dijous, 13 de novembre de 2008

Un diumenge de tardor








En Maurici es va despertar. Era diumenge,eren les vuit del matí. Es llevaria per tenir una mica de temps lliure. Li va fer un petó a l’Assumpta, i ella va girar-se en els seus sons cap a l’altra banda. En Maurici va somriure. Ja no era la nena que va conèixer, ara tenia unes quantes arruguetes, però ell la trobava tan bonica com feia trenta anys. Tenia divuit anys quan van començar a festejar. Ell dinou.



Va aixecar-se i va mirar per la finestra del menjador. Plovia, però allò no li espatllaria el diumenge. Només se sentia el tictac del rellotge del menjador. Tothom dormia. Va anar al bany, i en passar per davant de l’habitació de la sogra va sentir el seu roncar. La pobra dona tenia quasi noranta anys. Estava bé de cap, tot i cada vegada perdia més memòria, però ella es passava el dia llegint. Sempre es queixava que estava a casa moltes hores sola, i que Déu ja podria emportar-se-la. La veritat és que caminava amb dificultat amb l’ajuda del bastó, i per tant ja no podia entretenir-se fent el dinar com abans. Ara si li calia podia arribar a la cuina a agafar una fruita per menjar o un got de llet, però no podia estar-se massa de peu. En Maurici l' apreciava tot i que li agradaria tenir algun cop una mica més d’intimitat amb l’Assumpta. Si algú cuidés de la sogra podrien algun diumenge sortir a passar el dia sola. Però l’Assumpta deia que un dia que podien fer companyia a l’àvia no la deixarien sola.

En Maurici no volia pensar en coses preocupants aquell diumenge. De moment estava sol i pensava fer-se unes torrades per sucar-hi tomàquet i posar molt d’oli, i acompanyar-les d’un bon pernil. Malgrat portar molts anys treballant en el sector carni, en Maurici seguia sent un amant dels embotits. I havia decidit no pensar en res preocupant. Res de feina.

Va encendre una cigarreta. Fumar el relaxava. I això que mai havia fumat, però portava tres anys que no parava de fumar. Així es calmava quan venien els problemes de la nena. I enlloc de clavar-li una pallissa, es fumava una cigarreta, i després intentava dialogar. La nena que ja tenia setze anys, la nineta dels seus ulls, però l’adolescència l’havia transformada en una criatura rebel que només feia patir a l’Assumpta i a ell. No estudiava gens. L’haurien de posar a treballar? Ells volien que la seva feina tingués una vida millor que la seva. A part es discutia amb l’àvia. No ajudava a casa. Sortia no només els dissabtes, també entre setmana. Ja li havien hagut de donar un cop la pastilla del dia després, i per estalviar problemes ara prenia anticonceptius. I a part havia fet unes amistats.... I com en el seu poble i a Olot tothom es coneix...Esperava que no caigués en el món de la droga. Potser no li havien dedicat prou temps. Sempre treballant. Però en Maurici tampoc no volia pensar en la seva filla.

Es va posar a preparar les torrades. Potser l’olor despertaria a l’Assumpta. Per un moment va tenir temptacions de fer un despertar sorpresa a la seva dona, però segur que la sogra o la nena els interromprien. Un altre dia seria.

Va menjar el seu meravellós esmorzar segut a la taula. La taula que havia triat l’Assumpta per aquella casa. Aquella casa que tants esforços els estava costant. Havien comprat una casa per estar més còmodes que al piset d’Olot, però com havien d’anar fent hores extres no podien gaudir-la. Havien comprat aquella casa prop la Fageda i mai anaven a passejar per ella. I la hipoteca que pujava i pujava. En Maurici va encendre una cigarreta.

I va recordar-se de la primitiva. Els hi hauria tocat? El seu cap va començar a somiar. A ell li agradaria comprar temps. Això el faria feliç. Li agradaria llevar-se d’hora cada dia, esmorzar i poder passejar amb l’Assumpta una estona, i després tornarien amb la sogra. O llogarien a una dona que li fes companyia mentre ells passejaven. I faria cas als consells del seu pare i menjaria com calia. El seu pare sempre deia “si no sopéssim, els metges no dinarien”. I ell com tindria temps esmorzaria fort. Dinaria bé, i no com ara. Sempre corrents des de la feina, molts cops menjava una fruita o qualsevol cosa ja que preferia estirar-se. I clar, a l’hora de sopar tenia gana. Però si no treballés podria dinar bé, i llavors la fruita o el iogurt seria per sopar, i així viuria sanament molts anys.
I després de dinar, podrien ell i l’Assumpta jeure una estoneta al sofà . Allò seria vida. I podrien dedicar més temps a la nena, potser així podrien encarrilar-la. I ell deixaria de fumar.

Estava abstret en els seus pensaments quan va sonar el telèfon. Merda! La nena a l’hospital! Coma etílic! Havia de despertar l’Assumpta. I a veure què li dirien a l’àvia per no preocupar-la. Va encendre una cigarreta i va posar el teletext de la tele. Sorteig de la primtiva. El cor li tremolava. Potser encara podia arribar la salvació de la família. Res. No havia encertat ni un. El cercle de vida fatal que portaven no el podia trencar. Semblava que cada cop es feia més petit per ofegar-lo més. Havia de despertar a l’Assumpta i anar a l’hospital. Almenys havia pogut esmorzar seves torrades.

15 comentaris:

Striper ha dit...

Guay m'agradat moltsim jo crec que es tant real i explicat de una manera tan perfecte .. Ehorabona per l'escrit.

Rita ha dit...

Molt bon relat i molt ben escrit. M'ha agradat molt. La vida és dura, eh...
Bon dia, maca!

estrip ha dit...

la vida és dura. I la solitud d'aquest home també. Potser hauria d'haver despertat a l'Assumpta i compartir les torrades, tot i el risc de despertar a la sogra.
Ara l'Assumpta tindrà un despertar amb mala notícia i això és dolent per ella, però també per ell.

Però jo potser també estic somiant en contes de fades, i la realitat és més com ho expliques.

òscar ha dit...

la primitiva, per molts mauricis i assumptes, seria no rebre mai cap trucada inesperada d'aquesta mena. ni pitjors.

com sempre: excelent!

Unknown ha dit...

Hòstia! Optimisme a tope! Jo no faig primitives... Per què? (M'ha agraadat)

khalina ha dit...

Em faràs posar vermella Striper.

Sí que és dura la vida, Rita. Llarga i dura que deia un amic meu ;)

Estrip la realitat pot ser també un conte de fades. Encara que les circumstàncies marquen, la mateixa realitat pot ser mirada de diferents maneres.

.Tens raó que la salut hi ha molts tipus de primitives, Òscar .

Veí, no és una història massa optimista, és cert, però bé, en Maurici acaba pensant que s'ha menjat les torrades jaja... Jo sí que faig primitives, però res de res.

nimue ha dit...

jolin... quanta desgràcia... snif....

The Horror ha dit...

Un post que reflexa ben ben els temps que estem vivint. Be, jo no no. Perque ni tinc sogra a casa, ni hipoteca, ni filla de 16 anys, ni jugo a la primitiva. Rectifico, doncs: un post que reflexa ben be els temps que altres viuen! I me'n alegro molt de no estar en aquesta situacio, tot s'ha de dir...

El tabac no m'ha temptat gens, pero les torrades i el pernil si, i molt! Quasi podia olorar el pa calentet...nyam!

Anna ha dit...

M'ha agradat molt Khalina, tristement és una realitat. I està molt ben explicada. Et felicito. Petonets.

Emily ha dit...

El millor de tot és que continuï estimant l'Assumpta. Sí que escrius bé, neneta.

khalina ha dit...

Nimue, és desgràcia però podria ser pitjor.

The horror, el que expliques reflecteix que no tens un bon pernil a casa.

Gràcies Anna. Es una realitat, per sort n'hi d'altres.

Emily, tens raó, i has trobat la part positiva. Està el seu amor per l'Assumpta

el paseante ha dit...

Pares que es compren vivendes que no poden pagar si no és amb un gran esforç laboral.

Fills que creixen sense el suport familiar d'uns pares que es compren vivendes que no poden pagar si no és amb un gran esforç laboral.

Sogres que es queixen de que estan moltes hores soles a casa perquè els seus fills es compren vivendes que no poden pagar si no és amb un gran esforç laboral.

Un relat magnífic del món que vivim, amb una certa enyorança del món d'abans (potser més pausat, potser més humà). Felicitats escriptora.

khalina ha dit...

Gràcies Paseante, però amb el teu comentari, veig tot encara més negre jeje

Igualment, vols dir que abans no hi havia també un gran esforç laboral? Que era més pausat, no t'ho nego

Joana ha dit...

Els que tenim fills adolescents cada cap de setmana penses si et tocarà a tu...Si li ha tocat al fill del veí, Si...els accidents de carretera i tot plegat. El cor en un puny, com el relat. Magnífic!
Per sort no tinc hipoteca ;)
Bon cap de seymana Khalina!

khalina ha dit...

Joana, si es pot, és millor no patir per anticipat. Tot i estar al cas, si passa, ja patirem... Clar que suposo que és inevitable no patir quan ets pare o mare