dissabte, 9 d’abril del 2011

El diari de la Lali - abril 1991

Avui faig vint anys, i he decidit tornar a escriure.  Serà en homenatge a la tieta Mercè.

Ja fa dos mesos de la seva injusta mort. Va morir dins la tenda que sempre havia defensat. Un heroinòman nerviós va punxar-la amb ràbia amb la seva navalla. El tiet va trobar-la estesa al terra i sense vida.

No sé si la tieta va ser feliç. No sé si de nena  havia pensat tenir una tenda de queviures, però es va casar amb el tiet, i com la mare del tiet estava ja gran, ells es van fer càrrec de la tenda. Però el tiet no ajudava gaire. Fins i tot podríem dir que l´únic que li donava eren disgustos. Ella el tapava davant la família. Com vivien en un altre barri. I els últims anys si venia algun diumenge a dinar, acostumava a venir ella sola. Crec que ell cada vegada bevia més.

Avui he rellegit el diari que em va regalar la tieta quan vaig fer deu anys. M'ha fet gràcia! Com ha canviat tot! Ara quasi no llegeixo...  no tinc massa temps. La tieta deia que llegir era molt saludable per la ment. Però no és fàcil estudiar econòmiques, donar classes de matemàtiques a nanos per treure'm uns calerons, fer algun cangur i sortir a ballar, o prendre alguna cosa, o anar a jugar a futbolin amb els companys... i portar una adequada vida sexual... Reconec que m'encanten els nois. Ara estic amb en David, portem un mes, però qui sap quan durarem. Les meves relacions són curtes. No em preocupa, suposo que no ens acabem de convèncer. El cas és que ara en David i jo estem bé. Em fa feliç. Es un noi dolç i carinyós. Potser una mica massa enganxifós, però és bon noi! I m'agraden els seus petons. Es molt important la manera de besar d'un noi, diu molt d'ell.

Vull seguir escrivint perquè tinc moltes vivències i emocions dins meu que si no les escric, quan tingui 30 o 40 o... fins i tot 80 anys no me'n recordaré. Segurament no seré cap escriptora famosa com somiava la tieta, però juro que seré feliç. No deixaré que cap home m'amargui la vida. Si trobo una parella que em faci feliç estaré al seu costat, però no penso deixar-me prendre la meva llibertat, ni les meves il·lusions.

Aquest estiu treballaré en una tenda de roba de Palamós. Es d'una amiga de la mare. No seran les millors  vacances, però amb els estalvis em pagaré el viatge de pas de l'Equador del curs vinent. Serà el meu primer viatge a l'estranger. No sé on decidirem anar, però em fa molta il·lusió.

10 comentaris:

Nameit ha dit...

Khalina, en poques paraules has plantat mitja dotzena de trames per desenvolupar, ets un geni, m'encanta. Segueixo atenta.

Josep ha dit...

A qui hem de felicitar és a la tieta.

fra miquel ha dit...

Tu si que podries ser escriptora, Khalina! ;o)
El proper capítol abril de 2001?
esperarem...
petons

khalina ha dit...

Nameit, si haig de desenvolupar totes les trames en post m'estaria un any. Hauré de fer tastets.

Josep, la tieta va tenir una gran idea regalant-li el diari sí.

Fra Miquel, anava a fer abril 2001 sí. Clar que potser faig un intermig jeje. Petonets per tu també

el paseante ha dit...

M'agrada com barreges tendresa amb duresa. Mira que hi ha maneres de fer morir un personatge entranyable com la tieta. I tu en tries una de sorprenent que t'enganxa al relat només d'entrada. Tinc curiositat per descobrir una Lali amb trenta anys.

khalina ha dit...

Paseante, a veure si trobo el moment de seguir amb la Lali.
Bona setmana santa!

Josep B. ha dit...

M'he llegit les tres entrades de cop. M'agrada la idea d'aquests salts en el temps, visions fugaces de la vida d'una persona, en aquest cas la Lali.

Espero llegir unes quantes més, no importa l'ordre.

khalina ha dit...

Moltes gràcies Josep, a veure si trobo una mica de temps per seguir

nimue ha dit...

aquí una altra que espera la continuació! :) Feliç Sant Jordi!

khalina ha dit...

Hola Nimue, perdona per contestar tan tard. Vaig de bòlit, i potser fins agost no podré continuar.

Perdoneu la meva desconnexió. Em segueixen agradant els vostres blogs, i quan pugui aniré tornant