116è joc literari

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.

Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.

Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.

El cafè de nit

Una proposta de relats conjunts

En Pierre mirà el rellotge. Eren quasi les 12h de la nit. Faltava menys per plegar. Quedaven poques taules plenes. En Jean dormia sobre la taula. Havia passat un any des de la mort de la seva dona, i seguia bevent sense mida. Seria difícil animar-lo. En Pierre sospirà mentre anava recollint taules. Ell mai no s'havia casat. Era impossible trobar una dona en tot Arles si la seva vida era sempre al cafè de Place Lamartine. Ja tenia quaranta-sis anys. Els seus records d'infantesa eren al cafè anant a veure al seu pare. La seva mare havia mort pel part, i el seu pare buscava consol en Mademoiselle Michelle, qui també cuidava d'ell. De ben jovenet va començar a ajudar al seu pare, que estimava aquell cafè com la seva vida. Tant estimava el cafè que allà va acabar la seva vida. Un atac de cor fulminant se'l va emportar una nit quan era l'hora de plegar. I en Pierre havia quedat per sempre presoner del cafè.



En Pierre no estimava el cafè com el seu pare. El cafè li havia robat al seu pare de petit, li havia robat una altra vida fent una altra feina, la possibilitat de tenir la seva pròpia de família. Ell havia de limitar-se a gaudir del sexe en companyia de les mateixes meuques que els seus clients. Eren encantadores, però a ell li hagués agradat enamorar-se d'una dolça noia. Passejar junts del bracet per Arles somrients. Dormir cada nit abraçat al seu costat mentre la lluna entrava per la finestra il·luminant el seu bonic rostre.



En François i en Louis discutien com sempre de temes filosòfics. Ells mai no tenien son. La taula de billar era buida. A la taula del fons la Mimi reia desvergonyida mentre Monsier Fôret feia córrer la ma per sota les seves faldilles. Eren a punt de marxar al piset d'ella, mentre Madame Fôret cuidava dels nens. La Lili havia marxat amb Monsieur Coulin. Abans de marxar en Pierre va rebre la seva graciosa picada d'ullet. Se li havia acostat a l'orella preguntant-li si després volia la seva visita, però en Pierre estava massa cansat... En Paul i en Claude reien borratxos. Segur que explicaven els mateixos acudits de sempre.



En Pierre estava cansat. Volia dormir. Aquella nit no havia vingut en Vincent. Alguns deien que aquell holandès estava una mica boig, però a en Pierre li agradava conversar amb ell. En el fons, en Pierre envejava en Vincent. Li hagués agradat poder pintar com ell, haver viatjar i conegut diferents ciutats, haver -se relacionat amb altres pintors a Paris... Però ell només era en Pierre.



I per la porta va aparèixer en Vincent somrient. Portava un quadre de quasi un metre d'alçada. Va ensenyar-li. En Pierre no es podia creure el que veia. Era el seu cafè! Era fantàstic! Els colors que havia triat en Vincent li donaven l'aire melancòlic d'aquella nit. El color que el local prenia cada nit a última hora, quan només quedaven els que no sabien on anar en la vida.



Es va veure a ell davant la taula de billar, el pintor fracassat. Al fons la Mimi amb un client. En Vincent era molt intel·ligent, l'acompanyant de la Mimi no era cap cara coneguda. A la taula del costat, es veia el pobre i abatut Jean. A la dreta en Paul i en Claude quan no tenien més acudits que explicar... I en Pierre va plorar.

El Tour de França ha retornat a la meva vida

Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.

Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.

Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...

També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.

Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.

Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.

Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.

He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.

Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.

Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!

Una fantàstica idea

En Gabriel portava dies donant-li voltes. Com arreglar aquella crisi? Hi havia alguna manera de solucionar-la a nivell europeu? Tot i que a ell li preocupava més aconseguir reconeixements que resoldre problemes. Necessitava una idea que el catapultés a la fama. No volia ser un simple polític que havia passat pel Parlament Europeu, ell volia ser recordat pels segles dels segles.

I la llum li va venir mentre li repassava la lliçó a la seva filla. Galileu! Els planetes! Plutó des del 2006 perd la categoria de planeta. Allò era perfecte! Clar! Primerament es tractaria de donar a cada planeta el seu reconeixement com a dia de la setmana. S’havia d’eliminar el nom de Diumenge que no era massa laic, i d’ara en endavant l’anomenarien Diterra, doncs ja que era el planeta on vivien, tindria el nom del dia de descans.

Dilluns també era un nom a desaparèixer. La Lluna només era un satèl·lit, no podia tenir tanta categoria. El primer dia de la setmana seria Diurà, en honor al primer planeta descobert des de l’època grega.

Faltava Neptú. Aquest planeta va ser descobert a finals del segle XIX, però també mereixia tenir un dia. Per tant afegirien un dia a la setmana. I va pensar a posar-lo el segon. Diurà li semblava un nom lleig, i per tant s’esqueia per començar la setmana. Ja estava, s’havia de planificar el canvi a setmanes de vuit dies : Diurà, Dineptú, Dimarts per Mart, Dimecres per Mercuri, Dijous per Júpiter, Divendres per Venus, Dissabte per Saturn i Diterra per l’estimada Terra.

Ja tenia tots els planetes honorats. Només calia quadrar hores. Fins ara, les setmanes eren de 168 hores, set dies de 24 hores, no? Doncs, serien setmanes de vuit dies de 21 hores. Era perfecte! I el dia afegit seria laborable. Per tant treballant sis dies, si es feien 8 hores diàries, serien 48 hores treballades setmanalment, i després dos dies de descans.

En Gabriel cada cop estava més emocionat amb la seva idea. S’havia enterrat la directiva de les 65 hores, però amb la seva nova idea, afegint un dia, es guanyaven vuit hores. I potser, forçant una mica més, es podrien arribar a pactar jornades legals diàries de 9 hores respectant el descans setmanal de dos dies. Res de pagar hores extraordinàries. Aquestes hores serien d’obligat compliment. Per tant serien 56 hores setmanals de treball. Era perfecte! Era la millor idea de la seva vida. Segur que als companys del partit els agradaria la idea. També als seus companys europeus actuals. I a la gent, no calia explicar-los aquella part. Se’ls havia de distreure amb festes nacionals per celebrar el reconeixement dels planetes oblidats.

Tothom el recordaria com l’home que va decidir canviar els calendaris. I el seu fill petit quan estudiés socials, trobaria a la lliçó el nom del seu pare. Posant el seu nom a google es trobarien milers d’entrades. Apareixeria junt amb Copèrnic , Galileu i Kepler. Quina bona pensada!

(Dedico aquest post a un company de feina, ja que m’he inspirat en una broma que va fer a les amigues d’escola de la seva nena).