- Khalina, per què no escrius alguna coseta?
- Estic refredada, noia.
- I jo. No veus que en el fons som la mateixa? Va, que seria el primer post de l'any.
- Doncs inspira'm una mica.
- Khalina, tu ets la de les aventures i pensaments.
- Ja, però m' inspiro en tu, noia! En el que veuen els teus ulls, el que escolten les teves orelles, les emocions que tu has viscut, i després, tot barrejat amb una miqueta d'imaginació del teu cervell, pot donar una història. Però amb aquest refredat i el dia que feia avui, sortirà una història grisa i pessimista.
- Doncs escriu una història ben dramàtica!
- Noia, no en tinc ganes. Dona'm idees. Si vols faré un llistat dels teus objectius pel 2011.
- Khalina, saps que no sóc de posar-me objectius perquè sigui un nou any, seguiré amb els objectius del 2010.
- Doncs digue'm els objectius que has aconseguit al 2010. O rectifico, ja que no et poses objectius, què et satisfà del 2010?
- Khalina, això és avorrit!
- No sabia que el nostre blog ara fos de riure! Deixa'm seguir-te preguntant, tot i que en fons ja ho sé. Però vull sentir-t'ho dir. Pensa, parla! Què t'ha agradat o què t'ha molestat del 2010? No penses fer-ne balanç?
- Khalina, hi ha hagut canvis, és cert, però també he gaudit amb moltes coses, petites coses del dia a dia. Es prou satisfactori un sopar amb amics, un cafè de confidències, una trobada amb la família, un passeig amb en Wow, un nou joc amb els nens, veure que la meva feina serveix d'alguna cosa,...
- I no penses en dir alguna cosa més material? T'ha tocat la primitiva?
- Khalina, para!
- I quin projecte inmediat tens per al 2011?
- Cantar demà l'Al·leluia en una Flash mob. I prous preguntes! Segueixo jo sola el post. Això em passa per imaginar-me personatges.
Aquest 2010 estic contenta d'haver participat novament a les històries veïnals. Els meus companys d'escala han estat aquest cop la Núria Aupí, en Monyofiné i la Srta.Tiquismiquis. Crec que és un encert fer aquestes històries a quatre mans, i per això vull des d'aquí felicitar al nostre Veí de Dalt més entranyable, que les organitza, i a més a més les ha editades. I a part em va regalar un llibre. Bé no vaig ser l´única que en vaig rebre un, però va estar molt detallista.
I seguint amb les felicitacions, vull felicitar a l'Emily per haver-me donat un personatge a Dash and Lilly, la seva magnífica novel·la negra del 2010. Una Khalina ben misteriosa, i no diré més per si la voleu llegir amb calma. Val molt la pena. Aquesta noia té talent!
També felicitaré al Paseante, que ha complert 5 anys de blocaire. I vaig poder llegir-lo als seus inicis, i ell em va animar a crear un blog de nou, i així va sorgir la Khalina. Que avui no estava gaire inspirada, però què hi farem!
Seguim felicitant, felicitats Garbí per la teva primera novel·la, Comptes numerats. Sempre fent posts tractant temes variats!
També podria felicitar a la Carme pels seus posts quasi diaris amb dibuixos que ens alegren la vista i l'esperit. Ens regala haikús i endevinalles. Es fantàstica!
Un altre incansable a felicitar és en Tibau, que ens engresca en jocs literaris, ens mostra cares del món, ens explica contes...
Aquest 2010 també he tingut el gust de conèixer més d'a prop alguns habitants de Blogsville. Un plaer ser guiada en un passeig per en Fra Miquel, qui ho sap tot de les plantes, que ens deixa amb la boca oberta amb les seves fotografies o tocant-nos el saxo. I després menjar braves! I constato que a la Xurri també li agraden. Aquesta noia ens sorpren amb posts de misteri o amb pastissos d'aniversari boníssims!
No tothom pot menjar un pollastre cuinat per la Mk. Quina noia tan acollidora!
Poder sopar junt amb la Rateta riallera, que no escombra escaletes, que fa uns posts plens de vida; la Silenci, que potser algun dia es fa blocaire, la Violette o la Rita. Totes tan dolces!Va ser agradable ballar fent rotllana per Gràcia! Prendre un gelat. Xerrar, riure...
Me'n alegra que la Violette torni a escriure, encara que diu que marxa en tren, qui sap quan baixarà d'ell?
Ara que conec la Rita és agradable trobar-la algun cop al metro i xerrar amb ella. M'alegra llegir els posts tan optimistes que escriu darrerament.
Al 2010 he seguit rient amb els posts de l' Òscar. Quant enginy!
Segueixo llegint embadalida els posts de la Joana. Em trec el barret.
He seguit volant amb Zeppelin amb la Nimue, viatjant misteriosament pel món amb ella.
En el 2010 l'Albanta ha seguit amb el seu encisador erotisme.
M'encanta i segueix fent-me pensar amb les seves estripades.
L'Striper, un dels blocaires més antics i que vaig ser-li la seva blocaire invisible.
Em va alegrar el retorn del Salva, després d'uns mesos de parada. Llegir de nou els seus posts,que ens parlés dels seus viatges...
L'Anna ha obert un nou i lluminós blog. També ha aparegut amb força la Kaa.
Me'n alegro que en Manel vagi penjant-nos fotos de tant en quant.
La Cris i les seves imatges estan una mica en stand-by, seguim esperant-te maca!
Aquest any he descobert nous blogs. Sé que la Kweilan sempre ens recomana bones lectures. I en Sànset i la Utnoa no es callen res. Tenen molta força!
Segur que Blogsville té molts habitants interessant. I de vegades llegeixo i comento altres posts. I m'agradaria llegir-ne més Però el temps és limitat.
Llastimosament no tinc temps per a llegir- vos a tots els anomenats sempre . Però quan us llegeixo i entro per la vostra finestra de Blogsville, gaudeixo dels mons que heu creat. M'agrada espiar un bocinet del vostre cor, o de la vostra imaginació o dels vostres raonaments. Vau fer-me feliç al 2010 i seguireu fent-me feliç aquest 2011!
Bon any!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personal. Mostrar tots els missatges
dimarts, 4 de gener del 2011
divendres, 3 de desembre del 2010
Khalina a Girona i Barcelona
Ahir vaig treballar a Girona. Feia força fred a quarts de nou del matí, i encara en feia a les quatre quan ja havia dinat, tot i que menys... Havia d'anar a Barcelona, però tenia una estoneta lliure fins que sortís el tren. Vaig anar fins la plaça de la Independència per si hi havia alguna paradeta nadalenca. Les parades hi eren, però encara tancades. Vaig creuar el riu per passejar pel casc antic. Alguna tenda era oberta, però no es veia massa gent pel carrer. Serien treballant, o fent la migdiada amb la calor de la llar.; però jo amb el meu anorak i els meus guants tampoc tenia fred. Em sentia feliç passejant per aquesta bonica ciutat. Tot era tranquil. Podia sentir el repicar de les meves botes. Ja érem a dijous, s'acostava el pont. Tot era com un conte, i jo la protagonista passejant. En farien una pel·lícula "Khalina a Girona".
Vaig arribar a la Rambla. Poca gent al carrer. Només podien entrar els extres, havien acordonat la zona per a gravar l'escena. Hi havia ja els llums de Nadal a punt de ser oberts quan fos fosc. Primer pla del pont de pedra...Van deixar de rodar. Tornava ja enrera? A l'esquerra estava la botiga dels minerals. Tenen cosetes precioses. Massa perillós! Entrar i només mirar? El tren no espera... Vaig fer una miradeta, i vaig tornar enrera passant pel pont vermell. Van tornar a gravar-me. Es tornaven a veure les meves botes, ara pujant les escales del pont. Els ànecs somreien a la càmera imaginària. Uns nedant, els altres emprenent el vol. La catedral seguia imponent al fons, enmig del cel blau.Vaig agafar el cotxe fins a Caldes de Malavella. Eren les 17.15, l'andana era plena. Uns núvols rosats adornaven el cel. De fons se sentia un ramat, que va ser interromput per una veu que sortia de l'altaveu. El tren venia amb deu minuts de retard. L'únic banc lliure era ocupat per una dona que no parava de fumar. Tampoc volia seure, doncs tindria més fred. En aquells deu minuts, el sol va anar marxant, el cel anava enfosquint-se. Els núvols perdien la seva tonalitat rosada.Semblava que augmentava la sensació de fred. Sort que el meu anorak nou té caputxa.
Vaig baixar a Passeig de Gràcia i vaig agafar el metro fins Drassanes. En sortir del metro vaig quedar embadalida, els arbres de la Rambla anaven plorant llàgrimes blaves. Ja era Nadal! Eren els mateixos llums de l'any passat, però jo els trobo tan bonics!
Les passes de les meves botes no se sentien entre el soroll d' altres passes. I oh! Oh! Ja estava el pessebre a Plaça Sant Jaume. No hi havia cua per veure'l! D'entrada la taula parada amb plats de galets semblava un anunci d' Ikea. Però després veies que al costat hi havia un silló, un arbre de Nadal, un tió... Tot molt familiar! A l'esquerra les figuretes del pessebre en un estil més bé tradicional. Estaven els tres reis, el llenyataire, el caçador...
Les botes em van portar fins al metro de Jaume I. Deixava el centre fins el dia següent.
dimarts, 2 de novembre del 2010
Sensacions de dilluns
Fa dos dilluns, la sensació que la tardor havia arribat de cop va arribar-me de bon matí. De fet, era com si ja fos hivern. Els tres graus a l'andana de l'estació de Caldes de Malavella, durant els cinc minuts aproximats des de que anuncien el tren fins que arriba, em van deixar gelada. Enyorava uns mitjons als meus peus. Les mitges eren ridícules davant aquell fred. Desitjava un abric gruixut i una samarreta, però venia de la costa amb una jaqueta de poc abrigar. Anava picant de peus al terra recordant passos de claqué. Feia cercles amunt i avall pregant que el tren arribés. La gent no em mirava. Tots miraven la via esperant el tren.
Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.
Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.
A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...
Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.
Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.
Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...
Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.
Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.
Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.
A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...
Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.
Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.
Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...
Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.
dimecres, 8 de setembre del 2010
Allargant les vacances
Sembla que les pluges d'avui vulguin allunyar-nos de l'estiu. Però ja se sap que al setembre sempre plou, però seguirà fent calor. Plou per remullar les festes del Poblenou i les de la Mercè.
Preveient possibles canvis de temps, i tenint en compte les obres que ens falten fer, aquest cap de setmana vam decidir allargar les vacances. De fet jo vaig començar a treballar el dia 1, però ens vam prendre un cap de setmana estiuenc. Diumenge van venir uns cosins i vam fer platja. Dissabte vam anar a Colliure, on mai hi havíem anat però segur que hi tornarem. Vam anar tranquils, seguint la costa des de Portbou, Cervera. Per una carretera deliciosa, sobretot si t'has pres la Biodramina. Jo vaig poder fer fotos des del cotxe sense patir per les corbes. Visca la Biodramina!
El pàrquing de Colliure era ple, i vam aparcar cap a la muntanya, així vam poder contemplar unes bones vistes.
Vam baixar per unes escaletes a una cala que agafava un camí de ronda fins a una platja més gran. Els restaurants oferien musclus amb patates. Hi havia gent a les terrasses i gent a la platja.
Jo estava extasiada mirant l'aigua blava, el molí, el castell, l'ésglésia, l'ermita prop del far, les casetes de diferents colors pastels amb finestres d'altres colors...
El pàrquing de Colliure era ple, i vam aparcar cap a la muntanya, així vam poder contemplar unes bones vistes.
Vam baixar per unes escaletes a una cala que agafava un camí de ronda fins a una platja més gran. Els restaurants oferien musclus amb patates. Hi havia gent a les terrasses i gent a la platja.
Jo estava extasiada mirant l'aigua blava, el molí, el castell, l'ésglésia, l'ermita prop del far, les casetes de diferents colors pastels amb finestres d'altres colors...Va coincidir que feien una diada catalana, i ballava un esbart de Torroella. Després l'orquestra els Montgrins tocaven sardanes. Havien penjat per la riera tot de senyeres. Tot era molt alegre i festiu!
Vam passejar pels carrerons plens de botigues d'artesania. Les parets i finestres pintades en tons pastels seguien. Estava quedant-me embaladida. Un lloc tan bonic, i en tan bona companyia. Què més podia desitjar?
divendres, 27 d’agost del 2010
Visita a l'Illa Roja
Era una tarda d'agost. Vam anar cap a la platja de Pals. Vam aparcar dalt la pujada i vam baixar alegrement per un carrer amb forta pendent sense pensar en la tornada. La gent es banyava, prenia el sol, i els més atrevits es llençaven des d'una roca. Clar que suposo que tampoc calia ser massa atrevit. Hi havia una cua de nens, noiets i noietes, pares... Al costat hi havia la cua dels familiars, fotògrafs del salt. Nosaltres no vam saltar. Nosaltres vam seguir pel caminet de la dreta. L' Illa Roja ens esperava.
El sol ja no hi tocava, així que no hi feia calor. Era agradable jeure sobre la tovallola en aquella sorra que no cremava... Alguns nens jugaven mentre els adults xerraven. Els pares d'una família alemanya van obrir una ampolla de cava que van beure en dues copes de plàstic mentre contemplaven aquell idil·lic paisatge.
Uns joves van arribar amb càmera. I el que semblava increïble, un d'ells havia escalat fins dalt l' illa, i... estava saltant. Jo ho vaig trobar perillós. Però ell va convèncer a un dels amics per pujar-hi.Tots els pocs que érem a la platja els miràvem... Segons explicava el xicot l'escalada era perillosa. Però que no passava res quan saltaves. Deia que tocaves terra amb els peus, però que no passava res si en arribar a l'aigua arronsaves una mica les cames.Ens vam banyar en l'aigua gelada i transparent. La gent anava marxant. Només quedava la família alemanya. Les seves filles adolescents jugaven a pales. Vam deixar-los per ells sols tota la platja. Ells van treure el cava de la neverata per brindar de nou.
Per acabar vull comentar que les fotos que he penjat són d'en Wow.
dilluns, 16 d’agost del 2010
Seguint les petjades de la Rita
Després de llegir el post de la Rita, vaig quedar-me amb ganes de veure d'a prop aquell paratge tan suggerent. I just al cap de pocs dies, una tarda, en Wow ens va portar als nens i a mi a fer un passeig a l'Escala. Un cop allà va dir, si de cas anem més cap a Empúria Brava.
Vam deixar enrera l'hotel.Vam agafar el passeig contemplant l'ambient de gent passejant, altres venint de la platja migvestits,en banyador, amb les tovalloles encara molles. Bicicletes amb grans, joves i nens a sobre, patins, fins i tot un patinet, cotxets de nens... Tothom estava content. Amb vambes o xancletes o sandàlies... Pantalons curts, vestits estiuencs, pantalons fresquets... Ànimes contentes!
A la dreta tot de caletes, amb la gent relaxada a la sorra o l'aigua. Al fons, la badia de Roses.
Seguint el passeig trobes a l'esquerra les runes d'Empúries . Escipió elegant saluda des de darrera les reixes. I a la dreta l'espigó helènic.
El trenet turístic va carregat de gent contenta.
Un mirador preciós al final del passeig. Estem a Sant Martí d'Empúries, un conjunt medieval deliciós. L'església fa sonar les seves campanes saludant-nos. Les terrasses acullen els turistes estrangers sopant, mentres els nacionals prenen gelats.
Emprenem la tornada. Més bicicletes, gent corrent, famílies passejant, parelletes enamorades de totes les edats... Se senten diferents idiomes, però tothom està content.
Les platges van buidant-se, però alguns encara hi segueixen. Tothom va al seu ritme. Aquí els rellotges no manen. Es estiu, són vacances i la Costa Brava és idíl·lica!
dijous, 5 d’agost del 2010
Desvestint el pis
Vaig anar desventint poc a poc el meu pis de Badalona. Com era abril ens vam endur les estufes elèctriques que no calien. Després vaig despenjar el quadre que em va regalar la Maria quan vaig fer 30. I el de la meva germana vestida per la sarsuela madrilenya (concretament en el número de A la sombra de una sombrilla...). Vaig seguir amb la làmina enmarcada de Van Gogh que tenia sobre el llit "la nit estrellada"... Treus quatre coses i es veu el pis tan trist! Després vaig despenjar les treballades cortines de ganxet fetes per la meva àvia. Aquell ja no era el meu pis!Vam anar recollint capses de cartró per anar guardant llibres i àlbums de fotos. I també en vam comprar de plàstic per anar guardant la vaixella i altres objectes més delicats.
La roba va anar a parar a casa els meus pares. Primer la de més hivern. Les sabates d'estiu... Em vaig desempallegar d'alguna roba.
No es tractava de deixar el pis buid. La llogatera volia els mobles. Només ens vam endur el sabater del rebedor i les macrotauletes de nit. Però ella es quedava la nevera, la rentadora, el sofà, taula i cadires, el moble del menjador, la tauleta del despatx, el llit de matrimoni, els llits de convidats, els armaris... Però tot i això vam anar fent viatges cap l'Empordà. I ara, al magatzem de la botiga tancada de la meva sogra, hi ha els miralls, el rellotge del bany, els nòrdics, llençols, tovalloles, planxa, aspirador, cafetera, paelles...
Quan vas desvestint una casa, trigues més perquè vas retrobant records. Recordava les penes per muntar l'armari d' Ikea de l'habitació junt amb una amiga que vam fer musicals, i ara poc sé d'ella. Em va ajudar a muntar uns quants mobles. Ella sempre tan energètica i disposada!
Vaig recordar quan pintant el sostre del pis, van començar a caure capes de pintura. I el meu pare, la meva germana i jo intentant arreglar-ho entre riures.
Vaig recordar com la meva mare es va recorrer amb mi, mil i una botigues mirant mobles o làmpares.
Vaig recordar al meu tiet fent tots els forats per penjar làmpares, quadres... I posant les finestres d'alumini.
Vaig recordar viatges recollint per exemple el gran gerro blau que em vaig comprar a Portugal.
Regals d'en Wow, regals d'amics...
Va aparèixer una foto petita amb el marc tot brut , que era el record del casament d'uns amics , i que ara ja s'han divorciat...
I podria seguir explicant molts més records...
Va arribar el 30 d'abril. Adéu al meu pis. Adéu a Badalona. Ja no sentiré les cotorres cantant de bon matí. Ni obriré la finestra de l'habitació i veuré una palmera fent contrast amb el cel blau. M'agradava la llum que entrava en aquell pis. Em relaxava estirar-me al sofà blau contemplant la làmpara estil ovni i les parets blanques... Però sé que he deixat el pis en bones mans. I jo vaig caminant cap a un nou pis. Una nova etapa està al meu davant. Vaig desvestir un pis, perquè ara en vestiré un altre, i aquest cop,no prendré les decisions sola. Caldrà consens :)
dimecres, 14 de juliol del 2010
La reina del bicing
Ja fa dues setmanesque va arribar-me per correu la targeta del bicing. Quan vaig veure el sobre vaig decidir aquella mateixa tarda activar-la per tornar de la fisio.
Feia anys i panys que no anava en bicicleta. Bé, l'estiu passat vaig agafar una mica una elèctrica per provar-la. Tot i que porti trampa. Per això que no entenc per què em va fer tanta il·lusió rebre-la. Suposo que presentia que començava una nova etapa.
La primera bicicleta la vaig agafar a Plaça Catalunya. Vaig decidir pujar fins la Gran Via, que sabia que hi havia carril bici, i fins al centre comercial Glòries. Potser no va ser la millor ruta, doncs anava amb la inseguretat de les primeres vegades. En alguns trams no hi havia carril bici, i em feia pànic confondre'm entre el fum dels cotxes. Però també m'espantava anar per les voreres, on els peatons tranquils caminaven, i no sabies si seguirien realment en línia recta.
Segona bicicleta, de Glòries a Diagonal Mar per la Diagonal. Llavors ja estava més animada. Tenia ganes de saludar als ciclistes que em creuava, als patinadors... Ja no feia tanta calor. Encara no corria massa per esquivar amb compte alguns peatons que anaven pel carril bici. Un cop a Diagonal Mar tots els aparcaments ocupats. Per sort, va arribar el camió de bicing.
Tercera bicicleta, de Diagonal Mar a Rambla del Poblenou. Era quasi fosc. La llum de la bicicleta es va encendre. Vaig decidir-me pel passeig Taulat. Vaig agafar una mica de velocitat. Podia notar la brisa a la cara. Era bonic passejar en bicicleta entre uns arbres, que no sé el nom. En Fra Miquel ho sabria. Fulles grogues cobrien el terra.
I ara ja sóc la reina del bicing. Tot els desplaçaments que faig per Barcelona els estic fent en bicicleta. Clar que per sort no haig de fer gaires pujades. No sé si arribaria segons a quines zones de l'alta Barcelona. per sort em moc bastant vora el mar.
Vaig coneixent noves rutes no perilloses per a ciclistes. Us creurieu que mai havia entrat al parc del Nord, tot i que hi he passat pel davant en cotxe o autobús milers de vegades?
M'agrada anar en bicicleta perquè es veuen les coses de diferent manera. Moltes més que en metro, evidentment. Estàs més baixa que en autobús, i més propera que en el cotxe. Més ràpida que caminant. Noves sensacions. I a part, arribo més ràpid als llocs. Increible al principi, però cert.
Feia anys i panys que no anava en bicicleta. Bé, l'estiu passat vaig agafar una mica una elèctrica per provar-la. Tot i que porti trampa. Per això que no entenc per què em va fer tanta il·lusió rebre-la. Suposo que presentia que començava una nova etapa.
La primera bicicleta la vaig agafar a Plaça Catalunya. Vaig decidir pujar fins la Gran Via, que sabia que hi havia carril bici, i fins al centre comercial Glòries. Potser no va ser la millor ruta, doncs anava amb la inseguretat de les primeres vegades. En alguns trams no hi havia carril bici, i em feia pànic confondre'm entre el fum dels cotxes. Però també m'espantava anar per les voreres, on els peatons tranquils caminaven, i no sabies si seguirien realment en línia recta.
Segona bicicleta, de Glòries a Diagonal Mar per la Diagonal. Llavors ja estava més animada. Tenia ganes de saludar als ciclistes que em creuava, als patinadors... Ja no feia tanta calor. Encara no corria massa per esquivar amb compte alguns peatons que anaven pel carril bici. Un cop a Diagonal Mar tots els aparcaments ocupats. Per sort, va arribar el camió de bicing.
Tercera bicicleta, de Diagonal Mar a Rambla del Poblenou. Era quasi fosc. La llum de la bicicleta es va encendre. Vaig decidir-me pel passeig Taulat. Vaig agafar una mica de velocitat. Podia notar la brisa a la cara. Era bonic passejar en bicicleta entre uns arbres, que no sé el nom. En Fra Miquel ho sabria. Fulles grogues cobrien el terra.
I ara ja sóc la reina del bicing. Tot els desplaçaments que faig per Barcelona els estic fent en bicicleta. Clar que per sort no haig de fer gaires pujades. No sé si arribaria segons a quines zones de l'alta Barcelona. per sort em moc bastant vora el mar.
Vaig coneixent noves rutes no perilloses per a ciclistes. Us creurieu que mai havia entrat al parc del Nord, tot i que hi he passat pel davant en cotxe o autobús milers de vegades?
M'agrada anar en bicicleta perquè es veuen les coses de diferent manera. Moltes més que en metro, evidentment. Estàs més baixa que en autobús, i més propera que en el cotxe. Més ràpida que caminant. Noves sensacions. I a part, arribo més ràpid als llocs. Increible al principi, però cert.
dijous, 24 de juny del 2010
Pre-revetlla de Sant Joan
Va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit. Allà reposava un pètal de violeta. Era el que li havia donat la guionista de novel•la negra la nit del seu aniversari. La guionista havia volgut compartir els aromàtics pètals rebuts per la dama de l’illa.
Va agafar el metro, anava cap el Teatreneu. Sempre quedaven a Gràcia. Recordava el segon cop que va veure a uns quants d’ells. Va ser gloriosa la rotllana tot ballant a un local de la plaça del Sol. Una nit agradable.
Va baixar a Joanic. Feia fresqueta per ja ser estiu. Era la pre-revetlla de Sant Joan. Va anar caminant per un carrer que anava canviant de noms i mai havia aconseguit aprendre’s. I ja estava davant del Teatreneu. Va pujar les escales fins al primer pis. Al fons la seva taula. Alegria de retrobar-los. Algunes absències. Llàstima! Converses agradables. Per postres, què millor que un gelat a la plaça Revolució?
Va ser una deliciosa pre-revetlla de Sant Joan.
Va acostar-se el pètal al nas per aspirar la seva fragància. El seu cap havia anat fins al taller de la pintora. Era de nit. Al voltant d’una taula sopava amb desconeguts físicament, però dels que curiosament sabia unes quantes vivències seves, uns quants sentiments. Sabia coses d’ells que potser altres coneguts seus no sabien. Havia vist les fotos d’alguns, llegit contes d’altres, escoltat aventures d’infància o joventut. Sabia llibres o pel•lícules que els agradaven... I aquella nit s’havien reunit i podia sentir les seves veus i rialles, contemplar les faccions de les seves cares, el gesticular de mans, el parpelleig dels seus ulls... Ningú era com s’havia imaginat, però tots eren encantadores persones... Va tornar a la seva habitació i va guardar el pètal.
Va baixar a Joanic. Feia fresqueta per ja ser estiu. Era la pre-revetlla de Sant Joan. Va anar caminant per un carrer que anava canviant de noms i mai havia aconseguit aprendre’s. I ja estava davant del Teatreneu. Va pujar les escales fins al primer pis. Al fons la seva taula. Alegria de retrobar-los. Algunes absències. Llàstima! Converses agradables. Per postres, què millor que un gelat a la plaça Revolució?
Va ser una deliciosa pre-revetlla de Sant Joan.
diumenge, 6 de juny del 2010
Dilluns passat
Sona el despertador. Arggg. Es dilluns! Em fa mal tot el cos. Per què no es acostumem mai les dones als dolors mensuals? Miro a la meva dreta. Ell dorm. Somric. Malgrat ser dilluns, és bonic despertar-se al seu costat. Un petó m’anima a anar cap el bany.
M’arreglo anant més lenta que habitualment. Coses del cicle mensual. Un petó, un guapa i a córrer cap el metro. Tinc sort, i pujo quan quasi tanquen les portes. No tot pot ser dolent en dilluns. Vaig caminant pels vagons cap el final, i veig lluny una cara que em somriu i una mà que em saluda. Es agradable trobar-se algú com ella de bon matí. Ella baixa abans. Jo segueixo i després transbord. Ara quan treballo a Barcelona toca fer major desplaçament.
Baixo del metro i el sol em crema la pell. Alguns vianants deixen rastre amb els seus efluvis corporals. Per què no m’acostumo a les males olors de l’estiu? Segueixo caminant, ara el metro ja no està al costat de la feina. Correria per escapar-me de l’escalfor del sol, i deixar enrere les olors que em persegueixen però el meu cos no em permet anar més ràpid. Intento somriure, ja estic arribant.Un dilluns de feina passable, canvis del pessimisme a l’optimisme. I al vespre passeig amb en Wow. Això sí que va ser gratificant. Caminar fins la platja contemplant l’animació de les terrassetes de la Rambla del Poblenou, i després anar seguint pel passeig fins el port Olímpic sentint la brisa marina. Allà vam coincidir amb un casament xinès. Estaven en un restaurant... xinès, clar. Anaven tots mudats, esperaven a la terrassa, mentre els nuvis anaven fent les fotos de rigor amb els convidats. Els nens petits dormien tapats en els cotxets. Eren més de les onze de la nit. Es estrany casar-se en dilluns nit!
Nosaltres vam seguir de la mà caminant cap a casa. La nit olorava a frescor, i el llit ens esperava per reposar.
dimecres, 13 de gener del 2010
Cireretes d'arboç
La carretera de Badalona cap a Mollet té unes vistes precioses de tota Badalona, del mar, de campanars, Sant Geroni. El primer cop que vaig agafar-la em va meravellar. Clar que també reconeixeré que tot i conduir i jo, sempre que l’agafo acabo una mica marejada.
L’últim diumenge del 2009 en Wow i jo vam anar-hi a fer una passejada. Encara tenia alguna Biodramina que havia comprat per anar en la barca del meu cunyat. I per si de cas en vaig prendre una. Havíem dinat d’hora. Serien les tres. Vam pujar el cotxe i vam començar a pujar cap a la urbanització de Mas-ram. Un pastor tornava a casa les ovelles. I ràpid érem dalt contemplant les vistes i notant com es destapaven les orelles.
Un sol d’hivern entorpia una mica la conducció. No vam arribar a Sant Fost, vam parar davant l’alberg de la Conreria. Em vaig ajustar la bufanda, a l’ombra feia gelor. Vam caminar seguint petjades de senglars, escoltant el refilet dels ocells i menjant cireretes d’arboç. Sempre m’han agradat. Em recorden la meva infantesa a Arbúcies. El meu pare amb el meu tiet i els meus cosins o amb amics caçant bolets. Jo no tenia tanta traça pels bolets. I menys quan es tractava de rossinyols, amb els rovellons encara. Però de nena a mi m’interessaven més les cireretes d’arboç. Eren més fàcils de trobar, i tan dolces i bones. Digueu-me tètrica però recordo anar a un bosc proper a un cementiri, i allà al costat unes bones cireretes d’arboç.
També anàvem a pinedes a la caça del bolet, però allà no hi havia cireretes.
Les cireretes, les mores, les castanyes (tot i haver-me punxat més d'un cop amb elles),recollir els fruits del bosc, tot i no ser massa de camp, quan hi he anat, sempre m'ha agradat. Es com preparar-se per la subsistència.
Una agradable passejada, i vam decidir baixar fins a Montgat, i l’aventura ens va portar fins a Mataró. Allà vam descobrir una fira d’artesania. Un cafè amb llet calent i preparats per veure les paradetes. Em vaig enamorar d’unes arracades, i com no sabia per quines decidir-me vaig comprar-me unes per mi, i unes altres per les meves germanetes.
Vam tornar de nou per la nacional veient les llumetes enceses. Com m’agraden! Però ara s'han acabat els Nadals. Fins l'any vinent!
diumenge, 3 de gener del 2010
Comencem el 2010
El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.
El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.
El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.
A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.
Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?
El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.
El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.
A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.
Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?
Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...
Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".
No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.
Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.
Un bonic passeig per acabar l’any.
El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.
I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.
I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.
Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.
Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.
Un bonic passeig per acabar l’any.
El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.
I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.
I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.
Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.
dissabte, 19 de desembre del 2009
Sensació de Nadal
Començava desembre, era ja dia quatre, i encara no havia notat la presència del Nadal. Tímidament l'havia percebut a Mercadona però a cap lloc més havia trobat signes nadalencs. Potser havia començat el bombardeig d'anuncis per la televisió però com quasi no la veig...
Al meu carrer de Badalona mai hi posen llums, no havia rebut cap postal de Nadal, i a data d'avui només n'he rebudes dues (clar que jo tampoc n'he fet cap. No trobava les que havia comprat a Anglaterra)
A la Rambla de Poblenou, feia poc que havien tret els llums de festa major. Portaven des de setembre apagats, penjats esperant un altre destí. I els llums de Nadal aquest any no arribaran a la Rambka. Segons m'han dit, els comerciants amb la crisi no poden pagar-los. I pensar que alguns anys fins i tot sonaven nadales... Però ens conformarem amb un galet lluminós a la rodona de Rambla - Pujades. Estan a altres punts de la ciutat, segur que els heu vist en directe o per internet.
I aquell primer divendres de desembre anava al Liceu a veure Il trovatore. Com vaig fer alguns encàrrecs, vaig agafar el metro fins la plaça Catalunya. Vaig agafar les escales mecàniques de la sortida de Passeig de Gràcia fins dalt, i fora tot respirava Nadal. El Passeig de Gràcia ben il·luminat. Els llums de Pelai amb cercles.Tots els edificis tenien els seus llums. Com el del Triangle amb els seus estels blaus (la foto és d'una amistat meva) Es cert que els edificis carregats de llums excessivament els trobo horteres, però uns llums ben posades m'alegren el dia, em fan retornar la il·lusió de la nena que li agraden els Nadals.
Em va encantar baixar per la Rambla contemplant les branques amb llumetes blaves, i veure com algunes llagrimetes blaves baixaven.
Mireu aquest post de la Rita i tindreu mostra d'alguns dels llums.
A la sortida del Liceu els llums de les Rambles estaven apagats. Hem d'economitzar. Però vaig passar per davant l'ajuntament i vaig veure de lluny el pessebre. A veure si aquesta setmana que la feina em porta per allà, aprofito per passejar per Santa Llúcia.
I després vaig agafar el cotxe. Els llums de l'autopista s'apaguen passat Granollers. Els fars del meu cotxe la il·luminaven junt amb el meu cor nadalenc. Música dels vuitanta i anar avançant fins els braços de l'amor.
Sortida Vidreres, l'autovia també fosca. Platja d'Aro, carretera. Calonge. I en una corba vaig distingir el campanar il·luminat de Palamós. Des de que el vaig veure per primer cop, em va robar el cor. Queda tan bonic i elegant!
I amb la imatge del campanar vaig sospirar: El Nadal ja ha arribat!
I ara ja no ens em podem escapar. Les cases i les tendes decorades. Sopars i aperitius diversos. Tothom et desitja bones festes i aprofiten per petonejar-te.
Però a mi em fa gràcia. Els blocaires juguem a ser invisibles i fer-nos regals. Altres fan de figuretes de pessebre, miraré si puc ser algun personatge (m'imagino que la Verge Maria ja deu estar ocupada. Jo com que tinc experiència en aquest paper).
La nit de Nadal veurem cagar el tió a la neboda. Amb els nens s'haurà de fer més tard perquè estan amb la mare. El dia de Nadal i per Sant Esteve dinars familiars. Veuré als cosins, alguns fa temps que no els veig. Acabarem cantant nadales. Som una família musical.
El 25 nit a veure l'obra de Nadal.
I el dia 28, amb els amics el sopar dels Innocents.
I el millor de tot, uns dies de vacances i relax.
Al meu carrer de Badalona mai hi posen llums, no havia rebut cap postal de Nadal, i a data d'avui només n'he rebudes dues (clar que jo tampoc n'he fet cap. No trobava les que havia comprat a Anglaterra)
A la Rambla de Poblenou, feia poc que havien tret els llums de festa major. Portaven des de setembre apagats, penjats esperant un altre destí. I els llums de Nadal aquest any no arribaran a la Rambka. Segons m'han dit, els comerciants amb la crisi no poden pagar-los. I pensar que alguns anys fins i tot sonaven nadales... Però ens conformarem amb un galet lluminós a la rodona de Rambla - Pujades. Estan a altres punts de la ciutat, segur que els heu vist en directe o per internet.
I aquell primer divendres de desembre anava al Liceu a veure Il trovatore. Com vaig fer alguns encàrrecs, vaig agafar el metro fins la plaça Catalunya. Vaig agafar les escales mecàniques de la sortida de Passeig de Gràcia fins dalt, i fora tot respirava Nadal. El Passeig de Gràcia ben il·luminat. Els llums de Pelai amb cercles.Tots els edificis tenien els seus llums. Com el del Triangle amb els seus estels blaus (la foto és d'una amistat meva) Es cert que els edificis carregats de llums excessivament els trobo horteres, però uns llums ben posades m'alegren el dia, em fan retornar la il·lusió de la nena que li agraden els Nadals.
Em va encantar baixar per la Rambla contemplant les branques amb llumetes blaves, i veure com algunes llagrimetes blaves baixaven.
Mireu aquest post de la Rita i tindreu mostra d'alguns dels llums.
A la sortida del Liceu els llums de les Rambles estaven apagats. Hem d'economitzar. Però vaig passar per davant l'ajuntament i vaig veure de lluny el pessebre. A veure si aquesta setmana que la feina em porta per allà, aprofito per passejar per Santa Llúcia.
I després vaig agafar el cotxe. Els llums de l'autopista s'apaguen passat Granollers. Els fars del meu cotxe la il·luminaven junt amb el meu cor nadalenc. Música dels vuitanta i anar avançant fins els braços de l'amor.
Sortida Vidreres, l'autovia també fosca. Platja d'Aro, carretera. Calonge. I en una corba vaig distingir el campanar il·luminat de Palamós. Des de que el vaig veure per primer cop, em va robar el cor. Queda tan bonic i elegant!
I amb la imatge del campanar vaig sospirar: El Nadal ja ha arribat!
I ara ja no ens em podem escapar. Les cases i les tendes decorades. Sopars i aperitius diversos. Tothom et desitja bones festes i aprofiten per petonejar-te.
Però a mi em fa gràcia. Els blocaires juguem a ser invisibles i fer-nos regals. Altres fan de figuretes de pessebre, miraré si puc ser algun personatge (m'imagino que la Verge Maria ja deu estar ocupada. Jo com que tinc experiència en aquest paper).
La nit de Nadal veurem cagar el tió a la neboda. Amb els nens s'haurà de fer més tard perquè estan amb la mare. El dia de Nadal i per Sant Esteve dinars familiars. Veuré als cosins, alguns fa temps que no els veig. Acabarem cantant nadales. Som una família musical.
El 25 nit a veure l'obra de Nadal.
I el dia 28, amb els amics el sopar dels Innocents.
I el millor de tot, uns dies de vacances i relax.
divendres, 27 de novembre del 2009
El secret
I arriba la confessió del secret que us vaig dir que era inconfessable.
Pitjor que tenir un blog? Em va preguntar la Carme. Doncs sí, pitjor perquè és entretingut, una mica creatiu segons com es miri, però en el fons és mecànic. Hi ha interrelació virtual amb altres persones, però sempre són semblants: fer-se regals, ajudar-se o fertilitzar-se.
Arribats a aquest punt del text, alguns pensareu que m'he begut l'enteniment. Ara em vaig fertilitzant amb gent diversa? Noooo, només amb els meus veïns, els veïns de farmville. I de fet no els fertilitzo a ells, fertilitzo les seves terres.
Ara ja ho he dit. Sóc una de les moltes persones del món enganxades a farmville, un joc del facebook.Perquè crec que una mica enganxada estic. M'agrada anar plantant i recollint blat de moro, girasols, patates o cafè. Munyir les vaques, recollir els ous de les gallines ... ocupar-me de tot el bestiar. Fins i tot hi tinc elefants! I les meves palmeres, les figueres, els cireres, tan vermells!
Tot va començar perquè veia amics que hi jugaven. I vaig apuntar-me al joc pels nens d'en Wow. I ara sóc jo la granjera feliç. I tots els neighbors que hi tinc (perquè el joc està en anglès. Almenys em culturitzo una miqueta). Excompanyes d'escola, companys del cor i de teatre ens intercanviem regalets per la granja i som ben feliços!
Doncs ara ja està, ja ho he dit. Admeto tota mena de comentaris al respecte, però per entendrir-vos us penjo unes fotos de la meva granja.
divendres, 25 de setembre del 2009
Les estacions
(Imatge de google)Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.
dimarts, 8 de setembre del 2009
Uns dies d'agost a Anglaterra
Ja fa molts dies que vaig estar a Anglaterra, més d’un mes. No sé si fer una crònica perquè coneixent-me serà massa llarga, però si vaig explicant una mica de tot, potser quedarà massa desordenat. No sé què sortirà, però posaré alguna foto per amenitzar el post.
Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!
L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.
Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.
Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.
Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.
Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!
L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.
Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.
Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.
Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.
New Forest Ovington
Aquests dies vam anar dos dies a Londres. En tren hi ha una hora i mitja. I tot i viatjar en hora no punta, no era massa barat. Un dia l’objectiu era el museu de cera Mme Tussauds. Ens vam fer fotos amb quasi totes les estàtues de cera,esquivant com podíem la gent. Un altre dia teníem les entrades per Priscila, Queen of the desert. Em va encantar!. Es un espectacle molt lluït. Vestuari preciós, tot de colors. Hi ha unes dives que surten molts cops penjades del sostre que canten de meravella. Ells tres molt encertats. Curiosament Jason Donovan era el que vaig trobar més fluix en comparació, o menys bo.
Per Londres també vam passejar pel típic circuit turístic, fent fotos al Big Ben, Trafalgar Square...
Dissabte em van portar a Stonehenge. Era un dia de molt sol. Em va impressionar la màgia que desprenia. Després vam anar fins la ciutat Salisbury on feien mercat. Impressionant catedral! Agradable passejada.
Tot va ser encantador. Em vaig adonar que entenc l’anglès pitjor del que em creia. O potser com anava amb ells, es pensaven que jo també era del país. Em va agradar veure la seva casa en directe amb el jardí darrera. Viuen en un barri molt tranquil, tot de casetes. Prop tenen un carrer comercial, on cosa estranya, us confessaré que vaig veure unes nines de porcellana moníssimes. A mi en general no em feien gràcia, més vé em feien terror, però aquestes eren tan boniques que vaig decidir emportar-me la Janet per la meva àvia. La vam embolicar com una mòmia amb paper de diari i cita aïllant, i va arribar intacta al Poblenou.
De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.
De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.
dilluns, 3 d’agost del 2009
Vacances
Poc a poc arribaven les vacances i a la feina ens vam poder anar relaxant. On treballava abans era el contrari, com era una gestoria fiscal i comptable, sempre acabàvem amb l’aigua al coll,treballant al juliol moltes més hores, i a última hora presentant els comptes anuals,
Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.
I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.
Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?
El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.
Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.
Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.
Bones vacances!
Passats els primers dies de juliol, jornada intensiva, tot i que seguia dos dies amb curs fins les 9h. Res de viatges per feina. Al metro vaig començar a llegir llibres no relacionats amb prevenció de riscos o seguretat social o similars. Vaig llegir El volador d’estels, em va agradar, però també vaig patir bastant. Clar que està bé tenir una altra visió de l’Afganistan.
I després em vaig deixar endur per la màgia de Millenium. No podia parar de llegir-los. El 24 de juliol ja havia llegit els dos primers. Vaig decidir no comprar-me el tercer fins que tornés d’Anglaterra. Tenia la setmana plena amb diferents sortides, i no volia perdre hores de son llegint-lo.
Demà me’n vaig al Sud d’Anglaterra. Estaré a casa d’una amiga que viu allà, i s’ha agafat uns dies de vacances. Mentre el seu marit treballa a Anglaterra, i en Wow treballa a l’Empordà, nosaltres anirem a fer de Thelma i Louise... De fet ella no té carnet de cotxe, i jo crec que no seria capaç de conduir a l’inrevés, però anirem en transport públic. Una de les sortides confirmades és a veure Priscilla a Londres. Actuarà aquell dia en Jason Donovan?
El cap de setmana anirem amb el marit, que ja va dir que si pensàvem ser Thelma i Louise, ell no volia sortir a la peli, que els homes no acabaven massa bé.... I diumenge m’acompanyaran a l’aeroport de tornada. De camí menjarem a un pub de camp.
Ja tinc roba més abrigada a la maleta. Esperem que almenys no plogui massa.
Aquesta tarda he anat a comprar-los uns quants embotits, que allà no hi ha bon pernil ni llonganisses. Eren quasi les 6h quan he arribat a Can Recasens. Allà els embotits són molt bons. He vist que a l’agost no obrien fins les 6h de la tarda. L’ Etcètera, la llibreria del costat obria a les 5h. No he pogut resistir-ho i m’he comprat La reina al palau dels corrents d’aire. Només he llegit la tapa del darrera. Si el començava la meva addicció malaltissa s’hagués posat en marxa. No me’l emporto pel viatge. Pesa massa i ryan air és dura amb això. Podria tallar-lo com fa el nostre amic Sergi del PIT, però he preferit endur-me “El celler” de Noah Gordon que el tinc a mitges.
Bones vacances!
divendres, 10 de juliol del 2009
El Tour de França ha retornat a la meva vida
Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.
Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.
Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...
També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.
Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.
Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.
Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.
He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.
Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.
Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!
dissabte, 18 d’abril del 2009
La porta
Aquesta és la porta a un altre món. El món dels records. Records d'uns nens que corrien i jugaven entre patis i horts . Nens que feien curses de bicicletes en un espai on ara sembla impensable, curses de cargols... Noiets que jugaven a jocs de taula. Sopars de veïns, celebracions d'aniversari i festivals infantils. Molts estius. Moltes setmanes santes. Moltes castanyades. Molts bolets. Moltes excursions a fonts i a rius.
Amics que anarem fent en diferents etapes i, amics que han pres diferents vols. Alguns dels nens ja són pares. Però els seus fills no podran passar per aquesta porta a produïr més records, hauran de conformar-se en escoltar els records dels seus pares. Algú ha tancat amb aquella gran clau de ferro la porta blava. Per molt que piquem ningú vindrà a obrir-nos.
M'han inspirat el post l' encisadora Albanta, que m'ha mostrat un nou blog una sortida digna que segur que us agradarà. I ells m'han dut a la meva infantesa de cop, i a una porta que mai més podrem obrir.
dimecres, 8 d’abril del 2009
Primera meitat de vacances
Fa quasi un mes que no escric. La feina, el projecte, activitats diverses... I no serà per falta d'idees. Hauria de fer un llistat de posts pendents. De fet, al meu ordinador de Barcelona tinc word amb idees diverses. Ara podria afegir un post de la trobada de fa dos divendres amb les companyes d'EGB. Una trobada mescla de records passats, i de posar-nos al dia en el present.
I podria fer un post de com vam gaudir dissabte amb Sweeney Todd al teatre Apolo, un fabulós espectacle, i a més a més veient la germaneta i la pseudogermana poblenovina.
També podria fer un post del passeig vora La Fosca de dilluns. Un sol primaveral brillava.Un matí idíl·lic! Fins i tot tinc una imatge perfecta, de la portada d'un llibre, suggerida per una amiga meva exiliada al mal temps anglès, en resposta al meu mail on li explicava les aventures del dia.
O podria fer un post del passeig d'ahir amb el cel gris per Cala Estreta. El vent enrogint-nos les galtes.
Però no he escrit res de res. I això que estic fent vacances llargues, tot i que he revisat temes pendents de feina i he avançat una mica el projecte. I ja ha passat la primera meitat. Ho sé perquè aquest vespre hem retornat als nens amb la seva mare. Ja han passat cinc dies. En queden cinc més. Hem estat molt bé amb els nens i la neboda, però ells reclamen molt de temps, i és normal, poc que els veiem! I sembla passar tot encara més ràpid
I d'aquí poques hores em llevaré, i amb una petita maleta, en Wow i jo volarem cap a Mallorca. No hi hem estat mai! Quines ganes! Serà una visita llampec perquè tornarem dissabte tarda, però podrem gaudir (si fa bon temps) dels bells paisatges de la illa.
I podria fer un post de com vam gaudir dissabte amb Sweeney Todd al teatre Apolo, un fabulós espectacle, i a més a més veient la germaneta i la pseudogermana poblenovina.
També podria fer un post del passeig vora La Fosca de dilluns. Un sol primaveral brillava.Un matí idíl·lic! Fins i tot tinc una imatge perfecta, de la portada d'un llibre, suggerida per una amiga meva exiliada al mal temps anglès, en resposta al meu mail on li explicava les aventures del dia.
O podria fer un post del passeig d'ahir amb el cel gris per Cala Estreta. El vent enrogint-nos les galtes.
Però no he escrit res de res. I això que estic fent vacances llargues, tot i que he revisat temes pendents de feina i he avançat una mica el projecte. I ja ha passat la primera meitat. Ho sé perquè aquest vespre hem retornat als nens amb la seva mare. Ja han passat cinc dies. En queden cinc més. Hem estat molt bé amb els nens i la neboda, però ells reclamen molt de temps, i és normal, poc que els veiem! I sembla passar tot encara més ràpid
I d'aquí poques hores em llevaré, i amb una petita maleta, en Wow i jo volarem cap a Mallorca. No hi hem estat mai! Quines ganes! Serà una visita llampec perquè tornarem dissabte tarda, però podrem gaudir (si fa bon temps) dels bells paisatges de la illa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)