Posar un nom a un fill no és el mateix que escollir un nick per escriure un blog o per xatejar per internet. Les conseqüències realment són més dramàtiques. Un nick te'l pots canviar sense necessitat de paperassa ni viatges al Registre Civil. Un nick difícil de pronunciar només complica la vida a l'autor, al responsable de la seva creació. Però un nom enrevessat complica la vida als pares els primers anys, però després aquella creu l'ha de suportar estoicament tota la vida el fill.
Hi ha pares que per evitar aquests problemes opten per noms tradicionals, de tota la vida, com Jordi, Montse, Joan o Marta. Altres potser ho fan també perquè de passada recorden amb aquell nom a l'avi o algun familiar estimat. Si els familiars es diuen Xavier o Rosa, no hi ha cap problema, però quan es diuen Primitiu o Agapita... Clar que això no acostuma a passar ara. Tampoc se senten casos com abans, que et posaven el nom del sant del calendari. Si fins i tot vaig conèixer a un home molt home que es deia segons el seu DNI Remedios...
Alguns pares també posaven els noms de personatges de pel·lícules o famosos del moment. Així hi ha alguna Romina, però també alguna Arale o alguna Crystal. No sé si deuen haver-hi més nenes anomenades Belén. No m'estranyaria. Però el que no pensen és que segons quin sigui el nom escollit, això provocarà els primers problemes entre segons quins familiars i veïns. "Pere, com es diu la nena de la teva neboda?" "mmm, mira que el vaig repetir vegades, però només puc dir-te que sona a hèrnia" "Pot ser Elma? Hèrmia com la del somni d'una nit d'estiu?" "Ai Clara, si que saps noms i coses. Però no" Finalment la nena es deia Enya com la cantant.
Però crec que alguns pares es mouen per l'originalitat. Busquen noms que sonin bonics i que no se'n sentin masses. Clar que no saben que posant aquell nom, provocaran que altres pares els acabin copiant.
Igualment aquests noms fan que quan el dius, la gent te'ls pregunti uns quants cops. Segur que els costarà als professors d'escola. L'escriuran malament en fer-los contractes, apuntar-se al gimnàs, a la biblioteca... Val la pena? Per alguns sí per altres no. Si autors (pares) i fills (afectats directes eterns) pensen el mateix, cap problema.
Ja fa molts anys, buscant nom per la meva germana petita, vam buscar noms de reines catalanes. N'hi havia un de ben bonic, Aurembiaix, però valia la pena carregar-li aquest nom? Va quedar-se amb Elisabet. Trobo que li escau millor.
Acabaré amb una anècdota. Uns amics van decidir-li posar al seu fill Iu. Un nom poc sentit, però que tampoc és difícil de pronunciar. De fet a la guarderia ràpid li han ensenyat a escriure el seu nom. A part, davant la catedral hi ha la plaça de sant Iu. No és tan estrany deien.
Igualment, el normal és que al principi quasi tothom els faci repetir el nom.Alguns han confòs el nom amb Guiu. D'altres deien "tan curt"? Una de les respostes bones va ser "Ah mira, como el actor ese que está tan bueno, el Jiu Grant (Hugh Grant)" Però el millor va ser l'àvia d'un amic que va dir "com el gat?" "No, iaia, el gat es diu Kiu" "Però com pot ser que tingui un nom més curt que el gat?"
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinions. Mostrar tots els missatges
diumenge, 20 de març del 2011
dissabte, 29 de gener del 2011
El fum
M'encanta la sensació d'estar a un bar i no sortir amb olor a fum. Tot i que segons d'on puguis sortir amb olor a fregit. M'agrada entrar a un bar i no trobar-me'l ple de boira, i anar notant picor als ulls, les lentilles que s'enganxen... M'agrada prendre un cafè amb llet a la barra i no aspirar el fum de la cigarreta de la persona del costat. M'agrada que els bars deixin les portes tancades a l'hivern, ja no s'ha de ventilar de l'olor a tabac...
Potser ara m'estic creant enemics entre els fumadors, però no em malinterpreteu. Jo he dit el que m'agrada, però puc suportar situacions contràries. Jo també havia fumat i puc dir que era un veritable plaer acabar el dinar amb un tallat i una cigarreta. Les noies elegants de les pel·lícules fumaven. Fumar donava classe, et feia sentir més gran. Era de bona educació oferir cigarretes. Als casaments te'n donaven...
Si no sabies què fer, sempre podies fumar. Quan estava nerviosa pel que fos... fumava una cigarreta. Quan acabava la feina de casa, com a premi...encenia una cigarreta. Per fer un descans d'alguna tasca... que millor que una cigarreta! Sorties del metro, del cinema, del teatre... i una cigarreta! Escrivia posts tot fumant. Fantàstic una bona xerrada amb un amic davant una clara, sempre amb una cigarreta entre les mans... Sexe i després cigarreta...Però com la vida està plena de petits plaers, n'he buscat d'altres. Qualsevol hàbit pot canviar-se. Ara sé que tinc més salut, que em duren menys els refredats, tinc millor veu per cantar o per parlar, i a la meva feina és primordial parlar. Segur que no molestaré a ningú amb el meu fum, clar que potser els molesto amb altres coses. He guanyat en esperança de vida i potser així no carregaré a d'altres la pena de cuidar-me. I dic potser perquè mai saps què pot passar amb la salut.
Ja no haig de recollir aquells cendrers plens que feien una olor espantosa. Ara segur que no em reconeixeran perquè faig olor a tabac. No tinc aquella tos de bon matí... El cas és que ho vaig deixar. Per tot i per res, però ho vaig fer. Jo així ho vaig valorar, però que cadascú faci el que cregui, tots som lliures.
A mi no m'agrada que els fumadors es pelin de fred al carrer. No m'agrada que els fumadors se sentin malvistos o perseguits. Jo no valoro a les persones per si porten o no una cigarreta a les mans o a la boca. Gent poc respectuosa en trobarem en el grup no-fumador i en el grup fumador.
Potser ara m'estic creant enemics entre els fumadors, però no em malinterpreteu. Jo he dit el que m'agrada, però puc suportar situacions contràries. Jo també havia fumat i puc dir que era un veritable plaer acabar el dinar amb un tallat i una cigarreta. Les noies elegants de les pel·lícules fumaven. Fumar donava classe, et feia sentir més gran. Era de bona educació oferir cigarretes. Als casaments te'n donaven...
Si no sabies què fer, sempre podies fumar. Quan estava nerviosa pel que fos... fumava una cigarreta. Quan acabava la feina de casa, com a premi...encenia una cigarreta. Per fer un descans d'alguna tasca... que millor que una cigarreta! Sorties del metro, del cinema, del teatre... i una cigarreta! Escrivia posts tot fumant. Fantàstic una bona xerrada amb un amic davant una clara, sempre amb una cigarreta entre les mans... Sexe i després cigarreta...Però com la vida està plena de petits plaers, n'he buscat d'altres. Qualsevol hàbit pot canviar-se. Ara sé que tinc més salut, que em duren menys els refredats, tinc millor veu per cantar o per parlar, i a la meva feina és primordial parlar. Segur que no molestaré a ningú amb el meu fum, clar que potser els molesto amb altres coses. He guanyat en esperança de vida i potser així no carregaré a d'altres la pena de cuidar-me. I dic potser perquè mai saps què pot passar amb la salut.
Ja no haig de recollir aquells cendrers plens que feien una olor espantosa. Ara segur que no em reconeixeran perquè faig olor a tabac. No tinc aquella tos de bon matí... El cas és que ho vaig deixar. Per tot i per res, però ho vaig fer. Jo així ho vaig valorar, però que cadascú faci el que cregui, tots som lliures.
A mi no m'agrada que els fumadors es pelin de fred al carrer. No m'agrada que els fumadors se sentin malvistos o perseguits. Jo no valoro a les persones per si porten o no una cigarreta a les mans o a la boca. Gent poc respectuosa en trobarem en el grup no-fumador i en el grup fumador.
No sé quina solució es podria trobar. Potser haurien d'inventar cigarretes que no llencessin fum i així no es molestaria als altres. O es podrien crear quotes de bars de fumadors per zones geogràfiques. Un 10%? Un 20%? Clar que llavors l'altre 90% o 80 % de bars restants diria que els fan competència deslleial. Però es podria solucionar fent pagar més impostos als bars que vulguessin formar part de la quota de bars fumadors permesa. I amb aquests impostos invertir-los directament en assistència sanitària... Bé, potser se me'n va l'olla. Han resorgit part dels meus temps universitaris a econòmiques.
divendres, 25 de setembre del 2009
Les estacions
(Imatge de google)Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.
diumenge, 15 de febrer del 2009
El temps
Els humans més científics van inventar el temps. Una bona manera de medir-ho tot. També es van inventar paraules com infinit, eternitat , no-res, que no tenen principi ni final, i així sense definir res, ho definien tot.
A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.
Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.
Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc
- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.
Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.
Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.
El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.
Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.
Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.
Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.
I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...
Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.
Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.
Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.
A mi em poden dir que tots els segons són iguals, i que cada segon que passa som més vells, o que cada segon que passa ens acosta més a la fi de la nostra vida terrenal, o ens allunya més del nostre naixement; però, teniu sensació que tots els segons passen igual de ràpid? Van al mateix ritme? Un dia de feina pesada els segons passen ben a poc a poc. Si les situacions són desagradables el temps va lent. En canvi els segons corren quan estàs gaudint d’una agradable vetllada o quan tens pendents moltes coses a fer.
Quan érem petits, els nostres segons no anaven al ritme dels d’ara. Llavors en general no teníem problemes. Les nostres obligacions eren poques.
Mireu la conversa d’un nen de tres anyets i la seva mare al parc
- Va Marc, hem d’anar a casa.
- Jo vull quedar-me més.
- Fem un tracte, Marc. Cinc minuts i anem a fer el sopar.
- Mama, cinc minuts és molt, oi? Perquè jo només tinc tres anys.
Això demostra que per molt que els matemàtics inventessin un temps quadrat, la percepció que tenim d’ell varia molt segons l’edat, la situació i altres factors. I no dono més pistes perquè encara algun graciós inventarà una fórmula que relacioni temps real i temps percebut.
Escapar del temps costa encara que tiris els rellotges i no en vulguis dependre. Ens diuen que el nostre cos té uns cicles vitals regits pel temps, i en general hem d’anar-los seguint per satisfer les nostres necessitats fisiològiques. Pots no dormir un dia, però al final t’acabes adormint. I si no menges i no beus, doncs passats uns dies... restes segons pel teu final.
El nostre treball va mesurat per un calendari laboral. Cada any les mateixes festes. Venen els Reis, ens disfressem per Carnestoltes, les vacances de Setmana Santa, menjarem coca per Sant Joan... Cada any tenim les quatre estacions, hivern, primavera, estiu i tardor.
Per comprar hi ha uns horaris, tot i que cada vegada s’afavoreix més als clients, i menys als treballadors del comerç. Si vols anar a museus hi ha uns horaris. Portaventura té uns horaris. El transport públic té uns horaris... A les illes desertes no hi ha horaris, però el sol surt a la seva hora, i quan ha fet el seu torn marxa perquè li toca treballar a la lluna.
Algunes persones se senten ben atrapades en el temps i ofereixen un berenar a un bon gestor/a del temps.
Tot té principi i final. Alguns finals són molt desitjats, com l’hora de plegar a la feina, i altres odiats, com per exemple si en bàsquet el teu equip perd per dos punts i l’àrbitre xiula el final de partit. Ja no és pot remuntar. I no em direu que no va estar trist conèixer el final del blog del Paseante? Esperem que sigui un final no definitiu. Havia planejat fer vaga d'escriure fins que acceptés fer un post cada dos mesos, però si després de tots els post que l'afalaguen no torna... serà que té els seus motius, i els hem de respectar. No perdrem l'esperança.
I els principis també poden ser desitjats, com l’inici d’unes vacances, el naixement d’una criatura, l’inici d’una vida en parella. Alguns inicis fins i tot se celebren. I altres inicis són temuts, com l’inici de la crisi, els principis de setembre, el principi de les arrugues ...
Principis i finals junt amb el temps són una manera ordenada de comprendre la vida per a la nostra ment. Per això paraules com eternitat o infinit, que no podem acabar de comprendre poden angoixar-nos, ja que valorem més les coses bones perquè sabem que algun dia s’acaben, no ens fan tanta por les dolentes perquè en algun moment acabaran. Però si en l’eternitat tot fos bo, no ens en cansaríem? I pitjor seria un infern etern.
Jo, quan tenia 13 anys, després de tornar del viatge de fi de curs d'Eivissa m'imaginava que allò podria ser l'eternitat perfecta, doncs m'hagués agradat que no acabés mai. Piscina, sol, primers balls a la disco, rossos esculturals... Però si m'hagués quedat sempre allà i en aquella època hagués estat Peter Pan en versió femenina i més crescudeta.
Ja quasi s'acaba el diumenge i demà comença una nova setmana. Ja quasi s'acaba el meu aniversari i potser aquest ha estat el motiu subliminal de l'escrit d'avui. Per cert, aquest post ja s'acaba.
dilluns, 19 de gener del 2009
El dia més depriment del 2009
Una amiga m’ha comentat que avui, 19 de gener, era el dia més depriment de l’any 2009. I això? Doncs segons sembla l’últim dilluns de l’última setmana sencera de gener és el més depriment. Poca broma, una fórmula matemàtica ho demostra i tot! Alguns científics estan ben avorrits… Penseu que aconsellen prendre mesures pal·liatives i tot.
Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.
{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA
(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures
A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).
He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.
El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?
Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada
Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.
Pels que us agradin les fórmules us la copio. Els altres podeu tirar pel dret.
{W + (D-d)} x TQ
_______________
M x NA
(W) weather= Climatologia / Temps meteorològic
(D) debt = Nivell d’endeutament econòmic
(d) monthly salary = Ingressos monetaris
(T) time since Christmas= Dies que han passat des de Nadal
(Q) time since failed quit attempt = Periode de temps que ha passat des de l´ última crisis
(M) low motivational levels = nivell de motivació
(NA) the need to take action= obligació de prendre mesures
A mi no m’ha semblat un dia especialment depriment. He matinat és cert, a les 6h m’he llevat, però he despertat al costat del meu estimat. Tenia son, és veritat, però tocava anar a treballar. Avui Barcelona. La dutxa d’aigua calenteta, ràpid, ràpid, un petó ... o varis petons i adéu. Al carrer tot era fosc, però no feia fred. No tenia els vidres congelats. Què bé! A la carretera no hi havia quasi ningú. No he trobat cap camió lent, ni pesats que se t’acosten pel darrera per veure si corres i t’enganxa el radar. Un viatge relaxat! No he fet cues als peatges, què estrany! Sempre trio el que va més lent, i avui l’he encertat. No havia gaires cotxes entrant a Barcelona. Ja he arribat... a Badalona. He aparcat, he deixat les bosses a casa, he agafat els estris de feina, i cap el metro. Quasi vint parades! Però anava sentada. Avui he agafat el “20 minuts”. No deia res d’interesssant. Ah sí, una curiositat! Un preguntava com era la postura de la medusa. M’ha deixat intrigada. Provocaria al·lèrgies??? No, és una d’aquestes postures que segurament si la proves acabes rient per terra. I ara algú pensarà, bah, jo hi tinc la mà trencada (potser algú pot acabar enguixat).
He arribat deu minuts abans. Prova superada ! Per què havia de deprimir-me? A la feina tot ha anat sobre rodes. El temps ni fu ni fa. Es cert que ha caigut plugim a la tarda, però he pogut anar a comprar al Mercadona sense mullar-me. I he fregat i no s’assecava el terra, però tampoc feia fred tot i tenir les finestres obertes a quarts de nou del vespre. Un vespre molt de senyora de casa meva amb rentadora i tot. Però estava alegre.
El meu nivell d’endeutament segueix sent el mateix que abans festes. (Santa paga extra!)El Nadal sembla que estigui molt lluny, però sé que tornarà, cada any torna. I abans gaudirem d’altres festes. Per què deprimir-me?
Ara bé, si miro el món, llavors si que em deprimeixo. La sang tenyeix masses terres. Ens mostren algunes imatges crudes, però no vull imaginar-me ser en la pell dels que viuen en zones en guerra. Hi ha molts llocs dels que no se’n parla. I l’odi creix. Odi pel poder, odi per la riquesa, odi per les terres, odi per ser diferents... Odi sense remei. Voldria plorar i que les meves llàgrimes netegessin tot aquest odi, tota aquesta sang vessada
Si mirem més a prop, molt a prop, molts avis viuen en condicions de pobresa, gent dormint en caixers per guarir-se del fred de la nit, centres d’acollida plens de gom a gom, cues a l ‘ OTG per demanar l’atur. Moltes famílies veuen a pare o mare perdre la feina i el sou. Una indemnització que taparà forats però com seguiran pagant deutes? Es esgarrifós. Es deuen sentir ben ofegats com aquests peixets passat el temporal de Sant Esteve. Esperem que ells sí puguin tornar a nedar alegrement pel mar de la vida.
dissabte, 17 de gener del 2009
Precisió
En els cursos de comunicació s’aconsella precisió. I és cert que si vas donant voltes als temes emboliques als que t’escolten, però també s’ha de tenir present si l’oient coneix aquella paraula precisa, perquè si la desconeix ja deixes de ser precís. Vigilar en no allargar-se, perquè si et fas pesat, més probabilitats tens que l'altre desconecti. Ara que si un és massa breu i esquemàtic potser l’altre no capta del tot la idea que vols donar. Per això jo sempre dic, s'ha de buscar el punt mig, o millor dit, el punt adequat. Això sempre que volguem aconseguir una bona comunicació. Si volem l'efecte contrari, llavors és qüestió d'utilitzar paraules estranyes, fins i tot alguna inventada que impressioni. I feu servir diminutius, sigles, abreviacions. Afegiu alguns percentatges i xifres que això mareja i desconcerta.I parleu ràpid, molt ràpid. I quasi no respireu. Però respireu, que sinó morireu. Respireu per això on no s'ha de respirar. Talleu les frases a veure si confoneu als que escolten. Però tornem a la precisió, mireu un parell d'exemples.
Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.
- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.
I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.
Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.
- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.
I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)
Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"
Exemple de precisió:
Barcelona. Casa de la meva àvia de 89 anys . 9 de gener de 2009. En escena ella, ma germana mitjana i jo.
Les noies s'acomiaden de l'àvia a la porta de l'escala.
- Moltes gràcies per la visita - diu l'àvia
- De res.
- I records als maridets - diu l'àvia. S'atura, es repensa el que ha dit. - Records als... amants- diu amb cara de satisfacció després d'haver trobat la paraula adient.
I la dona tenia raó, Si no estem casats, doncs marits no són. Podria haver dit nuvis, però ara ,la paraula no està de moda. També hagués estat bonic "xicots" Però crec que per a ella "amants" era una categoria superior.
Exemple de no precisió:
Barcelona. Centre on assajo amb el cor. 13 de gener de 2009. En escena una dona que mai vol dir la seva edat però se li suposen uns cinquanta. Porta uns cabells amb metxes roses ben estarrufats. La seva cara té varies capes de maquillatge per sobre. Les ungles a conjunt. Collaret, arrecades i anells conjuntats. Té una veu gruixuda, per telèfon sempre penses que serà un home. I al seu davant jo mateixa. Al fons i als costats hi ha altres cantaires xerrant en acabar l'assaig.
- Com han anat els Nadals? - va preguntar la meva companya de cants
- Ah molt bé. Sembla que faci tant, i només fa una setmana de Reis. - li vaig respondre. Vaig pensar que havia de preguntar-li a ella, però podia ser massa perillós. Volia anar cap a casa.
- I en Wow i els nens? Estan bé?
- Sí, si gràcies- vaig contestar
- Per cert, no sé si t'ho he preguntat - I vaig pensar doncs si ja m'ho has preguntat, ja t'ho hauré contestat , però ella va seguir - En Wow i tu viviu junts?
- De vegades.- vaig contestar.
I em vaig quedar tan ample. Segons com t'ho miris no vivim junts, perquè no tenim cap hipoteca comuna, ni lloguer compartit, ni dormim junts cada nit. Però quan podem, o sigui caps de setmana i segons per on em caigui a mi la feina estem junts, no? Doncs vivim junts de vegades. Potser no vaig ser massa precisa, però li vaig buscar la part positiva a l'assumpte. La part negativa seria comptar quants dies en un mes normal ens veiem. No arribem a mig mes.O pitjor mirar les hores. Però en còmput d'hores tampoc estan tan bé altres parelles que viuen junts, ja que potser per feina coincideixen poc a casa. I si estàs dormit no compta, que no et veus. Clar que et pots abraçar i és bonic, sobretot amb el fred.... I tornant a temes positius, després hi ha les vancances on et veus més, i la Setmana Santa...Quants dies falten? Setanta? Vuitanta? Noranta? (tot rima amb santa)
Aquí no vaig ser precisa, clar que després vaig aclarir aquest "de vegades" a la dona de la veu gruixuda, perquè es va quedar amb una cara de"ja m'ha fotut aquesta"
dimarts, 23 de desembre del 2008
El blocaire invisible i el llenguatge no sexista
Ja tinc blocaire invisible i també sé de qui ho sóc. Quina emoció!! Encara no sé que regalar-li però queden molts dies encara. Es una persona encantadora (uis ara haig de vigilar amb els sexes per no donar més pistes de les que vull). No la conec personalment ("la conec" perquè em refereixo a una persona) però llegint els seus posts veus que és una gran persona.
Si se'm donés bé la poesia podria fer-li un poema, però no tinc gaire traça. També podria cantar-li una cançó personalment. Podria desafinar bastant, i quan vulgués pluja, amb posar-la en tindria prou. O podria cantar-la bé, una d'estil balada i li serviria per adormir-se. O podria cantar-li una cançó ben marxosa per posar-se-la de bon matí i despertar-se.
Si sabés dibuixar, podria fer un dibuix i escanejar-lo. Podria intentar fer-li un retrat.
I si escric un conte on ell/ella fos el/la prota?
Això de buscar paraules sense sexe per no donar pistes, em fa certa gràcia;però el que anomenen fer servir llenguatge no sexista, de vegades ho trobo massa exagerat. Potser algú em dirà que tinc una mentalitat masclista oculta tot i que jo no vulgui adonar-me, però penso que hi ha un punt on la comunicació és més lògica que la igualtat intransigent. Es cert que si parlem en masculí, les dones ens sentim incloses, en canvi a un home se li faria estrany estar catalogat dins del grup de les catalanes. Potser sí que tenim una neurona masclista implantada al nostre cervell.
Ara bé, no trobeu que parlar de "persones catalanes", "persones treballadores", "persones inmigrades", "part empresarial", "parts progenitores" (enlloc dels progenitors o el pare i la mare, no sigueu malpensats!) pot portar a confusions? He vist alguns textos que són quasi impossibles de comprendre degut a aquest llenguatge. Ai, que en Jordi Pujol hauria de rectificar i dir "és persona catalana qui viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" perquè tal com estan les coses.
Escriure el/la, veí/veïna, ciutadà/ciutadana... si és en una salutació és adequat, però tot un text en aquesta línia pot significar ocupar quasi el doble d'espai. Proveu-ho.
Quina és la solució?? Crear el gènere neutre. Potser enlloc de les persones catalanes podríem dir "lis catalanis", i així ningú se sentiria exclòs. S'enfadaria molt Pompeu Fabra per fer aquests petits retocs? " Es catalí que viu i treballa o està a l'atur a Catalunya" No sé qui em recorda ara aquesta frase.
I bé, sóc conscient que el llenguatge no sexista no té res a veure amb el/la meu/meva blocaire invisible(sort que són neutres les dues últimes paraules), espero que sabrà perdonar-m'ho. El que si us puc dir que ell/ella escriu sense fer servir el llenguatge no sexiste(jo també). Parla de "tots" podent dir "tots i totes" o "les persones que em llegiu" o "la humanitat blocaire"...
diumenge, 21 de desembre del 2008
La convivència
La convivència és la mare de la ciència. Rima. Sóc una gran poetessa J. Bromes a part! La vida de parella té moltes facetes, i és important que t’agradi la persona, tenir bon sexe...però i la convivència? Anar de vacances o dormir junts els dissabtes pot ser una petita mostra, però enganya. És cert que ja pots veure una mica si l’altre és molt desordenat i això a tu et molesta millor començar a córrer, però només es veuen les grans coses; quan una parella viu el dia a dia, les coses es compliquen.
Per començar s’han de posar d’acord en com decorar la casa si agafen un pis de nou. Llavors descobreix que a l’altre li encanta posar mil i una figuretes barates que tu trobes horribles i horteres, o hi ha la variant de records infumables de viatges com una minitorre Eiffel, una torre de Pisa que fa llums, una verge de Lurdes.... O potser és fanàtic/a de les fotografies familiars, i com pots treure del menjador l’àvia que no fa ni un any que és morta?... O apareix amb uns quants barquets de fusta que al pis compartit no li cabien, i ara la seva mare veient la llum se’ls treu de sobre. O amb pintures que fa la seva tieta des de que s’ha jubilat. Com veieu tot un problema. Uns/es que ho tiren tot, altres que conserven fins el seu primer peluix rebregat o la seva primera pilota de futbol. Un drama! I com els pisos d’avui tampoc tenen espai no pots dir-li “mira tota aquesta habitació serà el teu despatx, decora-la com vulguis” Tot i que voldries dir “posa aquí les teves rampoines”
Anar a viure al que ja era inicialment el pis d’un de la parella també pot posar les coses difícils. Al nouvingut/da se li ha de deixar una mica d’espai, poder tenir algunes coses al seu gust, o mai sentirà la casa seva. Però clar, quina és la mesura justa? I si vol pintar totes les parets amb colors vius? I si vol donar les cortines a La Humana? I si odia els teus mobles rústics i li agradaria un estil més modern??
També poden aparèixer altres problemes com “la il·lusió de la meva vida era tenir un gat” “grrrr, però si tinc al·lèrgia” . O “Reina,i si comprem un aquari?” “oh nooooooooo, que dóna molt mala sort” I en venjança ell li trenca un mirall per tenir encara pitjor sort. I ella es llença tot de sal per sobre. Quin drama!
I què em dieu dels problemes que s’arrosseguen. “Per què no ho has fet?” “el què?” “Tu ja ho saps, ho fas expressament” “però si no sé de què em parles” “fregar el bany” “ja et vaig dir que volia una mampara, aquest és el problema de les cortines” I només fa tres mesos que conviuen.
El bany sempre dóna problemes. Homes que s’afaiten i deixen la pica amb restes. Dones que deixen els raspalls plens de cabells. Pèls varis que es veuen al terra clar. Gent que no tapa el gel de la dutxa, i altres que agafen el gel, i es queden amb el tap a la ma i l’ampolla els cau al peu. Au, quin mal!
També la cuina porta problemes. Potser cap vol cuinar. O de vegades, altres es creuen que la cuina és seva, i només ells/elles saben cuinar. I obliguen a menjar a l’altre sempre els seus menjars preferits, deixant de banda el que no els hi agraden. I es creuen que si la seva mare sempre feia la paella sense pèsols aquesta és l’única i legítima manera de fer-la. I si la seva àvia feia les llenties amb molt caldo, escorre-les és una blasfèmia. Encara que tu li diguis que la teva àvia mai hi posava tan caldo. Si sempre han pres Cola cao no volen saber res del Nesquick. Si tenen diferents tipus de draps a la cuina, pobre de tu com no l’empris acuradament! Em refereixo a aquells/lles que tenen un per assecar-se les mans, un altre per assecar coberts i plats, un altre per assecar gots, un tipus baieta.... i potser algun més que ara no recordo.
Ai, què complicada és la convivència! I encara més es complica quan entren altres personatges en joc com fills, sogres....Per això ha triomfat la modalitat de viure en parella o en solteria, perquè viure en trios encara complicaria més les coses...
Podria seguir i seguir explicant anècdotes i segur que en alguna us hi veuríeu una mica reflectits perquè cada família, cada persona té les seves petites maneres de fer o manies.
Gràcies Òscar per inspirar-me amb el teu post de fa uns dies.
http://lostartsecret.blogspot.com/2008/12/la-insostenible-lleugeresa-del-parlar.html
Per començar s’han de posar d’acord en com decorar la casa si agafen un pis de nou. Llavors descobreix que a l’altre li encanta posar mil i una figuretes barates que tu trobes horribles i horteres, o hi ha la variant de records infumables de viatges com una minitorre Eiffel, una torre de Pisa que fa llums, una verge de Lurdes.... O potser és fanàtic/a de les fotografies familiars, i com pots treure del menjador l’àvia que no fa ni un any que és morta?... O apareix amb uns quants barquets de fusta que al pis compartit no li cabien, i ara la seva mare veient la llum se’ls treu de sobre. O amb pintures que fa la seva tieta des de que s’ha jubilat. Com veieu tot un problema. Uns/es que ho tiren tot, altres que conserven fins el seu primer peluix rebregat o la seva primera pilota de futbol. Un drama! I com els pisos d’avui tampoc tenen espai no pots dir-li “mira tota aquesta habitació serà el teu despatx, decora-la com vulguis” Tot i que voldries dir “posa aquí les teves rampoines”
Anar a viure al que ja era inicialment el pis d’un de la parella també pot posar les coses difícils. Al nouvingut/da se li ha de deixar una mica d’espai, poder tenir algunes coses al seu gust, o mai sentirà la casa seva. Però clar, quina és la mesura justa? I si vol pintar totes les parets amb colors vius? I si vol donar les cortines a La Humana? I si odia els teus mobles rústics i li agradaria un estil més modern??
També poden aparèixer altres problemes com “la il·lusió de la meva vida era tenir un gat” “grrrr, però si tinc al·lèrgia” . O “Reina,i si comprem un aquari?” “oh nooooooooo, que dóna molt mala sort” I en venjança ell li trenca un mirall per tenir encara pitjor sort. I ella es llença tot de sal per sobre. Quin drama!
I què em dieu dels problemes que s’arrosseguen. “Per què no ho has fet?” “el què?” “Tu ja ho saps, ho fas expressament” “però si no sé de què em parles” “fregar el bany” “ja et vaig dir que volia una mampara, aquest és el problema de les cortines” I només fa tres mesos que conviuen.
El bany sempre dóna problemes. Homes que s’afaiten i deixen la pica amb restes. Dones que deixen els raspalls plens de cabells. Pèls varis que es veuen al terra clar. Gent que no tapa el gel de la dutxa, i altres que agafen el gel, i es queden amb el tap a la ma i l’ampolla els cau al peu. Au, quin mal!
També la cuina porta problemes. Potser cap vol cuinar. O de vegades, altres es creuen que la cuina és seva, i només ells/elles saben cuinar. I obliguen a menjar a l’altre sempre els seus menjars preferits, deixant de banda el que no els hi agraden. I es creuen que si la seva mare sempre feia la paella sense pèsols aquesta és l’única i legítima manera de fer-la. I si la seva àvia feia les llenties amb molt caldo, escorre-les és una blasfèmia. Encara que tu li diguis que la teva àvia mai hi posava tan caldo. Si sempre han pres Cola cao no volen saber res del Nesquick. Si tenen diferents tipus de draps a la cuina, pobre de tu com no l’empris acuradament! Em refereixo a aquells/lles que tenen un per assecar-se les mans, un altre per assecar coberts i plats, un altre per assecar gots, un tipus baieta.... i potser algun més que ara no recordo.
Ai, què complicada és la convivència! I encara més es complica quan entren altres personatges en joc com fills, sogres....Per això ha triomfat la modalitat de viure en parella o en solteria, perquè viure en trios encara complicaria més les coses...
Podria seguir i seguir explicant anècdotes i segur que en alguna us hi veuríeu una mica reflectits perquè cada família, cada persona té les seves petites maneres de fer o manies.
Gràcies Òscar per inspirar-me amb el teu post de fa uns dies.
http://lostartsecret.blogspot.com/2008/12/la-insostenible-lleugeresa-del-parlar.html
divendres, 28 de novembre del 2008
Animals
A casa meva mai han estat d’animals. El meu pare algun cop ha dit que si tingués una casa amb pati tindria un gos. Ma mare diu que ella no està acostumada a tractar-los, però no els hi vol cap mal. A la meva tieta no li feien gràcia, potser era una mica de por.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.
També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.
Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.
I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.
A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.
La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.
Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.
A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.
Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.
Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.
Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.
I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.
Així que no sé qui tindria la idea de fer portar als Reis en Romeo i la Julieta, que va ser com els va batejar la meva tieta. La seva gàbia va aparèixer enmig dels paquets. Crec que no van viure molt de temps. Els recordo algun cop volant per casa dels meus avis, que és de sostre alt, i no havia manera d’atrapar-los. Però després de jugar una estona sempre tornaven a la gàbia. Estaríem a casa els avis perquè suposo que va ser quan va néixer la meva germana mitjana. Puc dir que el nom va ser adequat, perquè quan va morir la Julieta, al cap de poc en Romeu va suïcidar-se posant el cap al d’aigua. Em van fer tanta pena aquelles morts tan seguides.
També em van comprar una tortuga, una tortuga petita que de nit s’escapava per casa i apareixia sota llits i armaris. Quan va morir per a mi va ser un drama, però crec que la meva mare es va quedar descansada ja que sempre patia per si passant l’aspirador s’emportava la tortuga.
Quan la germana mitjana ja era una mica més gran, però encara no havia nascut la germana petita, les dues vam encapritxar-nos d’uns peixos de colors. Vam comprar-ne dos. Un va durar com un mes, i no era perquè no els cuidéssim. L’altre, l’Auri, sí que ens va acompanyar més temps. Encara el recordo viatjant de cap de setmana a Cunit als meus braços. Bé, de fet en un recipient de plàstic d’obertura petita perquè no li caigués l’aigua, als meus braços.
I un any vaig voler tenir cucs de seda. Els meus cosins en tenien molts. A la meva tieta, la de casa, li feia una angúnia aquella capsa.
A la meva germana petita mai li han fet gràcia els animals, però als gossos els té pànic des de nena. Tindria una mala experiència? Ara ho dissimula però abans els veia a un quilòmetre de distància i ràpidament canviava de vorera.
La meva germana mitjana té al·lèrgia als gats. Tot i això va col·locant animals perduts en cases d’amics. I va alimentava al Negret a l’últim pis on vivia de Barcelona. En Negret era un gat de teulades i terrats, que es posava a un pati sota la seva galeria, i ella carinyosament l’alimentava, i li deia cosetes tot i que no arribava a tocar-lo.
Jo sempre he tingut bones relacions amb els animals dels meus amics. Qui té animals els estima molt. Per a ells són un integrant més de la família, i això s’ha d’entendre. Fan tanta companyia... No acabo de comprendre com algú pot ser capaç d’abandonar-los a la seva sort.
A mi m’agradaria tenir un gos o un gat si tingués temps i espai, però pobre gos, s’avorriria d’estar sol a casa i es cansaria d’anar amunt i avall en cotxe cap a la Costa Brava. No és possible. No seria responsable que jo tingués cap animal.
Tot i el meu amor en general pels animals, em fa por que em piquin les abelles. O em fa fàstic trobar un escarabat passejant per casa. Algun cop he somiat que tenia escarabats per sobre, ecs. Les rates de claveguera em fan por per les malalties que transmeten.
Amb els mosquits tinc bona relació. Sempre em piquen! Serà la meva sang dolça? I un cop que em van picar els mosquits tigres... Quina passada! Com em vaig posar repel·lent que havia comprat una amiga per anar a la India, ells va travessar els meus pantalons, allà no hi havia posat líquid. Ràpid vam entrar cap a la casa, però em van deixar foradada Van ser unes picades ben estranyes. La inflamació pujava i baixava segons el dia.
Ultimament tinc una mica de fòbia a un animal. Un ocell que fins fa poc havia trobat simpàtic. Les gavines símbols de la llibertat, gavines voladores, “cien gaviotas donde irán”... Doncs sí em fan certa por. A mi no m’han atacat personalment, però anant amb un amic per la Ronda Litoral , li van deixar el cotxe ben decorat amb les seves caquetes. I el pitjor, es veu que com hi ha poca pesca, entren a ciutats de la costa a remenar escombraries o a robar entrepans dels nens de l’escola. Potser és supervivència però ja no són lliures, són esclaves d’aconseguir menjar.
I també tinc més històries de gavines violentes. I les sabia abans de diumenge que és quan van fer per la televisió “Els ocells” de Hitchcock.... Un respectable avi de quasi vuitanta anys passejava amb la seva dona pel passeig marítim d’un poble empordanès. De sobte va sentir un dolor molt fort al cap i va caure rodó desmaiat. La seva dona quasi es desmaia en veure-li la sang. Una gavina va decidir fer-li una forta picada darrera al cap. Li atrauria l’olor de la seva colònia? A la farmàcia van dir-li que havia tingut sort perquè a un li havien mossegat les orelles. Exagerats?? Van anar a l’hospital i li van posar quatre punts. Què els hi passa a les gavines? Per a mi ha caigut un mite.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)