Benvolguda Sra Khalina,
Si us plau escrigui d'una vegada perquè estic cansada d'esperar congelada al sofà de casa. M'està agafant tortículis! A sobre vostè no té cor. M'ha deixat al sofà quasi incomunicada del món real veient Tele 5. La tele s'obre i apaga quan li sembla, però sempre a Tele 5.Estic coneguent històries de gent que no coneixia ni m'interessen... La meva ment s'ha adormit. No puc recordar al passat, se m'han esborrat els records. Vostè, Sra Khalina em va crear, em va donar una història, uns sentiments viscuts, una manera de pensar... i ara em deixa penjada sense saber qui sóc veient la denigració de la societat. Sempre els mateixos participants a diferents programes. I sí fan telediaris, però sempre amb un tint dramàtic -fatalista.
Sra Khalina sé que va atrafegada per feina, estudis, nous projectes, però jo també sóc un projecte seu. Tinc dret a no ser abandonada. Torni'm a la vida, o almenys, si haig d'esperar-me, tanqui'm Tele 5!
No sé ben bé on visc. Crec que a Barcelona, però no puc recordar el carrer. Sembla que hi ha organitzada una de grossa fora. De nit la gent fa repicar cassoles. Aquest matí m'han fet esgarrifar els crits que sentia. I jo immòbil al sofà, impotent, els ulls plens de llàgrimes. No sé qui sóc, sóc només una ficció? I aquest món, pot ser que sigui real? Estic immòbil perquè vostè Sra Khalina no em deixa moure. Però i la resta de la societat? Alguns s'indignen, però d'altres prefereixen seure còmodes al sofà i viure una vida congelats per decisió pròpia. Potser quan es vulguin moure ja no podran
dissabte, 28 de maig del 2011
dissabte, 9 d’abril del 2011
El diari de la Lali - abril 1991
Avui faig vint anys, i he decidit tornar a escriure. Serà en homenatge a la tieta Mercè.
Ja fa dos mesos de la seva injusta mort. Va morir dins la tenda que sempre havia defensat. Un heroinòman nerviós va punxar-la amb ràbia amb la seva navalla. El tiet va trobar-la estesa al terra i sense vida.
No sé si la tieta va ser feliç. No sé si de nena havia pensat tenir una tenda de queviures, però es va casar amb el tiet, i com la mare del tiet estava ja gran, ells es van fer càrrec de la tenda. Però el tiet no ajudava gaire. Fins i tot podríem dir que l´únic que li donava eren disgustos. Ella el tapava davant la família. Com vivien en un altre barri. I els últims anys si venia algun diumenge a dinar, acostumava a venir ella sola. Crec que ell cada vegada bevia més.
Avui he rellegit el diari que em va regalar la tieta quan vaig fer deu anys. M'ha fet gràcia! Com ha canviat tot! Ara quasi no llegeixo... no tinc massa temps. La tieta deia que llegir era molt saludable per la ment. Però no és fàcil estudiar econòmiques, donar classes de matemàtiques a nanos per treure'm uns calerons, fer algun cangur i sortir a ballar, o prendre alguna cosa, o anar a jugar a futbolin amb els companys... i portar una adequada vida sexual... Reconec que m'encanten els nois. Ara estic amb en David, portem un mes, però qui sap quan durarem. Les meves relacions són curtes. No em preocupa, suposo que no ens acabem de convèncer. El cas és que ara en David i jo estem bé. Em fa feliç. Es un noi dolç i carinyós. Potser una mica massa enganxifós, però és bon noi! I m'agraden els seus petons. Es molt important la manera de besar d'un noi, diu molt d'ell.
Vull seguir escrivint perquè tinc moltes vivències i emocions dins meu que si no les escric, quan tingui 30 o 40 o... fins i tot 80 anys no me'n recordaré. Segurament no seré cap escriptora famosa com somiava la tieta, però juro que seré feliç. No deixaré que cap home m'amargui la vida. Si trobo una parella que em faci feliç estaré al seu costat, però no penso deixar-me prendre la meva llibertat, ni les meves il·lusions.
Aquest estiu treballaré en una tenda de roba de Palamós. Es d'una amiga de la mare. No seran les millors vacances, però amb els estalvis em pagaré el viatge de pas de l'Equador del curs vinent. Serà el meu primer viatge a l'estranger. No sé on decidirem anar, però em fa molta il·lusió.
Ja fa dos mesos de la seva injusta mort. Va morir dins la tenda que sempre havia defensat. Un heroinòman nerviós va punxar-la amb ràbia amb la seva navalla. El tiet va trobar-la estesa al terra i sense vida.
No sé si la tieta va ser feliç. No sé si de nena havia pensat tenir una tenda de queviures, però es va casar amb el tiet, i com la mare del tiet estava ja gran, ells es van fer càrrec de la tenda. Però el tiet no ajudava gaire. Fins i tot podríem dir que l´únic que li donava eren disgustos. Ella el tapava davant la família. Com vivien en un altre barri. I els últims anys si venia algun diumenge a dinar, acostumava a venir ella sola. Crec que ell cada vegada bevia més.
Avui he rellegit el diari que em va regalar la tieta quan vaig fer deu anys. M'ha fet gràcia! Com ha canviat tot! Ara quasi no llegeixo... no tinc massa temps. La tieta deia que llegir era molt saludable per la ment. Però no és fàcil estudiar econòmiques, donar classes de matemàtiques a nanos per treure'm uns calerons, fer algun cangur i sortir a ballar, o prendre alguna cosa, o anar a jugar a futbolin amb els companys... i portar una adequada vida sexual... Reconec que m'encanten els nois. Ara estic amb en David, portem un mes, però qui sap quan durarem. Les meves relacions són curtes. No em preocupa, suposo que no ens acabem de convèncer. El cas és que ara en David i jo estem bé. Em fa feliç. Es un noi dolç i carinyós. Potser una mica massa enganxifós, però és bon noi! I m'agraden els seus petons. Es molt important la manera de besar d'un noi, diu molt d'ell.
Vull seguir escrivint perquè tinc moltes vivències i emocions dins meu que si no les escric, quan tingui 30 o 40 o... fins i tot 80 anys no me'n recordaré. Segurament no seré cap escriptora famosa com somiava la tieta, però juro que seré feliç. No deixaré que cap home m'amargui la vida. Si trobo una parella que em faci feliç estaré al seu costat, però no penso deixar-me prendre la meva llibertat, ni les meves il·lusions.
Aquest estiu treballaré en una tenda de roba de Palamós. Es d'una amiga de la mare. No seran les millors vacances, però amb els estalvis em pagaré el viatge de pas de l'Equador del curs vinent. Serà el meu primer viatge a l'estranger. No sé on decidirem anar, però em fa molta il·lusió.
dissabte, 2 d’abril del 2011
El diari de la Lali - abril 1981
Hola, em dic Lali, i estic molt contenta de començar aquest diari.
Es el regal d'aniversari de la tieta Mercè. Ella sempre em diu que tinc molta imaginació. M'ha dit que en aquest diari puc explicar les coses que m'han passat en el diaa, però que també puc explicar històries o contes que m'inventi. Només cal que ho indiqui al principi. O fins i tot puc explicar els somnis que tinc. Així sempre els podré recordar llegint aquest diari.
La tieta Mercè està segura que jo seré l'escriptora de la família. Quan ho diu se li posen els ulls humids. Crec que a ella també li agradava escriure, però sempre està atrafegada amb la tenda de queviures. Potser jo podria escriure les seves històries i així fer-la contenta.
Avui he fet deu anys! Els meus pares m'han comprat un parell de llibres dels Hollister. M'agraden molt aquests llibres. M'imagino que jo sóc un d'ells. Seria fantàstic ser cinc germans i poder descobrir diferents misteris! Jo només tinc una germana, la Rosa, però com ja té setze anys no em fa gaire cas. Crec que té novio, però no vol dir-ho als meus pares. Segur que es fan petons. L'altre dia portava tacada l'esquena de la jaqueta. Segur que deu ser d'arrepenjar-se en parets mentre es fan petons.
Quina sort tenen els germans Hollistert de viatjar tant! En els llibres que m'han regalat van a Itàlia i a la Selva Negra. Jo mai no he sortit de Catalunya, però quan sigui gran vull conèixer molts països. A part, sent escriptora podré treballar des de qualsevol lloc. No em caldrà viure sempre a Barcelona. A mi m'agrada molt Barcelona, i el mar, però també vull veure altres llocs.
Adéu estimat diari! Avui ja he escrit prou!
Es el regal d'aniversari de la tieta Mercè. Ella sempre em diu que tinc molta imaginació. M'ha dit que en aquest diari puc explicar les coses que m'han passat en el diaa, però que també puc explicar històries o contes que m'inventi. Només cal que ho indiqui al principi. O fins i tot puc explicar els somnis que tinc. Així sempre els podré recordar llegint aquest diari.
La tieta Mercè està segura que jo seré l'escriptora de la família. Quan ho diu se li posen els ulls humids. Crec que a ella també li agradava escriure, però sempre està atrafegada amb la tenda de queviures. Potser jo podria escriure les seves històries i així fer-la contenta.
Avui he fet deu anys! Els meus pares m'han comprat un parell de llibres dels Hollister. M'agraden molt aquests llibres. M'imagino que jo sóc un d'ells. Seria fantàstic ser cinc germans i poder descobrir diferents misteris! Jo només tinc una germana, la Rosa, però com ja té setze anys no em fa gaire cas. Crec que té novio, però no vol dir-ho als meus pares. Segur que es fan petons. L'altre dia portava tacada l'esquena de la jaqueta. Segur que deu ser d'arrepenjar-se en parets mentre es fan petons.
Quina sort tenen els germans Hollistert de viatjar tant! En els llibres que m'han regalat van a Itàlia i a la Selva Negra. Jo mai no he sortit de Catalunya, però quan sigui gran vull conèixer molts països. A part, sent escriptora podré treballar des de qualsevol lloc. No em caldrà viure sempre a Barcelona. A mi m'agrada molt Barcelona, i el mar, però també vull veure altres llocs.
Adéu estimat diari! Avui ja he escrit prou!
diumenge, 27 de març del 2011
El diari de la Lali - març 2011
Com cada dilluns sento el despertador del veí. El dilluns sempre es lleva 10 minuts abans. En canvi, la resta de dies sonen a l'hora el seu i el d'en Lluís. Vaig a intentar seguir dormint, però ja estic desvetllada! I ring. Les set! Paro el despertador d'en Lluís. Vaig al bany, i després miro la cambra de la Neus. Està encara fosca.
Em dutxo i arreglo. Faig cafè. Cafè per mi sola. En Lluís es posa nerviós si en pren. Ell sempre ha fet el seu esmorzar i el de la nena.
A les 8.30 surto de casa. Es l'hora que vol sortir la Neus per no fer tard a l'escola. No puc parar la rutina, tot i fer-la sola. Em poso al mocador al cap com si fos musulmana, i ulleres de sol. No vull ser reconeguda. No vull sentir les seves mirades de pena. Odio també els que m'esquiven la mirada perquè no saben què dir-me. Potser tenen por que encomani desgràcies.
El camí cap a l'escola. La Neus no ve amb mi agafadeta de la mà, però tot segueix igual. Dels forns entren i surten a comprar esmorzars. Els bars reben la clientela, que gasta, consumeix ràpid i marxa. Plor d'algun nen que no vol anar a l'escola. Es primavera i no fa fred. Cotxes en doble fila vora l'escola. Pares i mares que hi porten els seus fills. Senyores que fumen al carrer mentre xerren, fent tap amb els carros de la compra per anar a mercat.
Segueixo caminant cap a la porta de la feina. Estic de baixa, no em deixen anar-hi. Crec que físicament m'he recuperat de l'accident. Dec estar boja? Com volen que em distregui si he perdut les dues persones que més estimava del món? La vida ja no té sentit. O potser en té d'altres. Em mataria si sabés que així acabaria tot, però tampoc sé què passaria. Si sabés que marxant seria al seu costat,,, Però potser el càstig per suicidar-me seria l'allunyament definitiu d'ells. M'agradaria poder buscar refugi en alguna cosa o en algú.
No sóc valenta per quedar-me però potser em penedeixo si marxo. M'agradaria fer alguna cosa diferent, però acabo sempre en la rutina d'abans. Ni sóc capaç de fer callar per sempre el despertador d'en Lluís.
Tants plans estroncats! Tinc mitja hipoteca pagada gràcies a l'assegurança de vida, però haig de seguir pagant la meva part en aquesta ciutat on quasi no conec a ningú! Vull fugir a algun lloc i deixar de pensar pensaments recorrents. Deixar enrera aquest buid i negror. El psiquiatre m'omple de pastilles. I ara em diu que escrigui aquest diari. Fa anys en tenia un. Era un diari alegre. Ara sóc en un parc alegre. Tot és verd i brilla amb els raigs daurats del sol . Hi ha algun avi o àvia en els bancs. Potser ells també tenen l'amargor de la solitud dins seu. Potser hauria de parlar amb algú. Potser m'aniria bé.
Em dutxo i arreglo. Faig cafè. Cafè per mi sola. En Lluís es posa nerviós si en pren. Ell sempre ha fet el seu esmorzar i el de la nena.
A les 8.30 surto de casa. Es l'hora que vol sortir la Neus per no fer tard a l'escola. No puc parar la rutina, tot i fer-la sola. Em poso al mocador al cap com si fos musulmana, i ulleres de sol. No vull ser reconeguda. No vull sentir les seves mirades de pena. Odio també els que m'esquiven la mirada perquè no saben què dir-me. Potser tenen por que encomani desgràcies.
El camí cap a l'escola. La Neus no ve amb mi agafadeta de la mà, però tot segueix igual. Dels forns entren i surten a comprar esmorzars. Els bars reben la clientela, que gasta, consumeix ràpid i marxa. Plor d'algun nen que no vol anar a l'escola. Es primavera i no fa fred. Cotxes en doble fila vora l'escola. Pares i mares que hi porten els seus fills. Senyores que fumen al carrer mentre xerren, fent tap amb els carros de la compra per anar a mercat.
Segueixo caminant cap a la porta de la feina. Estic de baixa, no em deixen anar-hi. Crec que físicament m'he recuperat de l'accident. Dec estar boja? Com volen que em distregui si he perdut les dues persones que més estimava del món? La vida ja no té sentit. O potser en té d'altres. Em mataria si sabés que així acabaria tot, però tampoc sé què passaria. Si sabés que marxant seria al seu costat,,, Però potser el càstig per suicidar-me seria l'allunyament definitiu d'ells. M'agradaria poder buscar refugi en alguna cosa o en algú.
No sóc valenta per quedar-me però potser em penedeixo si marxo. M'agradaria fer alguna cosa diferent, però acabo sempre en la rutina d'abans. Ni sóc capaç de fer callar per sempre el despertador d'en Lluís.
Tants plans estroncats! Tinc mitja hipoteca pagada gràcies a l'assegurança de vida, però haig de seguir pagant la meva part en aquesta ciutat on quasi no conec a ningú! Vull fugir a algun lloc i deixar de pensar pensaments recorrents. Deixar enrera aquest buid i negror. El psiquiatre m'omple de pastilles. I ara em diu que escrigui aquest diari. Fa anys en tenia un. Era un diari alegre. Ara sóc en un parc alegre. Tot és verd i brilla amb els raigs daurats del sol . Hi ha algun avi o àvia en els bancs. Potser ells també tenen l'amargor de la solitud dins seu. Potser hauria de parlar amb algú. Potser m'aniria bé.
diumenge, 20 de març del 2011
Els noms
Posar un nom a un fill no és el mateix que escollir un nick per escriure un blog o per xatejar per internet. Les conseqüències realment són més dramàtiques. Un nick te'l pots canviar sense necessitat de paperassa ni viatges al Registre Civil. Un nick difícil de pronunciar només complica la vida a l'autor, al responsable de la seva creació. Però un nom enrevessat complica la vida als pares els primers anys, però després aquella creu l'ha de suportar estoicament tota la vida el fill.
Hi ha pares que per evitar aquests problemes opten per noms tradicionals, de tota la vida, com Jordi, Montse, Joan o Marta. Altres potser ho fan també perquè de passada recorden amb aquell nom a l'avi o algun familiar estimat. Si els familiars es diuen Xavier o Rosa, no hi ha cap problema, però quan es diuen Primitiu o Agapita... Clar que això no acostuma a passar ara. Tampoc se senten casos com abans, que et posaven el nom del sant del calendari. Si fins i tot vaig conèixer a un home molt home que es deia segons el seu DNI Remedios...
Alguns pares també posaven els noms de personatges de pel·lícules o famosos del moment. Així hi ha alguna Romina, però també alguna Arale o alguna Crystal. No sé si deuen haver-hi més nenes anomenades Belén. No m'estranyaria. Però el que no pensen és que segons quin sigui el nom escollit, això provocarà els primers problemes entre segons quins familiars i veïns. "Pere, com es diu la nena de la teva neboda?" "mmm, mira que el vaig repetir vegades, però només puc dir-te que sona a hèrnia" "Pot ser Elma? Hèrmia com la del somni d'una nit d'estiu?" "Ai Clara, si que saps noms i coses. Però no" Finalment la nena es deia Enya com la cantant.
Però crec que alguns pares es mouen per l'originalitat. Busquen noms que sonin bonics i que no se'n sentin masses. Clar que no saben que posant aquell nom, provocaran que altres pares els acabin copiant.
Igualment aquests noms fan que quan el dius, la gent te'ls pregunti uns quants cops. Segur que els costarà als professors d'escola. L'escriuran malament en fer-los contractes, apuntar-se al gimnàs, a la biblioteca... Val la pena? Per alguns sí per altres no. Si autors (pares) i fills (afectats directes eterns) pensen el mateix, cap problema.
Ja fa molts anys, buscant nom per la meva germana petita, vam buscar noms de reines catalanes. N'hi havia un de ben bonic, Aurembiaix, però valia la pena carregar-li aquest nom? Va quedar-se amb Elisabet. Trobo que li escau millor.
Acabaré amb una anècdota. Uns amics van decidir-li posar al seu fill Iu. Un nom poc sentit, però que tampoc és difícil de pronunciar. De fet a la guarderia ràpid li han ensenyat a escriure el seu nom. A part, davant la catedral hi ha la plaça de sant Iu. No és tan estrany deien.
Igualment, el normal és que al principi quasi tothom els faci repetir el nom.Alguns han confòs el nom amb Guiu. D'altres deien "tan curt"? Una de les respostes bones va ser "Ah mira, como el actor ese que está tan bueno, el Jiu Grant (Hugh Grant)" Però el millor va ser l'àvia d'un amic que va dir "com el gat?" "No, iaia, el gat es diu Kiu" "Però com pot ser que tingui un nom més curt que el gat?"
Hi ha pares que per evitar aquests problemes opten per noms tradicionals, de tota la vida, com Jordi, Montse, Joan o Marta. Altres potser ho fan també perquè de passada recorden amb aquell nom a l'avi o algun familiar estimat. Si els familiars es diuen Xavier o Rosa, no hi ha cap problema, però quan es diuen Primitiu o Agapita... Clar que això no acostuma a passar ara. Tampoc se senten casos com abans, que et posaven el nom del sant del calendari. Si fins i tot vaig conèixer a un home molt home que es deia segons el seu DNI Remedios...
Alguns pares també posaven els noms de personatges de pel·lícules o famosos del moment. Així hi ha alguna Romina, però també alguna Arale o alguna Crystal. No sé si deuen haver-hi més nenes anomenades Belén. No m'estranyaria. Però el que no pensen és que segons quin sigui el nom escollit, això provocarà els primers problemes entre segons quins familiars i veïns. "Pere, com es diu la nena de la teva neboda?" "mmm, mira que el vaig repetir vegades, però només puc dir-te que sona a hèrnia" "Pot ser Elma? Hèrmia com la del somni d'una nit d'estiu?" "Ai Clara, si que saps noms i coses. Però no" Finalment la nena es deia Enya com la cantant.
Però crec que alguns pares es mouen per l'originalitat. Busquen noms que sonin bonics i que no se'n sentin masses. Clar que no saben que posant aquell nom, provocaran que altres pares els acabin copiant.
Igualment aquests noms fan que quan el dius, la gent te'ls pregunti uns quants cops. Segur que els costarà als professors d'escola. L'escriuran malament en fer-los contractes, apuntar-se al gimnàs, a la biblioteca... Val la pena? Per alguns sí per altres no. Si autors (pares) i fills (afectats directes eterns) pensen el mateix, cap problema.
Ja fa molts anys, buscant nom per la meva germana petita, vam buscar noms de reines catalanes. N'hi havia un de ben bonic, Aurembiaix, però valia la pena carregar-li aquest nom? Va quedar-se amb Elisabet. Trobo que li escau millor.
Acabaré amb una anècdota. Uns amics van decidir-li posar al seu fill Iu. Un nom poc sentit, però que tampoc és difícil de pronunciar. De fet a la guarderia ràpid li han ensenyat a escriure el seu nom. A part, davant la catedral hi ha la plaça de sant Iu. No és tan estrany deien.
Igualment, el normal és que al principi quasi tothom els faci repetir el nom.Alguns han confòs el nom amb Guiu. D'altres deien "tan curt"? Una de les respostes bones va ser "Ah mira, como el actor ese que está tan bueno, el Jiu Grant (Hugh Grant)" Però el millor va ser l'àvia d'un amic que va dir "com el gat?" "No, iaia, el gat es diu Kiu" "Però com pot ser que tingui un nom més curt que el gat?"
dissabte, 12 de març del 2011
Aniversaris
Hi ha persones que no hi ha manera que recordin ni el seu propi aniversari. D'altres tenen al cap tots els aniversaris, l'edat que fas i fins i tot els principals sants. Serà qüestió de genètica? De mala fe? Despreocupació? Excuses per no fer regals o estalviar trucades de mòbil? D'altres, en canvi, tenen al cap els aniversaris de tota la família, principals amics i companys de feina, l'edat que fan, i fins i tot poden recordar aniversaris d'antics companys d'escola que fa més de vint anys que no veuen. N'hi ha que fins i tot són experts en el santoral.Vulguis o no les dates van marcant el pas del temps. I alguns dels que inconscientment les obliden, serà perquè sempre els agradaria estar en el mateix moment? Els rellotges no es poden parar, hem de seguir endavant, tic-tac, tic-tac. Els segons avancen, i seria exagerat celebrar-los, doncs no tens temps de brindar entre segon i segon. Però hi ha gent que compta els dies que fa que no fuma, o que fa règim, i això els anima a seguir endavant en els seus propòsits.
Hi ha persones obsessives amb les dates. Recorden tot de moments diferents de la vida. Moments que creuen especials, i que pensen que és bo no oblidar-los. S'ajuden d'agendes, calendaris, notes, noves tecnologies... Així recorden quan van fer la comunió, quan els va venir la regla, el primer petó amb aquell veí de dalt o de baix o del costat... primeres experiències sexuals, quan van comprar el pis o el cotxe o la moto, quan es van fer la vasectomia, quan van entrar a la feina, quan va morir l'avi, quan es van divorciar... I al final quasi cada dia serà motiu de record.
A nivell global ningú s'escapa de recordar dates, perquè tots recordem quan suposadement va néixer Jesús, perquè entre els llums al carrer, les nadales, els pares Noel cutres, els anuncis per la tele... Només podríem oblidar-ho lluny de la civilització! Si fins i tot ens fan recordar el descobriment d'Amèrica amb tota la hispanitat que comporta.
Una mateixa data pot portar múltiples records en diferents ments o en la mateixa, de vegades antagònics. La meva besàvia va morir el mateix dia que neixia la meva tieta. La meva àvia va ser incinerada en l'aniversari de casament dels meus pares. El dia que els catalans recordem una derrota convertida en Diada, els d'Estats Units recorden que van caure dues torres símbol de Nova York . L'onze de març, recorden l'horror d'un atac terrorista a Madrid, mentre que els japonesos recordaran un terratrèmol i un tsunami.
Salut!I és que jo sóc de les que recorden dates. Però ho tinc molt clar, no hem de viure de records, el passat pot marcar si tu vols. Escull si vols que et marqui i de quina manera. Visquem el present, gaudim-lo! I tinguem una mica en compte el futur. Trobem l'equilibri intertemporal!
dissabte, 29 de gener del 2011
El fum
M'encanta la sensació d'estar a un bar i no sortir amb olor a fum. Tot i que segons d'on puguis sortir amb olor a fregit. M'agrada entrar a un bar i no trobar-me'l ple de boira, i anar notant picor als ulls, les lentilles que s'enganxen... M'agrada prendre un cafè amb llet a la barra i no aspirar el fum de la cigarreta de la persona del costat. M'agrada que els bars deixin les portes tancades a l'hivern, ja no s'ha de ventilar de l'olor a tabac...
Potser ara m'estic creant enemics entre els fumadors, però no em malinterpreteu. Jo he dit el que m'agrada, però puc suportar situacions contràries. Jo també havia fumat i puc dir que era un veritable plaer acabar el dinar amb un tallat i una cigarreta. Les noies elegants de les pel·lícules fumaven. Fumar donava classe, et feia sentir més gran. Era de bona educació oferir cigarretes. Als casaments te'n donaven...
Si no sabies què fer, sempre podies fumar. Quan estava nerviosa pel que fos... fumava una cigarreta. Quan acabava la feina de casa, com a premi...encenia una cigarreta. Per fer un descans d'alguna tasca... que millor que una cigarreta! Sorties del metro, del cinema, del teatre... i una cigarreta! Escrivia posts tot fumant. Fantàstic una bona xerrada amb un amic davant una clara, sempre amb una cigarreta entre les mans... Sexe i després cigarreta...Però com la vida està plena de petits plaers, n'he buscat d'altres. Qualsevol hàbit pot canviar-se. Ara sé que tinc més salut, que em duren menys els refredats, tinc millor veu per cantar o per parlar, i a la meva feina és primordial parlar. Segur que no molestaré a ningú amb el meu fum, clar que potser els molesto amb altres coses. He guanyat en esperança de vida i potser així no carregaré a d'altres la pena de cuidar-me. I dic potser perquè mai saps què pot passar amb la salut.
Ja no haig de recollir aquells cendrers plens que feien una olor espantosa. Ara segur que no em reconeixeran perquè faig olor a tabac. No tinc aquella tos de bon matí... El cas és que ho vaig deixar. Per tot i per res, però ho vaig fer. Jo així ho vaig valorar, però que cadascú faci el que cregui, tots som lliures.
A mi no m'agrada que els fumadors es pelin de fred al carrer. No m'agrada que els fumadors se sentin malvistos o perseguits. Jo no valoro a les persones per si porten o no una cigarreta a les mans o a la boca. Gent poc respectuosa en trobarem en el grup no-fumador i en el grup fumador.
Potser ara m'estic creant enemics entre els fumadors, però no em malinterpreteu. Jo he dit el que m'agrada, però puc suportar situacions contràries. Jo també havia fumat i puc dir que era un veritable plaer acabar el dinar amb un tallat i una cigarreta. Les noies elegants de les pel·lícules fumaven. Fumar donava classe, et feia sentir més gran. Era de bona educació oferir cigarretes. Als casaments te'n donaven...
Si no sabies què fer, sempre podies fumar. Quan estava nerviosa pel que fos... fumava una cigarreta. Quan acabava la feina de casa, com a premi...encenia una cigarreta. Per fer un descans d'alguna tasca... que millor que una cigarreta! Sorties del metro, del cinema, del teatre... i una cigarreta! Escrivia posts tot fumant. Fantàstic una bona xerrada amb un amic davant una clara, sempre amb una cigarreta entre les mans... Sexe i després cigarreta...Però com la vida està plena de petits plaers, n'he buscat d'altres. Qualsevol hàbit pot canviar-se. Ara sé que tinc més salut, que em duren menys els refredats, tinc millor veu per cantar o per parlar, i a la meva feina és primordial parlar. Segur que no molestaré a ningú amb el meu fum, clar que potser els molesto amb altres coses. He guanyat en esperança de vida i potser així no carregaré a d'altres la pena de cuidar-me. I dic potser perquè mai saps què pot passar amb la salut.
Ja no haig de recollir aquells cendrers plens que feien una olor espantosa. Ara segur que no em reconeixeran perquè faig olor a tabac. No tinc aquella tos de bon matí... El cas és que ho vaig deixar. Per tot i per res, però ho vaig fer. Jo així ho vaig valorar, però que cadascú faci el que cregui, tots som lliures.
A mi no m'agrada que els fumadors es pelin de fred al carrer. No m'agrada que els fumadors se sentin malvistos o perseguits. Jo no valoro a les persones per si porten o no una cigarreta a les mans o a la boca. Gent poc respectuosa en trobarem en el grup no-fumador i en el grup fumador.
No sé quina solució es podria trobar. Potser haurien d'inventar cigarretes que no llencessin fum i així no es molestaria als altres. O es podrien crear quotes de bars de fumadors per zones geogràfiques. Un 10%? Un 20%? Clar que llavors l'altre 90% o 80 % de bars restants diria que els fan competència deslleial. Però es podria solucionar fent pagar més impostos als bars que vulguessin formar part de la quota de bars fumadors permesa. I amb aquests impostos invertir-los directament en assistència sanitària... Bé, potser se me'n va l'olla. Han resorgit part dels meus temps universitaris a econòmiques.
dimarts, 4 de gener del 2011
El 2010
- Khalina, per què no escrius alguna coseta?
- Estic refredada, noia.
- I jo. No veus que en el fons som la mateixa? Va, que seria el primer post de l'any.
- Doncs inspira'm una mica.
- Khalina, tu ets la de les aventures i pensaments.
- Ja, però m' inspiro en tu, noia! En el que veuen els teus ulls, el que escolten les teves orelles, les emocions que tu has viscut, i després, tot barrejat amb una miqueta d'imaginació del teu cervell, pot donar una història. Però amb aquest refredat i el dia que feia avui, sortirà una història grisa i pessimista.
- Doncs escriu una història ben dramàtica!
- Noia, no en tinc ganes. Dona'm idees. Si vols faré un llistat dels teus objectius pel 2011.
- Khalina, saps que no sóc de posar-me objectius perquè sigui un nou any, seguiré amb els objectius del 2010.
- Doncs digue'm els objectius que has aconseguit al 2010. O rectifico, ja que no et poses objectius, què et satisfà del 2010?
- Khalina, això és avorrit!
- No sabia que el nostre blog ara fos de riure! Deixa'm seguir-te preguntant, tot i que en fons ja ho sé. Però vull sentir-t'ho dir. Pensa, parla! Què t'ha agradat o què t'ha molestat del 2010? No penses fer-ne balanç?
- Khalina, hi ha hagut canvis, és cert, però també he gaudit amb moltes coses, petites coses del dia a dia. Es prou satisfactori un sopar amb amics, un cafè de confidències, una trobada amb la família, un passeig amb en Wow, un nou joc amb els nens, veure que la meva feina serveix d'alguna cosa,...
- I no penses en dir alguna cosa més material? T'ha tocat la primitiva?
- Khalina, para!
- I quin projecte inmediat tens per al 2011?
- Cantar demà l'Al·leluia en una Flash mob. I prous preguntes! Segueixo jo sola el post. Això em passa per imaginar-me personatges.
Aquest 2010 estic contenta d'haver participat novament a les històries veïnals. Els meus companys d'escala han estat aquest cop la Núria Aupí, en Monyofiné i la Srta.Tiquismiquis. Crec que és un encert fer aquestes històries a quatre mans, i per això vull des d'aquí felicitar al nostre Veí de Dalt més entranyable, que les organitza, i a més a més les ha editades. I a part em va regalar un llibre. Bé no vaig ser l´única que en vaig rebre un, però va estar molt detallista.
I seguint amb les felicitacions, vull felicitar a l'Emily per haver-me donat un personatge a Dash and Lilly, la seva magnífica novel·la negra del 2010. Una Khalina ben misteriosa, i no diré més per si la voleu llegir amb calma. Val molt la pena. Aquesta noia té talent!
També felicitaré al Paseante, que ha complert 5 anys de blocaire. I vaig poder llegir-lo als seus inicis, i ell em va animar a crear un blog de nou, i així va sorgir la Khalina. Que avui no estava gaire inspirada, però què hi farem!
Seguim felicitant, felicitats Garbí per la teva primera novel·la, Comptes numerats. Sempre fent posts tractant temes variats!
També podria felicitar a la Carme pels seus posts quasi diaris amb dibuixos que ens alegren la vista i l'esperit. Ens regala haikús i endevinalles. Es fantàstica!
Un altre incansable a felicitar és en Tibau, que ens engresca en jocs literaris, ens mostra cares del món, ens explica contes...
Aquest 2010 també he tingut el gust de conèixer més d'a prop alguns habitants de Blogsville. Un plaer ser guiada en un passeig per en Fra Miquel, qui ho sap tot de les plantes, que ens deixa amb la boca oberta amb les seves fotografies o tocant-nos el saxo. I després menjar braves! I constato que a la Xurri també li agraden. Aquesta noia ens sorpren amb posts de misteri o amb pastissos d'aniversari boníssims!
No tothom pot menjar un pollastre cuinat per la Mk. Quina noia tan acollidora!
Poder sopar junt amb la Rateta riallera, que no escombra escaletes, que fa uns posts plens de vida; la Silenci, que potser algun dia es fa blocaire, la Violette o la Rita. Totes tan dolces!Va ser agradable ballar fent rotllana per Gràcia! Prendre un gelat. Xerrar, riure...
Me'n alegra que la Violette torni a escriure, encara que diu que marxa en tren, qui sap quan baixarà d'ell?
Ara que conec la Rita és agradable trobar-la algun cop al metro i xerrar amb ella. M'alegra llegir els posts tan optimistes que escriu darrerament.
Al 2010 he seguit rient amb els posts de l' Òscar. Quant enginy!
Segueixo llegint embadalida els posts de la Joana. Em trec el barret.
He seguit volant amb Zeppelin amb la Nimue, viatjant misteriosament pel món amb ella.
En el 2010 l'Albanta ha seguit amb el seu encisador erotisme.
M'encanta i segueix fent-me pensar amb les seves estripades.
L'Striper, un dels blocaires més antics i que vaig ser-li la seva blocaire invisible.
Em va alegrar el retorn del Salva, després d'uns mesos de parada. Llegir de nou els seus posts,que ens parlés dels seus viatges...
L'Anna ha obert un nou i lluminós blog. També ha aparegut amb força la Kaa.
Me'n alegro que en Manel vagi penjant-nos fotos de tant en quant.
La Cris i les seves imatges estan una mica en stand-by, seguim esperant-te maca!
Aquest any he descobert nous blogs. Sé que la Kweilan sempre ens recomana bones lectures. I en Sànset i la Utnoa no es callen res. Tenen molta força!
Segur que Blogsville té molts habitants interessant. I de vegades llegeixo i comento altres posts. I m'agradaria llegir-ne més Però el temps és limitat.
Llastimosament no tinc temps per a llegir- vos a tots els anomenats sempre . Però quan us llegeixo i entro per la vostra finestra de Blogsville, gaudeixo dels mons que heu creat. M'agrada espiar un bocinet del vostre cor, o de la vostra imaginació o dels vostres raonaments. Vau fer-me feliç al 2010 i seguireu fent-me feliç aquest 2011!
Bon any!
- Estic refredada, noia.
- I jo. No veus que en el fons som la mateixa? Va, que seria el primer post de l'any.
- Doncs inspira'm una mica.
- Khalina, tu ets la de les aventures i pensaments.
- Ja, però m' inspiro en tu, noia! En el que veuen els teus ulls, el que escolten les teves orelles, les emocions que tu has viscut, i després, tot barrejat amb una miqueta d'imaginació del teu cervell, pot donar una història. Però amb aquest refredat i el dia que feia avui, sortirà una història grisa i pessimista.
- Doncs escriu una història ben dramàtica!
- Noia, no en tinc ganes. Dona'm idees. Si vols faré un llistat dels teus objectius pel 2011.
- Khalina, saps que no sóc de posar-me objectius perquè sigui un nou any, seguiré amb els objectius del 2010.
- Doncs digue'm els objectius que has aconseguit al 2010. O rectifico, ja que no et poses objectius, què et satisfà del 2010?
- Khalina, això és avorrit!
- No sabia que el nostre blog ara fos de riure! Deixa'm seguir-te preguntant, tot i que en fons ja ho sé. Però vull sentir-t'ho dir. Pensa, parla! Què t'ha agradat o què t'ha molestat del 2010? No penses fer-ne balanç?
- Khalina, hi ha hagut canvis, és cert, però també he gaudit amb moltes coses, petites coses del dia a dia. Es prou satisfactori un sopar amb amics, un cafè de confidències, una trobada amb la família, un passeig amb en Wow, un nou joc amb els nens, veure que la meva feina serveix d'alguna cosa,...
- I no penses en dir alguna cosa més material? T'ha tocat la primitiva?
- Khalina, para!
- I quin projecte inmediat tens per al 2011?
- Cantar demà l'Al·leluia en una Flash mob. I prous preguntes! Segueixo jo sola el post. Això em passa per imaginar-me personatges.
Aquest 2010 estic contenta d'haver participat novament a les històries veïnals. Els meus companys d'escala han estat aquest cop la Núria Aupí, en Monyofiné i la Srta.Tiquismiquis. Crec que és un encert fer aquestes històries a quatre mans, i per això vull des d'aquí felicitar al nostre Veí de Dalt més entranyable, que les organitza, i a més a més les ha editades. I a part em va regalar un llibre. Bé no vaig ser l´única que en vaig rebre un, però va estar molt detallista.
I seguint amb les felicitacions, vull felicitar a l'Emily per haver-me donat un personatge a Dash and Lilly, la seva magnífica novel·la negra del 2010. Una Khalina ben misteriosa, i no diré més per si la voleu llegir amb calma. Val molt la pena. Aquesta noia té talent!
També felicitaré al Paseante, que ha complert 5 anys de blocaire. I vaig poder llegir-lo als seus inicis, i ell em va animar a crear un blog de nou, i així va sorgir la Khalina. Que avui no estava gaire inspirada, però què hi farem!
Seguim felicitant, felicitats Garbí per la teva primera novel·la, Comptes numerats. Sempre fent posts tractant temes variats!
També podria felicitar a la Carme pels seus posts quasi diaris amb dibuixos que ens alegren la vista i l'esperit. Ens regala haikús i endevinalles. Es fantàstica!
Un altre incansable a felicitar és en Tibau, que ens engresca en jocs literaris, ens mostra cares del món, ens explica contes...
Aquest 2010 també he tingut el gust de conèixer més d'a prop alguns habitants de Blogsville. Un plaer ser guiada en un passeig per en Fra Miquel, qui ho sap tot de les plantes, que ens deixa amb la boca oberta amb les seves fotografies o tocant-nos el saxo. I després menjar braves! I constato que a la Xurri també li agraden. Aquesta noia ens sorpren amb posts de misteri o amb pastissos d'aniversari boníssims!
No tothom pot menjar un pollastre cuinat per la Mk. Quina noia tan acollidora!
Poder sopar junt amb la Rateta riallera, que no escombra escaletes, que fa uns posts plens de vida; la Silenci, que potser algun dia es fa blocaire, la Violette o la Rita. Totes tan dolces!Va ser agradable ballar fent rotllana per Gràcia! Prendre un gelat. Xerrar, riure...
Me'n alegra que la Violette torni a escriure, encara que diu que marxa en tren, qui sap quan baixarà d'ell?
Ara que conec la Rita és agradable trobar-la algun cop al metro i xerrar amb ella. M'alegra llegir els posts tan optimistes que escriu darrerament.
Al 2010 he seguit rient amb els posts de l' Òscar. Quant enginy!
Segueixo llegint embadalida els posts de la Joana. Em trec el barret.
He seguit volant amb Zeppelin amb la Nimue, viatjant misteriosament pel món amb ella.
En el 2010 l'Albanta ha seguit amb el seu encisador erotisme.
M'encanta i segueix fent-me pensar amb les seves estripades.
L'Striper, un dels blocaires més antics i que vaig ser-li la seva blocaire invisible.
Em va alegrar el retorn del Salva, després d'uns mesos de parada. Llegir de nou els seus posts,que ens parlés dels seus viatges...
L'Anna ha obert un nou i lluminós blog. També ha aparegut amb força la Kaa.
Me'n alegro que en Manel vagi penjant-nos fotos de tant en quant.
La Cris i les seves imatges estan una mica en stand-by, seguim esperant-te maca!
Aquest any he descobert nous blogs. Sé que la Kweilan sempre ens recomana bones lectures. I en Sànset i la Utnoa no es callen res. Tenen molta força!
Segur que Blogsville té molts habitants interessant. I de vegades llegeixo i comento altres posts. I m'agradaria llegir-ne més Però el temps és limitat.
Llastimosament no tinc temps per a llegir- vos a tots els anomenats sempre . Però quan us llegeixo i entro per la vostra finestra de Blogsville, gaudeixo dels mons que heu creat. M'agrada espiar un bocinet del vostre cor, o de la vostra imaginació o dels vostres raonaments. Vau fer-me feliç al 2010 i seguireu fent-me feliç aquest 2011!
Bon any!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)