Desventures de la Khalina

El dia del sopar veïnal algú va parlar del meu blog com “ Aventures i desventures de la Khalina”. Em va impactar tant aquest nou bateig, que crec que jo mateixa en les presentacions vaig anomenar-lo així.

Quan vaig crear aquest blog, potser influenciada per un blog anterior, pensava que potser només explicaria històries en primera persona de la Khalina. Per tant escriuria sobre el que visqués o sentís, potser algun cop em permetria afegir alguna fantasia, però serien les meves aventures vistes des de la ment de la Khalina. I de tant en quant afegiria  els meus pensaments. Però molts cops he escrit històries  on la Khalina no era la protagonista. Hauria de batejar el blog com “Aventures, pensaments i històries de la Khalina”? O quedaria molt llarg? Seria millor deixar-lo com “Històries de la Khalina”?

Però no sé, no em fa el pes. Ja existeixen les “Històries de la puta mili”.

Després de tanta dissertació, crec que deixo el títol com estava, però us explicaré alguna de les meves últimes desventures. Només avui, eh? Divendres, després de treballar a Barcelona, vaig agafar el Bicing per anar cap a casa dels meus pares. Passant pel Parc de la Ciutadella vaig sentir i veure tota la primavera. Pedalejava entre núvols de pòlen. Aquelles llavors blanques s’apartaven al meu pas, tot i que algunes volent acompanyar-me s’enganxaven als meus cabells. No he estat mai al·lèrgica, però vaig començar a sentir picor a la gola. Aquell pol·len volia introduir-se als meus pulmons. No en tenien prou amb els cabells? A part em feia pessigolles al nas. Esternuts varis! Primera desventura.

Passada la plaga primaveral ambiental, al cap d’uns metres , una nova desventura. Aquesta més costosa! El xiclet  que mastegava havia arrossegat... la funda del queixal. S’hauria fracturat. Podria recuperar-se. Sé que encara que la guardis, no te la poden enganxar. Tots els dentistes us explicaran a part com els pacients les rescaten de llocs inversemblants per a res. Però per si de cas vaig guardar-la. Era la meva funda. L’havia pagada amb la meva suor.

Com segueixo anant a la dentista de Barcelona perquè per l’Empordà els preus es disparaven, vaig decidir anar-hi sense hora aquella mateixa tarda. Agafen urgències a última hora, però tenia un sopar. Si et posen anestèsia no pots menjar en dues hores... Per tant enlloc de trucar, vaig provar d’anar-hi presencialment a primera hora, per si em deixaven quedar i m’ho arreglaven.  No està bé fer això però no  tornava a Barcelona en una setmana, havia d'intentar salvar el queixal o la funda.

A la meva dentista sempre hi havia moltes cues. Podies tenir hora a les 17 h i ja tenir tres o quatre persones davant teu a la sala d'espera. Però la crisi ha fet també de les seves en el món dels dentistes. Així que vaig entrar a la sala d’espera. No hi havia ningú. Trenta segons més tard van picar a la porta. Vaig obrir el llibre que portava dissimulant. Jo diria que era la de les 16.15. La gent sempre et pregunta l'hora, si fa molt que ha entrat el d'abans... La mala sort va ser que el de les 16.30 era el veí dels meus pares. Jo no volia donar massa informació, a part volia llegir. Per sort van trucar-lo quan la conversa era perillosa. L’auxiliar va cridar-lo a ell. L’home em va fer un somriure de compromís.  Creia que el colaven. Tot era per la meva frase "m'han dit que vingués a les 16.15". Tot i que no vaig deixar-li clar des de quan m'ho havien dit. Per sort no l’he trobat per l'escala. Va venir una altra persona a les 17h, però em van cridar a mi abans. I potser per dir mentides al veí (de fet era mitja mentida) em van arrencar el queixal. El que quedava. Solució futura: implant.

Tenia l’arrel ben enganxada. Les tenalles aquelles fent força són bastant desagradables. Us podria donar altres detalls però no vull que algú suggerixi que el blog es digui “Aventures i desventures gore de la Khalina” Us puc dir que a l’hora del sopar s’havia despertat el queixal,  però la doctora m’havia dit que mengés sopa o puré per sopar junt amb antibiòtic. Perfecte!

Dissabte no em feia gaire mal. Podríem dir que va ser un bon dia malgrat que perdés el Barça, que per molts també va ser una desventura, però en Wow i jo, mentre ells perdien, sopàvem tranquil·lament a un  mexicà. Que consti que som del Barça de tota  la vida. Al carrer plovia, però en sortir havia parat. Com havia perdut el Barça vam poder anar en bici sense perill de ser arrossegats per alguna bandera blaugrana, desorientants per les botzines cridaneres i l'emoció compartida d'haver guanyat al Madrid. Hagués estat una desventura molt nostrada. M'imagino als diaris "una veïna empordanesa es trenca una cama quan la roda del seu bicing s'enganxa amb la bandera que voleiaven uns afeccionats blaugranes" 

La propera desventura seria la de diumenge, però crec que aquesta me la reservo per un proper post.