diumenge, 27 de desembre del 2009

Fulles de tardor


I com cada any, la tardor s'emporta les fulles dels braços dels pares arbres. Els arbres se senten tristos quan del verd passen al vermell i després cap a tons marronosos, fins que s'assequen i es van desfent amb la humitat de la pluja, la gelor de l'hivern o la neu les cobreix.


Però els arbres saben que tornarà la primavera, i seran plens de joia quan petites fulletes verdes neixin dels seus braços.


La vida és estacional, i en general plena de cicles. Quan ens assequem, millor deixar pas a les noves fulles verdes.



No és ben bé el mateix, però cada any fem el blocaire invisible. Ara passarem uns dies emocionants pensant regals i deixant pistes. Sabem que s'acabarà per Reis.Però al proper desembre podrem tenir-ne un altre (si els nostres incansables organitzadors no desisteixen). I així aprofito per donar alguna pista. Anava a donar només una. Volia dir que la meva blocaire invisible no és de les que publica cada dia, ni dia sí dia no. Però al dir això, n'he dit dues. Qui serà?

dissabte, 19 de desembre del 2009

Sensació de Nadal


Començava desembre, era ja dia quatre, i encara no havia notat la presència del Nadal. Tímidament l'havia percebut a Mercadona però a cap lloc més havia trobat signes nadalencs. Potser havia començat el bombardeig d'anuncis per la televisió però com quasi no la veig...

Al meu carrer de Badalona mai hi posen llums, no havia rebut cap postal de Nadal, i a data d'avui només n'he rebudes dues (clar que jo tampoc n'he fet cap. No trobava les que havia comprat a Anglaterra)

A la Rambla de Poblenou, feia poc que havien tret els llums de festa major. Portaven des de setembre apagats, penjats esperant un altre destí. I els llums de Nadal aquest any no arribaran a la Rambka. Segons m'han dit, els comerciants amb la crisi no poden pagar-los. I pensar que alguns anys fins i tot sonaven nadales... Però ens conformarem amb un galet lluminós a la rodona de Rambla - Pujades. Estan a altres punts de la ciutat, segur que els heu vist en directe o per internet.


I aquell primer divendres de desembre anava al Liceu a veure Il trovatore. Com vaig fer alguns encàrrecs, vaig agafar el metro fins la plaça Catalunya. Vaig agafar les escales mecàniques de la sortida de Passeig de Gràcia fins dalt, i fora tot respirava Nadal. El Passeig de Gràcia ben il·luminat. Els llums de Pelai amb cercles.Tots els edificis tenien els seus llums. Com el del Triangle amb els seus estels blaus (la foto és d'una amistat meva) Es cert que els edificis carregats de llums excessivament els trobo horteres, però uns llums ben posades m'alegren el dia, em fan retornar la il·lusió de la nena que li agraden els Nadals.

Em va encantar baixar per la Rambla contemplant les branques amb llumetes blaves, i veure com algunes llagrimetes blaves baixaven.

Mireu aquest post de la Rita i tindreu mostra d'alguns dels llums.

A la sortida del Liceu els llums de les Rambles estaven apagats. Hem d'economitzar. Però vaig passar per davant l'ajuntament i vaig veure de lluny el pessebre. A veure si aquesta setmana que la feina em porta per allà, aprofito per passejar per Santa Llúcia.

I després vaig agafar el cotxe. Els llums de l'autopista s'apaguen passat Granollers. Els fars del meu cotxe la il·luminaven junt amb el meu cor nadalenc. Música dels vuitanta i anar avançant fins els braços de l'amor.
Sortida Vidreres, l'autovia també fosca. Platja d'Aro, carretera. Calonge. I en una corba vaig distingir el campanar il·luminat de Palamós. Des de que el vaig veure per primer cop, em va robar el cor. Queda tan bonic i elegant!

I amb la imatge del campanar vaig sospirar: El Nadal ja ha arribat!

I ara ja no ens em podem escapar. Les cases i les tendes decorades. Sopars i aperitius diversos. Tothom et desitja bones festes i aprofiten per petonejar-te.

Però a mi em fa gràcia. Els blocaires juguem a ser invisibles i fer-nos regals. Altres fan de figuretes de pessebre, miraré si puc ser algun personatge (m'imagino que la Verge Maria ja deu estar ocupada. Jo com que tinc experiència en aquest paper).
La nit de Nadal veurem cagar el tió a la neboda. Amb els nens s'haurà de fer més tard perquè estan amb la mare. El dia de Nadal i per Sant Esteve dinars familiars. Veuré als cosins, alguns fa temps que no els veig. Acabarem cantant nadales. Som una família musical.
El 25 nit a veure l'obra de Nadal.
I el dia 28, amb els amics el sopar dels Innocents.
I el millor de tot, uns dies de vacances i relax.

divendres, 27 de novembre del 2009

El secret


I arriba la confessió del secret que us vaig dir que era inconfessable.
Pitjor que tenir un blog? Em va preguntar la Carme. Doncs sí, pitjor perquè és entretingut, una mica creatiu segons com es miri, però en el fons és mecànic. Hi ha interrelació virtual amb altres persones, però sempre són semblants: fer-se regals, ajudar-se o fertilitzar-se.


Arribats a aquest punt del text, alguns pensareu que m'he begut l'enteniment. Ara em vaig fertilitzant amb gent diversa? Noooo, només amb els meus veïns, els veïns de farmville. I de fet no els fertilitzo a ells, fertilitzo les seves terres.


Ara ja ho he dit. Sóc una de les moltes persones del món enganxades a farmville, un joc del facebook.Perquè crec que una mica enganxada estic. M'agrada anar plantant i recollint blat de moro, girasols, patates o cafè. Munyir les vaques, recollir els ous de les gallines ... ocupar-me de tot el bestiar. Fins i tot hi tinc elefants! I les meves palmeres, les figueres, els cireres, tan vermells!



Tot va començar perquè veia amics que hi jugaven. I vaig apuntar-me al joc pels nens d'en Wow. I ara sóc jo la granjera feliç. I tots els neighbors que hi tinc (perquè el joc està en anglès. Almenys em culturitzo una miqueta). Excompanyes d'escola, companys del cor i de teatre ens intercanviem regalets per la granja i som ben feliços!

Doncs ara ja està, ja ho he dit. Admeto tota mena de comentaris al respecte, però per entendrir-vos us penjo unes fotos de la meva granja.



dimecres, 18 de novembre del 2009

Boira

La ciutat està emboirada, qui la desemboirarà?



Ahir al vespre Barcelona semblava Londres. Tanta boira hi havia que el director del cor ens va saludar amb un "Good night".


Vaig sortir del metro de Poblenou a quarts de nou, i em costava de veure en la distància. Vaig pensar que no fos culpa de les ulleres no actualitzades que porto, doncs el meu ull dret porta un parell de dies protestant quan em poso la lentilla. Això va provocar que a la revisió mèdica de la feina, dilluns, em preguntessin dos cops quant temps feia que havia anat a l'oculista. La maleïda lentilla distorsionava si les o de la pantalleta estaven obertes per dalt o per la dreta. Jo parpallejava, però totes les o em semblaven iguals. Acaba la revisió vaig decidir passar-me a les ulleres fins a nova situació.


El meu cap va deixar de pensar en les lentilles per fixar-se en el terra. Era ben moll, i quasi rellisco. Vaig pensar que si queia em trencaria les ulleres. Ais, les lentilles que no es trenquen, no cauen, que no s’entelen...


L’aire xop anava humitejant-me , mentre feia passes fermes per no caure. La idea d’un post boirós va aparèixer per la meva ment.


Boira a la ciutat i boira al camp. Ahir la boira em va acompanyar de bon matí mentre conduïa per l’Alt i Baix Empordà fins Figueres. La boira no em va deixar contemplar bé les obres que estan fent passant Verges. Algú m’havia comentat a l’estiu al respecte “què estan fent al meu Empordà?” Els cotxes i camions anaven lents entre ratlles grogues pintades al terra i noves rotondes.


Boira a l’ambient i boira al meu cap. Unes boires que m’han apartat de Blogsville. El meu perfeccionisme preparant-me la feina. Un projecte presentat i finalment acabat amb notable. Ja tinc un altre títol en prevenció. Canvis bons per en Wow, però també nervis. I un secret inconfessable, que segurament acabaré explicant-vos, m’han allunyat de vosaltres. Tinc ganes de llegir tot el que heu escrit. Però tampoc no tinc tot el temps que voldria encara. I a part, està la meva nova afició inconfessable. Hauré de llegir els posts endarrerits per Nadal.
I parlant de Nadal, esteu al davant de la Verge Maria. No m’he tornat xalada en aquest temps, tranquils. No m'he fet de cap secta.Tampoc estic prenyada i tracto de dissimular. Seré la Verge Maria a l’Estel de Natzaret(com els pastorets)... Alguns pensareu que potser no sóc tan joveneta com caldria pel paper. Però aquest serà un Estel de Natzaret diferent que farem com a lectura dramatitzada. Tot ha estat fruit d’una “revolta” de dones. A l’ original Estel de Natzaret pocs papers de dones hi ha. Doncs a la nostra lectura totes serem dones. Fins i tot Satanàs o Sant Josep. I això no són boires, són il·lusions.


Ahir, quan va acabar l’assaig del cor a mitja nit, ja no hi havia boira.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

IMMENS

Si mireu el títol del post, alguns pensareu que la tardor em fa posar filosòfica. Potser esperareu que em perdi en la immensitat de l'univers i en la infinitat del temps i acabi arribant a conclusions sorprenents.


Alguns més fantasiosos podrieu pensar que ara em dedicaré a presumir de l'immens xalet que m'he comprat amb la primitiva que he guanyat. I segur que ja penseu en la festa d'inauguració. Ja m'agradaria, eh? Però ni mini xalet ni xalet immens. Ni tampoc la primitiva. Però si algun dia em toca, ja ho celebrarem.



Els irònics, encara amb la idea al cap de la primitiva, la de "unga, unga", podrieu pensar que m'estic referint a l'immens cul d'algú, i que a partir d'aquell cul, criticaria la seva malvada portadora perquè és l'arpia de la meva cap, o la bruixa de la veïna que em molesta o aquella amiga que em va fotre el ligue d'adolescents... Però per sort o desgràcia els i les que conec amb culs immensos tenen grans cors. I mai confondré físic amb ànima.



Parlar de la immensitat de la univers ens acosta al tema, doncs us vull parlar d'una obra de teatre que ells mateixos descriuen així





"La capacitat imaginativa i creativa de l’ésser humà és gegantina.
I què hi ha més gran que l’univers?
Fent un paral·lelisme entre l’univers i la imaginació, podem afirmar que tots i cada un de nosaltres tenim un univers al nostre interior.






IMMENS és un viatge per aquest univers."













També és immens el seu treball de creació, l'estètica creada amb muntatge, llums ,vestuari i la cançó final. Immens el treball de l'equip directiu, i immens el treball dels tres actors dalt l'escenari cada nit. Però no us preocupeu, l'obra no és infinita, dura una hora i vint. Una bona estona on el somriure apareixerà als vostres llavis tot sovint.


Què ens expliquen al dossier de la seva web?

"Tres treballadors d'un magatzem de dipòsit són adduïts previ avís per una companyia de viatges espacials. Els tres han estat seleccionats per participar en un viatge al darrer dels planetes del que s'anomena univers conegut.

Un viatge on els seus propis conflictes, tan interns com de convivència seran l'eix d'un univers, pot ser inventat, on conviuen personatges immersos en situacions i conflictes galàctics però de fons quotidià.

Tot plegat conforma l'excusa per fusionar la ciència ficció amb una comèdia hilarant, intel·ligent i sovint una mica absurda. "

Us animo anar al Guasch teatre ( C/ Aragó, 140, Barcelona) fins el 25 d'octubre.

Els trobareu : Dijous a les 21:00 h . Divendres i dissabtes a les 22:00. Diumenges a les 19:30

El fantàstic Hardy Freenkel presenta:


IMMENS

Amb Gerard Flores, Joan Olivé i Aitor Rodero.

Direcció: Marc Miramunt


Et perdràs l'enlairament?


Venda d'entrades a la taquilla del teatre, al telèfon 93 451 34 62 i a telentrada.
També trobareu descomptes a http://www.atrapalo.com/

Si voleu veure 3 minuts de l'obra http://www.youtube.com/watch?v=Gny1tWHq-yg&feature=channel_page

Entrevista: http://www.youtube.com/watch?v=etVnB-jqJLA

divendres, 25 de setembre del 2009

Les estacions

(Imatge de google)

Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Uns dies d'agost a Anglaterra





Ja fa molts dies que vaig estar a Anglaterra, més d’un mes. No sé si fer una crònica perquè coneixent-me serà massa llarga, però si vaig explicant una mica de tot, potser quedarà massa desordenat. No sé què sortirà, però posaré alguna foto per amenitzar el post.

Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!

L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.

Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.

Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.

Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.





















New Forest Ovington







Aquests dies vam anar dos dies a Londres. En tren hi ha una hora i mitja. I tot i viatjar en hora no punta, no era massa barat. Un dia l’objectiu era el museu de cera Mme Tussauds. Ens vam fer fotos amb quasi totes les estàtues de cera,esquivant com podíem la gent. Un altre dia teníem les entrades per Priscila, Queen of the desert. Em va encantar!. Es un espectacle molt lluït. Vestuari preciós, tot de colors. Hi ha unes dives que surten molts cops penjades del sostre que canten de meravella. Ells tres molt encertats. Curiosament Jason Donovan era el que vaig trobar més fluix en comparació, o menys bo.



Per Londres també vam passejar pel típic circuit turístic, fent fotos al Big Ben, Trafalgar Square...

Dissabte em van portar a Stonehenge. Era un dia de molt sol. Em va impressionar la màgia que desprenia. Després vam anar fins la ciutat Salisbury on feien mercat. Impressionant catedral! Agradable passejada.













Tot va ser encantador. Em vaig adonar que entenc l’anglès pitjor del que em creia. O potser com anava amb ells, es pensaven que jo també era del país. Em va agradar veure la seva casa en directe amb el jardí darrera. Viuen en un barri molt tranquil, tot de casetes. Prop tenen un carrer comercial, on cosa estranya, us confessaré que vaig veure unes nines de porcellana moníssimes. A mi en general no em feien gràcia, més vé em feien terror, però aquestes eren tan boniques que vaig decidir emportar-me la Janet per la meva àvia. La vam embolicar com una mòmia amb paper de diari i cita aïllant, i va arribar intacta al Poblenou.

De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.




dissabte, 5 de setembre del 2009

Irina


En Roger no va poder deixar de mirar el rellotge de la pantalla de l’ordinador en tot el matí. Aquell divendres finalment coneixeria a la Irina. Era la una. Una hora i un quart més tard la veuria.

A les dues en Roger va plegar puntualment i va pujar Via Laietana amunt. Un autocar de japonesos quasi xoquen amb ell. Per la catedral el perill era un grup d’alemanys. Però a en Roger li era igual, ell només pensava en ella. No sabia com podia estar boig perdut per una noia virtual. Clar que no era virtual perquè finalment podria veure-li els ulls, aquells ulls clars que descrivia en el seu blog, podria contemplar la seva pell blanca i suau. Sentiria la seva veu, el seu somriure…

Mentre pujava pel Portal de l’Angel ràpidament pensava que només feia un mes que havia descobert el blog de la Irina. Era un blog tan ple de sentiments i sensualitat,que va començar a llegir el blog des del principi, uns nou mesos enrere. La Irina escrivia quasi cada dia , el seu blog era com un diari. Allà explicava sentiments, els seus desenganys amorosos, les seves il·lusions… també parlava de les seves amistats, i si havia de descriure escenes de sexe també ho feia.
En Roger va anar posant comentaris a tots els posts de la Irina. Va quedar encantat en veure que ella li anava responent. Va decidir-se a enviar-li un mail més personal dient-li que després de llegir tant d’ella, tenia ganes de conèixer-la. Ella li va respondre que no podia conèixer a ningú, que aquest era l’encant del seu blog. Ell li havia demanat xerrar pel msn, però ella li havia dit que no el feia servir. En el proper mail li va demanar que es fes del facebook. Finalment ella va acceptar uns dies més tard. El dia que en el xat del facebook va veure la Irina en línia, el cor d’en Roger va saltar boig com si volgués marxar del pit. Van estar parlant quasi una hora. I així havien estat en contacte cada nit. Ell passava el dia esperant aquell moment.

Un dia, en Roger va aparèixer en el post de blog de la Irina amb un altre nom, i va pensar que potser era una mica important per a ella.Ell cada dia estava més boig d’amor. Era irracional totalment. No sabia quina cara tenia, clar que segur que era preciosa. Per no saber no sabia ni el seu nom real.

La Irina li havia dit que el seu blog era una mescla de ficció i realitat, però igualment en Roger sabia que li agradaria estar amb ella. Cada cop que ell li deia de quedar, ella amablement sempre deia que no, i si ell insistia, ella acabava marxant del xat. Així que quan ella li va contestar que podia dinar amb ell al dia següent, ell va pensar que era broma. Però era real! En Roger quasi no va poder dormir.

Eren les 14.10 del divendres 4 de setembre. En Roger va pensar que estava a punt de conèixer la dona dels seus somnis. Feia xafogor. Un sol de pluja omplia Plaça Catalunya. No hi havia quasi coloms, tot i que el terra de la plaça tenia restes de les seves cagarades arreu. Al mig de la plaça no hi havia ningú. Clar que no imaginava que la Irina fos puntual, segur que arribaria cinc minuts tard. Unes noies romaneses seien a l’herba. No creia que la Irina fos cap d’elles. S’havien tret les sabates i s’havien pujat les faldilles, però no es treien els mocadors del cap. Feia olor de pixats. Una d’elles va sorgir entre els matolls. Una altra va entrar-hi i va ajupir-se confirmant les sospites d’en Roger. Uns valents turistes nòrdics feien fotografies a les fonts sota el sol que cremava. Només un nen donava menjar a quatre coloms despistats.

Era un quart de tres, el rellotge del BBVA ho anunciava. En Roger no sabia si posar-se just al mig de la plaça perquè la Irina el trobés de seguida. Li semblava una mica ridícul, però no volia que marxés si no el veia. Clar que potser el trucaria. El dia abans, ella li havia donat el seu mòbil per si hi havia alguna problema per trobar-se, però li havia demanat que si no calia no la truqués, en Roger també li havia donat el seu.

Passaven deu minuts de l’hora. Un missatge va arribar-li al mòbil. “ m’he quedat tirada amb la moto, si de cas quedem un altre dia. Petons. Irina” En Roger va voler trucar-la per anar a ajudar-la o dir-li que ja s’esperava o només per sentir la seva veu. Però allò semblava una excusa. Qui seria aquella Irina? Potser era només una jubilada que s’entretenia a fer un blog fictici, i ara no tenia valor per dir-li que tenia vuitanta anys. O potser la Irina era a una altra banda de la plaça observant-lo, i havia decidit que no li agradava. Clar que ella no era d’aquesta manera. Tenia ganes de donar cops de puny a algú, necessitava descarregar aquella ràbia.

S’estava ennuvolant el dia igual que el cor d’en Roger. El mòbil va sonar. Era ella!

- Roger?
- Sí, jo mateix.
- Ja venen els d’assistència. I si dinem per Gràcia?
- Ara mateix vinc – I mentre deia això ja estava parant un taxi per anar-hi. Divendres 4 de setembre de 2009, en Roger sabia que coneixeria la dona de la seva vida


dissabte, 29 d’agost del 2009

121è joc literari


Estava tan cansat que es va estirar de qualsevol manera. No tenia esma per moure’s. Buf. Com havia corregut per atrapar aquell ratolí trapella. Però finalment se l’havia cruspit. Potser massa ràpid. Però estava tan content de la seva caça. I ara tenia la panxa ben plena. Quina delícia!


Notava el sol cremant-li la pell. Com li agradava notar aquella caloreta. Ell era un animal d’estiu. Odiava el fred de l’hivern que el feia caminar encongit. En canvi, la primavera, la verdor de les fulles, l’escalfor del sol, les femelles gracioses picant-li l’ullet. I dels pensaments als somnis. Somnis amb ratolins burletes que el feien córrer i cansar-se més.

Un escrit a proposta de "Tens un racó dalt del món"

dilluns, 3 d’agost del 2009

Vacances


Poc a poc arribaven les vacances i a la feina ens vam poder anar relaxant. On treballava abans era el contrari, com era una gestoria fiscal i comptable, sempre acabàvem amb l’aigua al coll,treballant al juliol moltes més hores, i a última hora presentant els comptes anuals,

Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.

I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.

Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?


El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.

Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.

Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.

Bones vacances!

dijous, 30 de juliol del 2009

116è joc literari

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.



Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.
Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.

diumenge, 12 de juliol del 2009

El cafè de nit




Una proposta de relats conjunts








En Pierre mirà el rellotge. Eren quasi les 12h de la nit. Faltava menys per plegar. Quedaven poques taules plenes. En Jean dormia sobre la taula. Havia passat un any des de la mort de la seva dona, i seguia bevent sense mida. Seria difícil animar-lo. En Pierre sospirà mentre anava recollint taules. Ell mai no s'havia casat. Era impossible trobar una dona en tot Arles si la seva vida era sempre al cafè de Place Lamartine. Ja tenia quaranta-sis anys. Els seus records d'infantesa eren al cafè anant a veure al seu pare. La seva mare havia mort pel part, i el seu pare buscava consol en Mademoiselle Michelle, qui també cuidava d'ell. De ben jovenet va començar a ajudar al seu pare, que estimava aquell cafè com la seva vida. Tant estimava el cafè que allà va acabar la seva vida. Un atac de cor fulminant se'l va emportar una nit quan era l'hora de plegar. I en Pierre havia quedat per sempre presoner del cafè.



En Pierre no estimava el cafè com el seu pare. El cafè li havia robat al seu pare de petit, li havia robat una altra vida fent una altra feina, la possibilitat de tenir la seva pròpia de família. Ell havia de limitar-se a gaudir del sexe en companyia de les mateixes meuques que els seus clients. Eren encantadores, però a ell li hagués agradat enamorar-se d'una dolça noia. Passejar junts del bracet per Arles somrients. Dormir cada nit abraçat al seu costat mentre la lluna entrava per la finestra il·luminant el seu bonic rostre.



En François i en Louis discutien com sempre de temes filosòfics. Ells mai no tenien son. La taula de billar era buida. A la taula del fons la Mimi reia desvergonyida mentre Monsier Fôret feia córrer la ma per sota les seves faldilles. Eren a punt de marxar al piset d'ella, mentre Madame Fôret cuidava dels nens. La Lili havia marxat amb Monsieur Coulin. Abans de marxar en Pierre va rebre la seva graciosa picada d'ullet. Se li havia acostat a l'orella preguntant-li si després volia la seva visita, però en Pierre estava massa cansat... En Paul i en Claude reien borratxos. Segur que explicaven els mateixos acudits de sempre.



En Pierre estava cansat. Volia dormir. Aquella nit no havia vingut en Vincent. Alguns deien que aquell holandès estava una mica boig, però a en Pierre li agradava conversar amb ell. En el fons, en Pierre envejava en Vincent. Li hagués agradat poder pintar com ell, haver viatjar i conegut diferents ciutats, haver -se relacionat amb altres pintors a Paris... Però ell només era en Pierre.



I per la porta va aparèixer en Vincent somrient. Portava un quadre de quasi un metre d'alçada. Va ensenyar-li. En Pierre no es podia creure el que veia. Era el seu cafè! Era fantàstic! Els colors que havia triat en Vincent li donaven l'aire melancòlic d'aquella nit. El color que el local prenia cada nit a última hora, quan només quedaven els que no sabien on anar en la vida.



Es va veure a ell davant la taula de billar, el pintor fracassat. Al fons la Mimi amb un client. En Vincent era molt intel·ligent, l'acompanyant de la Mimi no era cap cara coneguda. A la taula del costat, es veia el pobre i abatut Jean. A la dreta en Paul i en Claude quan no tenien més acudits que explicar... I en Pierre va plorar.

divendres, 10 de juliol del 2009

El Tour de França ha retornat a la meva vida


Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.
Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.


Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...


També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.


Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.
Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.
Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.


He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.


Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.
Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!

divendres, 3 de juliol del 2009

Una fantàstica idea




En Gabriel portava dies donant-li voltes. Com arreglar aquella crisi? Hi havia alguna manera de solucionar-la a nivell europeu? Tot i que a ell li preocupava més aconseguir reconeixements que resoldre problemes. Necessitava una idea que el catapultés a la fama. No volia ser un simple polític que havia passat pel Parlament Europeu, ell volia ser recordat pels segles dels segles.

I la llum li va venir mentre li repassava la lliçó a la seva filla. Galileu! Els planetes! Plutó des del 2006 perd la categoria de planeta. Allò era perfecte! Clar! Primerament es tractaria de donar a cada planeta el seu reconeixement com a dia de la setmana. S’havia d’eliminar el nom de Diumenge que no era massa laic, i d’ara en endavant l’anomenarien Diterra, doncs ja que era el planeta on vivien, tindria el nom del dia de descans.

Dilluns també era un nom a desaparèixer. La Lluna només era un satèl·lit, no podia tenir tanta categoria. El primer dia de la setmana seria Diurà, en honor al primer planeta descobert des de l’època grega.

Faltava Neptú. Aquest planeta va ser descobert a finals del segle XIX, però també mereixia tenir un dia. Per tant afegirien un dia a la setmana. I va pensar a posar-lo el segon. Diurà li semblava un nom lleig, i per tant s’esqueia per començar la setmana. Ja estava, s’havia de planificar el canvi a setmanes de vuit dies : Diurà, Dineptú, Dimarts per Mart, Dimecres per Mercuri, Dijous per Júpiter, Divendres per Venus, Dissabte per Saturn i Diterra per l’estimada Terra.

Ja tenia tots els planetes honorats. Només calia quadrar hores. Fins ara, les setmanes eren de 168 hores, set dies de 24 hores, no? Doncs, serien setmanes de vuit dies de 21 hores. Era perfecte! I el dia afegit seria laborable. Per tant treballant sis dies, si es feien 8 hores diàries, serien 48 hores treballades setmanalment, i després dos dies de descans.

En Gabriel cada cop estava més emocionat amb la seva idea. S’havia enterrat la directiva de les 65 hores, però amb la seva nova idea, afegint un dia, es guanyaven vuit hores. I potser, forçant una mica més, es podrien arribar a pactar jornades legals diàries de 9 hores respectant el descans setmanal de dos dies. Res de pagar hores extraordinàries. Aquestes hores serien d’obligat compliment. Per tant serien 56 hores setmanals de treball. Era perfecte! Era la millor idea de la seva vida. Segur que als companys del partit els agradaria la idea. També als seus companys europeus actuals. I a la gent, no calia explicar-los aquella part. Se’ls havia de distreure amb festes nacionals per celebrar el reconeixement dels planetes oblidats.

Tothom el recordaria com l’home que va decidir canviar els calendaris. I el seu fill petit quan estudiés socials, trobaria a la lliçó el nom del seu pare. Posant el seu nom a google es trobarien milers d’entrades. Apareixeria junt amb Copèrnic , Galileu i Kepler. Quina bona pensada!

(Dedico aquest post a un company de feina, ja que m’he inspirat en una broma que va fer a les amigues d’escola de la seva nena).

dimarts, 30 de juny del 2009

113è joc literari

En Jesús Maria Tibau ens ha fet una nova proposta, aquest cop més difícil, no es podia fer servir la "I". Quants cops l'he feta servir en la introducció?? Quina mala idea, perquè la foto és d'una bicicleta... Però bé, he llegit uns quants textos on ho han aconseguit, i jo finalment també, Tot i que queda redactat un pèl estrany. Però crec que s'entèn.




La foto m’ha transportat al passat. Amb calor! De vacances a la platja, la costa Daurada.

Una companya de classe meva s’apropava en tren. Amb els meus pares vam anar a buscar-la en cotxe a la parada. La meva germana junt amb un parent van anar cap allà pedalant, era sorpresa! Anaven molt de pressa. Eren uns nou-cents metres a recorrer.

La meva companya va pujar al cotxe. Els meus pares van anar cap a casa. Nosaltres dues vàrem fer una volta pel mercat.

La meva germana, amb potser dotze anys pedalava, quan de sobte va notar com les seves mans pujaven agafades al volant. Era com l'ET! Però no del tot. El volant se separava de la resta de l'aparell, els peus pedalant, el cos catacloc!. Allò era un bon cop! Per acabar-ho d'adobar, el ferro sense volant va anar a parar a clavar-se a la cama.

El parent es va quedar glaçat. Quanta sang! Va pensar pedalar per buscar ajuda.
Els metges van fer uns quants punts a la cama. Una marca de guerra més. Pobreta!

Nosaltres vam tornar a casa. Allò va ser una bona sorpresa!

dilluns, 15 de juny del 2009

Un diumenge de tardor (2)

Diumenge de tardor el trobareu aquí , tot i que ambdós relats poden llegir-se independentment.

http://www.youtube.com/watch?v=MyMfS5OeNEE&feature=related



La Genoveva va despertar-se. No se sentia cap soroll, però això ja era normal, ja no vivien al mig d’ Olot. I a part, ella cada cop estava més sorda. Va obrir els ulls. Una claror minsa entrava per sota la finestra. Encara estava viva! La Genoveva s’anava fent gran, en un any en tindria noranta. I portava uns mesos que mai no sabia si despertaria a casa o al món dels difunts. La Genoveva creia que qualsevol dia moriria dormint, i que seria una mort dolça. A ella no li feia por, tot i que la neguitejava una mica. El desconegut sempre fa por. Potser es reuniria amb en Salvador després de quinze anys de viduïtat. O qui sap on aniria a parar la seva ànima. Però aquell dia encara estava allà. I era... diumenge. Els diumenges per ella eren bons dies. Tindria la companyia de la família. Bé, no de tota, perquè la seva neta potser no hauria arribat encara a casa. Aquella noia els feia anar de cap! Esperava que canviaria. Les seves filles havien estat adolescents més tranquil·les. Però ella mateixa... com hagués estat si no s’hagués trobat en una època de guerra? Al seu pare van trobar-lo mort a la carretera. La seva culpa era tocar el piano a l’església. Ell era un home pacífic, que com no es podia permetre un piano, tocava el de l’església. Ell no era ric. I era creient perquè era el que tocava. Era un home bo i treballador. Però les guerres no entenen de sentiments, només d’enveges i terrors. La seva mare era una dona de poc esperit, i la Genoveva, com a filla gran, va haver de tirar endavant la família.


La Genoveva s’alçà amb l’ajuda dels barrots. L’Assumpta, la seva filla, li deia que els diumenges l’avisés, però la Genoveva no volia molestar encara més. L’Assumpta era un àngel. I en Maurici, el seu gendre un altre. Sempre treballant per pagar aquella bonica casa. Una casa que ells no gaudien, i per la Genoveva era una presó. A la Genoveva li agradava mirar per les finestres i imaginar que veia la gent passar sota el sol, o veure’ls passar amb el paraigües quan queia plugim . Imaginar altres vides. Normalment només veia ocells. Li agradava sentir-los cantar mentre imaginava on podien arribar volant. Imaginar, sempre li havia agradat, des de nena. Potser hagués hagut d’escriure un llibre. Ara ja era massa gran! Si hagués nascut en una altra època...La lectura era la seva alegria. Sempre li havia agradat llegir, i no tenia massa temps. Ara llegia sense parar. L’Assumpta li portava llibres de la biblioteca. Tampoc podien gastar massa. Les novel·les la feien fugir a altres països, a ciutats llunyanes plenes de gent, a ciutats de cultures diferents, a poblets perduts on viu gent vestida amb colors vius, a poblets freds de muntanyes verdes o a poblets costers oblidats del món. Llegint es podia transformar en detectiu, en amant de tots els homes del món, en una actriu en problemes, en una joveneta maltractada, en una madura emprenedora...amb els llibres podia ser qui volgués, viatjar en el temps. Segons els dies era una heroïna invencible i d’altres li agradava ser una pobra perdedora. Preferia llegir novel·les, tot i que també gaudia amb la poesia, amb els assajos i fins i tot amb obres de teatre. Si es trobés millor de tant en tant s’escaparia a Barcelona o Girona a veure teatre. També li faria il·lusió anar al Liceu. Sentir una òpera en directe havia de ser tan fascinant!

Va anar cap el menjador amb l’ajuda del caminador. Li donava més seguretat que el bastó. Cada cop anava a pitjor. Ella no volia caure i trencar-se una cama. Allò carregaria més de feina la seva filla. Per tant, caminador per a tot.

S’havia pentinat i rentat la cara, però no es podia banyar sense ajuda . Era molt trist necessitar ajuda per a tot! Per estar així més valdria morir. I deixar una mica de llibertat a la seva filla. Abans ella els ajudava amb les feines de la casa, cuidant la nena. Però ara era un destorb. Qui sap si seria millor un suïcidi a temps. Tot i que sabia que el que marxava deixava un sentiment de culpabilitat en els que quedaven. Per tant era millor esperar. La mort no trigaria en arribar-li, i tothom l’acceptaria. Arribada certa edat, ja se sap, és el compte enrera.

El menjador era buit. Feia olor a torrades. Sobre la taula encara hi havia el plat ple de molles. Es veien cigarretes gastades al cendrer. No entenia com el seu gendre havia agafat el vici de fumar tan gran!Els vidres regalimaven gotetes de pluja. Les persianes no eren baixades. L'Assumpta hauria de netejar els vidres de nou!La televisió oberta amb el teletext. Bocinets de la Primitiva. Per variar no hi havia hagut sort. Semblava que havien marxat ràpidament. “Assumptaaaaaaaa” “Mauriciiiiiiiiiiii”. El rellotge marcava tres quarts de deu. On haurien anat tan d'hora? I si no era diumenge? I tant que era diumenge.

Va apagar la televisió i va posar un disc compacte. Era diumenge i també estaria sola Volia escoltar òpera. Posaria la Lucia di Lammermour. Li encantava. Pobreta, llàstima que acabés ben boja. Potser ella també s’hi tornaria. Amb la seva edat, tan sola i amb tantes imaginacions.

Va sonar el telèfon. Ara havia d’aixecar-se. No arribaria a temps. I en Maurici la renyaria. Sempre li deia que es posés el telèfon sense fils al costat. Com tenien aquell maleït contestador que a la quarta trucada saltava!. Va tornar a sonar. Semblava que era important. Va arribar-hi sense el caminador, per sort va poder despenjar. La Lúcia refilava la seva bogeria i la Genoveva quasi no sentia el telèfon. No podia parar la música. Semblava que havien penjat. El cor li bategava amb força. Els hauria passat alguna cosa? No se’n recordava dels números dels mòbils. Eren a la nevera. Va voler anar-hi massa ràpid i es va trobar pels terres. El telèfon va tornar a sonar. Ella no podia aixecar-se. Li feia molt mal la cama. Volia plorar. Què farien les heroïnes dels llibres en la seva situació? L’acte III de la Lucia avançava, tot era un drama. La mort s’emporta Lucia i Edgardo, i ella, la Genoveva només estava ferida. Va començar el disc compacte des del principi. La Genoveva creia que embogiria més que la Lucia. Va desmaiar-se de dolor.

Va despertar amb la mirada trista de l’Assumpta clavada al seu damunt mentre la sacsejava . Sonava la Lucia. Encara era viva, tot i que li feia molt mal la cama. En Maurici al seu costat plorava mentre fumava. “Estic bé, nois. Tranquils” va dir amb una veu fluixeta.
L’Assumpta va trencar a plorar desfeta. Com li diria a la seva mare que havien perdut la nena?

dissabte, 30 de maig del 2009

Girona Temps de Flors

Era diumenge tarda. La Júlia era a casa al sofà. Va contemplar la taula del davant. Hi havia pols, però no tenia ganes de netejar. Era el final del cap de setmana. Acabava d’arribar de dinar de casa dels pares. Un dinar de diumenge, d’aquells que sempre s’allargaven en tertúlia. I a part havien vingut el seu germà i les princesetes. Li agradava estar amb la seva família.

Va mirar el rellotge. Eren les vuit tocades. A la primavera els dies semblaven més llargs. Va preparar-se un té dels que li havia regalat la Sara. Seria agradable prendre’l mentre començava a llegir algun dels molts llibres pendents. Tot i que un pensament no parava de donar-li voltes. Girona, temps de flors. Feia un any que hi havia anat i havia conegut en Sergi. En Sergi, aquell gironí que havia conegut virtualment, i que finalment es va decidir a conèixer en persona. No podia oblidar quan el va veure per primer cop al pont de ferro. Era més guapo del que es pensava. Quins ulls verds! I aquell somriure tan seductor. Potser Girona enamora. La visita d’un dissabte es va allargar a diumenge. Va viure un dels caps de setmanes més encantadors de la seva vida.

La Júlia va deixar el té. Va mirar-se al mirall. Feia prou bona cara. Va pentinar-se i va somriure. Sempre somreia així quan tenia idees esbojarrades. Agafà la jaqueta, la bossa, la càmera de fotos, es posà les sabates i marxà de casa. Va baixar les escales a peu. Estava boja? Potser sí. No eren hores d’anar a Girona, però volia veure les flors de nou.

Va pujar al cotxe. Hi havia prou benzina. Es va posar en marxa. El CD de Mamma mia aniria bé. Res de balades ni posar-se trista. L’autopista era seva, quasi no hi havia ningú. Va obrir la finestreta per sentir l’aire fresc mentre cantava “Dancing Queen”.

Va arribar a Girona i va aparcar per la zona de la universitat fora la muralla. De nou trepitjava la ciutat. L´últim cop va marxar-ne amb la il·lusió d’haver conegut algú fantàstic. Dos dies després, en Sergi per telèfon li va dir que ho havia passat molt bé, però que no podien veure’s més. Que sentia no poder-li donar cap explicació però que si us plau no el truqués mai més... La Júlia va apartar aquests pensaments del cap. Res de penes, havia vingut a veure les flors!





Va arribar a la catedral. Estava impressionant. De nou va recordar com en Sergi li feia fotos l’any passat.






















Li agradava tant veure com tothom posava les seves flors als balcons. Al barri vell qualsevol tenda o bar tenia almenys algun petit detall. També hi havia racons més moderns. Era tan agradable contemplar Girona envoltada de flors en la nit. No feia calor, hi havia poca gent. Una delícia pels romàntics















Seguí passejant fins la pujada de Sant Domènec. Hagués segut a la terrassa del davant com l’altre cop, però sola no li feia gràcia.









I arribà al pont de Ferro. La catedral majestuosa brillava al fons en la foscor. Una gran flor feta de pètals surava damunt del riu. Com li quedaria aquella foto?
Algú va picar-li l’esquena. Qui seria? Què voldria? Va girar-se i en veure’l va tremolar. “vol sortir a la foto? Seria preciosa amb dues flors” Era ell, en Sergi. No sabia com reaccionar, la seva mirada verda de nou, el seu somriure. Ell es va acostar per besar-la, i la Júlia no va apartar-se. Volia sentir de nou la dolçor dels seus petons, les carícies de les seves mans, i sense preguntes es va fondre en ell.



Van seguir passejant agafats de la mà, en silenci. Tot tenia un altre color. El color de l’amor retrobat.

En Sergi desvetllà el secret de l’amarg comiat. Li havien detectat un càncer i no volia fer-la patir. No havia estat un any fàcil, però per sort estava salvat. La primavera havia arribat amb esperances de futur. I Girona i el destí els havien unit de nou. D’ara en endavant per ells la vida sempre seria temps de flors.

dijous, 28 de maig del 2009

Pobre Quixot! (108è joc literari de Jesús Maria Tibau)


En Sanxo estava indignat i trist. En Quixot i ell sempre havien estat junts. I ara què? Serien tots dos llençats a les escombraries?

Encara recordava el viatge en camió, ple de sotracs,dins unes capses quan van sortir de la fàbrica on van néixer. Ell i el seu Quixot van anar a parar a una tenda de Toledo. Allà tampoc van estar molts dies. Era distret perquè entraven molts turistes a mirar, i els senyalaven, i ells orgullosos esperaven ser els escollits. Fins que un dia va entrar l’Arnau, i no va parar fins que els seus pares van comprar-los. Quin viatge més alegre fins Manresa! En el cotxe, l’Arnau i el seu germà els van fer viure aventures de gegants, bruixot i belles dames.

Un cop a Manresa van ser una mica oblidats. Els nens havien d’anar a escola. I quan tornaven jugaven amb aparells estranys anomenats wii, ordinador o DC. Però ells estaven tranquils al prestatge contemplnat-los. Estaven tan a gust a Can Planella... fins que va haver de venir en Roger, el cosinet maleducat dels nens, que enfadat perquè no el deixaven jugar a la wii, va venjar-se llençant en Quixot per terra.
Un joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món

dimarts, 19 de maig del 2009

Fins aviat, Sweeney!


Dilluns 11 de maig vaig tenir el plaer, i també la pena de veure l’ultima funció de Sweeney Todd al teatre Apolo de Barcelona. Dic l' última, però no perdo l’esperança. Si hi ha possibilitats que la representin de nou a Madrid, potser la vaig a veure, o potser després tornen a Barcelona, qui sap!. I cada cop Madrid està més a prop. Hi ha l’Ave, alguna oferta de vol de baix preu...

Dilluns el teatre era ple de gom a gom. Com els dilluns els teatres no acostumen a oferir representacions, molts actors van poder venir a gaudir de l’obra. Tots els dies les funcions han acabat amb llargs aplaudiments i dilluns 11 les emocions estaven a flor de pell. No només actors i músics van sortir a saludar, tot l’equip de tècnics, perruqueria, atrezzo... totes les persones "ocultes", que són una peça més pel bon funcionament del muntatge, i que també tenen una importància cabdal, encara que alguns no els recordin, van sortir a rebre la seva part de calor del públic. Algunes llagrimetes, el bis de la Balada de Sweeney Todd, i tothom estava content. Fins i tot la meva companya de feina que al dia següent l’esperaven a les 9h a Figueres.

A part, en les últimes funcions, els actors poden permetre’s la llicència d’afegir alguna petita brometa sense alterar el contingut de l’obra. Si algú no l’ha vista no percep el detall, però sempre és agraït pels repetidors copsar aquestes petites variacions.

Quants cops he vist Sweeney Todd? La veig veure per primera vegada al Poliorama en el 1995, en versió catalana. Vaig sortir tan encantada que vam comprar el CD, i quan va tornar a l’Apolo en el 1997,no vaig poder evitar repetir. Algú dirà que la història és morbosa. Un barber assassí i venjatiu. Una dona que fa pastissets amb carn de procedència dubtosa. Sang! Però és una història amb força. On els personatges queden una mica disculpats degut a l’entorn del miserable Londres i les seves vivències.
I la música acompanya prodigiosament tota la història. Només per començar, la balada de Sweeney Todd posa els pèls de punta a qualsevol. Es impactant!

A l’any 2004, a Londres, vaig poder veure a Trafalgar Studios un original muntatge on els actors eren a l’hora els músics, sent els instruments una extensió dels seus personatges. Una delícia que demostra que Sondheim dóna per molt. I que és d’agrair que no sempre es facin obres clons, que són respectables, però el teatre ha de permetre adaptacions i variacions. I si després no agraden, ja seran criticades.

Després Tim Burton va fer la pel·lícula. Tenia un aire molt més tètric que a les versions que havia vist. El blanc i negre, els primer plans, la manca del cor cantant, l’aire que li va donar va ser molt més sinistre i esgarrifós.

Va ser una bona notícia saber que Mario Gas havia decidit reposar Sweeney al Teatro Español de Madrid. Conservava la majoria del repartiment, un gran encert! Però quan vaig saber que dues noies molt especials per a mi participarien a l’obra, encara em va fer més il·lusió. Poder saber de primera mà com anaven els assajos i preparatius, era genial. I van estrenar. Amb feina i cursos, complicat d'anar-hi, però la Constitució ens va donar un bon pont per passejar per Madrid vestida de Nadal, contemplar la gent disfressada amb perruques, prendre tapes i veure l’obra dues vegades. Així vam poder fixar-nos millor en tots els detalls. Tothom estava pletòric! Destacant en Joan Crosas i la Vicky Peña com a grans protagonistes, perquè no paren en tota l’obra, però hauríem d’anomenar a tothom.

Un cop a Barcelona, els nens volien veure-la. Potser el tema no sembla el més indicat, però explicant-los com sortia aquella sang, i com només és teatre, i ells volien veure a les seves amigues,vam portar-los. Ells sempre gaudeixen dels musicals. I van ser l’excusa ideal per poder entrar a la mitja part als camerinos a saludar i veure una mica com anaven preparant l’escenari.

I dilluns 11 de maig, Sweeney va aixecar per últim cop la navalla... o almenys per última vegada en el mes de maig del 2009. I a mi em fa una mica de pena.

La fotografia que adjunto la va fer en Wow l’1 de maig, al final del col·loqui de portes obertes amb el públic. Va ser una trobada agradable. El moment més emocionant va ser quan un home va explicar que era l’aniversari del seu fill, crec que feia 12 anys, i havia demanat com a regal venir a Barcelona amb la família, per veure l’obra per setena vegada. De propina inesperada, el nen va poder escoltar el “Cumpleaños feliz” cantat per tota la companyia.


dissabte, 18 d’abril del 2009

La porta


Aquesta és la porta a un altre món. El món dels records. Records d'uns nens que corrien i jugaven entre patis i horts . Nens que feien curses de bicicletes en un espai on ara sembla impensable, curses de cargols... Noiets que jugaven a jocs de taula. Sopars de veïns, celebracions d'aniversari i festivals infantils. Molts estius. Moltes setmanes santes. Moltes castanyades. Molts bolets. Moltes excursions a fonts i a rius.

Amics que anarem fent en diferents etapes i, amics que han pres diferents vols. Alguns dels nens ja són pares. Però els seus fills no podran passar per aquesta porta a produïr més records, hauran de conformar-se en escoltar els records dels seus pares. Algú ha tancat amb aquella gran clau de ferro la porta blava. Per molt que piquem ningú vindrà a obrir-nos.
M'han inspirat el post l' encisadora Albanta, que m'ha mostrat un nou blog una sortida digna que segur que us agradarà. I ells m'han dut a la meva infantesa de cop, i a una porta que mai més podrem obrir.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Primera meitat de vacances

Fa quasi un mes que no escric. La feina, el projecte, activitats diverses... I no serà per falta d'idees. Hauria de fer un llistat de posts pendents. De fet, al meu ordinador de Barcelona tinc word amb idees diverses. Ara podria afegir un post de la trobada de fa dos divendres amb les companyes d'EGB. Una trobada mescla de records passats, i de posar-nos al dia en el present.
I podria fer un post de com vam gaudir dissabte amb Sweeney Todd al teatre Apolo, un fabulós espectacle, i a més a més veient la germaneta i la pseudogermana poblenovina.
També podria fer un post del passeig vora La Fosca de dilluns. Un sol primaveral brillava.Un matí idíl·lic! Fins i tot tinc una imatge perfecta, de la portada d'un llibre, suggerida per una amiga meva exiliada al mal temps anglès, en resposta al meu mail on li explicava les aventures del dia.
O podria fer un post del passeig d'ahir amb el cel gris per Cala Estreta. El vent enrogint-nos les galtes.

Però no he escrit res de res. I això que estic fent vacances llargues, tot i que he revisat temes pendents de feina i he avançat una mica el projecte. I ja ha passat la primera meitat. Ho sé perquè aquest vespre hem retornat als nens amb la seva mare. Ja han passat cinc dies. En queden cinc més. Hem estat molt bé amb els nens i la neboda, però ells reclamen molt de temps, i és normal, poc que els veiem! I sembla passar tot encara més ràpid

I d'aquí poques hores em llevaré, i amb una petita maleta, en Wow i jo volarem cap a Mallorca. No hi hem estat mai! Quines ganes! Serà una visita llampec perquè tornarem dissabte tarda, però podrem gaudir (si fa bon temps) dels bells paisatges de la illa.

divendres, 13 de març del 2009

Suggeriments artístics

Avui és divendres 13. Aquí no passa res, però pels supersticiosos d'Estats Units o Anglaterra sí. El que no sé és si estan de vacances per Barcelona si els afecta. Perquè als supersticiosos d'aquí només els preocupa el dimarts 13, no? No ho sé.En tot cas, fa dies havia pensat una història sobre la superstició, però ara mateix ja no li veig cap gràcia. Així que us faré uns suggeriments artístics.

Ahir, que vaig acabar curs abans, vaig dirigir-me cap un bonic barri de Barcelona, Gràcia. Barri bulliciós de dia, amb les seves tendes. Barri viu de nit amb els seus bars, les places amb terrasses, restaurants libanesos, bars de torrades i bocates. Barri de tradició on hi ha unes quantes associacions culturals. Sé que pels seus carrers habiten alguns veïns de Blogsville. Em creuaria amb ells? Vaig baixar al metro de Joanic i vaig agafar el carrer Bruniquer, que després canvia de nom, i em vaig aturar davant del Teatreneu. En aquest teatre multisales, han apostat per la multiprogramació. Si passes per la porta només destaquen el cartell del Club de la Màgia i els Monòlegs., però allà podeu veure espectacles originals, alternatius, noves companyies, altres que després de anar fent bolos els agrada parar un temps pel barri de Gràcia... I ahir vaig anar a veure Zo! La fan tots els dijous a les 20.30. Un espectacle d'escenes i monòlegs on riureu.
Acabada l'obra, cap el carrer Verdi. Costava trobar un lloc buid on sopar. El carrer era ple de gent i tothom estava content!

Ara estic a l'Empordà però demà vespre aniré cap el meu barri preferit de Barcelona, Poblenou! I no és perquè fessin la sèrie. És perquè allà he viscut, he anat a escola, hi tinc grans amics. M'agrada passejar per la seva Rambla a la primavera, a l'estiu, els diumenges d'hivern assolellats. I vaig parant-me a saludar la gent que està a les terrasses. Sempre és agradable prendre una llet merengada o un gelat del Tio Che. I després segueixes fins la platja a saludar el mar. El meu Poblenou com està canviant. Van tirant cases a terra, construint edificis d'oficines, canviant carrers de direcció. Van desapareixent fàbriques, tallers, cases de transport. Queda poc d'aquell encant gris industrial. Del barri de pescadors trobareu una moderna plaça Prim amb els bellaombres.
Demà aniré al C.M.C., o Centre Moral de Poblenou ( el nom és una mica "antic",penseu que l'entitat està preparant els actes de celebració del seu centenari ) Està al carrer Pujades,176, tocant la Rambla. Vaig a veure Cent anys de musicals. A les 21 h una bonica veu de dona acompanyada per un home al piano,ens delectaran amb cançons de musicals adaptades al català. Sé que n'hi ha del musical The sound of music o Els Miserables o My fair lady... Tot això amb una copeta de cava a la mà pot ser una molt agradable vetllada.

dissabte, 28 de febrer del 2009

Premi symbelmine




En Sergi i l'Avi Gres del PIT m'han atorgat un premi. Caram! El meu primer premi com a blogaire! Quina emoció! Un bonic premi per a no oblidar-nos dels blogs dels altres i estrènyer els llaços existents, perquè així no ens oblidem d'aquells blogs que cada dia fan que vulguem seguir fent allò que fem... segons he llegit en altres blogs.


Amb aquestes paraules en Sergi i l'avi Gres i Tip m'han volgut fer el regalet

"Finalment, last but not least... Per la seva participació involuntària i indirecta en el canvi de nom d'aquest blog, per la mala estona que suposo li vaig fer passar amb allò del meme del set i perquè crec que mereix aquest reconeixement del PiT (malgrat la seva insistència a veure una foto de l'avi en banyador...): la Khalina d'Aventures i pensaments de la Khalina!!!"



I què vol dir Symbelmine? “Symbelmine són aquelles flors, que segons Tolkien, creixen damunt les tombes dels Reis Rohirrin. Flors, també conegudes com a “no m’oblidis”.




Una bonica idea, i que poc a poc vol anar premiant a tots els blocaires, i per això les normes són premiar-ne a set. Només a set? Es difícil. Però com no s'hi val repetir i sé que uns quants ja l'han rebut.... Alguns l'han agraït públicament i han guardonat altres blogs. Com per exemple



La Laura de Prosopopeia

La Cèlia de Transparència

La Carme de Col·lecció de moments que ens ha guardonat a tots, i part de fer-nos els seus deliciosos dibuixos.


Altres blocaires amics he llegit que rebien el premi, però han decidit no repartir-lo de moment. I jo ara què faig? Me'l quedo per a mi soleta al prestatge? No. El dono amb il·lusió i potser per a algú és una càrrega perquè no li fa gràcia anar nominant als altres?


Potser m'estic saltant les normes (de fet me les salto del tot) però no vull oblidar-me de cap blog amic. I si tingués més temps m'encantaria entrar en molts altres. Per això penso premiar a tots els blogs que llegeixo habitualment hagin o no hagin rebut el premi, i que tots ells siguin lliures de repartir-lo o no. Oi que en els Oscars entreguen premis a l' especial trajectòria artística? Doncs jo crec que tots us mereixeu un premi symbeline per la vostra trajectòria blocaire.


I començaré entregant el premi a en Sergi del PIT perquè ell i l'avi han estat tan amables de pensar en mi per a donar-me aquest premi. I perquè el cervell d'en Sergi no para. Es una màquina de fer posts enginyosos que fan riure. Gràcies pel regalet i ja teniu doble premi.

Enllaç

I quin ordre seguiré ara? Doncs el que tinc ara mateix a la dreta del meu blog.


Premi per a en Garbi24, a qui he conegut fa poc. He descobert que li agrada viatjar, passió que comparteixo, i en seu blog té enllaçades les fotos dels viatges al youtube. Ara espero el seu viatge a Islàndia... A part, els seus invents i com comenta el dia a dia m'agraden.


A la Carme Rosanes de Col·lecció de moments vull donar-li el premi per a totes aquestes sensacions que ens transmet amb els seus dibuixos. Fa quatre frases i et diu mil coses a la vegada. I no la vau veure a l'entrevista del Diari de Barcelona? Mireu-la tan natural i guapa com en el seu blog. Un encant!


Premi per en Salva Piqueras d' Aquelles petites coses per a la seva visió de l'actualitat, per les seves històries viatjades que no ens deixen indiferents, que obren els ulls cap a altres realitats, perquè ens fa riure amb les anècdotes del seus fills, per això i molt més, premi per a ell.


L' Striper de Striptease d'històries tornarà a rebre el premi. Vaig tenir l'honor de ser la seva blocaire invisible i vaig anar llegint els seus posts des del principi, tenint la sensació d'estar cada dia més a prop seu.
Vull donar-li el premi per les seves sensuals fotografies, pels seus relats eròtics, per despullar-se (en sentit figurat ) davant nostre i explicar-nos que segueix sense fumar, les seves vivències amb la Lluna, mostrar-nos les vistes des de casa seva, fer-nos partíceps de la festa de l'Aixada...


Premi per a la Menxu i el seu blog perquè em va fer un bonic regalet com amiga invisible que em fa molta il.lusió tenir penjat al meu blog. Perquè tot i que ara no escrigui gaire, porta cinc anys de blog i fa un petit intent de tornar a agafar ritme.


Premi per la Joana de Llum de dona (que ja el tenia). Ja ho diu el nom del seu blog, és una gran llum dins de Blogville. Una noia que escriu com els àngels. Escriu d'una manera tan perfecta que ens fa sentir en la glòria. Els seus posts no tenen desperdici.


El Veí de Malerudeveure't no podia deixar de rebre un premi. Ell que organitza les festes de Blogsville. Ens engresca en participar en Cadàvers exquisits, Històries veïnals, el Museu Blocaire del disseny friki, en Blocaires invisibles, en els relats de Calents i contents... Tot això fa? Doncs sí. I ens fa bones recomanacions de lectura i ...em va captivar amb la seva Triologia de Blogville. Ell junt amb la Carme i dos blocaires més va ser entrevistat pel Diari de Barcelona.
Segueixo un dia més tard amb els premis. L'ordre dels meus blogs amics ha variat. Anirem mirant qui falta.
Premi per l' Estrip que amb poques paraules diu moltes coses. Cada paraula que escriu està molt meditada. L'admiro molt perquè jo seria incapaç de dir tant com ell amb el mateix nombre de paraules. Molt enginyós, et fa pensar i llegir-te el seu post més d'una vegada.
Un premi per l'Òscar de the lost art of keeping a secret. Molts cops, després de llegir els seus posts, em poso de peu i l'aplaudeixo. Els cops que no m'aixeco és perquè és tard i estic cansada. Des del primer post que vaig llegir em va enganxar. Algú ja li ha suggerit que hauria de ser columnista de diari... Potser ja ho és, i a part, tenim la sort que ens regali els seus posts.
Premi pel Nadador, abans conegut com Paseante del Turoparc. Menys mal que ha tornat! Va rebre uns quants homenatges en diferents blogs.
Tinc la sort d'haver llegit tots els seus posts de dalt a baix. M'agrada tan com escriu. La seva manera d'anar entrellaçant històries és fantàstica. Per llarg que sigui el post, jo encara voldria més. Crec que hauria d'escriure un llibre.
Premi per la Rita de la "seva illa roja". Per ser aquariana igual que jo, i això ja diu molt d'ella ;) . Potser per això a mi des del primer cop que vaig veure la illa roja em va captivar. Premi per la Rita perquè ens explica viatges a Nova York de manera divertida, perquè va compartint amb nosaltres moments de la seva vida de manera tan natural que sembla que estem al seu costat compartint aquells instants, per les seves interessants reflexions,perquè escriu amb aquesta energia plena de vitalitat que té i sap transmetre, sempre activa!
Premi per l'Emily d' Emilyhablasobrecómoeselmundo. Només pels tres posts de "love for sale" ja se'l mereixeria, però sempre ens fa uns posts esplèndids, fent-nos sentir protagonistes d'altres històries. M'imagino que sóc ella passejant per la platja amb en Bruc, o que estic fent patchword a casa...No em cansaria mai de llegir-la .
Premi per la Violette Moulin, l'afortunada noia de la Triologia de Blogville. Des de que vaig sentir el seu nom per primer cop em va atreure, i després els seus posts em van atrapar. Els seus bonics escrits amaguen una petita dosis de misteri que captiva. Em puc imaginar els seus pastisos, o la veig passejant per París, o al costat d'un fanal de Ciutadella fa uns quants anys mentre un espantaocells se la mira.


L'Anna de Coses i altres coses tindrà dos premis al prestatge. Premi a ella per la seva naturalitat, per com ens fa sentir el mateix que ella escrivint com escriu, pels seus posts sensibles i valents. Per la seva mirada en els comentaris que transmet calor humà. Admiro el seu coratge!


Premi per l'Efrem de Benvinguts. Jove(tampoc li porto tants) i prometedor. Mai saps sobre quin tema escriurà, però li agraden els de toc filosòfic, i m'agrada llegir la seva visió dels temes. Sempre són interessants.


Premi per l'Albanta de T'espere en Albanta. Els seus posts sensibles, dolços, excitants et transporten dolçament a l'erotisme. Ho descriu tot d'una manera tan viva que et transporta a la ment i als cinc sentits dels protagonistes de la història.


Premi per la Nimue de Les llunes de Miranda i Alexandria. Només entrar al seu blog trobes tot tan cuidat i pensat. Tots els racons tenen la bellesa de la seva mestresa. Cada post té una bonica imatge i la seva cita. I després combina les seves vivències amb històries fantàstiques. Quanta imaginació! Es fantàstica!... M'alegra que la primavera s'acosti i així la Nimue escriurà històries sense melangia, perquè m'agraden, estan molt ben escrites, però em fan patir una mica.


Premi per en Fra Miquel de Llibre primer. Ell sempre ens descubreix indrets preciosos i generalment desconeguts per a una bona majoria , i que de vegades tenim ben a la vora. I per fer-nos entrar el cuquet d'anar-hi,sempre acompanya els posts amb fotografies divines. Es un gran amant de la natura... I crec que uns quants esperen que organitzi una agradable passejada de primavera.

Premi per en Manel Marquès de El plasta de les fotos, que com diu el seu blog li agraden les fotos, tot i no ser un plasta com s'autodefineix. Fa molt poc que el conec, però destacaria la seva sensibilitat plasmada en fotografia i el seu amor per Terrassa.


Premi per la Lena, de ninguna parte que amb una frase i una imatge diu tot i res, i et deixa pensant.

Premi per l'alatrencada l'obrera de l'espectacle, que últimament té el blog una miqueta abandonat, però quan s'hi posa ens entretèn amb les seves històries narrades amb tot detall, amb els personatges batejats amb noms adequats per a l'ocasió, amb la sensibilitat que té una cantant i actriu que escriu molt bé. Em sento orgullosa. Serà perquè em sento agermanada?

I penso que ja n'hi ha prou, que aquesta gala ha estat ben llarga, i tots estareu ansiosos pel cocktail. I esteu tan guapos amb les vostres gales! Tots els blocaires, només per ser-ho es mereixen aquest premi, per tant, el faig extensiu a tot Blogville. Només per acabar, dir-vos que com el premi, no us oblidaré. Potser ara tindré una època on escriuré menys posts, o us llegiré menys seguit, però quan pugui em posaré al dia. La culpa la té el temps del post anterior, per variar! I de retruc el projecte de Prevenció de Riscos que haig de presentar que em té ben amoinada, una altra vegada perquè la feina m'ocupa molt temps, i a més a més no sé ben bé com orientar-lo. I ens deixaran tan poc temps per fer-lo.... Però prou temps, avui calma. Agafem el cocktail i fem un xin xin. Brindem per tots els blocaires!