Dilluns passat

Sona el despertador. Arggg. Es dilluns! Em fa mal tot el cos. Per què no es acostumem mai les dones als dolors mensuals? Miro a la meva dreta. Ell dorm. Somric. Malgrat ser dilluns, és bonic despertar-se al seu costat. Un petó m’anima a anar cap el bany.

M’arreglo anant més lenta que habitualment. Coses del cicle mensual. Un petó, un guapa i a córrer cap el metro. Tinc sort, i pujo quan quasi tanquen les portes. No tot pot ser dolent en dilluns. Vaig caminant pels vagons cap el final, i veig lluny una cara que em somriu i una mà que em saluda. Es agradable trobar-se algú com ella de bon matí. Ella baixa abans. Jo segueixo i després transbord. Ara quan treballo a Barcelona toca fer major desplaçament.

Baixo del metro i el sol em crema la pell. Alguns vianants deixen rastre amb els seus efluvis corporals. Per què no m’acostumo a les males olors de l’estiu? Segueixo caminant, ara el metro ja no està al costat de la feina. Correria per escapar-me de l’escalfor del sol, i deixar enrere les olors que em persegueixen però el meu cos no em permet anar més ràpid. Intento somriure, ja estic arribant.

Un dilluns de feina passable, canvis del pessimisme a l’optimisme. I al vespre passeig amb en Wow. Això sí que va ser gratificant. Caminar fins la platja contemplant l’animació de les terrassetes de la Rambla del Poblenou, i després anar seguint pel passeig fins el port Olímpic sentint la brisa marina. Allà vam coincidir amb un casament xinès. Estaven en un restaurant... xinès, clar. Anaven tots mudats, esperaven a la terrassa, mentre els nuvis anaven fent les fotos de rigor amb els convidats. Els nens petits dormien tapats en els cotxets. Eren més de les onze de la nit. Es estrany casar-se en dilluns nit!



Nosaltres vam seguir de la mà caminant cap a casa. La nit olorava a frescor, i el llit ens esperava per reposar.