El Tour de França ha retornat a la meva vida

Quan tenia cinc anys, els meus pares van llogar per tot l'any una casa a Arbúcies. Hi anàvem cada quinze dies. Jo deia que Arbúcies era el poble més maco del món. M'agradava veure a la primavera sortir les fulletes als arbres, com creixien grans i verdes a l'estiu. A la tardor agafaven tons vermellosos, i ens abandonavem a l'hivern.

Passats uns tres anys, van canviar a la Costa Daurada, però uns tiets van quedar-se amb la casa de lloguer. I així vaig poder-hi seguir anant. Fins no fa gaire, quan va morir la propietària, i amb pena vam haver de deixar enrera records d'infantesa i adolescència. La porta es va tancar.

Recordo uns quants juliols anant amb la meva germana a Arbúcies. Allà estàvem amb els meus tiets i cosins. Era fantàstic! Esmorzar un panet amb embotit, el de berenar amb nocilla, jugar amb els veïns al pati a jocs de taula, córrer en bicicleta de pati a pati, campionats de ping pong, anar d'excursió al riu o a fonts, la piscina de la fonda del costat, perquè encara no havien construit la municipal ...

També tinc el record esvait del Tour de França. A la fonda del costat, tenien la saleta de la televisió amb cadires. La pantalla era més gran que la de casa, tot i que no era com una de plasma, i allà, amb algun client de la fonda seguíem animats la cursa. No havia vist mai més una cursa de bicicletes fins avui. I ha estat sense proposar-m'ho.

Avui he despertat prop de les 6h a l'Empordà. Ahir tarda vaig anar-hi. Algú pensarà que és una pallissa, però només per l'abraçada dels nens d'en Wow hi tornaria un milió de vegades més. Feia dies que no els veia. Evidentment també em va alegrar veure en Wow, i un cop deixats els nens compartir passejada i gelat per Platja d'Aro.

Aquest matí, a quarts de nou ja estava a L'Hospitalet. Avui tocava allà. He mirat el diari gratuït mentre prenia un cafè amb llet en un bar, i he vist el recorregut del Tour. Potser el veuria.

Us estalvio unes quantes anècdotes del dia, i em situo a les 16.15 al Passeig Colom. Encara tenia els peus, les sabates i els cabells mullats. Quina ràbia! Com tots els dimarts i dijous tenia curs a la tarda. Pel carrer m'han volgut donar la bandereta groga. No hi havia massa gent. La pluja haurà desanimat a uns quants. Bastants eren estrangers.

He arribat al curs. Des de la classe no es veia el carrer, però a l'altra banda del pis,hi havia un magnífic balcó per veure la cursa. Oh! Quan era petita sempre havia desitjat poder veure la cavalcada de Reis des d'un balcó. De gran també, però de petita més perquè era més baixeta. A més a més, els típics enfilats a l'escala et tapaven. I el perill dels caramels fent-te nyanyos al cap! Haurien de prohibir tirar-los amb tanta força.

Avui el meu somni s'ha fet realitat. La professora ens ha deixat anar a mirar la cursa (com si fóssim nens petits! La majoria són més grans que jo) . Quan hem sentit moltes botzines, tots cap el balcó. Però era part de la comitiva més sorollosa. Hi ha hagut una segona falsa alarma. Un ha anat a controlar. Res! De nou més botzines i helicòpters. Tots al balcó i la pobra professora aguantantel paire. Finalment hem buscat un contacte, el meu pare que seguia el Tour per la tele era ideal. Ell ens ha donat l'avís pel mòbil, i hem pogut seguir la classe fins la seva trucada, i llavors tots a veure el ciclista que anava primer i tota la resta. El balcó era ben llarg. La barana no estava massa neta, però ho hem vist molt bé.

Els companys han fet fotos com la que he penjat al principi. Quina emoció! El Tour de França ha tornat a la meva vida vint-i-tants anys després!