Comencem el 2010

El 2009 se’n ha anat i ha començat el 2010.

El 30 de desembre vam agafar carretera cap a l’Empordà. Després d’uns dies de trobades de família, altres d’estar solets al pis de Badalona, compres per la gran ciutat, el sopar dels Innocents amb els amics, una passejada per la Conreria, anar al cinema a veure Millenium 2... ens esperaven uns nens que cada cop són més grans. Ja teníem ganes de veure’ls.

El dia 31 era el dia de l’home dels nassos. Com acabaríem l’any? Sopar amb els avis i els nens a casa. Música, antifaços, serpentines i barrets per fer una mica de festa després del raïm.

A la tarda, vam improvisar una petita sortida amb el petit Wow. En Wow junior va decidir quedar-se a fer deures. Nosaltres tres vam anar fins a la pineda d’en Gori de Palamós. Només hi havia un cotxe que ja marxava. Quina diferència amb l’estiu on és plena de gom a gom.Tot i que segons expliquen, a les nits d’hivern s’omple de cotxes de parelles apassionades.

Vam anar caminant pel camí de Ronda fins cala Salguer, ells volien trobar boniques petxines o pedres per a fer manualitats. Només ens vam creuar amb una parella d ’uns cinquanta anys però amb la mirada enamorada d'uns de vint. Qui ha dit que l'amor és només cosa de joves?

Les casetes de cala Salguer eren tancades, amb les barquetes aparcades al davant. Ningú volia acomiadar dins seu l’any? O arribarien més tard?Trobo que seria un cap d’any ben romàntic. Sempre i quan hi hagués una bona llar de foc dins. O deixant romanticismes de banda, almenys una bona bona estufa. Musiqueta, cava...

Les onades es gronxaven dolçament. Una imatge molt més agradable que la de feia quasi un any després del temporal de Sant Esteve. El sol es reflectia en la mar mentre anava camí d’amagar-se. El vent de garbí feia moure’s les branques dels arbres de darrera les barraques, semblava que volguessin saludar desitjant-nos bon any. Em deleitava captant amb tots els sentits olors, imatges, sons. El tacte de les pedres rodones. Tenia ganes de cantar, no massa fort, però em va venir al cap "I could have danced all night" de "My fair lady".

No portàvem càmera. Per això us he penjat una foto d'en Wow de farà tres anys. Era també, hivern però més avançat, potser febrer. I era matí, per tant la llum del sol no era la mateixa, però adaptant tot una mica us podreu fer una idea del moment.

Un parell de famílies estrangeres van interrompre l'escena. Un nen petit llençava pedres mentre la mar li somreia, i el seu avi immortalitzava les imatges en la càmera de vídeo.

Un bonic passeig per acabar l’any.

El dia 1 vam dinar en família de nou. Van venir també la nebodeta i els seus pares. Vam posar de nou les tovalles nadalenques, les espelmes decorades, les copes de cava.

I a la tarda, per començar l’any : Avatar! Com ens va agradar! Era llarga però va passar volant. Crec que hi ha una mescla d’uns quants bons ingredients. Els efectes especials són genials. I bé, em va agradar la força de la natura. No ens en adonem de com maltractem el planeta! També em va agradar la força de l’amor, que no enten de races. Clar que potser algunes estones eren massa violentes. No sé si l’heu vista, però per nosaltres quatre va ser un bon començament d’any.

I avui, bàsicament podríem dir que m’he dedicat a anar llegint el blog de la meva blocaire invisible. Crec que mai havia llegit cap post seu, i m’està agradant descobrir-la, i a veure si acabo de trobar un regal especial per a ella.
Deia que no publicava sovint, però els seus posts són tan intensos que si escrivís cada dia podria provocar la síndrome de Stendhal.

Em toca donar més pistes, però encara no vull descobrir-me. No és el primer cop que participa en el blocaire invisible. Ha participat en les Històries veïnals i el Cadàver exquisit. Va escriure un relat pel “De calents i contents” del Veí. Se’n surt exitosament amb poesia i amb la narració. Ens mostra algunes fotografies seves. I prou! Que n’he donat moltes.