Cada any des de que vivia a la Vila Olímpica, com havia volgut la Laia, els avions assajant la festa del cel el molestaven. També li recordaven el dia del seu casament. Ja feia set anys? Casar-se en una església al Poblenou mentre els motors dels avions no paraven de fer soroll havia estat un disgust per a la Laia i la seva mare. Però elles havien triat el dia i el lloc. Ell ja en tenia prou amb un casament civil. Bé, de fet, si era franc, en aquell moment també li van disgustar els avions, tot i que va ser un alivi que el capellà escurcés la cerimònia... Però les fotos a la porta de l'església amb aquell soroll, mentre tothom cridava per fer-se sentir... Quin horror! I ara, veient que la seva relació havia canviat tant, sentir aquells avions encara li agradava menys.
Viure amb la Laia cada vegada era més avorrit. I ell... havia de matar l'avorriment. No sabia com aquell migdia enlloc de dinar, ell i la Marga del departament de finances havien acabat en un hotel. I des d'aquell dia, en Francesc havia revifat sexualment. Seguien les seves trobades amb la Marga, però també havia quedat amb un parell de noies d'internet. Cap compromís, perquè elles també eren casades.Potser ja feia un any de tot plegat.
En Francesc volia creure's que la Laia també tenia les seves aventuretes, però preferia no saber-ho. Segur que algun dia enlloc de fer el cafè amb les amigues o anar al gimnàs estava amb algun, perquè semblava més contenta últimament.
El soroll de la porta que s'obria el va fer tornar dels seus pensaments. Era la Laia. Realment seguia estant bona, però no en tenia prou amb ella. La Laia li va fer un petonet.
- Els avions anuncien el nostre aniversari de casament.
- Sí, reina.
- Grrrr, ens van espatllar el dia - va dir la Laia arrufant el nas.
- Tampoc tant, dona.
- Què vols dir?
- Doncs que al restaurant ja no se sentien. I a part no van impedir el nostre casament, que era el que volíem - va respondre en Francesc.
- Francesc, després de set anys, no et semblaria hora de fer la nostra relació més oberta?
- Què dius? - va saltar en Francesc esverat - Tu creus que em pots canviar com enganxina?
- Carinyo, no volia dir sexualment oberta, volia dir que m'expliquessis què et passa.
- Ah, que els avions no em deixen dormir - va dir en Francesc
- No vull dir ara - va dir la Laia rient - Ets impossible! Hauries d'haver vist la cara que has fet quan t'he parlat de relacions obertes. Ha, ha, ha. Et creus que no sé que porto banyes per tot arreu? Però clar és més elegant fer-ho d'amagat. Saps una cosa? Tu i jo som molt diferents. Jo sempre dic el que penso, i tu penses el que has de dir.
- Tu també m'has fet banyes?
- Ja veig que la teva única preocupació és el teu orgull masculí. Doncs si vols saber-ho pregunta-li a la Marga.
Van quedar en silenci. Els avions seguien passant com si el país estés en guerra.
18 comentaris:
Un final sorprenent!
M'ha agradat la teva història.
I m'ha fet gràcia això de "s'estimava més no saber-ho". Realment conec gent que no li fa res que passi el que passi mentre ells no ho sàpiguen...
Una bona història, khalina, m'ha agradat!
Saps, a mi tampoc m'han deixat fer migdiada avui els avions... ;-)
que perillosa la Marga....potser és l'unica que realment ha triunfat. MOlt bona història
Aquests avions podrien dibuixar un cor trencat al cel de la Vila Olímpica. O unes banyes :-) M'ha agradat el conte.
Quin perill els avions...quin perill la Marga...
Bona història :)
Carme, és cert que hi ha molta gent així.
I llavors que has fet Rita, "hogarín"? jaja. A mi m'ha donat per escriure
Garbí, tots eren perillosos jaja.
Tens raó Paseante. La imatge dels avions dibuixant unes banyes quedaria bé.
Emily, els avions no van parar de fer soroll pel matí tampoc. I cada any és el mateix
Molt ben trobada la història!!! I un final brillant amb el soroll dels avions i el silenci de la parella.
Molt bon final. La història m'ha recordat aquella cançó del Sabina "Ruidos".
Gabriel, me'n alegro que t'hagi agradat.
Kweilan, ara no caic en quina cançó és aquesta. Hauré de buscar-la. (em costa recordar els títols de les cançons. De vegades dic que no la conec, i després la sento i sí i tant)
M'agrada, m'agradaaaaaaaa
No ens contaràs la versió de la Marga???
mmm, no ho havia pensat, Albanta. Si m'inspiro...
Doncs a mi el que més m'ha agradat és que ella diu el que pensa i ell ha de pensar el que diu.
Una història molt bona Khalina.
A mi també m'emprenyen els avions, però pel meu barri no passen tant. Visc més cap a la muntanya, jo.
A mi la festa del Cel que m'agradava és la dels estels, però no sé si encara la fan.
B7s
O sigui que el paio s'ha liat amb un pilot de la Patrulla Aliga, no?
M'ha agradat aquest final (ja he vist que no sóc l'únic)
És cert que moltes vegades preferim no saber, no tenir constància de les coses, crec que és alguna mena de defensa del nostre cervell davant l'inevitable.
De totes maneres em nego a creure que algú acabi en un hotel sense saber com, bones o dolentes, encertades o equivocades, més o menys pensades, totes les nostres decisions són conscients, podem dir que no vam saber resistir però no que "ens vam trobar allà". Això darrer no és una crítica al teu relat, és un pensament en veu alta.
Fra Miquel, aquesta frase sobre el pensar i el dir la vaig sentir fa molts anys a algú.
Veí, remenant remenant, potser trobaríem tot d'històries al voltant d'aquesta parella.
Josep, totes les opinions són admeses. A part,jo estic d'acord amb el teu pensament, però molta gent s'autoexcusa del que ha fet d'aquesta manera, dient que no sap com, que no era conscient... Bé, la vida està plena de gent diferent, i està bé plasmar-ho en els personatges que inventem
Tot el que ens recordi a la guerra és un mal record...
*Sànset*
Tens raó Sànset, les guerres no porten a res bo
Publica un comentari a l'entrada