Sensacions de dilluns

Fa dos dilluns, la sensació que la tardor havia arribat de cop va arribar-me de bon matí. De fet, era com si ja fos hivern. Els tres graus a l'andana de l'estació de Caldes de Malavella, durant els cinc minuts aproximats des de que anuncien el tren fins que arriba, em van deixar gelada. Enyorava uns mitjons als meus peus. Les mitges eren ridícules davant aquell fred. Desitjava un abric gruixut i una samarreta, però venia de la costa amb una jaqueta de poc abrigar. Anava picant de peus al terra recordant passos de claqué. Feia cercles amunt i avall pregant que el tren arribés. La gent no em mirava. Tots miraven la via esperant el tren.

Aquell dilluns em vaig sentir la dona multitransportada, o millor dit, multiusuària del transport. Tot va començar a quarts de set agafant el cotxe fins a Caldes. Era de nit. Encara no havien canviat l'hora. Mentre intentava no quedar-me quieta a l'estació de Caldes, la foscor del blau va minvar una mica. Era bonica la tonalitat del cel preparant-se per a la sortida del sol... Però jo només podia veure l'aire calent de les respiracions de la gent transformat en fum. De petita m'agradava veure-ho. M'imaginava que fumava. I potser per això vaig començar a fer-ho, per culpa de la gelor de l'hivern... Clar que vaig deixar-ho. I crec que si ara fumés una cigarreta, tindria una sensació d'ofec. O potser no, però prefereixo no provar-ho. Cada vegada està més mal vist fumar. I sé que no és gens saludable, però penso que els fumadors deuen tenir la sensació de ser perseguits arreu.

Aquell dilluns treballava a Barcelona. Després del tren, el metro, només dues parades. I per la tarda passeig d'un quart d'hora fins la fisioterapeuta. Vaig anar en bicing a fer una visita ràpida als meus pares, i  bicing de nou fins a l'estació del Clot. Vaig agafar el tren regional que para a més estacions, però és més barat. També així podia anar llegint més coses de feina.

A Caldes m'esperava el meu cotxe. Feia fred, però menys que al matí. I cap a la costa que allà fa menys fred si no venta tramontana. Tot i que a casa la flama de l'amor escalfa. I en el llit, els meus peus gelats troben consol en el pobre Wow. No vull imaginar-me quina sensació deu tenir ell...

Podia haver pujat a la barca del meu cunyat, o intentar que algú em fes una volta en moto. Potser haver pujat a la Sarfa, tot i florir-me esperant-la. Pujar en avió ja és més complicat... però tot i això em vaig sentir una dona multitransportada.


Ahir era dilluns. Ahir no vaig matinar ni em vaig multitransportar.
 Ahir era festa. Era el meu sant i el de tothom. Ens vam felicitar amb els nens, fent la broma que de petita cada any repetíem  amb les meves germanes o els meus cosins. Recordo castanyades a Arbúcies, panallets, rovellons... també cementiris. Al cementiri d'Arbúcies descansa el meu avi.

Ahir molta gent tenia sensacions de tristesa tot visitant els cementiris. Recordant els bons moments viscuts al nostre costat. Ara cada vegada més difunts decideixen que els cremin, i el seu record el trobem als boscos, al mar...

Ahir quan es va fer fosc encara una colla de nanos despistada va picar a la porta reclamant caramels amb  la pregunta de Truco o trato?. Si tenim la castanyada per què s'han d'importar aquestes tradicions poca-soltes? Perquè si esculls Truco, es veu que et tiren un ou. Si almenys cantessin per guanyar-se els caramels... Doncs tot el cap de setmana vinga a picar a la porta. Sensacions de sentir-me americanitzada.