Aquell dijous l’Àngela va anar a dormir una mica mosca . L’Albert l’havia obligada a anar al llit amb un sermó que havien de dormir més o acabarien malalts. I ella volia llegir una mica com cada nit. Ella no li deia res si es quedava enganxat a l’ordinador. Va pensar que ell volia jugar en el llit. Li estranyava perquè últimament anaven tan cansats que quasi era una rutina tenir sexe només dissabte o diumenge. I era festa grossa si en tenien els dos dies seguits. Però no, ell va apagar el llum i la va abraçar per agafar la posició per adormir-se. Ella va obrir el llum per molestar-lo. I ell, va obrir els ulls, va somriure i va tornar-la a tancar. I ella li va posar el peu gelat a la cama i ell va protestar. I l’Àngela li va fer petons, per si l’animava,però res, la son els va vèncer a tots dos.
I va sonar el despertador de l’Albert. L’Àngela es va aixecar precipitadament. Li havia fallat el despertador, merda! El despertador d’ella sempre sonava el primer. Hauria de marxar corrents sense dutxar-se. Però… eren les 5h. Quina brometa! I l’Albert també estava despert. “ Reina, prepara una maleta per tres dies ràpid. Marxem a l’aeroport” I l’Àngela no entenia res. Tenia son i volia dormir per no fer tard a la feina. L’Albert li va repetir de nou. “Tens una hora per fer maleta i arreglar-te”. I l’Àngela va veure que anava seriosament, però què havia passat? L’Albert havia fet algun negoci brut amb els pisos i ara havien de fugir a l’estranger? “Noi, què has fet? I si ens agafa la policia?” I ell va riure. “Home, no és res dolent fer una miniescapada” I ella va fer que no amb el cap. “Tu vols que em despatxin? No puc faltar a la feina” I ell seguia rient. “No et preocupis noia. He parlat amb la teva coordinadora i avui tens festa. T’ho prometo”
L’Àngela va agafar la maleta que li donava l’Albert. Va posar la roba interior. “fa fred o calor? M’haig d’arreglar? Jo no puc fer la maleta si no em dius on anem” Eren les cinc del matí i ara a córrer per anar qui sabia on. Home, almenys ja sabia perquè l’havia obligada a anar a dormir. L’Albert li va dir que agafés alguna cosa de mudar, però que es vestís còmoda. Que el temps com a Barcelona. I que si calia ja comprarien roba allà. I que amb aquella maleta en tenia prou, així no facturarien. Ell era tot energia mentre que ella estava ben atabalada i molesta perquè li agradava preparar maletes i necessers amb la calma.
I un taxi els va portar cap a l’aeroport. Pel camí l’Àngela interrogava a l’Albert sense resultats. Un cop a l’aeroport, ell volia embenar-li els ulls per ocultar el seu destí, i posar-li uns taps a les orelles. Finalment va cantar, anaven a Venècia. Allò era com un somni! Era un destí que ella sempre havia desitjat, sempre havia pensat que era un lloc molt romàntic, però l’Albert deia que segur que faria pudor, una mica per fer-li la punyeta, i en part perquè potser ho pensava. I els estius que havien fet algun viatge, buscant ofertes, mai van trobar-ne cap per Itàlia.
Van pujar a l’avió. I l’Albert va adormir-se per variar. Ell sempre havia tingut facilitat per adormir-se. Ells dos portaven deu anys com a parella, i vuit vivint junts. L’Àngela era una nena de vint-i-dos anys quan va enamorar-se bojament de l’Albert. . Ell llavors en tenia vint-i-set. I ja treballava a la immobiliària ensenyant pisos. Sempre havia tingut facilitat de paraula i aquell atractiu que convencia als clients. Sort que ell treballava per a una immobiliària forta, que a part de vendes també tocava lloguers, perquè en aquests temps tan difícils! L’Àngela anava recordant mentre veia els núvols als seus peus. I els seus pensaments van anar cap la seva feina. Què hauria dit exactament l’Albert ? Que volia donar-li una sorpresa? L’Àngela va tenir por. Què hauria motivat l’Albert a planejar aquell viatge? I si li havia fet alguna jugada i el viatge era una manera de demanar-li perdó. El dubte va començar a remoure-li l’estómac. L’Albert era molt atractiu, i coneixia a molta gent per feina. En principi no tenia sospites de les companyes de feina. Ell acostumava a estar més voltant. Però potser algun dia havia aprofitat algun pis dels que ensenyava per provar el sofà o el llit. Per què no? Una clienta maca, un venedor guapo, un pis solitari... Ja veia l’escena. No, no, allò eren imaginacions. Va mirar al seu costat. Allà tenia l’Albert adormit . I si tenia alguna malaltia? Cada cop estava més cansat. Podia ser l’edat, i que treballava tots els dissabtes al matí, i que sempre amunt i avall, però i l’última anàlisis de control que li havien fet havia estat desfavorable? Potser tenia alguna malaltia greu i volia fer l´últim viatge de la seva vida. I el gust salat d’una llàgrima va lliscar per la seva galta. Plorava mentre l’acaronava. I de fons un llamp i un altre. L’avió va trontollar. Ara si que era el final, però no d’ell, sinó de tots dos. Va despertar l’Albert. Tot de llamps es veien per les finestres. I la gent nerviosa xisclava. L’Albert deia que tranquil·la, que les hostesses estaven calmades. Però ella va començar a marejar-se. Va vomitar el tallat que havia pres de l’aeroport en una bossa... Per sort van aterrar. Plovia bastant
L’Albert repetia “Itàlia, Itàlia” tot cantant “que profunda emoción, contemplar el ayer, cuando todo en Venecia me hablaba de amor, lalalala...” Semblava que volgués portar més pluja. L’Àngela no estava per cançons. Estava blanca i amb mal cos. Un tren, no podia parlar, semblava que la pluja minvava i un tímid sol apareixia. Va trobar-se a punt d’agafar un vaporetto que els duria a l’hotel. Es trobava una mica millor. Oh el Gran Canal!. Era tot més maco que a les pel·lícules, quins palaus, una mica atrotinats...Ella necessitava una mica més de descans, a veure si passava aquell mareig.
Van arribar a l’hotel.. L’Àngela va anar al lavabo. L’hotel era preciós. L’Albert definitivament s’havia tornat boig. Ell sempre mirava d’anar estalviant. Si tenien algun caprici en tema de restaurants o sortides sempre era proposat per l’Àngela. L’Albert cedia però es notava que en el fons li sabia greu. I ara aquella habitació que segur que era ben cara a Venècia. No era el seu aniversari ni el seu sant. Ja feia uns mesos que havien celebrat els deu anys... Ell va picar la porta per si es trobava bé. L’Àngela en les seves fantasies podia passar hores fent volar la imaginació.
Va sortir del lavabo. Sobre el llit hi havia un preciós ram de deu roses vermelles. Va mirar l’Albert, no semblava preocupat . “Què et passa reina?” Per què ell sempre li llegia la mirada?, va pensar l’Àngela . “Noi, passa alguna cosa?” I ell va somriure. “ No dona, només que t’estimo, que t’estimo molt” I va posar-li una capseta a la ma. Va obrir-la. Hi havia un preciós anell. “Et vols casar amb mi, preciosa?” I l’Àngela es va posar a plorar. Allò era tan emocionant, i ella imaginant desgràcies. Els ulls verds de l’Albert brillaven. I ella va imaginar-lo tot mudat, davant de tota la família i els amics. I ella vestida de blanc entrant a ritme de la marxa nupcial. Algun cop havien parlat de casar-se, però l’Albert sempre deia que li feia mandra. I ella deia que també, però allà va veure que tenia moltes ganes, que volia seguir al costat de l’Albert molts més anys. Tenia ganes de trobar noves il·lusions a la vida de parella. Volia riure més al seu costat. Deixar de banda els cansaments de la feina en acabar el dia. I ara tenien tres dies magnífics a Venècia al seu davant. “Sí Albert, clar que vull. Jo també t’estimo molt” I van besar-se enamorats.
