compradors de regals nadalencs, acompanyats dels seus paraigües. Si normalment costa passejar tranquil per aquest carrer, aquell dia els paraigües oberts entorpien més el pas, xocant uns contra els altres, i esquitxant a tort i a dret.

El Decathlon era ple de gent. Quina cua a les caixes! La calefacció escalfava l'ambient, i el cap d'elles volia esclatar. Una mà la tenien ocupada amb el paraigües moll i plegat, amb l'altre van agafar un carret per les dues. Allà van posar les jaquetes abans de caure rodones. Quina calor i com els pesava el cap!

El polar per al  meu cunyat? Un xandall pel nen. Mirem un regal pel amiguet de la festa de demà? Jo em vull provar uns pantalons per caminar. Mira quina cua al provador! Quanta roba es pensa provar aquella japonesa? Per què triga tant en provar-se aquesta?. On seran les genolleres pel futbol? Ja tenen massa pilotes, oi? Què et semblen aquestes pales de ping pong?...

Finalment van ser a la cua, poc a poc van anar avançant fins la caixa, van pagar. Havien acabat! Van sortir a fora i van respirar,agraint la frescor de l'ambient. Tot i que seguia plovent. Torna a obrir el paraigües. Odiaven la pluja, odiaven la gent comprant atabalada...Però els agradava el Nadal, i tenien il·lusió. Estaven contentes dels regals comprats.

 Havien de caminar fins l'estació de tren amb bosses i paraigües, entre compradors nadalencs i llums de Nadal. L'estrès nadalenc volia engolir-les, però elles cerimoniosament van anar caminant Passeig de Gràcia amunt. Parlaven de les futures vacances, de les reunions de família... Semblava que el cap els hi feia menys mal.

divendres, 3 de desembre del 2010

Khalina a Girona i Barcelona

Ahir vaig treballar a Girona. Feia força fred a quarts de nou del matí, i encara en feia a les quatre quan ja havia dinat, tot i que menys... Havia d'anar a Barcelona, però tenia una estoneta lliure fins que sortís el tren. Vaig anar fins la plaça de la Independència per si hi havia alguna paradeta nadalenca. Les parades hi eren, però encara tancades. Vaig creuar el riu per passejar pel casc antic. Alguna tenda era oberta, però no es veia massa gent pel carrer. Serien treballant, o fent la migdiada amb la calor de la llar.; però jo amb el meu anorak i els meus guants tampoc tenia fred. Em sentia feliç passejant per aquesta bonica ciutat. Tot era tranquil. Podia sentir el repicar de les meves botes. Ja érem a dijous, s'acostava el pont. Tot era com un conte, i jo la protagonista passejant. En farien una pel·lícula "Khalina a Girona".
Vaig arribar a la Rambla. Poca gent al carrer. Només podien entrar els extres, havien acordonat la zona per a gravar l'escena. Hi havia ja els llums de Nadal a punt de ser oberts quan fos fosc.  Primer pla del pont de pedra...Van deixar de rodar. Tornava ja enrera? A l'esquerra estava la botiga dels minerals. Tenen cosetes precioses. Massa perillós! Entrar i només mirar? El tren no espera... Vaig fer una miradeta, i vaig tornar enrera passant pel  pont vermell. Van tornar a gravar-me. Es tornaven a veure les meves botes, ara pujant les escales del pont. Els ànecs somreien a la càmera imaginària. Uns nedant, els altres emprenent el vol. La catedral seguia imponent al fons, enmig del cel blau.

Vaig agafar el cotxe fins a Caldes de Malavella. Eren les 17.15, l'andana era plena.  Uns núvols rosats  adornaven el cel. De fons se sentia un ramat, que va ser interromput per una veu que sortia de l'altaveu. El tren venia amb deu minuts de retard. L'únic banc lliure era ocupat per una dona que no parava de fumar. Tampoc volia seure, doncs tindria més fred. En aquells deu minuts, el sol va anar marxant, el cel anava enfosquint-se.  Els núvols perdien la seva tonalitat rosada.Semblava que augmentava la sensació de fred. Sort que el meu anorak nou té caputxa.

Vaig baixar a Passeig de Gràcia i vaig agafar el metro fins Drassanes. En sortir del metro vaig quedar embadalida, els arbres de la Rambla anaven plorant llàgrimes blaves. Ja era Nadal! Eren els mateixos llums de l'any passat, però jo els trobo tan bonics!

Després d'anar a un acte, el càmera va voler tornar a gravar-me. Per"Khalina a Barcelona" o  per"Els Nadals de Khalina"? Vaig pujar per la Rambla. Els arbres amb  branques blaves intermitents il.luminaven el meu esperit nadalenc. Vaig creuar la plaça Reial fins al carrer Ferran. Feia una mica de fred, però menys que a Girona. Anava abrigada i podia seguir passejant tota la nit, gaudint amb tots els sentits d'un dia més de la meva vida. No cal  correr sempre. Gaudim de tots els moments, de tots els llocs sempre que sigui possible.

 Les passes de les meves botes no se sentien entre el soroll d' altres passes. I oh! Oh! Ja estava el pessebre a Plaça Sant Jaume. No hi havia cua per veure'l! D'entrada la taula parada amb plats de galets semblava un anunci d' Ikea. Però després veies que al costat hi havia un silló, un arbre de Nadal, un tió... Tot molt familiar! A l'esquerra les figuretes del pessebre en un estil més bé tradicional.  Estaven els tres reis, el llenyataire, el caçador...

Les botes em van portar fins al metro de Jaume I. Deixava el centre fins el dia següent.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sensacions de dilluns

Fa dos dilluns, la sensació que la tardor havia arribat de cop va arribar-me de bon matí. De fet, era com si ja fos hivern. Els tres graus a l'andana de l'estació de Caldes de Malavella, durant els cinc minuts aproximats des de que anuncien el tren fins que arriba, em van deixar gelada. Enyorava uns mitjons als meus peus. Les mitges eren ridícules davant aquell fred. Desitjava un abric gruixut i una samarreta, però venia de la costa amb una jaqueta de poc abrigar. Anava picant de peus al terra recordant passos de claqué. Feia cercles amunt i avall pregant que el tren arribés. La gent no em mirava. Tots miraven la via esperant el tren.

Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.

Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i  bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.

A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...

Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.


Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
 Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem  amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.

Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...

Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb  la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Avions

 

Divendres tarda. En Francesc volia fer tranquil la migduada, però aquells maleits avions no paraven de passar.

Cada any des de que vivia a la Vila Olímpica, com havia volgut la Laia, els avions assajant la festa del cel el molestaven. També li recordaven el dia del seu casament. Ja feia set anys? Casar-se en una església al Poblenou mentre els motors dels avions no paraven de fer soroll havia estat un disgust per a la Laia i la seva mare. Però elles havien triat el dia i el lloc. Ell ja en tenia prou amb un casament civil. Bé, de fet, si era franc, en aquell moment també li van disgustar els avions, tot i que  va ser un alivi que el capellà escurcés la cerimònia... Però les fotos a la porta de l'església amb aquell soroll, mentre tothom cridava per fer-se sentir... Quin horror! I ara, veient que la seva relació havia canviat tant, sentir aquells avions encara li agradava menys.

Viure amb la Laia cada vegada era més avorrit. I ell... havia de matar l'avorriment. No sabia com aquell migdia enlloc de dinar, ell i la Marga del departament de finances havien acabat en un hotel. I des d'aquell dia, en Francesc havia revifat sexualment. Seguien les seves trobades amb la Marga, però també havia quedat amb un parell de noies d'internet. Cap compromís, perquè elles també eren casades.Potser ja feia un any de tot plegat.

En Francesc volia creure's que la Laia també tenia les seves aventuretes, però preferia no saber-ho. Segur que algun dia enlloc de fer el cafè amb les amigues o anar al gimnàs estava amb algun, perquè semblava més contenta últimament.

El soroll de la porta que s'obria el va fer tornar dels seus pensaments. Era la Laia. Realment seguia estant bona, però no en tenia prou amb ella. La Laia li va fer un petonet.

- Els avions anuncien el nostre aniversari de casament.
- Sí, reina.
- Grrrr, ens van espatllar el dia - va dir la Laia arrufant el nas.
- Tampoc tant, dona.
- Què vols dir?
- Doncs que al restaurant ja no se sentien. I a part no van impedir el nostre casament, que era el que volíem - va respondre en Francesc.
- Francesc, després de set anys, no et semblaria hora de fer la nostra relació més oberta?
- Què dius? - va saltar en Francesc esverat - Tu creus que em pots canviar com enganxina?
- Carinyo, no volia dir sexualment oberta, volia dir que m'expliquessis què et passa.
- Ah, que els avions no em deixen dormir - va dir en Francesc
- No vull dir ara - va dir la Laia rient - Ets impossible! Hauries d'haver vist la cara que has fet quan t'he parlat de relacions obertes. Ha, ha, ha. Et creus que no sé que porto banyes per tot arreu? Però clar és més elegant fer-ho d'amagat. Saps una cosa? Tu i jo som molt diferents. Jo sempre dic el que penso, i tu penses el que has de dir.
- Tu també m'has fet banyes?
- Ja veig que la teva única preocupació és el teu orgull masculí. Doncs si vols saber-ho pregunta-li a la Marga.

Van quedar en silenci. Els avions seguien passant com si el país estés en guerra.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Vulpellac

El setembre avança, la rutina continua. Algunes pluges, baixa una mica la temperatura. De nit em tapo amb el cobrellit. El sol cada dia s'acomiada una mica abans...

I els records d'estiu  encara estan a la ment. Una nit vam anar a la festa major de Vulpellac. Tocava l'orquestra Diversiones de la qual ens havien parlat sovint, i realment ens van fer passar una bona estona.

Vulpellac és al costat de La Bisbal. Sempre he vist el seu cartell passant per la carretera, però mai hi havia anat.  Era la nit d'un dissabte d'agost. Els cotxes anaven aparcant en una esplanada a l'entrada de Vulpellac. Un grup cantava. Vam decidir voltar pel poble sentint de fons la música dels altaveus. Vulpellac era un poblet preciós a la llum dels fanals i la lluna, de cases antigues, terra de pedra, carrerons encantadors...
Grupets d'adolescents passejaven pel poble. Era nit de festa major!

Vam tornar a la festa, a ballar i riure amb les versions  dels vuitanta de Diversiones.  Un mojito ens va acompanyar, i vam decidir tornar a Vulpellac una tarda per fotografiar-lo.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Allargant les vacances

Sembla que les pluges d'avui vulguin allunyar-nos de l'estiu. Però ja se sap que al setembre sempre plou, però seguirà fent calor. Plou per remullar les festes del Poblenou i les de la Mercè.

Preveient possibles canvis de temps, i tenint en compte les obres que ens falten fer, aquest cap de setmana vam decidir allargar les vacances.  De fet jo vaig començar a treballar el dia 1, però ens vam prendre un cap de setmana estiuenc. Diumenge van venir uns cosins i vam fer platja. Dissabte vam anar a Colliure, on mai hi havíem anat però segur que hi tornarem. Vam anar tranquils, seguint la costa des de Portbou, Cervera. Per una carretera deliciosa, sobretot si t'has pres la Biodramina. Jo vaig poder fer fotos des del cotxe sense patir per les corbes. Visca la Biodramina!

El pàrquing de Colliure era ple, i vam aparcar cap a la muntanya, així vam poder contemplar unes bones vistes.
Vam baixar per unes escaletes a una cala que agafava un camí de ronda fins a una platja més gran. Els restaurants oferien musclus amb patates. Hi havia gent a les terrasses i gent a la platja.




Jo estava extasiada mirant l'aigua blava, el molí, el castell, l'ésglésia, l'ermita prop del far, les casetes de diferents colors pastels amb finestres d'altres colors...

Va coincidir que feien una diada catalana, i ballava un esbart de Torroella. Després l'orquestra els Montgrins tocaven sardanes. Havien penjat per la riera tot de senyeres. Tot era molt alegre i festiu!

Vam passejar pels carrerons plens de botigues d'artesania. Les parets i finestres pintades en tons pastels seguien. Estava quedant-me embaladida. Un lloc tan bonic, i  en tan bona companyia. Què més podia desitjar?

divendres, 27 d’agost del 2010

Visita a l'Illa Roja

Era una tarda d'agost. Vam anar cap a la platja de Pals. Vam aparcar dalt la pujada i vam baixar alegrement per un carrer amb forta pendent sense pensar en la tornada. La gent es banyava, prenia el sol, i els més atrevits es llençaven des d'una roca. Clar que suposo que tampoc calia ser massa atrevit. Hi havia una cua de nens, noiets i noietes, pares... Al costat  hi havia la cua dels familiars, fotògrafs del salt.


Nosaltres no vam saltar. Nosaltres vam seguir pel caminet de la dreta. L' Illa Roja ens esperava.



El sol ja no hi tocava, així que no hi feia calor. Era agradable jeure sobre la tovallola en aquella sorra que no cremava... Alguns nens jugaven mentre els adults xerraven. Els pares d'una família alemanya van obrir una ampolla de cava que van beure en dues copes de plàstic mentre contemplaven aquell idil·lic paisatge.

Uns joves van arribar amb càmera. I el que semblava increïble, un d'ells havia escalat fins dalt l' illa, i... estava saltant. Jo ho vaig trobar perillós. Però ell  va convèncer a un dels amics per pujar-hi.Tots els pocs que érem a la platja els miràvem... Segons explicava el xicot l'escalada era perillosa. Però que no passava res quan saltaves. Deia que tocaves terra amb els peus, però que no passava res si en arribar a l'aigua arronsaves una mica les cames.
Tots dos van nedar per pujar per arribar a la part de darrera l'illa. Un cop a dalt, l'amic no es va veure en cor de saltar. Anava mirant tots els possibles llocs des d'on saltar... però res. L'altre repetia que com era enginyer.Finalment, l'enginyer no sé com va tornar a baix, però el noi primer va saltar de nou... Quan vaig veure que emergia el seu cap de l'aigua vaig sospirar tranquil·la... Però va tornar a provar sort una altra vegada. Aquest cop acompanyat d'un xicot que pescava a les roques de la vora, que en veure'ls, va demanar-li consell sobre l'ascens. I apa, a patir dos cops més! Per sort ningú va prendre mal.

Ens vam banyar en l'aigua gelada i transparent. La gent anava marxant. Només quedava la família alemanya. Les seves filles adolescents jugaven a pales. Vam deixar-los per ells sols tota la platja. Ells van treure el cava de la neverata per brindar de nou.

Per acabar vull comentar que les fotos que he penjat són d'en Wow.



dilluns, 16 d’agost del 2010

Seguint les petjades de la Rita

Després de llegir el post de la Rita, vaig quedar-me amb ganes de veure d'a prop aquell paratge tan suggerent. I just al cap de pocs dies, una tarda, en Wow ens va portar als nens i a mi a fer un passeig a l'Escala. Un cop allà  va dir, si de cas anem més cap a Empúria Brava.

Tot just vam aparcar al pàrquing de darrera de l'hotel de la Rita. Ens vam anar apropant fins veure'l pel davant. Hi havia molta animació. No era una tarda calurosa, però la gent estava alegre a la platja vora les dunes, sota parasols de palla.

Vam deixar enrera l'hotel.Vam agafar el passeig contemplant l'ambient de gent passejant, altres venint de la platja migvestits,en banyador, amb les tovalloles encara molles. Bicicletes amb grans, joves i nens a sobre, patins, fins i tot un patinet, cotxets de nens... Tothom estava content. Amb vambes o  xancletes o sandàlies... Pantalons curts, vestits estiuencs, pantalons fresquets... Ànimes contentes!

A la dreta tot de caletes, amb la gent relaxada a la sorra o l'aigua. Al fons,  la badia de Roses.

Seguint el passeig trobes a l'esquerra les runes d'Empúries . Escipió elegant saluda des de darrera les reixes. I a la dreta l'espigó helènic.

El trenet turístic va carregat de gent contenta.
Un mirador preciós al final del passeig. Estem a Sant Martí d'Empúries, un conjunt medieval deliciós. L'església fa sonar les seves campanes saludant-nos. Les terrasses acullen els turistes estrangers sopant, mentres els nacionals prenen gelats.

Emprenem la tornada. Més bicicletes, gent corrent, famílies passejant, parelletes enamorades de totes les edats... Se senten diferents idiomes, però tothom està content.


Les platges van buidant-se, però alguns encara hi segueixen. Tothom va al seu ritme. Aquí els rellotges no manen. Es estiu, són vacances i la Costa Brava és idíl·lica!

divendres, 13 d’agost del 2010

Llàgrimes de Sant Llorenç



(foto de google)












El papa Jaume va fer un dolç petó a la mama Helena. Com estimava aquella dona! Ja portaven setze anys junts! Però ell seguia boig per ella! Li agradava acariciar la seva pell suau després de fer l'amor. era la pell més suau que mai havia tocat.


El papa Jaume va somriure recordant quan el ventre de  la mama Helena va anar inflant-se. Cada dia li creixia més i més, fins que van néixer la Sandra i la Marta. Quina feinada!  Ara eren dues noietes de deu anys que dormien tranquilament a l'habitació del costat. La vida anava passant! Lluny quedaven les bogeries d'adolescència, però semblava que fos ahir quan l'Helena i ell, quan encara no vivien junts,buscaven els llocs més sorprenents per fer l'amor. I sempre al final aquell dolces carícies.

La mama Helena va fer un petó i li va dir Bona nit. Estava cansada. Sort que eren de vacances, perquè era la una de la matinada tocada. Les delícies de l'amor combinades amb fills acostumen a donar com a resultat nits de poc dormir.

La mama Helena li havia donat la mà mentre ja devia dormir. Però en papa Jaume, cosa estranya, estava desvetllat. Sentia el repicar del vent. Al terrat quelcom anava amunt i avall. I ells vivien al quart, sota terrat.

Va sortir al replà i va pujar les escales descalç. Si la mama Helena el veiés el renyaria. Va obrir el llum amb el perill de ser vist en calçotets i samarreta. Un cubell dels veïns es bellugava. Va posar-lo dins del safareig. Allà no molestaria .  Va tancar el llum i va sortir fora de nou. El cel era ple d'estels. Un estel fugaç  va passar!  Va ser tan ràpid que no va poder pensar cap desig! Caram un altre! Feia un vent fresc. Va baixar.

La mama Helena es va despertar en sentir-lo tornar. On eres?va dir obrint la lampareta. I en papa Jaume li va explicar que havia vist dos estels fugaços. Eren a l'època de les llàgrimes de Sant Llorenç. En papa Jaume deia que la següent nit anirien a veure'ls amb les nenes. Va somriure. " Vols pujar-hi, mama?" I la mama Helena va somriure. Fa fred? I ell va dir que podia anar amb la camisola que ja l'abraçaria. I els veïns? va interrogar ella. Ell va respondre segur que dormien.

Van pujar agafats de la mà silenciosos. La mama Helena va renyar al papa Jaume per anar descalç. No van obrir cap llum.  El papa Jaume va agafar per la cintura la seva dona mentre miraven al cel. Un estel! Ben ràpid una altra vegada! El papa Jaume no havia pogut pensar cap desig. Va fer un petó a la mama Helena. I ell es va perdre veure passar un altre estel.

El papa Jaume va desitjar estimar-se sempre amb la mama Helena, i en mig d'aquest pensament va passar un altre estel. No calien estels màgics. El papa Jaume sabia  des de que la va conèixer que el seu amor seria etern.

dijous, 5 d’agost del 2010

Desvestint el pis

Vaig anar desventint poc a poc el meu pis de Badalona. Com era abril ens vam endur les estufes elèctriques que no calien. Després vaig despenjar el quadre que em va regalar la Maria quan vaig fer 30. I el de la meva germana vestida per la sarsuela madrilenya (concretament en el número de A la sombra de una sombrilla...). Vaig seguir amb la làmina enmarcada de Van Gogh que tenia sobre el llit "la nit estrellada"... Treus quatre coses i es veu el pis tan trist! Després vaig despenjar les treballades cortines de ganxet fetes per la meva àvia. Aquell ja no era el meu pis!

Vam anar recollint capses de cartró per anar guardant llibres i àlbums de fotos. I també en vam comprar de plàstic per anar guardant la vaixella i altres objectes més delicats.

La roba va anar a parar a casa els meus pares. Primer la de més hivern. Les sabates d'estiu... Em vaig desempallegar d'alguna roba.

No es tractava de deixar el pis buid. La llogatera volia els mobles. Només ens vam endur el sabater del rebedor i les macrotauletes de nit. Però ella es quedava la nevera, la rentadora, el sofà, taula i cadires, el moble del menjador, la tauleta del despatx, el llit de matrimoni, els llits de convidats, els armaris... Però tot i això vam anar fent viatges cap l'Empordà. I ara, al magatzem de la botiga tancada de la meva sogra, hi ha els miralls, el rellotge del bany, els nòrdics, llençols, tovalloles, planxa, aspirador, cafetera, paelles...

Quan vas desvestint una casa, trigues més perquè vas retrobant records. Recordava les penes per muntar l'armari d' Ikea de l'habitació junt amb una amiga que vam fer musicals, i ara poc sé d'ella. Em va ajudar a muntar uns quants mobles. Ella sempre tan energètica i disposada!
Vaig recordar quan pintant el sostre del pis, van començar a caure capes de pintura. I el meu pare, la meva germana i jo intentant arreglar-ho entre riures.
Vaig recordar com la meva mare es va recorrer amb mi, mil i una botigues mirant mobles o làmpares.
Vaig recordar al meu tiet fent tots els forats per penjar làmpares, quadres... I posant les finestres d'alumini.
Vaig recordar viatges recollint per exemple el gran gerro blau que em vaig comprar a Portugal.
Regals d'en Wow, regals d'amics...
Va aparèixer una foto petita amb el marc tot brut , que era el record del casament d'uns amics , i que ara ja s'han divorciat...
I podria seguir explicant molts més records...

Va arribar el 30 d'abril. Adéu al meu pis. Adéu a Badalona. Ja no sentiré les cotorres cantant de bon matí. Ni obriré la finestra de l'habitació i veuré una palmera fent contrast amb el cel blau. M'agradava la llum que entrava en aquell pis. Em relaxava estirar-me al sofà blau contemplant la làmpara estil ovni i les parets blanques... Però sé que he deixat el pis en bones mans. I jo vaig caminant cap a un nou pis. Una nova etapa està al meu davant. Vaig desvestir un pis, perquè ara en vestiré un altre, i aquest cop,no prendré les decisions sola. Caldrà consens :)

dimecres, 14 de juliol del 2010

La reina del bicing

Ja fa dues setmanesque va arribar-me per correu la targeta del bicing. Quan vaig veure el sobre vaig decidir aquella mateixa tarda activar-la per tornar de la fisio.

Feia anys i panys que no anava en bicicleta. Bé, l'estiu passat vaig agafar una mica una elèctrica per provar-la. Tot i que porti trampa. Per això que no entenc per què  em va fer tanta il·lusió rebre-la. Suposo que presentia que començava una nova etapa.

La primera bicicleta la vaig agafar a Plaça Catalunya. Vaig decidir pujar  fins la Gran Via, que sabia que hi havia carril bici, i fins al centre comercial Glòries. Potser no va ser la millor ruta, doncs anava amb la inseguretat de les primeres vegades. En alguns trams no hi havia carril bici, i em feia pànic confondre'm entre el fum dels cotxes. Però també m'espantava anar per les voreres, on els peatons tranquils caminaven, i no sabies si seguirien realment en línia recta.

Segona bicicleta, de Glòries a Diagonal Mar per la Diagonal. Llavors ja estava més animada. Tenia ganes de saludar als ciclistes que em creuava, als patinadors... Ja no feia tanta calor. Encara no corria massa per esquivar amb compte alguns peatons que anaven pel carril bici. Un cop a Diagonal Mar tots els aparcaments ocupats. Per sort, va arribar el camió de bicing.

Tercera bicicleta, de Diagonal Mar a Rambla del Poblenou. Era quasi fosc. La llum de la bicicleta es va encendre. Vaig decidir-me pel passeig Taulat. Vaig agafar una mica de velocitat. Podia notar la brisa a la cara. Era bonic passejar en bicicleta entre uns arbres, que no sé el nom. En Fra Miquel ho sabria. Fulles grogues cobrien el terra.

I ara ja sóc la reina del bicing. Tot els desplaçaments que faig per Barcelona els estic fent en bicicleta. Clar que per sort no haig de fer gaires pujades. No sé si arribaria segons a quines zones de l'alta Barcelona. per sort em moc bastant vora el mar.

Vaig coneixent noves rutes no perilloses per a ciclistes. Us creurieu que mai havia entrat al parc del Nord, tot i que hi he passat pel davant en cotxe o autobús milers de vegades?

M'agrada anar en bicicleta perquè es veuen les coses de diferent manera. Moltes més que en metro, evidentment. Estàs més baixa que en autobús, i més propera que en el cotxe. Més ràpida que caminant. Noves sensacions. I a part, arribo més ràpid als llocs. Increible al principi, però cert.

dijous, 1 de juliol del 2010

Màgia arreu

Després d'una agradable pre-revetlla, dinar familiar improvisat al port Olímpic, i després una mica de cues per anar de revetlla. M' esperava la platja de La Fosca de Palamós. Vam anar a sopar a un xiringuito en Wow i els nens, que ja no són tan nens, i podrien ser els nois, tot i que suposo que sempre seran els nens... També podria anomenar-los Wow 1 i Wow 2, però així sembla que siguin robots sense personalitat. I justament cadascú té el seu caràcter.

Vam arribar sobre les deu de la nit. La mar estava calmada, i la fosca roca esperava ansiosa gaudir la màgica nit. Com si ella i tota la platja no fossin màgiques sempre, doncs jo crec que tothom que hi va una vegada vol tornar-hi. Es maca a l'estiu per fer-se un bany després de torrar-se al sol. Es bonica per passejar-hi sota el sol de l'hivern. Es romàntica per passejar-hi de nit amb una jaqueta que et protegeixi de la suau brisa. Veure com surt el sol o la seva posta...

Era nit de Sant Joan, poc a poc va anar arribant més gent a tirar petards i coets. Des d'algun xalet van tirar algunes bateries de palmeres que il·luminaven orgullosos el cel. I la gent aplaudia gaudint-los.

El so dels petards s'ampliava a la platja i cada vegada hi havia més gent, tot i que hi havia espai per a tots.  Després va ser el nostre torn. Els nens ho van passar tan bé tirant els petards. Va ser una nit alegre.


Cap de setmana llarg, festa major a Palamós, pujada de temperatures i dilluns tornada a la feina.

Per acabar la setmana de nou amb màgia, us faig una proposta teatral. Ens espera màgina, aventures i humor. Sigueu una mica nens de nou, i aneu a veure l'adaptació d'Aladdí al Jove Teatre Regina de Barcelona. I si a algú li fa una mica de vergonya, porteu als nebods o veïnets Estic segura que ens agradarà, a nens i nens grans.

Potser no sóc objectiva perquè són amics meus el director, els actors, l'escenògraf, el compositor de les músiques...Actua una blocaire que actualment té el blog en baixa... Porten temps treballant-hi en el projecte, amb professionalitat i  il·lusió.

Del 1 al 4 de juliol a les set de la tarda. Gaudiu-ne

dijous, 24 de juny del 2010

Pre-revetlla de Sant Joan

Va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit. Allà reposava un pètal de violeta. Era el que li havia donat la guionista de novel•la negra la nit del seu aniversari. La guionista havia volgut compartir els aromàtics pètals rebuts per la dama de l’illa.

Va acostar-se el pètal al nas per aspirar la seva fragància. El seu cap havia anat fins al taller de la pintora. Era de nit. Al voltant d’una taula sopava amb desconeguts físicament, però dels que curiosament sabia unes quantes vivències seves, uns quants sentiments. Sabia coses d’ells que potser altres coneguts seus no sabien. Havia vist les fotos d’alguns, llegit contes d’altres, escoltat aventures d’infància o joventut. Sabia llibres o pel•lícules que els agradaven... I aquella nit s’havien reunit i podia sentir les seves veus i rialles, contemplar les faccions de les seves cares, el gesticular de mans, el parpelleig dels seus ulls... Ningú era com s’havia imaginat, però tots eren encantadores persones... Va tornar a la seva habitació i va guardar el pètal.
Va agafar el metro, anava cap el Teatreneu. Sempre quedaven a Gràcia. Recordava el segon cop que va veure a uns quants d’ells. Va ser gloriosa la rotllana tot ballant a un local de la plaça del Sol. Una nit agradable.

Va baixar a Joanic. Feia fresqueta per ja ser estiu. Era la pre-revetlla de Sant Joan. Va anar caminant per un carrer que anava canviant de noms i mai havia aconseguit aprendre’s. I ja estava davant del Teatreneu. Va pujar les escales fins al primer pis. Al fons la seva taula. Alegria de retrobar-los. Algunes absències. Llàstima! Converses agradables. Per postres, què millor que un gelat a la plaça Revolució?

Va ser una deliciosa pre-revetlla de Sant Joan.

dissabte, 19 de juny del 2010

A mi què m'expliques?

No m'he tornat contestona, no. I ell tampoc. Només explica contes diferents. No sentirem la Caputxeta ni la Ventafocs. Una mica contes de tota mena.



Jo encara no hi he anat per motius d'agenda, però diuen que està molt bé, i m'ho crec. Tot i que al juliol , ho comprovaré.  I de passada tornaré al Llantiol que fa molt que no hi vaig. Per motius aliens a la companyia s'anul·len les funcions del 26 de juny i el 17 de juliol.

Dissabtes de juny i juliol a les 18.30 al carrer Riereta, 7 de Barcelona.

Flyer

dijous, 10 de juny del 2010

1001 moments de la Carme Rosanas


Felicitats Carme!


Obro el teu blog. Sensacions d'imatges i paraules. Torno a ser la nena d'anys enrera. M'enfilo al meu dolç núvol de cotó per travessar un cel ben blau, i poder gaudir de 1001 moments.

diumenge, 6 de juny del 2010

Dilluns passat

Sona el despertador. Arggg. Es dilluns! Em fa mal tot el cos. Per què no es acostumem mai les dones als dolors mensuals? Miro a la meva dreta. Ell dorm. Somric. Malgrat ser dilluns, és bonic despertar-se al seu costat. Un petó m’anima a anar cap el bany.




M’arreglo anant més lenta que habitualment. Coses del cicle mensual. Un petó, un guapa i a córrer cap el metro. Tinc sort, i pujo quan quasi tanquen les portes. No tot pot ser dolent en dilluns. Vaig caminant pels vagons cap el final, i veig lluny una cara que em somriu i una mà que em saluda. Es agradable trobar-se algú com ella de bon matí. Ella baixa abans. Jo segueixo i després transbord. Ara quan treballo a Barcelona toca fer major desplaçament.



Baixo del metro i el sol em crema la pell. Alguns vianants deixen rastre amb els seus efluvis corporals. Per què no m’acostumo a les males olors de l’estiu? Segueixo caminant, ara el metro ja no està al costat de la feina. Correria per escapar-me de l’escalfor del sol, i deixar enrere les olors que em persegueixen però el meu cos no em permet anar més ràpid. Intento somriure, ja estic arribant.



Un dilluns de feina passable, canvis del pessimisme a l’optimisme. I al vespre passeig amb en Wow. Això sí que va ser gratificant. Caminar fins la platja contemplant l’animació de les terrassetes de la Rambla del Poblenou, i després anar seguint pel passeig fins el port Olímpic sentint la brisa marina. Allà vam coincidir amb un casament xinès. Estaven en un restaurant... xinès, clar. Anaven tots mudats, esperaven a la terrassa, mentre els nuvis anaven fent les fotos de rigor amb els convidats. Els nens petits dormien tapats en els cotxets. Eren més de les onze de la nit. Es estrany casar-se en dilluns nit!



Nosaltres vam seguir de la mà caminant cap a casa. La nit olorava a frescor, i el llit ens esperava per reposar.

dimecres, 13 de gener del 2010

Cireretes d'arboç






La carretera de Badalona cap a Mollet té unes vistes precioses de tota Badalona, del mar, de campanars, Sant Geroni. El primer cop que vaig agafar-la em va meravellar. Clar que també reconeixeré que tot i conduir i jo, sempre que l’agafo acabo una mica marejada.


L’últim diumenge del 2009 en Wow i jo vam anar-hi a fer una passejada. Encara tenia alguna Biodramina que havia comprat per anar en la barca del meu cunyat. I per si de cas en vaig prendre una. Havíem dinat d’hora. Serien les tres. Vam pujar el cotxe i vam començar a pujar cap a la urbanització de Mas-ram. Un pastor tornava a casa les ovelles. I ràpid érem dalt contemplant les vistes i notant com es destapaven les orelles.

Un sol d’hivern entorpia una mica la conducció. No vam arribar a Sant Fost, vam parar davant l’alberg de la Conreria. Em vaig ajustar la bufanda, a l’ombra feia gelor. Vam caminar seguint petjades de senglars, escoltant el refilet dels ocells i menjant cireretes d’arboç. Sempre m’han agradat. Em recorden la meva infantesa a Arbúcies. El meu pare amb el meu tiet i els meus cosins o amb amics caçant bolets. Jo no tenia tanta traça pels bolets. I menys quan es tractava de rossinyols, amb els rovellons encara. Però de nena a mi m’interessaven més les cireretes d’arboç. Eren més fàcils de trobar, i tan dolces i bones. Digueu-me tètrica però recordo anar a un bosc proper a un cementiri, i allà al costat unes bones cireretes d’arboç.

També anàvem a pinedes a la caça del bolet, però allà no hi havia cireretes.

Les cireretes, les mores, les castanyes (tot i haver-me punxat més d'un cop amb elles),recollir els fruits del bosc, tot i no ser massa de camp, quan hi he anat, sempre m'ha agradat. Es com preparar-se per la subsistència.

Una agradable passejada, i vam decidir baixar fins a Montgat, i l’aventura ens va portar fins a Mataró. Allà vam descobrir una fira d’artesania. Un cafè amb llet calent i preparats per veure les paradetes. Em vaig enamorar d’unes arracades, i com no sabia per quines decidir-me vaig comprar-me unes per mi, i unes altres per les meves germanetes.

Vam tornar de nou per la nacional veient les llumetes enceses. Com m’agraden! Però ara s'han acabat els Nadals. Fins l'any vinent!

dissabte, 9 de gener del 2010

El regal d'en Josep B., el meu blocaire invisible

Aquest post és per lluir el regal que vaig rebre de part d'en Josep.  Vull agrair-li de nou la bonica història inspirada en el meu nick.

Aquí teniu la introducció. Diu que només sap fer programes d'ordinador, com si fos poca cosa. I escriure, que certamen ho puc corroborar.

"Doncs sí, Khalina, sóc el teu blocaire invisible, i com que l'únic que sé fer és fer programes d'ordinador i escriure i no crec que tinguis cap necessitat informàtica m'he inventat aquesta història a partir del teu nom, espero que t'agradi."


I aquí teniu la història que em va regalar.

"Fou en el temps on hi havia bèsties que pensaven i homes que semblaven bèsties, el temps on la màgia encara era un poder i on els deus eren tractats com es mereixien, amb por però sense respecte.



En aquell temps on la guerra entre els imperis del sud i de l'est tocava al seu final, on els exhaust exèrcits lluitaven més per conservar les forces que per acabar amb l'enemic, en aquell temps, dic, va ser quan es va voler buscar la pau.



Però en aquells temps de foscor i bruixeria, s'escoltaven els oracles i per una vegada coincidiren, tots menys un, amb la unió de les dues llunes s'hauria de portar a terme la unió dels hereus dels dos emperadors.



Però l'oracle discordant va predir que l'emperador moriria al poc de consumar la unió i la nova emperadriu arribaria al poder tota sola. També digué l'oracle que regnaria amb justícia i que establiria un nou ordre on ja no hi haurien ni emperadors ni reis ni deus.



L'emperadriu del sud estava prenyada i tots els auguris deien que seria un nen, mentre l'emperadriu de l'est esperava, havia d'esperar una nena. Però un secret fosc acompanyava el silenci de l'emperadriu, el part s'avançà i la nena morí a les mans de la llevadora.



Fou en aquell temps que una dona d'un poble proper, havent quedat prenyada d'un home desconegut, va tenir una nena d'ulls brillants. L'emperadriu, que pel seu càrrec estava al corrent de tots aquests afers feu portar la dona i la nena, li oferí adoptar la seva filla i comprà el seu silenci fent-la la seva dida.



La dona, sabent que l'alternativa era la fam i, molt probablement la mort, acceptà sense dubtes, de fet hauria callat tan sols saber que la seva filla tindria un futur que ella mai no li hauria pogut donar.



I així fou com en la unió de les dues llunes, a la plana del Concili foren presentats i concertat el matrimoni dels dos nadons, Itaur i Khalina, rebent tots dos la benedicció de sacerdots, mags, bruixes i oracles.



Passaren els anys fins que Itaur i Khalina tingueren l'edat per consumar la unió, foren presentats a la plana del Concili, Itaur era un guerrer de cap a peus, ben plantat, rude i poc lletrat.



Khalina semblava encara una nena, els cabells llargs cobrint l'esquena, els pits petits, potser massa per la seva edat, i la brillantor als ulls, aquella brillantor que sols pot emetre una ment privilegiada i culta.



Tant Itaur com Khalina havien estat educats sabent el seu destí, tan l'un com l'altre sabien que l'amor no era un requisit i que l'únic que importava era complir el pacte.



Khalina tenia por, tot i sabent el que havia de passar, veia en Itaur un monstre comparat amb els seus amants, tendres estudiants de màgia i filosofia que mai no gosaven tocar-la més enllà d'on ella els indicava.



Itaur i Khalina entraren a la tenda agafats de la mà i davant la mirada de tots. Dins la tenda Itaur canvià el seu posat guerrer. - Sé, Khalina, que esperes un barrut busca-bregues, a la fi és com m'han educat, però no vull ser el monstre que et violi sense miraments, potser no sóc massa llest, però he tingut bons amics que m'han donat consell, sigues tu la que m'indiqui el que he de fer.



I així fou com Khalina i Itaur uniren els seus cossos i les seves ànimes fins que el sol il·luminà de nou la terra. Sortiren tots dos de la tenda coberts amb l'aurèola cobreix els amants al matí i tots cridaren i festejaren la consumació de la unió.



Tots menys un, algú que desitjava tornar a l'infern de la guerra, algú que volia maleir aquell moment. Amb un somriure traïdor s'apropà a Itaur i l'abraçà mentre la fulla d'un ganivet es clavava al cos d'Itaur.



El silenci es feu a la plana, l'assassí quedà enfront Itaur mentre aquest queia a terra sense vida, Khalina cridà mentre s'agenollava al costat d'Itaur. La guàrdia agafà el criminal. - Senyora! Què li fem? - Preguntà el capità.



Khalina s'aixecà amb els ulls coberts de llàgrimes. - Per què? - Preguntà a l'assassí. - Per morir com un guerrer i no com un camperol. Prefereixo ser un traïdor que un covard. - Deixeu-lo anar. - Digué Khalina. - Senyora? - Preguntà el capità.



Khalina parlà per a tothom. - El preu de la pau passa pel sacrifici, podríem donar-li en aquest home la més cruel de les morts però això no ens assegurarà la pau, deixem-lo anar, volia morir com un guerrer i no com un camperol, ara haurà de viure com un traïdor, i que la seva mort sigui la d'un covard, si la vol, per la seva pròpia mà.



Khalina agafà el ganivet que segà la vida d'Itaur i l'atansà a l'home. - Si vols morir ja saps el camí, ningú et traurà la vida si no tu. - dit això s'agenollà al costat del cos d'Itaur i plorà fins que arribà la nit.



I així fou com Khalina es convertí en l'emperadriu del dos imperis i portà la pau i la justícia a tots els racons de la terra i amb la pau els camps tornaren a florir i els matins als pobles tornaren a olorar a pa recent i els carrers tornaren a sentir els xiscles de la quitxalla."

dimecres, 6 de gener del 2010

La meva blocaire invisible



Crec que almenys un parell de persones havien descobert qui era la meva blocaire invisible. Ella és la Lady Griselda del blog prosopopeia.

Reconec que l'havia vista comentant per altres cases de Blogsville, l'havia llegida a les Històries veïnals, i m'havia fer riure a cal Veí amb l'auca de la Remei a l'apartat "De calents i contents", però mai havia entrat a casa seva.

M'ha agradat anar assaborint el seu blog i aprenent molt d'ell. Quasi agafo la síndrome Stendhal , que he descobert gràcies a ella, que és el que pateix un individu exposat a una sobredosi de bellesa artística, en aquest cas seria una sobredosi emocional.

Comencem amb una mica de música? Sé que a ella li va agradar. Jo no he vist Wall-e, però sí Hello Dolly on canta la cançó Michael Crawford.






Un cop llegit el seu blog, he decidit que no li regalaria cap poema. Tampoc ho havia pensat, perquè mai me'n he sortit, i després de llegir els seus acròstics seria fer el ridícul. Hagués estat preciós fer un acròstic amb "Lady Griselda" però...Una altra cosa seria regalar-li un poema d'un altre. Sé que li encanta Sagarra. Però no seria novedós, i com en sap molts de memòria.

Tampoc tinc gaire gràcia dibuixant. En canvi ella fa uns dibuixos ben bonics, és molt graciosa la sèrie d'ella a cavall, dalt la Kenia, amb un vestidet d'estiu, imitant una mica Lady Godiva.  Ella fa els dibuixos en un tres i no res, com en el sopar d'antigues companyes d'escola. Elles la recordaven com una noia a qui li agradava llegir, escriure i dibuixar. No dubto que és una artista completa, doncs també li agrada recitar i fer teatre; fer el disseny del pessebre de casa seva, la fotografia... Ens mostra una recepta de brownie per llepar-se els dits. Amb ajuda de la Whity, una dels seus acoblats. Em fa gràcia que els seus ninos i objectes li parlin. Voldries alguns acoblats més?



Clar que aquests pobrets deurien cremar-los, que és el trist de Falles, per sort vaig salvar-los dins la meva càmera de fotos.

No li regalaré cap  llibre d'autoajuda, ni cap novel.la històrica. Potser una biografia. Podria intentar fer la biografia de la madre Cheli, una professora que ella va tenir, i curiosament he sentit unes quantes anècdotes d'aquesta dona per part de dues bones amigues. Elles eren d'una promoció menys que lady Griselda. Un record compartit i que em va fer gràcia.

M'ha agradat la seva tendresa parlant-nos del seu avi Angel. Es tan emotiu pensar que va tocar de nou el piano per la seva néta. Els records amb les seves cosines. La llegia i era com tenir una pel·lícula davant meu. Les veia a totes tres en acció.

Li podria regalar espàrrecs, però té una fira cada any al seu poble actual. A part, encara semblaria que l'engego a fregir espàrrecs. I això mai. Potser podria regalar-li una passejada entre els pins, un dels motius pels quals li agrada viure a Gavà.


Començarem a passejar entre els pins, però com sembla que li agrada viatjar, agafarem un globus màgic. Què et sembla Laura? No sé si et fa angúnia volar, però amb el meu globus no passaràs ànsia. Et desitjo que gaudeixis d'un vol fantàstic.

No tinc clar si t'agrada més el mar o la muntanya. En els teus posts més bé parles de muntanya. Recordo quan a Tuixent vas descubrir l'ofici de les trementinaires. M'he quedat amb les ganes d'anar a Sòria a veure la Virgen del Mirón i la senyora Iluminada. Dirigim-nos cap amunt, cap a l'Empordà. Què et semblen uns aiguamolls? Aquests són de Palau-sator, a l'Empordà. La fotografia és d'en Wow, el meu company. Com que estan enfangats millor anar amb el globus màgic. A part des de dalt les vistes són millors.


Pugem una mica més. Vull passar Llívia. Recordes la farmàcia que et va encantar quan tenies entre 10 i vint anys? A mi també em va agradar molt. La vaig veure en un viatge amb l'escola quan tindria dotze anys. I ara dirigim-nos cap a l'Est. Vols tornar a Venècia? Jo vaig ser-hi farà dos estius. Em va encantar la ciutat! Anem a buscar un fillet per a en Cosimo i la Nera? . Són unes titelles excepcionals. Estan tan bufones sobre el piano. Jo tampoc sé tocar-lo, clar que tampoc en tinc, a casa els meus pares sí.

I ara anem cap a la calor. Què et sembla Egipte? Si no hi has estat, ves-hi, perquè ara farem una visita llampec. Primer de tot et porto per sobre el Nil. Les piràmides i els temples són fascinants, però em va agradar tant el creuer pel gran riu. Mira quina verdor a les vores. I després el desert. Es una imatge preciosa!


I no et vull entretenir massa. Et portaria a més llocs però no podem fer tard. El globus màgic t'ha vestit de gala. Anem cap a Londres, al teatre. Quin musical anem a veure? Sé que et va emocionar els Miserables. Jo ploro amb ells. Sóc així de bleda. L'he vist dos cops a Londres, un per un grup de Gràcia, i vaig tenir el goig de fer-la fa pocs anys. No tenia cap paper protagonista, però així em podia emocionar millor. Per fer boca, aquí tens I dreamed a dream del concert del desè aniversari.



Baixa del globus Laura i cap a teatre. Ell t'espera  dins la sala, perquè t'emocionis de nou al teu costat. I espera, té aquesta rosa. Em van deixar agafar-la del parc Cervantes de Barcelona per a tu.

Que tinguis un molt bon dia de Reis! M'ha agradat molt ser la teva blocaire invisible!




I mireu mireu quin regalet m'ha fet en Josep B. Una història preciosa. Estic encantada!

dimarts, 5 de gener del 2010

últimes pistes invisibles



Ja falta molt poc per les 12h de la nit. L'hora màgica en la que els blocaires invisibles aniran deixant els seus regals.

Per tant donaré unes pistes bastant clares.

La meva blocaire invisible ha participat a la roda poètica dels Personatges Itinerants i viu al Baix Llobregat.

Ho sabeu ara?

diumenge, 3 de gener del 2010

Comencem el 2010



El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.

El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.

El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.

A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.

Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?


Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...

Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".


No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.

Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.

Un bonic passeig per acabar l’any.

El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.

I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.

I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.

Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.