Màgia arreu

Després d'una agradable pre-revetlla, dinar familiar improvisat al port Olímpic, i després una mica de cues per anar de revetlla. M' esperava la platja de La Fosca de Palamós. Vam anar a sopar a un xiringuito en Wow i els nens, que ja no són tan nens, i podrien ser els nois, tot i que suposo que sempre seran els nens... També podria anomenar-los Wow 1 i Wow 2, però així sembla que siguin robots sense personalitat. I justament cadascú té el seu caràcter.

Vam arribar sobre les deu de la nit. La mar estava calmada, i la fosca roca esperava ansiosa gaudir la màgica nit. Com si ella i tota la platja no fossin màgiques sempre, doncs jo crec que tothom que hi va una vegada vol tornar-hi. Es maca a l'estiu per fer-se un bany després de torrar-se al sol. Es bonica per passejar-hi sota el sol de l'hivern. Es romàntica per passejar-hi de nit amb una jaqueta que et protegeixi de la suau brisa. Veure com surt el sol o la seva posta...

Era nit de Sant Joan, poc a poc va anar arribant més gent a tirar petards i coets. Des d'algun xalet van tirar algunes bateries de palmeres que il·luminaven orgullosos el cel. I la gent aplaudia gaudint-los.

El so dels petards s'ampliava a la platja i cada vegada hi havia més gent, tot i que hi havia espai per a tots.  Després va ser el nostre torn. Els nens ho van passar tan bé tirant els petards. Va ser una nit alegre.


Cap de setmana llarg, festa major a Palamós, pujada de temperatures i dilluns tornada a la feina.

Per acabar la setmana de nou amb màgia, us faig una proposta teatral. Ens espera màgina, aventures i humor. Sigueu una mica nens de nou, i aneu a veure l'adaptació d'Aladdí al Jove Teatre Regina de Barcelona. I si a algú li fa una mica de vergonya, porteu als nebods o veïnets Estic segura que ens agradarà, a nens i nens grans.

Potser no sóc objectiva perquè són amics meus el director, els actors, l'escenògraf, el compositor de les músiques...Actua una blocaire que actualment té el blog en baixa... Porten temps treballant-hi en el projecte, amb professionalitat i  il·lusió.

Del 1 al 4 de juliol a les set de la tarda. Gaudiu-ne

A mi què m'expliques?

No m'he tornat contestona, no. I ell tampoc. Només explica contes diferents. No sentirem la Caputxeta ni la Ventafocs. Una mica contes de tota mena.



Jo encara no hi he anat per motius d'agenda, però diuen que està molt bé, i m'ho crec. Tot i que al juliol , ho comprovaré.  I de passada tornaré al Llantiol que fa molt que no hi vaig. Per motius aliens a la companyia s'anul·len les funcions del 26 de juny i el 17 de juliol.

Dissabtes de juny i juliol a les 18.30 al carrer Riereta, 7 de Barcelona.

Flyer

IMMENS

Si mireu el títol del post, alguns pensareu que la tardor em fa posar filosòfica. Potser esperareu que em perdi en la immensitat de l'univers i en la infinitat del temps i acabi arribant a conclusions sorprenents.


Alguns més fantasiosos podrieu pensar que ara em dedicaré a presumir de l'immens xalet que m'he comprat amb la primitiva que he guanyat. I segur que ja penseu en la festa d'inauguració. Ja m'agradaria, eh? Però ni mini xalet ni xalet immens. Ni tampoc la primitiva. Però si algun dia em toca, ja ho celebrarem.



Els irònics, encara amb la idea al cap de la primitiva, la de "unga, unga", podrieu pensar que m'estic referint a l'immens cul d'algú, i que a partir d'aquell cul, criticaria la seva malvada portadora perquè és l'arpia de la meva cap, o la bruixa de la veïna que em molesta o aquella amiga que em va fotre el ligue d'adolescents... Però per sort o desgràcia els i les que conec amb culs immensos tenen grans cors. I mai confondré físic amb ànima.



Parlar de la immensitat de la univers ens acosta al tema, doncs us vull parlar d'una obra de teatre que ells mateixos descriuen així





"La capacitat imaginativa i creativa de l’ésser humà és gegantina.
I què hi ha més gran que l’univers?
Fent un paral·lelisme entre l’univers i la imaginació, podem afirmar que tots i cada un de nosaltres tenim un univers al nostre interior.






IMMENS és un viatge per aquest univers."













També és immens el seu treball de creació, l'estètica creada amb muntatge, llums ,vestuari i la cançó final. Immens el treball de l'equip directiu, i immens el treball dels tres actors dalt l'escenari cada nit. Però no us preocupeu, l'obra no és infinita, dura una hora i vint. Una bona estona on el somriure apareixerà als vostres llavis tot sovint.

Què ens expliquen al dossier de la seva web?

"Tres treballadors d'un magatzem de dipòsit són adduïts previ avís per una companyia de viatges espacials. Els tres han estat seleccionats per participar en un viatge al darrer dels planetes del que s'anomena univers conegut.

Un viatge on els seus propis conflictes, tan interns com de convivència seran l'eix d'un univers, pot ser inventat, on conviuen personatges immersos en situacions i conflictes galàctics però de fons quotidià.

Tot plegat conforma l'excusa per fusionar la ciència ficció amb una comèdia hilarant, intel·ligent i sovint una mica absurda. "

Us animo anar al Guasch teatre ( C/ Aragó, 140, Barcelona) fins el 25 d'octubre.

Els trobareu : Dijous a les 21:00 h . Divendres i dissabtes a les 22:00. Diumenges a les 19:30

El fantàstic Hardy Freenkel presenta:

IMMENS

Amb Gerard Flores, Joan Olivé i Aitor Rodero.

Direcció: Marc Miramunt

Et perdràs l'enlairament?

Venda d'entrades a la taquilla del teatre, al telèfon 93 451 34 62 i a telentrada.
També trobareu descomptes a http://www.atrapalo.com/

Si voleu veure 3 minuts de l'obra http://www.youtube.com/watch?v=Gny1tWHq-yg&feature=channel_page

Entrevista: http://www.youtube.com/watch?v=etVnB-jqJLA

Fins aviat, Sweeney!

Dilluns 11 de maig vaig tenir el plaer, i també la pena de veure l’ultima funció de Sweeney Todd al teatre Apolo de Barcelona. Dic l' última, però no perdo l’esperança. Si hi ha possibilitats que la representin de nou a Madrid, potser la vaig a veure, o potser després tornen a Barcelona, qui sap!. I cada cop Madrid està més a prop. Hi ha l’Ave, alguna oferta de vol de baix preu...

Dilluns el teatre era ple de gom a gom. Com els dilluns els teatres no acostumen a oferir representacions, molts actors van poder venir a gaudir de l’obra. Tots els dies les funcions han acabat amb llargs aplaudiments i dilluns 11 les emocions estaven a flor de pell. No només actors i músics van sortir a saludar, tot l’equip de tècnics, perruqueria, atrezzo... totes les persones "ocultes", que són una peça més pel bon funcionament del muntatge, i que també tenen una importància cabdal, encara que alguns no els recordin, van sortir a rebre la seva part de calor del públic. Algunes llagrimetes, el bis de la Balada de Sweeney Todd, i tothom estava content. Fins i tot la meva companya de feina que al dia següent l’esperaven a les 9h a Figueres.

A part, en les últimes funcions, els actors poden permetre’s la llicència d’afegir alguna petita brometa sense alterar el contingut de l’obra. Si algú no l’ha vista no percep el detall, però sempre és agraït pels repetidors copsar aquestes petites variacions.

Quants cops he vist Sweeney Todd? La veig veure per primera vegada al Poliorama en el 1995, en versió catalana. Vaig sortir tan encantada que vam comprar el CD, i quan va tornar a l’Apolo en el 1997,no vaig poder evitar repetir. Algú dirà que la història és morbosa. Un barber assassí i venjatiu. Una dona que fa pastissets amb carn de procedència dubtosa. Sang! Però és una història amb força. On els personatges queden una mica disculpats degut a l’entorn del miserable Londres i les seves vivències.
I la música acompanya prodigiosament tota la història. Només per començar, la balada de Sweeney Todd posa els pèls de punta a qualsevol. Es impactant!

A l’any 2004, a Londres, vaig poder veure a Trafalgar Studios un original muntatge on els actors eren a l’hora els músics, sent els instruments una extensió dels seus personatges. Una delícia que demostra que Sondheim dóna per molt. I que és d’agrair que no sempre es facin obres clons, que són respectables, però el teatre ha de permetre adaptacions i variacions. I si després no agraden, ja seran criticades.

Després Tim Burton va fer la pel·lícula. Tenia un aire molt més tètric que a les versions que havia vist. El blanc i negre, els primer plans, la manca del cor cantant, l’aire que li va donar va ser molt més sinistre i esgarrifós.

Va ser una bona notícia saber que Mario Gas havia decidit reposar Sweeney al Teatro Español de Madrid. Conservava la majoria del repartiment, un gran encert! Però quan vaig saber que dues noies molt especials per a mi participarien a l’obra, encara em va fer més il·lusió. Poder saber de primera mà com anaven els assajos i preparatius, era genial. I van estrenar. Amb feina i cursos, complicat d'anar-hi, però la Constitució ens va donar un bon pont per passejar per Madrid vestida de Nadal, contemplar la gent disfressada amb perruques, prendre tapes i veure l’obra dues vegades. Així vam poder fixar-nos millor en tots els detalls. Tothom estava pletòric! Destacant en Joan Crosas i la Vicky Peña com a grans protagonistes, perquè no paren en tota l’obra, però hauríem d’anomenar a tothom.

Un cop a Barcelona, els nens volien veure-la. Potser el tema no sembla el més indicat, però explicant-los com sortia aquella sang, i com només és teatre, i ells volien veure a les seves amigues,vam portar-los. Ells sempre gaudeixen dels musicals. I van ser l’excusa ideal per poder entrar a la mitja part als camerinos a saludar i veure una mica com anaven preparant l’escenari.

I dilluns 11 de maig, Sweeney va aixecar per últim cop la navalla... o almenys per última vegada en el mes de maig del 2009. I a mi em fa una mica de pena.

La fotografia que adjunto la va fer en Wow l’1 de maig, al final del col·loqui de portes obertes amb el públic. Va ser una trobada agradable. El moment més emocionant va ser quan un home va explicar que era l’aniversari del seu fill, crec que feia 12 anys, i havia demanat com a regal venir a Barcelona amb la família, per veure l’obra per setena vegada. De propina inesperada, el nen va poder escoltar el “Cumpleaños feliz” cantat per tota la companyia.

Suggeriments artístics

Avui és divendres 13. Aquí no passa res, però pels supersticiosos d'Estats Units o Anglaterra sí. El que no sé és si estan de vacances per Barcelona si els afecta. Perquè als supersticiosos d'aquí només els preocupa el dimarts 13, no? No ho sé.En tot cas, fa dies havia pensat una història sobre la superstició, però ara mateix ja no li veig cap gràcia. Així que us faré uns suggeriments artístics.

Ahir, que vaig acabar curs abans, vaig dirigir-me cap un bonic barri de Barcelona, Gràcia. Barri bulliciós de dia, amb les seves tendes. Barri viu de nit amb els seus bars, les places amb terrasses, restaurants libanesos, bars de torrades i bocates. Barri de tradició on hi ha unes quantes associacions culturals. Sé que pels seus carrers habiten alguns veïns de Blogsville. Em creuaria amb ells? Vaig baixar al metro de Joanic i vaig agafar el carrer Bruniquer, que després canvia de nom, i em vaig aturar davant del Teatreneu. En aquest teatre multisales, han apostat per la multiprogramació. Si passes per la porta només destaquen el cartell del Club de la Màgia i els Monòlegs., però allà podeu veure espectacles originals, alternatius, noves companyies, altres que després de anar fent bolos els agrada parar un temps pel barri de Gràcia... I ahir vaig anar a veure Zo! La fan tots els dijous a les 20.30. Un espectacle d'escenes i monòlegs on riureu.
Acabada l'obra, cap el carrer Verdi. Costava trobar un lloc buid on sopar. El carrer era ple de gent i tothom estava content!

Ara estic a l'Empordà però demà vespre aniré cap el meu barri preferit de Barcelona, Poblenou! I no és perquè fessin la sèrie. És perquè allà he viscut, he anat a escola, hi tinc grans amics. M'agrada passejar per la seva Rambla a la primavera, a l'estiu, els diumenges d'hivern assolellats. I vaig parant-me a saludar la gent que està a les terrasses. Sempre és agradable prendre una llet merengada o un gelat del Tio Che. I després segueixes fins la platja a saludar el mar. El meu Poblenou com està canviant. Van tirant cases a terra, construint edificis d'oficines, canviant carrers de direcció. Van desapareixent fàbriques, tallers, cases de transport. Queda poc d'aquell encant gris industrial. Del barri de pescadors trobareu una moderna plaça Prim amb els bellaombres.
Demà aniré al C.M.C., o Centre Moral de Poblenou ( el nom és una mica "antic",penseu que l'entitat està preparant els actes de celebració del seu centenari ) Està al carrer Pujades,176, tocant la Rambla. Vaig a veure Cent anys de musicals. A les 21 h una bonica veu de dona acompanyada per un home al piano,ens delectaran amb cançons de musicals adaptades al català. Sé que n'hi ha del musical The sound of music o Els Miserables o My fair lady... Tot això amb una copeta de cava a la mà pot ser una molt agradable vetllada.

Entre les dents

Recomanar una pel·lícula, llibre, obra de teatre... sense desvetllar gaires detalls em resulta difícil, i més quan hi ha sorpreses i cops d’efecte.

Vaig poder llegir per primer cop “Entre les dents” ja fa bastant temps. Es tractava de donar la meva opinió sobre l’obra. No havia de comentar si m’agradava com actuaven alguns personatges, si opinava igual que ells... Ells, els autors, els meus amics, només volien escoltar les meves impressions, saber si havia entès l’obra, si hi trobava incoherències...No havia de jutjar cap comportament. Això ja ho faria el públic.

Vaig donar algunes indicacions particulars; tot i que és cert que al teatre hi ha molts detalls que no s’expliquen amb paraules. I tot i les acotacions en guió, la posada en escena dóna a l’espectador moltes més informacions. Aquesta és la màgia del teatre, les mateixes paraules canvien de sentit per un gest, per una mirada... Clar que la comunicació no verbal també és ben present en la vida quotidiana... En tot cas és un encert que “Entre les dents” l’hagi dirigida un dels seus autors. Així reflecteix més fidelment la seva idea..

I van buscar els actors, i van començar assaigs. Sentia curiositat però no en vaig veure cap. Un dia, en Wow i jo vam ser citats participar com a “actors” en una video-projecció que incorporava l’obra. Vam tenir l’honor d’aparèixer a la pre-estrena a la Farinera. Tot i que després el nostre fantàstic primer pla va ser retallat per “exigències del guió”, però els hi podem perdonar ;) Així que actualment ja no apareixem per l’obra, snif. Ara que es faran famosos, nosaltres quedarem difosos entre les masses de públic... Aquell dia tampoc vam veure cap assaig. A seguir esperant uns dies més.

I va arribar la pre-estrena a la Farinera. Jo sabia el que passaria, la resta de públic no. Jugava amb avantatge, coneixia la història,però em van deixar sorpresa. Els actors van transmetre’m la tensió que esperava. Hi havia una bona feina de direcció i d’interpretació. El vestuari, les llums, la cançó, la posada en escena ... tot ajudava. Van haver-hi rialles, i també silencis, patiments i alguna rialla histèrica. Ningú va quedar indiferent, i estic segura que tots els que aneu al Guasch Teatre no us en quedareu.

Aneu-hi i ja m’ho explicareu. Però no hi porteu els nens.





http://www.elfantastic.com/catala/ELD/