El carril bici del Parc de la Ciutadella

Després que l'altra dia la Rateta fes un post "Días pares", en honor al "blog de los días impares", jo avui faré un post inspirat en el blog Banc amb vistes , on sempre el nostre frare de Blogsville en capta alguna de bona.

De fet serà un post denúncia que potser hauria de presentar a l'ajuntament de Barcelona, tot i que no hi visqui. Denúncia per evitar ensurts. Jo ja he vist dos petits incidents, i això que no hi passo cada dia.

Us situo. Aquest és el carril bici del Parc de la Ciutadella. No sé si es veu massa bé a la foto, però és impossible mirar el mapa del parc sense ser atropellat per algun ciclista. Un fort aplaudiment per qui va posar aquí el mapa!! Bravoooooooooo. Bé, potser el mapa ja hi era, i després van posar el carril bici. Doncs aplaudim a la persona que va decidir pintar el carril bici sense moure el mapa. Bravooooooooooo! Algun cop algun turista despistat ha intentat mirar el mapa des de fora del carril bici, però com no porta prismàtics, i amb les bicicletes que van passant, finalment ho deixen estar. També he vist algun turista despistat fer bots en veure's a punt de ser esclafat per dues bicicletes venint d'ambdós sentits. Per sort, després d' espantar-los,  sempre frenen.

Ara bé, els incidents es produeixen a la sortida del parc.  Els ciclistes tenen un cedeixi el pas, com s'observa a la foto, però caldria un stop, doncs realment no hi ha visió completa. Els vianants que no ho saben surten sense mirar. No saben que se la juguen.  Si surten pel mig encara, però si surten vora la paret, augmenta la probabilitat de ser atropellats. Un cop vaig veure com un era envestit. Per sort el ciclista no corria, i el que caminava era jove. Li va dir de tot, però sembla que va acabar així.

He de dir que alguns ciclistes , no tots,aprofiten la zona de les portes per avançar a altres ciclistes, i per tant no fan el cedeixi el pas. Tu frenes per no atropellar ningú, i ells et passen com bojos pel costat despentinant-te. No veuen que si frenes és per si de cas ve algú? Doncs una vegada, un ciclista dels que avancen imprudentment va xafar-li el peu a una senyora. No va parar. Jo vaig fer-ho, però ella després d'insultar-lo va dir-me que podia seguir.

Doncs bé, si aneu de passeig al parc de la Ciutadella, vigileu a les sortides per on passa el carril bici.  Haurien de posar un senyal de "perill bicicletes".Ho dic de veritat.  De fet, ja es veu de vegades a vianants dubtant de si sortir o no, si treuen massa el nas...

 Amb més civisme de vianants i ciclistes podem millorar la situació, però si es canviés el disseny del carril bici, sortiríem guanyant tots.


I per acabar un gran dubte. Per què els corredors de footing (del parc de la Ciutadella i en general) es posen a córrer pel carril bici pensant-se que aniran més ràpid que una bicicleta?

Xafogor de maig

Era divendres, finals de maig. La calor de la primavera havia tornat, i si treballes com a depiladora encara es nota més. La Maria estava cansada. Era una tarda de força feina. No paraven de venir dones peludes. Per què no venia alguna a fer-se les ungles? Tot i que preferia dones que homes de pèls gruixuts i resistents. Buff, li feia mal el braç de tant estirar les tires amb cera, sort que ja no treballaven amb cera calenta. La senyora d'ara no xerrava. Li anava bé treballar en silenci, així no havia de forçar la veu, i podia fer un descans mental, però  aquell divendres li apareixia la Sandra al cap. No hi havia dret el que li havia passat!

Coneixia la Sandra des del novembre. En aquests mesos havia demostrat ser bona companya, excel·lent treballadora i gran persona. Però semblava que totes aquestes qualitats no eren valorades per la bruixa de la madam. La madam era la Magdalena, la propietària d'una cadena de locals d'estètica. La madam era tot el contrari de la Sandra, una persona abominable que no havia pencat a la vida, i que no tenia cap idea sobre motivació ni empatia. Avui mateix havia vingut a donar la bronca sobre si gastaven masses papers per treure la cera freda. No volia qualitat de cara al client? Histèrica! Sempre amb aquell to de veu irritant i despectiu. També li havia dit que demà dissabte havia d'allargar horaris. Una altra tarda de dissabte sense les nenes. Almenys no l'havia avisada cinc minuts abans...

El delicte de la Sandra era que es  casava al juliol, i clar, la madam no estava disposada a pagar-li els quinze dies de permís.  La Maria va sonriure contemplant la seva silenciosa clienta.Una altra dona amb cames com noves. Eren unes cames llargues realment maques. La seva feina era molt satisfactòria. No era només fer fora els pèls, gràcies a ella, aquelles dones podien tornar a lluir els seus cossos alegres sentint-se sensuals, esperant notar el tacte de les mans dels seus amants.

La Maria va rebre una altra peluda. Aquesta era poc peluda de cames, però portava unes aixelles estil goril·la! Però ella la lliuraria de ser la protagonista de "El llibre de la selva" Aquella noia seria la reina de la platja dissabte! Va pensar en la Sandra. Ella també podria anar a la platja dissabte, però segurament preferiria seguir depilant dones i poder cobrar a final de mes. No tenia atur. Amb quina il·lusió havia de casar-se? Ella s'havia esforçat sempre. Es mereixia seguir treballant. Oficialment havia acabat el seu contracte temporal. Però la feina seguia, i la madam ja estava entrevistant altres noies. Aquella dona només volia esclaves. Una clienta sindicalista li havia comentat que hi havia un frau de llei , que denunciés, però bé, no sortia a compte pagar advocats per una indemnització de sis mesos. El cap de la Maria seguia "Quina merda de protecció tenim els treballadors! Buf, quins pèls més resistents a l'aixella! Quina calorada!"

Divendres passat, la Sandra tenia visita al ginecòleg de l'ambulatori a la tarda. Feia mesos que tenia aquella hora. Ella treballava de matí, i a les dues, la madam li va dir que havia de quedar-se perquè es preveia feina. Sempre que els hi demanava, es  quedaven a fer hores de més, que després la madam pagava per sota de preu de conveni, segons els havia comentat la sindicalista; però aquell dia, la Sandra havia d'anar al metge, era important anar-hi. Li va explicar, però la madam només va dir " Tu mateixa".

Dimecres acabaven els sis mesos de contracte. La madam va aparèixer a última hora, les va juntar a totes lluny les clientes, i llavors li va dir a la Sandra "Jo també vaig ser jove, i sabia perfectament si em convenia més anar al metge o a treballar" Portava els papers amb la quitança. Encara veia les llàgrimes rodolant per la cara de la Sandra. Recordaca com va anar a abraçar-la, però la madam l'havia aturada. "Torneu a treballar totes! Ella ja no cal!"No havien replicat. La por a perdre la feina. La por als rebuts de les factures....No van defendre la Sandra. Eren tan miserables com la madam.

Va venir una clienta que volia ungles. Quin descans pels braços canviar de moviments! Eren les vuit. El divendres s'acabava. Faltava un dur dissabte, però després vindria el diumenge i podria passejar amb les seves filles. "Les feines ja no permeten tenir una vida personal." va dir sense adonar-se en veu alta. La clienta de les ungles va recolzar la seva opinió. A la seva empresa, no permetien ni estar malalt. La seva companya havia estat acomiadada per tenir una forta grip d'una setmana i al mes següent una forta lumbàlgia de tres dies...

Lluna plena de maig

Hi ha dies que tot sembla negre, tot és foscor. Però si tanques els ulls i desitges la llum, quan tornis a obrir-los allà estarà.

Es una llum llunyana, però a l'hora potent. Amb prou força per travessar el cel i reflectir-se en el mar calmat. Només cal seguir endavant, no aturar-se, no capficar-se...






(Aquesta foto la vaig fer el 6 de maig pel Maresme. Ja sabia que al juliol "provisionalment" em quedaria sense feina,  però venia feliç de cantar i actuar, i contemplant la lluna plena de maig, em vaig esperançar.)

Hecatombe final

No sé si explicar aquí la següent desventura podria servir per aturar-la. En tot cas, em proposo no escriure més sobre desventures. En tot cas n'admeto d'inventades, però vull deixar enrera a les de protagonistes reals.

La mateixa setmana de Sant Jordi, el divendres, el gerent de la nostra empresa va comunicar al comitè d'empresa una notícia que els va deixar petrificats. El 100% de la plantilla susceptible de ser afectat per un expedient de suspensió entre 1 de juliol i 31 de desembre. Els que cridessin per treballar durant aquest periode, reducció del 20% de sou i seguint amb 100% de jornada. Per sort jo tinc poques possibilitats de ser cridada.

Bé, no vull donar detalls sobre quina és la meva empresa. Potser algú de vosaltres ho sap, però us demano sigil. Segurament després vindrà un acomiadament col·lectiu de bastants de nosaltres.  M'imagino que arribant a desembre. I de mentres una agonia d'atur cobrant menys,sense saber si buscar feina, esperar a si canvien les coses, o esperar cobrar la indemnització.

Jo crec que es volen desfer del meu departament, però tampoc ho sé. Encara no hi ha gaire informació. Dimecres presenten papers i s'inicien els 15 dies de consultes. Potser finalment les condicions no són tan desastroses, tot i que la nova reforma laboral dóna tantes possibilitats a les empreses.

Per sort jo volto bastant, i així desconecto de veure les cares tristes, les ploroses, les rabioses, les decebudes, les que pateixen insomni, angoixa...Hi ha un ambient desquiciat. Avui hi ha hagut una llarga assemblea de treballadors. Alguns atacs,discussions, desconfiances, pors... També alguna bona proposta. Persones vençudes, d'altres guerreres, altres callades creient que així se salvaran. Tot és força complicat!

Però avui és divendres i vull  gaudir del meu cap de setmana. Com deia l'Escalata "Demà ja pensaré què  faré" O millor, "ho pensaré dilluns".

Sant Jordi desventurat

Era diumenge, preludi de Sant Jordi, feia sol. Un dia ideal per passejar pel mercat de Sant Antoni si estàs a Barcelona.


En Wow i jo vam agafar el bicing. Jo em sentia una mica com flotant. Seria la primavera? M'afectava de nou el pòl·len? O m'havia baixat la tensió? Un cafè amb llet i una pasta podien ser una solució, però el meu cap volava. Hi havia molta gent. No es podien veure bé les parades. Em veia ascendint cap el cel i contemplant Barcelona sota els meus peus.


No vaig levitar, però de tornada en bicing vaig marejar-me que quasi no arribo. Estalvio explicar-vos la tarda de vòmits que vaig passar. La febre pujava. No podia anar a treballar dilluns, ni tampoc podia celebrar Sant Jordi, no podria fer un passeig per Barcelona amb en Wow com havíem planejat.


Dilluns, Catalunya es va vestir de festa. Les parades de roses i llibres esperaven alegres ser envoltades de gent. En canvi jo no tenia esma de res. Dormia i dormia. Vaig enviar en Wow a fer un reportatge fotogràfic del matí, del qual va tornar amb una rosa solidària, i de la tarda per Plaça Catalunya i Rambles. Els seus ulls serien els meus.


Jo seguia dormint. Em sentia desventurada per no poder gaudir del dia. Seguien les desventures de la Khalina? Però pensant-ho bé, per veure la festa de Sant Jordi als carrers caldria esperar un any, però llibres sempre en venen a les llibreries, i l'amor es pot viure cada dia, es pot celebrar a cada instant, no cal esperar al 23 d'abril. Una grip intestinal em podia deixar aixafada però no aconseguiria treure'm el meu optimisme. Tinc l'amor de la parella, de la família, dels amics, de Blogville... tinc molt d'amor, cadascun de la seva manera particular. No em puc queixar.


Cada dia és Sant Jordi a la meva vida. Si tanco els ulls puc ensumar l'aroma de tots els pètals vermells de les roses que m'envolten. La seva fragància traspassa els porus de la meva pell donant-me força per seguir endavant. Un amor que m'acarona davant les pors i desventures que et porta la vida. Un amor que comparteix també les alegries. Un amor que m’empeny a emprendre noves aventures. Un amor real que a l'hora és vida.

Desventures de la Khalina

El dia del sopar veïnal algú va parlar del meu blog com “ Aventures i desventures de la Khalina”. Em va impactar tant aquest nou bateig, que crec que jo mateixa en les presentacions vaig anomenar-lo així.

Quan vaig crear aquest blog, potser influenciada per un blog anterior, pensava que potser només explicaria històries en primera persona de la Khalina. Per tant escriuria sobre el que visqués o sentís, potser algun cop em permetria afegir alguna fantasia, però serien les meves aventures vistes des de la ment de la Khalina. I de tant en quant afegiria  els meus pensaments. Però molts cops he escrit històries  on la Khalina no era la protagonista. Hauria de batejar el blog com “Aventures, pensaments i històries de la Khalina”? O quedaria molt llarg? Seria millor deixar-lo com “Històries de la Khalina”?

Però no sé, no em fa el pes. Ja existeixen les “Històries de la puta mili”.

Després de tanta dissertació, crec que deixo el títol com estava, però us explicaré alguna de les meves últimes desventures. Només avui, eh? Divendres, després de treballar a Barcelona, vaig agafar el Bicing per anar cap a casa dels meus pares. Passant pel Parc de la Ciutadella vaig sentir i veure tota la primavera. Pedalejava entre núvols de pòlen. Aquelles llavors blanques s’apartaven al meu pas, tot i que algunes volent acompanyar-me s’enganxaven als meus cabells. No he estat mai al·lèrgica, però vaig començar a sentir picor a la gola. Aquell pol·len volia introduir-se als meus pulmons. No en tenien prou amb els cabells? A part em feia pessigolles al nas. Esternuts varis! Primera desventura.

Passada la plaga primaveral ambiental, al cap d’uns metres , una nova desventura. Aquesta més costosa! El xiclet  que mastegava havia arrossegat... la funda del queixal. S’hauria fracturat. Podria recuperar-se. Sé que encara que la guardis, no te la poden enganxar. Tots els dentistes us explicaran a part com els pacients les rescaten de llocs inversemblants per a res. Però per si de cas vaig guardar-la. Era la meva funda. L’havia pagada amb la meva suor.

Com segueixo anant a la dentista de Barcelona perquè per l’Empordà els preus es disparaven, vaig decidir anar-hi sense hora aquella mateixa tarda. Agafen urgències a última hora, però tenia un sopar. Si et posen anestèsia no pots menjar en dues hores... Per tant enlloc de trucar, vaig provar d’anar-hi presencialment a primera hora, per si em deixaven quedar i m’ho arreglaven.  No està bé fer això però no  tornava a Barcelona en una setmana, havia d'intentar salvar el queixal o la funda.

A la meva dentista sempre hi havia moltes cues. Podies tenir hora a les 17 h i ja tenir tres o quatre persones davant teu a la sala d'espera. Però la crisi ha fet també de les seves en el món dels dentistes. Així que vaig entrar a la sala d’espera. No hi havia ningú. Trenta segons més tard van picar a la porta. Vaig obrir el llibre que portava dissimulant. Jo diria que era la de les 16.15. La gent sempre et pregunta l'hora, si fa molt que ha entrat el d'abans... La mala sort va ser que el de les 16.30 era el veí dels meus pares. Jo no volia donar massa informació, a part volia llegir. Per sort van trucar-lo quan la conversa era perillosa. L’auxiliar va cridar-lo a ell. L’home em va fer un somriure de compromís.  Creia que el colaven. Tot era per la meva frase "m'han dit que vingués a les 16.15". Tot i que no vaig deixar-li clar des de quan m'ho havien dit. Per sort no l’he trobat per l'escala. Va venir una altra persona a les 17h, però em van cridar a mi abans. I potser per dir mentides al veí (de fet era mitja mentida) em van arrencar el queixal. El que quedava. Solució futura: implant.

Tenia l’arrel ben enganxada. Les tenalles aquelles fent força són bastant desagradables. Us podria donar altres detalls però no vull que algú suggerixi que el blog es digui “Aventures i desventures gore de la Khalina” Us puc dir que a l’hora del sopar s’havia despertat el queixal,  però la doctora m’havia dit que mengés sopa o puré per sopar junt amb antibiòtic. Perfecte!

Dissabte no em feia gaire mal. Podríem dir que va ser un bon dia malgrat que perdés el Barça, que per molts també va ser una desventura, però en Wow i jo, mentre ells perdien, sopàvem tranquil·lament a un  mexicà. Que consti que som del Barça de tota  la vida. Al carrer plovia, però en sortir havia parat. Com havia perdut el Barça vam poder anar en bici sense perill de ser arrossegats per alguna bandera blaugrana, desorientants per les botzines cridaneres i l'emoció compartida d'haver guanyat al Madrid. Hagués estat una desventura molt nostrada. M'imagino als diaris "una veïna empordanesa es trenca una cama quan la roda del seu bicing s'enganxa amb la bandera que voleiaven uns afeccionats blaugranes" 

La propera desventura seria la de diumenge, però crec que aquesta me la reservo per un proper post.

Un àngel infiltrat a Blogville

Un dels avantatges de ser un àngel, és que ets invisible. Un altre avantatge, és que veus les persones de diferents colors segons les emocions que senten.

Ahir, per casualitat estava per Barcelona, pel Raval. La plaça davant del Macba bullia de gent. A les terrasses tothom xerrava animat, però vaig captar dues noies caminant cap el carrer Ferlandina, amb una llum especial. Van entrar en un local anomenat Horiginal. Emetien una llum d'il·lusió molt forta.  Un minut més tard va entrar un home desprenent una  llum ben potent de màgia. Vaig decidir seguir-lo fins a la sala del fons. Allà tot eren petons i abraçades de benvinguda als que arribaven. Una sala acollidora adornada amb escultures de ferro ben originals, com el nom del local. Taules parades, un petit escenari al fons amb un piano i un tamboret de pell de leopard,  en un racó,un gran bagul on tots anaven deixant un paquetet. Què serien? Ah, eren llibres. Una noia n'embolicava un amb un tovalló morat.

Tenien tots uns colors tan vius, tan pocs habituals en els temps que corren, que vaig decidir quedar-m'hi. Parant l'orella vaig descobrir que eren blocaires. Caram! Com ha canviat tot en els últims anys! Escriptors virtuals! A les parets havien penjat unes cartolines per poder escriure unes històries que ells anomenaven veïnals.

Una noia amb un gran somriure fotografiava als que arribaven. M'hagués agradat no ser invisible per poder tenir un record fotogràfic d'aquell vespre. Es fotografiaven tots amb el decorat de Blogville a darrera. Es veu que tots eren d'allà. Vaig decidir seguir a algun d'ells quan marxés per visitar aquest barri, semblava un barri amb gent de cor alegre. A mesura que va passar la nit, vaig descobrir que Blogville era un espai virtual, on com deia el Veí, la llibertat encara existeix.

No podia agafar cap programa, ni posar-me cap etiqueta amb el meu nom, jo no era blocaire,  i a part sóc invisible, pero vaig poder escoltar una de les seves històries veïnals llegida per quatre blocaires. Tot i ser un angel, se'm va posar la pell de gallina. Mentre explicaven les seves experiències amb les històries veïnals dalt l'escenari, no us podeu imaginar el color que va prendre la sala als meus ulls... Tant em va colpir, que avui m'he decidit penjar el meu primer post. Com encara no sé molt bé com crear el meu propi blog, he fet servir el la de la Khalina, que va ser l'última que vaig seguir fins a casa. No crec que l'importi.Vaig tapar-la quan s'adormia amb el cap ple de records de la nit. Recordava l'emoció d'haver llegit el renga amb la Cris. Li havia fet tanta il·lusió. Reia encara amb els contes d'en Palimp, somreia amb els somriures de totes les cares durant la vetllada, pensava en tots els detalls que havia preparat la comissió organitzadora. Recordar-los tots era impossible. Havia guardat un cartró de bingo on sortia el seu nom. Quins cartrons tan bonics!Tenia ganes de llegir les històries escrites a la paret. La màgia de la bufada d'espelmes conjunta, el gust exquisit del pastís de llimona, i finalment la Khalina va dormir-se.

Vaig gaudir infiltrat de les diferents converses dels blocaires. Es fascinant com els escrits poden unir les persones! I avui he decidit comprar un exemplar de les Històries veïnals a Verkami. Faré propaganda als meus amics àngels. M'agradaria que arribessin als 2.000 euros que necessiten per editar el seu llibre.