Pre-Nadal

Era dimecres, 22 de desembre, tocant el Nadal. El dinar amb els companys de feina havia estat animat, però tanta animació s'havia convertit en mal de cap. El vi i el cava si no hi estàs acostumat passen factura. I menjar quelcom diferent a verdures, amanides o planxa tampoc ajuda.

Estava amb la seva companya de feina per Portal de l'Angel camí de Decathlon. Les dues es repetien els regals a comprar, com si no vulguessin oblidar-los. Els tenien marcats amb foc a la seva ment, però elles per si de cas, els marcaven més forts.

 Eren les cinc de la tarda i Portal de l'Angel era ple de compradors de regals nadalencs, acompanyats dels seus paraigües. Si normalment costa passejar tranquil per aquest carrer, aquell dia els paraigües oberts entorpien més el pas, xocant uns contra els altres, i esquitxant a tort i a dret.

El Decathlon era ple de gent. Quina cua a les caixes! La calefacció escalfava l'ambient, i el cap d'elles volia esclatar. Una mà la tenien ocupada amb el paraigües moll i plegat, amb l'altre van agafar un carret per les dues. Allà van posar les jaquetes abans de caure rodones. Quina calor i com els pesava el cap!

El polar per al  meu cunyat? Un xandall pel nen. Mirem un regal pel amiguet de la festa de demà? Jo em vull provar uns pantalons per caminar. Mira quina cua al provador! Quanta roba es pensa provar aquella japonesa? Per què triga tant en provar-se aquesta?. On seran les genolleres pel futbol? Ja tenen massa pilotes, oi? Què et semblen aquestes pales de ping pong?...

Finalment van ser a la cua, poc a poc van anar avançant fins la caixa, van pagar. Havien acabat! Van sortir a fora i van respirar,agraint la frescor de l'ambient. Tot i que seguia plovent. Torna a obrir el paraigües. Odiaven la pluja, odiaven la gent comprant atabalada...Però els agradava el Nadal, i tenien il·lusió. Estaven contentes dels regals comprats.

 Havien de caminar fins l'estació de tren amb bosses i paraigües, entre compradors nadalencs i llums de Nadal. L'estrès nadalenc volia engolir-les, però elles cerimoniosament van anar caminant Passeig de Gràcia amunt. Parlaven de les futures vacances, de les reunions de família... Semblava que el cap els hi feia menys mal.

Khalina a Girona i Barcelona

Ahir vaig treballar a Girona. Feia força fred a quarts de nou del matí, i encara en feia a les quatre quan ja havia dinat, tot i que menys... Havia d'anar a Barcelona, però tenia una estoneta lliure fins que sortís el tren. Vaig anar fins la plaça de la Independència per si hi havia alguna paradeta nadalenca. Les parades hi eren, però encara tancades. Vaig creuar el riu per passejar pel casc antic. Alguna tenda era oberta, però no es veia massa gent pel carrer. Serien treballant, o fent la migdiada amb la calor de la llar.; però jo amb el meu anorak i els meus guants tampoc tenia fred. Em sentia feliç passejant per aquesta bonica ciutat. Tot era tranquil. Podia sentir el repicar de les meves botes. Ja érem a dijous, s'acostava el pont. Tot era com un conte, i jo la protagonista passejant. En farien una pel·lícula "Khalina a Girona".

Vaig arribar a la Rambla. Poca gent al carrer. Només podien entrar els extres, havien acordonat la zona per a gravar l'escena. Hi havia ja els llums de Nadal a punt de ser oberts quan fos fosc.  Primer pla del pont de pedra...Van deixar de rodar. Tornava ja enrera? A l'esquerra estava la botiga dels minerals. Tenen cosetes precioses. Massa perillós! Entrar i només mirar? El tren no espera... Vaig fer una miradeta, i vaig tornar enrera passant pel  pont vermell. Van tornar a gravar-me. Es tornaven a veure les meves botes, ara pujant les escales del pont. Els ànecs somreien a la càmera imaginària. Uns nedant, els altres emprenent el vol. La catedral seguia imponent al fons, enmig del cel blau.

Vaig agafar el cotxe fins a Caldes de Malavella. Eren les 17.15, l'andana era plena.  Uns núvols rosats  adornaven el cel. De fons se sentia un ramat, que va ser interromput per una veu que sortia de l'altaveu. El tren venia amb deu minuts de retard. L'únic banc lliure era ocupat per una dona que no parava de fumar. Tampoc volia seure, doncs tindria més fred. En aquells deu minuts, el sol va anar marxant, el cel anava enfosquint-se.  Els núvols perdien la seva tonalitat rosada.Semblava que augmentava la sensació de fred. Sort que el meu anorak nou té caputxa.

Vaig baixar a Passeig de Gràcia i vaig agafar el metro fins Drassanes. En sortir del metro vaig quedar embadalida, els arbres de la Rambla anaven plorant llàgrimes blaves. Ja era Nadal! Eren els mateixos llums de l'any passat, però jo els trobo tan bonics!

Després d'anar a un acte, el càmera va voler tornar a gravar-me. Per"Khalina a Barcelona" o  per"Els Nadals de Khalina"? Vaig pujar per la Rambla. Els arbres amb  branques blaves intermitents il.luminaven el meu esperit nadalenc. Vaig creuar la plaça Reial fins al carrer Ferran. Feia una mica de fred, però menys que a Girona. Anava abrigada i podia seguir passejant tota la nit, gaudint amb tots els sentits d'un dia més de la meva vida. No cal  correr sempre. Gaudim de tots els moments, de tots els llocs sempre que sigui possible.

 Les passes de les meves botes no se sentien entre el soroll d' altres passes. I oh! Oh! Ja estava el pessebre a Plaça Sant Jaume. No hi havia cua per veure'l! D'entrada la taula parada amb plats de galets semblava un anunci d' Ikea. Però després veies que al costat hi havia un silló, un arbre de Nadal, un tió... Tot molt familiar! A l'esquerra les figuretes del pessebre en un estil més bé tradicional.  Estaven els tres reis, el llenyataire, el caçador...

Les botes em van portar fins al metro de Jaume I. Deixava el centre fins el dia següent.