121è joc literari

Estava tan cansat que es va estirar de qualsevol manera. No tenia esma per moure’s. Buf. Com havia corregut per atrapar aquell ratolí trapella. Però finalment se l’havia cruspit. Potser massa ràpid. Però estava tan content de la seva caça. I ara tenia la panxa ben plena. Quina delícia!

Notava el sol cremant-li la pell. Com li agradava notar aquella caloreta. Ell era un animal d’estiu. Odiava el fred de l’hivern que el feia caminar encongit. En canvi, la primavera, la verdor de les fulles, l’escalfor del sol, les femelles gracioses picant-li l’ullet. I dels pensaments als somnis. Somnis amb ratolins burletes que el feien córrer i cansar-se més.

Un escrit a proposta de "Tens un racó dalt del món"

116è joc literari

En Jesús Maria Tibau aquest mes ens proposa escriure a partir d'una imatge del blog de fotos de la Montse Argerich. Podeu trobar en el seu blog fotos precioses.

Encara un podeu animar a participar, teniu temps fins el 4 d'agost.

Era 23 de juny, s’acostava el solstici d’estiu. Aquell dia sempre era especial a les golfes encantadees. El vell rellotge de corda va començar a funcionar sol, tornaria a parar vint-i-quatre hores després.

La nina abandonada va obrir de cop els ulls. Notava un pessigolleig als peus i a les cames. Era el dia màgic!

La vella bola del món tornava a rodar. Ella tenia dibuixades fronteres que ja no existien, els nous països no hi figuraven, però només començar el 23 de juny, mentre sentís el tic tac del rellotge, podia per un dia mostrar els mapes actualitzats.

La nina abandonada ja podia a somriure i caminar. Se sentia feliç de tornar a la vida. On aniria aquest any? Va mirar-se els suggeriments de l’alegre bola del món. No volia anar a cap lloc fresquet. L’any passat ja havia anat a Suècia. Aquest any volia sol i platja. Cuba? Sí, va agafar les ulleres de sol i el banyador, i va saltar-hi.

El vell rellotge va tocar tres quarts de dotze. Hagués volgut que els minuts tinguessin més de 60 segons, sabia que faltava poc perquè el temps s’aturés fins un any més tard.

La bola del món començava a ser tota d’un color. Les noves fronteres es desdibuixaven, tornaria a ser una bola del món sense utilitat.

La nina abandonada va aparèixer tota morena de Cuba, però aquell color va anar desapareixent. Portava a la mà un cocktail que va acabar-se d’un glop. Una llagrimeta va rodolar per les seves galtes. Se li acabava la mobilitat. Era com la Ventafocs, però a ella cap príncep la podria tornar a la vida fins passat un any.

Faltaven pocs segons. Tots tres van desitjar ser a les golfes el proper 23 de juny. Si algú els treia de les golfes encantades, mai més no podrien tornar a la vida.

Per cert, ja podeu llegir totes les Històries veïnals de la 6è tongada, aquest cop alguns veïns han afegit uns videos de professionas. La de l'Anna, en Jordi, l'Euria i meva, aquest cop ha arribat l' última.

113è joc literari

En Jesús Maria Tibau ens ha fet una nova proposta, aquest cop més difícil, no es podia fer servir la "I". Quants cops l'he feta servir en la introducció?? Quina mala idea, perquè la foto és d'una bicicleta... Però bé, he llegit uns quants textos on ho han aconseguit, i jo finalment també, Tot i que queda redactat un pèl estrany. Però crec que s'entèn.




La foto m’ha transportat al passat. Amb calor! De vacances a la platja, la costa Daurada.

Una companya de classe meva s’apropava en tren. Amb els meus pares vam anar a buscar-la en cotxe a la parada. La meva germana junt amb un parent van anar cap allà pedalant, era sorpresa! Anaven molt de pressa. Eren uns nou-cents metres a recorrer.

La meva companya va pujar al cotxe. Els meus pares van anar cap a casa. Nosaltres dues vàrem fer una volta pel mercat.

La meva germana, amb potser dotze anys pedalava, quan de sobte va notar com les seves mans pujaven agafades al volant. Era com l'ET! Però no del tot. El volant se separava de la resta de l'aparell, els peus pedalant, el cos catacloc!. Allò era un bon cop! Per acabar-ho d'adobar, el ferro sense volant va anar a parar a clavar-se a la cama.

El parent es va quedar glaçat. Quanta sang! Va pensar pedalar per buscar ajuda.
Els metges van fer uns quants punts a la cama. Una marca de guerra més. Pobreta!

Nosaltres vam tornar a casa. Allò va ser una bona sorpresa!

Pobre Quixot! (108è joc literari de Jesús Maria Tibau)

En Sanxo estava indignat i trist. En Quixot i ell sempre havien estat junts. I ara què? Serien tots dos llençats a les escombraries?

Encara recordava el viatge en camió, ple de sotracs,dins unes capses quan van sortir de la fàbrica on van néixer. Ell i el seu Quixot van anar a parar a una tenda de Toledo. Allà tampoc van estar molts dies. Era distret perquè entraven molts turistes a mirar, i els senyalaven, i ells orgullosos esperaven ser els escollits. Fins que un dia va entrar l’Arnau, i no va parar fins que els seus pares van comprar-los. Quin viatge més alegre fins Manresa! En el cotxe, l’Arnau i el seu germà els van fer viure aventures de gegants, bruixot i belles dames.

Un cop a Manresa van ser una mica oblidats. Els nens havien d’anar a escola. I quan tornaven jugaven amb aparells estranys anomenats wii, ordinador o DC. Però ells estaven tranquils al prestatge contemplnat-los. Estaven tan a gust a Can Planella... fins que va haver de venir en Roger, el cosinet maleducat dels nens, que enfadat perquè no el deixaven jugar a la wii, va venjar-se llençant en Quixot per terra.

Un joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món